Aquest segon capítol dedicat a la mítica banda britànica està concentrat en la seva trajectòria durant la dècada dels 70, la qual, des del punt de vista estrictament musical, va començar de forma excel•lent, va continuar amb la que podríem considerar la primera crisi del conjunt anglès i va finalitzar amb una curta revifalla.
Tanmateix, el decenni es va iniciar amb diversos escàndols i diferents polèmiques, significant sobretot els problemes que el guitarrista Keith Richard tenia amb les drogues, fet que va estar a punt de causar-li una duríssima sanció penal, o de forma molt especial la tragèdia que hi va tenir lloc al festival d’Altamont l’any 1971, quan un representant dels Àngels de l’Infern, als quals inexplicablement se’ls hi va atorgar les tasques de vigilància dels concerts, va assassinar un espectador de raça negre mentre els Stones interpretaven el tema “Under my thumb”.
No obstant, va ser durant l’inici del decenni dels 70 quan la formació londinenca va editar dos dels seus millors àlbums: “Sticky fingers” i “Exile on Main street”. El primer treball, segons la meva opinió el més gran de la seva magnífica i extensa discografia, conté temes com “Brown sugar”, l’excel•lent “Wild horses”, “Sway”, “Can’t you hear me knocking ?”, “I got a blues” i “Sister morphine”, aquesta última en col•laboració amb Marianne Faithfull, companya sentimental durant alguns anys de Mick Jagger.
El segon disc és també una obra extraordinària, encara que, per trobar-li algun defecte, es tracta potser d’una gravació una mica llarga. Les principals cançons de l’àlbum són “Rocks off”, la popular “Tumbling dice”, “Torn and frayed” o la sensacional “Let it loose”. Després de l’edició d’”Exile on Main Street”, Mick Taylor, que havia substituït feia pocs anys el desaparegut Brian Jones, va abandonar el grup i va ser reemplaçat per Ron Wood.
Seguidament va arribar la primera etapa de certa decadència dels Stones, període en què la banda va gravar, sense aconseguir l’aclamació de la crítica, els àlbums “Goats head soup”, amb la dolça i tendra “Angie”; “It’s only rock’n roll”, amb la peça de títol homònim com a principal reclam, i “Black and blue”, que conté l’excel•lent “Fool to cry”. D’aquesta crisi en va sortir la formació només de forma puntual amb l’edició de l’elogiat treball “Some girls”, disc que compta amb la funk i disco “Miss you”, cançó que no va agradar gens als antics fans del conjunt britànic, i l’extraordinària “Beast of burden”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario