“Mr. tambourine man” va ser una cançó acústica que Bob Dylan va gravar per al seu cinquè àlbum, “Bringin’ it all back home”, un treball podríem considerar de transició entre el folk de carácter purista i aquell de característiques elèctriques. Poc més tard, va sorgir una versió irreconeixible de la peça, de tipologia rockera i molt més rítmica, que va causar una gran sensació. El cover, que va arribar al número u de les llistes nord-americanes, el va realitzar la banda The Byrds (foto). Aquest fet està considerat el punt de partida del folk rock.
Tanmateix, altres experts poden pensar que l’inici del folk elèctric va tenir lloc arrel dels arranjaments que Allan Price, teclista del grup anglès de rythm & blues The Animals, va fer de la cançó tradicional “The house of the rising sun”, i fins i tot de la versió que el malaguanyat Richie Valens havia realitzat de “La bamba”, però allò cert és que The Byrds va ser el grup bàsic en la fusió, doncs va fer covers d’altres temes de Dylan i també del “Turn, turn, turn” de Pete Seeger, sense oblidar que el grup va aconseguir una barreja perfecta entre el cantautor de Minnesota i el quartet britànic The Beatles, llavors de moda a Amèrica del Nord.
Sembla ser que Dylan va quedar gratament sorprès arran d’escoltar la versió de “Mr. tambourine man” i el següent pas cap a l’evolució del folk va voler realitzar-lo ell mateix. En una edició del festival de Newport, el compositor va sortir a l’escenari amb una guitarra elèctrica, però va rebre l’animadversió i les protestes del sector més purista que es trobava entre el públic. Bob es va retirar i va tornar posteriorment a la plataforma acompanyat d’una guitarra acústica, però seria l’última vegada en tota la seva carrera artística que faria un pas enrere en allò que s’havia marcat i, de fet, la seva conversió al rock no trigaria en produir-se.
“Bringin’ it all back home”, com ja s’ha indicat en el primer paràgraf, havia representat l’àlbum de transició pel que fa a la nova línia que va seguir l’autor nord-americà, mentre les obres “Highway 61 revisited” i el magnífic doble “Blonde on blonde”, potser els dos treballs més emblemàtics de tota la trajectòria de Dylan, van suposar la confirmació en les noves expectatives que s’havia creat, entre les quals es trobava també la seva introducció en la música blues.
A part del mateix Dylan i el quintet The Byrds, que comptava amb Jim McGuinn, Gene Clark i David Crosby entre els seus components més significatius, una altra banda que va ser clau en la consolidació del folk rock, pel que fa a la dècada dels 60, va ser Buffalo Springfield, grup de molt curta trajectòria, però decisiu en la història de la música popular perquè en van formar-hi part Stephen Stills i Neil Young, dos músics, sobretot el segon, que protagonitzarien esplèndides carreres posteriors, sense oblidar la presència de Richie Furay, el fundador de la formació de country rock Poco.
Al llarg de la història, el folk rock ha estat un dels gèneres més utilitzats en el món de la música popular i per certificar-ho només cal recordar, encara durant els anys 60, el famós duo Simon & Garfunkel, la formació Lovin’ Spoonful, el conjunt The Band, que va fer les tasques d'acompanyament de Dylan, o el supergrup Crosby, Stills, Nash & Young; els cantautors de principis de la dècada dels 70, com Carole King, Joni Mitchel, James Taylor o Cat Stevens; Tracy Chapman, que a finals del decenni dels 80 va fer ressorgir la protest song, i les bandes alternatives REM i Wilco, per posar dos exemples de l’extensa escena independent de les últimes dècades.
No hay comentarios:
Publicar un comentario