LARK'S TONGUES IN ASPIC

Grup: King Crimson.

Any: 1973.

Formació: Robert Fripp, John Wetton, Bill Bruford, David Cross i Jamie Muir.
Àlbum d’estudi anterior: Islands (1971).
Àlbum d’estudi posterior: Starless and bible black (1974).
El millor: una de les obres més elogiades del grup britànic.
El pitjor: els continus canvis de personal.

King Crimson va ser fundat durant el segon lustre dels 60 i es va convertir des del seu debut, l’aclamat “In the court of the Crimson king”, en la banda de rock progressiu més admirada per la crítica especialitzada. No obstant, si alguna virtut no ha tingut mai la formació anglesa és la de l’estabilitat pel que fa al seu personal, doncs el guitarrista Robert Fripp, únic membre fix del grup, l’ha sotmès contínuament a variacions. Quan King Crimson va editar “Lark’s tongues in aspic”, es tractava ja de la tercera reconversió de l’associació, acompanyant a Fripp el cantant i baixista John Wetton, el bateria Bill Bruford, que acabava d’abandonar Yes; David Cross, un especialista en instruments simfònics i noves tecnologies, i el percussionista Jamie Muir. L’Àlbum, amb influències del jazz i molt experimental, va rebre molt bones crítiques i s’ha convertit en un dels treballs més emblemàtics del conjunt britànic. La primera part de la cançó de títol homònim és un de les pistes fonamentals de l’obra, que conté una portada genuïnament hippy. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE ROLLING STONES (2aPART)

Aquest segon capítol dedicat a la mítica banda britànica està concentrat en la seva trajectòria durant la dècada dels 70, la qual, des del punt de vista estrictament musical, va començar de forma excel•lent, va continuar amb la que podríem considerar la primera crisi del conjunt anglès i va finalitzar amb una curta revifalla.

Tanmateix, el decenni es va iniciar amb diversos escàndols i diferents polèmiques, significant sobretot els problemes que el guitarrista Keith Richard tenia amb les drogues, fet que va estar a punt de causar-li una duríssima sanció penal, o de forma molt especial la tragèdia que hi va tenir lloc al festival d’Altamont l’any 1971, quan un representant dels Àngels de l’Infern, als quals inexplicablement se’ls hi va atorgar les tasques de vigilància dels concerts, va assassinar un espectador de raça negre mentre els Stones interpretaven el tema “Under my thumb”.

No obstant, va ser durant l’inici del decenni dels 70 quan la formació londinenca va editar dos dels seus millors àlbums: “Sticky fingers” i “Exile on Main street”. El primer treball, segons la meva opinió el més gran de la seva magnífica i extensa discografia, conté temes com “Brown sugar”, l’excel•lent “Wild horses”, “Sway”, “Can’t you hear me knocking ?”, “I got a blues” i “Sister morphine”, aquesta última en col•laboració amb Marianne Faithfull, companya sentimental durant alguns anys de Mick Jagger.

El segon disc és també una obra extraordinària, encara que, per trobar-li algun defecte, es tracta potser d’una gravació una mica llarga. Les principals cançons de l’àlbum són “Rocks off”, la popular “Tumbling dice”, “Torn and frayed” o la sensacional “Let it loose”. Després de l’edició d’”Exile on Main Street”, Mick Taylor, que havia substituït feia pocs anys el desaparegut Brian Jones, va abandonar el grup i va ser reemplaçat per Ron Wood.

Seguidament va arribar la primera etapa de certa decadència dels Stones, període en què la banda va gravar, sense aconseguir l’aclamació de la crítica, els àlbums “Goats head soup”, amb la dolça i tendra “Angie”; “It’s only rock’n roll”, amb la peça de títol homònim com a principal reclam, i “Black and blue”, que conté l’excel•lent “Fool to cry”. D’aquesta crisi en va sortir la formació només de forma puntual amb l’edició de l’elogiat treball “Some girls”, disc que compta amb la funk i disco “Miss you”, cançó que no va agradar gens als antics fans del conjunt britànic, i l’extraordinària “Beast of burden”. 

TOP 10: CANÇONS DE LA DÈCADA ACTUAL

1. Conversation 16

The National / rock alternatiu / 2010 / Matt Berninger, Carin Besser i Aaron Dessner

2. The face
Kings of Leon / country alternatiu / 2010 / Kings of Leon

3. Under cover of darkness
The Strokes / rock alternatiu / 2011 / The Strokes

4. Modern man
Arcade Fire / rock alternatiu / 2010 / Arcade Fire

5. 1000 answers
The Hives / rock alternatiu / 2012 / The Hives

6. We used to be
Arcade Fire / rock alternatiu / 2010 / Arcade Fire

7. Santa Fe
Beirut / pop alternatiu / 2011 / Zach Condon

8. 74 swans
Bell X1 / pop alternatiu / 2011 / David Geraghty

9. A Flood
Fanfarlo / pop alternatiu / 2012 / Fanfarlo

10. Lights
Interpol / rock alternatiu / 2010 / Interpol

A la foto, el grup nord-americà The National. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE BEATLES (2a PART)

La segona part dedicada al mític quartet de Liverpool s’inicia en un moment en què el grup decideix abandonar els concerts i les gires, per centrar-se en els estudis de gravació. També va ser un període en què el conjunt anglès va començar a evolucionar i va anar, a poc a poc, deixant enrere la moda beat per introduir-se en noves avantguardes com el rock psicodèlic.

El primer àlbum gravat en aquesta segona etapa dels Fab Four va ser l’excel•lent “Rubber soul”, un treball en què encara hi predominen cançons típicament pop, com “Drive my car”, “Girl” o “In my life”, però que en un dels seus temes, concretament “Norweggian wood (the bird has flown)”, hi pren part l’instrument del sitar, el qual George Harrison havia après a tocar de la mà del mestre indi Ravi Shankar.

“Revolver” va suposar el segon pas en la que podríem considerar l’època de transició de The Beatles. En l’àlbum, un dels més reivindicats en l’extraordinària trajectòria del grup britànic, hi forma part la popular i festiva “Yellow submarine”, interpretada per Ringo Starr, però sobretot es caracteritza per tres temes: “Eleanor Rigby”, una cançó de Paul McCartney que mostra la maduresa del quartet; “Love to you”, una peça de Harrison clarament influenciada per la música originària de l’Índia, i “Tomorrow never knows”, un tema de John Lennon que està considerada una de les primeres cançons psicodèliques de la història de la música pop – rock.

L’evolució de la formació de Liverpool es va consolidar amb l’històric treball “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, considerat per diverses publicacions especialitzades el millor àlbum de la història de la música popular. En l’emblemàtica obra, gravada en plena era hippy, hi figuren cançons com “With a little help from my friends”, que va cantar Starr; la bella “She’s living home” o les psicodèliques “Lucy in the sky with diamonds” i “A day in the life”, aquesta última, amb arranjaments simfònics, indubtablement una de les peces més admirades de la discografia dels Fab Four.

“Sgt. Pepper’s” va suposar el moment àlgid de The Beatles, però arran de la seva edició també es van iniciar els greus problemes que acabarien desembocant, només tres anys més tard, en la separació. Brian Epstein, el mànager del grup, va trobar la mort, mentre les males relacions entre els dos líders del grup, Lennon i McCartney, van ser cada cop més evidents, fet que es va poder constatar especialment en les composicions, malgrat seguir signant junts, molt clarament en l’històric single de doble cara A format per l’esplèndida “Strawberry fields forever”, escrita per John, i la ensucrada “Penny lane”, obra de McCartney. 

ZAZ

Lloc de naixement: Tours (França).

Dècades: 10.

Gèneres: pop, rock, chanson, folk rock i jazz rock.
Principal àlbum: Zaz (2010).
El millor: una de les noves sensacions de la música francesa.
El pitjor: dos àlbums son encara poc bagatge per treure conclusions.

