martes, 31 de julio de 2018

ALBERT HAMMOND SR.













Lloc de naixement: Gibraltar.
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: pop i cançó melòdica.      
Principals àlbums: It never rains in southern California (1973) i My Spanish album (1976).
El millor: una llarga i exitosa trajectòria.
El pitjor: es pot pensar que va fer un pas enrere després de l’any 1973.

Albert Hammond es va establir de ben petit a Gibraltar, fet que li va permetre marxar a Madrid i fundar el grup The Diamond Boys. seguidament, va marxar als Estats Units i va editar el valorat treball “It never rains in southern California”, amb el hit d’idèntic títol. Posteriorment, fent equip amb el compositor Óscar Gómez, va cantar en castellà versions tant llatines com anglosaxones. És pare del guitarrista de The strokes del mateix nom.

martes, 24 de julio de 2018

KILLING JOKE














Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Jaz Coleman (veu i sintetitzadors), Geordie Walker (guitarra), Youth (baix) i Paul Ferguson (bateria i veu).
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: postpunk, rock sinistre, rock gòtic, rock industrial, rock dur, rock electrònic, new wave i rock independent.
Principal àlbum: Revelations (1982). 
Altres àlbums d'estudi: Killing Joke (1980), What’s THIS FOR... ! (1981), Fire dances (1983), Night time (1985), Brighter tahn a thousand suns (1986), Outside the gate (1988), Extremeties, dirt and various repressed emotions (1990), Pandemonium (1994), Democracy (1996), Killing Joke II (2003), Hosannas for the basements of hell (2006), Absolute dissent (2010), MMXII (2012) i Pylon (2015).
El millor: la utilització de molts estils.
El pitjor: només resten Coleman i Walker dels membres originals.

El grup anglès Killing Joke, fundat al zona de Notting Hill, a Londres, va ser un dels molts conjunts amb un segell independent que van aparèixer durant l’època del postpunk. Amb un estil força sinistre i industrial, amb dosis de rock dur, encara que amb el pas del temps va anar deixant enrere aquest darrer gènere, va gravar un àlbum original molt aclamat per la crítica i va tenir cert èxit comercial amb el treball “Night time”, que inclou el tema “Love like blood”. 

domingo, 22 de julio de 2018

EL MILLOR I EL PITJOR DELS GENERES I MODES DEL ROCK: EL ROCK PROGRESSIU

















Molt influït per la contracultura hippy i el rock psicodèlic, el rock progressiu va aparèixer a finals del decenni dels 60 del segle XX i es va consolidar durant la següent dècada. El gènere es va veure caracteritzat per l’excel·lent tècnica instrumental de molts dels seus representants i per unes composicions molt treballades i elaborades, força allunyades d’aquelles bàsiques, ràpides i trepidants gravacions dels grups que van protagonitzar el pop dels anys 60.

Igualment, moltes de les millors bandes de la dècada dels 70 es van involucrar tant en el  gènere progressiu com en el rock simfònic, com en són exemple històrics conjunts com Emerson, Lake & Palmer, Genesis, Jethro Tull, King Crimson (foto), Yes o els més comercials Electric Light Orchestra i Supertramp, que van apropar un estil força complex, difícil i sofisticat a un públic més ampli i accessible.

Tanmateix, van haver factors del rock progressiu i simfònic que van acabar cansant el públic, com per exemple, el llarg minutatge de les cançons, desenvolupaments instrumentals inacabables, una gran quantitat d’àlbums conceptuals, certa artificiositat, lletres estranyes i críptiques, una actitud pretensiosa, manca en algunes ocasions d’emoció o l’allunyament de les seves estrelles d’uns seguidors que, a causa de la crisi econòmica que es va iniciar l’any 1973, ho estaven passant bastant malament.  

No és estrany doncs que, més o menys a partir de l’any 1976, l’estil progressiu entrés en decadència i triomfessin gèneres radicalment diferents com van ser, en primer lloc, el pub rock, i, en segon lloc, l’explosiu punk rock, que va arrasar gairebé amb tot. Encara que bandes com King Crimson, Genesis o Yes van continuar a l’elit, ho van fer des d’un punt molt allunyat del gran públic, en el cas dels primers, o a través d’una música molt més comercial, pel que respecta als altres dos conjunts.

jueves, 19 de julio de 2018

FASES DE LA MÚSICA ROCK: ELS CONJUNTS BRITÀNICS DE RYTHM & BLUES, BRESSOL DEL HARD ROCK












Els nombrosos grups britànics que durant la dècada dels 60 del segle XX van utilitzar el rythm & blues, i entre els quals es van significar emblemàtiques bandes com The Rolling Stones, The Who, The Kinks, The Yardbirds, The Animals, Cream, The Bluesbreakers, Small Faces o Manfred Mann, van ser el preàmbul del hard rock, que va començar a agafar força a finals d’aquell decenni per consolidar-se durant els anys 70.