Isabelle Geffroy, coneguda amb el nom artístic de Zaz, és una cantant de la localitat de Tours, ciutat situada al centre de França, que s’ha convertit els darrers anys en una de les noves revelacions de la música del país veí. Després d’actuar en diferents grups, es va llançar en solitari i va aconseguir sorprendre amb el seu primer àlbum, de títol homònim, on hi destaca el hit “Je veux”, compost pel seu productor Kerredine Soltani. El seu segon treball, “Recto verso”, ha confirmat les expectatives.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES BANDES DE FOLK ROCK



The Band. Formació canadenca, prèviament anomenada The Hawks, que va estar formada per Robbie Robertson (veu i guitarra), Rick Danko (baix), Levon Holm (bateria), Richard Manuel (teclats) i Garth Hudson (saxofon). En un principi, el grup va exercir com a conjunt d’acompanyament de Bob Dylan, però posteriorment van tenir també una interessant carrera autònoma, basada essencialment en el folk elèctric, amb l’edició de dos àlbums inicials molt elogiats: el primer de títol homònim i el cèlebre “Music from big pink”, que conté el popular tema “The weight”, que va formar part de la banda sonora de la pel•lícula hippy “Easy rider”, de Dennis Hopper. El mític director novaiorquès Martin Scorsese els hi va dedicar un documental de comiat anomenat “The last waltz”, amb el mateix Dylan i Neil Young entre els artistes invitats.

Buffalo Springfield. Grup fundat a Califòrnia i format inicialment pels nord-americans Stephen Stills (veu, guitarra i teclats) i Richie Furay (veu i guitarra), i els canadencs Neil Young (veu, guitarra i piano), Bruce Palmer (baix) i Dewey Martin (bateria i veu), destacant posteriorment la presència d’un tercer músic dels Estats Units: Jim Messina (baix). La banda, que va tenir una trajectòria força curta, va passar a la història per ser de les primeres en fusionar el rock amb el folk i el country i pel clàssic “For what it’s worth”, una composició d’Stills. Després de la dissolució, Stills i Young, a més d’unir-se a David Crosby i Graham Nash, van protagonitzar brillants carreres en solitari, sobretot el segon d’ells, mentre Furay i Messina van fundar la formació de country rock Poco.

Lovin’ Spoonful. Com Bob Dylan, Jimi Hendrix o el duo Simon & Garfunkel, el grup novaiorquès es va donar a conèixer al bohemi barri de Greenwich Village de la Gran Poma. El quartet va estar format per John Sebastian (veu i guitarra), Steve Boone (baix i veu), Zal Yanovsky (guitarra i veu) i Joe Butler (bateria i veu); va practicar una fusió entre folk i pop, va usar una estètica clarament hippy i va brillar gràcies als àlbums “Do you believe in magic” i “Daydream”. La marxa de Sebastian, que va iniciar la carrera en solitari, va provocar la dissolució de la banda.

Simon & Garfunkel (foto). Formats al Greenwich Village de Nova York, Paul Simon (guitarra i veu) i Art Garfunkel (veu) van formar probablement el duo més famós de la història de la música popular. Van deixar per a la posteritat cançons com “The sound of silence”, el seu primer hit; “Mrs. Robinson”, “The boxer” o “America”; van realitzar la banda sonora del film “The graduate”, de Mike Nichols, i van rebre l’aclamació unànime pel seu històric àlbum “Bridge over troubled water”, després del qual, paradoxalment, es van separar. Simon protagonitzaria més tard una important trajectòria com a solista, sobretot arran de la gravació de “Graceland”, i Garfunkel, sense abandonar la música, va triomfar en el món del cinema.

NINE INCH NAILS

Lloc de fundació: Cleveland (Estats Units).

Únic membre estable: Trent Reznor (veu i diferents instruments).

Dècada estel•lar: 00.
Gèneres: rock industrial, rock sinistre, rock electrònic i rock alternatiu.
Principal àlbum: The fragile (1999).
Altres àlbums d’estudi: Pretty hate machine (1989), The downward spiral (1994), With teeth (2005), Year zero (2007), Ghosts I – IV (2008), The slip (2008), Hesitation marks (2013) i Bad witch (2018).
El millor: Trent Reznor s’ha convertit en una de les grans icones de la música rock de les últimes dècades.
El pitjor: una eina molt personal de Reznor.

A finals de la dècada dels 80 del segle passat, el cantant, compositor, productor i multi-instrumentista Trent Reznor va fundar el grup Nine Inch Nails (NIN) a Cleveland, a l’estat d’Ohio. La banda, una eina molt personal del seu líder, únic membre estable de la formació, ha abanderat el rock industrial, mitjançant un estil que recorda el dels inicials Nick Cave & the Bad Seeds, però amb la incorporació de la melodia, fet que ha permès NIN triomfar a nivell comercial i estar present en els premis Grammy, sense que això signifiqui que hagi abandonat mai els postulats independents.