Moltes vegades s’ha comentat que el riff del guitarrista Dave Davis en el popular tema “You really got me”, el primer gran èxit del conjunt The Kinks, va ser la primera mostra de rock dur en la història de la música popular, encara que, de forma molt més clara que el famós quartet londinenc encapçalat per Ray Davies, les majors influències van arribar de The Who, el supergrup Cream, Small Faces, de forma important pel que fa a la seva peça “Tin soldier”, o The Yardbirds.

La formació The Yardbirds va ser potser la banda que més va influenciar el hard rock, doncs Jimmy Page, el seu tercer gran guitarrista, després dels passos d’Eric Clapton i Jeff Beck, arran de la dissolució del grup londinenc, en el qual havia entrat com a baixista, va intentar una continuïtat amb The New Yardbirds, que amb el pas del temps es convertiria en Led Zeppelin.

Led Zeppelin, que van completar el cantant Robert Plant, el baixista John Paul Jones i el bateria John Bonham, va ser un dels conjunts pioners del rock dur i una de les formacions cabdals, en línies generals, del decenni dels 70, quan els seus concerts es realitzaven en grans estadis de futbol o beisbol, fins que, arrel de la mort de Bonham, el grup va decidir posar punt i final a la seva trajectòria.

A la foto, The Yardbirds, amb Page en primer pla.

martes, 17 de julio de 2018

WITH OR WITHOUT YOU

















Grup: U 2.
Any: 1987.     
Formació: Bono, The Edge, Adam Clayton i Larry Mullen Jr.  
Gènere: Rock.
Àlbum d’estudi: The Joshua Tree. 
El millor: un clàssic del popular grup irlandès.
El pitjor: per mi no era la millor època de U 2.

L’any 1987, el quartet irlandès U 2 va arribar al seu cim de fama i popularitat, i segons alguns analistes, entre els quals no m’incloc, de creativitat amb l’àlbum supervendes “The Joshua Tree”, un treball que va suposar un èxit a nivell planetari i que, definitivament, va situar el grup de Dublín en el mercat nord-americà i entre les millors bandes del món. L’obra s’inicia de manera espectacular i contundent perquè les tres cançons principals del disc, “When the streets have no name”, la radiadíssima “I still haven’t found what i’m looking for” i “With or without you”, són les tres primeres pistes de l’edició. L’última d’aquestes peces va ser un dels singles de l’àlbum, va fer-se amb el número u en estats com Irlanda, la Gran Bretanya, els Estats Units o el Canadà i s’ha convertit en un autèntic clàssic de la formació irlandesa liderada pel carismàtic cantant  Bono.  

domingo, 15 de julio de 2018

CONEY ISLAND BABY

















Intèrpret: Lou Reed.
Any: 1976.     
Àlbum d’estudi anterior: Metal machine music (1975).
Àlbum d’estudi posterior: Rock’n roll heart (1976).
El millor: recuperació després del conflictiu “Metal machine music”.
El pitjor: no poder assolir les bones crítiques de “Transformer” o “Berlin”.

Després de les confeccions dels àlbums “Transformer”, potser el treball més ben valorat de tota la carrera en solitari de Lou Reed, i “Berlin”, que al seu dia va comptar amb unes crítiques bastant irregulars, encara que el disc, amb el pas dels anys, ha estat abastament reivindicat, el cantautor novaiorquès va entrar en certa crisi, sobretot arran de l’edició del molt estrany i incomprès “Metal machine music”, vilipendiat pels diferents mitjans de comunicació. Amb “Coney island baby”, Reed va recuperar part del prestigi perdut amb una obra repleta de cançons d’amor i tendresa, en una gravació en què hi destaquen peces com “Crazy feeling”, “Charlie’s girl”, “Kicks” o el tema que li dóna títol, sense oblidar “She’s my best friend”, que havia escrit en els anys de component de The Velvet Underground.

jueves, 12 de julio de 2018

LA POLLA RECORDS












Lloc de fundació: Salvatierra (Euskadi).
Formació inicial: Evaristo (veu), Txarly (guitarra), Sumé (guitarra), Maleguin (baix) i Fernando (bateria).
Dècades: 80, 90 i 00.
Gèneres: punk rock i rock radical.   
Principals àlbums: Revolución (1985) i No somos nada (1987).
Solistes que origina: Evaristo
Grups que origina: The Kagas, The Meas i Gatillazo.
El millor: la protesta.
El pitjor: anar perdent força a poc a poc.

El grup alabès La Polla Records, liderat pel carismàtic i polèmic cantant Evaristo, va ser amb Kortatu la banda estel·lar de l’anomenat rock radical basc, que va transcórrer durant la dècada dels 80 del passat segle per la seva època daurada. La formació basca va protestar davant factors com el feixisme, el capitalisme o les altes esferes religioses i va destacar per àlbums com “Revolución” i “No somos nada”. Després de la dissolució, van aparèixer varis conjunts com Gatillazo.