NEIL SEDAKA

Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Neil Sedaka sings Little devil and his others hits (1961) i Neil Sedaka sings his greatest hits (1963).
El millor: el clàssic “Oh Carol !”.
El pitjor: de vegades a l’ombra d’altres intèrprets.

Neil Sedaka és un cantant, compositor i pianista de Brooklyn originari d’una família turca i jueva. Va triomfar durant els 50, 60 i 70 amb hits com “Breaking up is hard to do”, “Laughter in the rain”, “Bad blood” o el famós “Oh Carol !”, dedicat a la seva amiga Carole King, qui va respondre-li amb la peça “Oh Neil !”. Posteriorment, Sedaka va composar per altres artistes, com Franky Avalon o Petula Clark, i va observar com els seus temes eren objecte de covers per part d’Abba, Neil Diamond o la mateixa King.

CAMILO SESTO

Lloc de naixement: Alcoi (Comunitat Valenciana).
Gèneres: cançó melòdica, cantautor, pop i rock.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Camilo (1974) i Amor libre (1975).
El millor: la interpretació de “Jesuscrist Superstar”.
El pitjor: les rareses posteriors a la seva etapa triomfal.

L’alcoià Camilo Sesto va ser una de les grans estrelles de la música espanyola i llatino-americana durant la dècada dels 70, en què va aconseguir un enorme èxit gràcies a cançons com “Algo más”, “Melina” o “Ayudadme”. L’intèrpret i compositor valencià, que també va triomfar en altres estats com Alemanya, Itàlia o Portugal, va ser el protagonista de la versió hispana de l’òpera rock “Jesuscrist superstar” i va produir altres cantants com Miguel Bosé o Francisco.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: AVANÇAR-SE 20 ANYS AL SEU TEMPS

D’artistes visionaris n’han existit sempre i també, en el panorama de la músic pop-rock, han hagut intèrprets i grups que s’han avançat, encara que sigui uns pocs anys, al seu temps i alguns exemples en podrien ser Jimi Hendrix, Gram Parsons, The Beatles, The Byrds o les formacions representants de la música electrònica alemanya. No obstant, és possible que el cas de la banda novaiorquesa The Velvet Underground (foto) hagi estat el més espectacular.

Mitjan la dècada dels 60, Nova York era definitivament la ciutat mundial de l’art i la cultura, condició que havia assolit, en detriment de París o Londres, des del final de la Segona Guerra Mundial. Pel que fa al món de la pintura, amb l’arribada del Pop Art, que va tenir en Andy Warhol el seu màxim representant, la figuració, encara que des d’un punt de vista avantguardista, havia conquistat de nou el paper protagonista després de molts anys de domini de l’abstracció.

En aquella època va sorgir la banda experimental i avantguardista The Velvet Underground, integrada per Lou Reed, el gal·lès John Cale, Sterling Morrison i la bateria Maureen Tucker. Warhol va decidir convertir-se en mànager del grup, però va exigir la presència a la formació de la seva musa, la cantant i model alemanya Nico. El grup es va estrenar amb l’àlbum “The Velvet Underground & Nico”, la portada del qual va dissenyar Warhol amb un plàtan que es va convertir en tot un símbol. Un any més tard, ja sense el mecenatge de l'artista i amb l’absència de Nico, la banda nord-americana va gravar l’estrany, fosc i revolucionari “White light, white heat”.

Aquestes dues obres, els treballs més representatius del grup, van ser els únics en què hi van coincidir Reed i Cale i van passar pràcticament desapercebudes a la seva època, encara que posteriorment han estat abastament reivindicades en diferents etapes de la música pop-rock. Dues dècades més tard, formacions com els escocesos The Jesus & Mary Chain o els també novaiorquesos Sonic Youth van posar de moda el gènere noise o tècniques com la distorsió o el feedback, que The Velvet Underground havia ja utilitzat en els 60.

LIKE A ROLLING STONE

Intèrpret: Bob Dylan.
Any: 1965.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Highway 61 revisited.
El millor: segons la prestigiosa revista Rolling Stone, la millor cançó rock de la història.
El pitjor: les reticències de la discogràfica Columbia.

Feia ja algun temps que el mític Bob Dylan havia decidit electrificar el seu folk i acostar-se a la música rock i l’àlbum “Bringing it all back home” en va ser un primer exemple. El canvi definitiu va tenir lloc amb el treball “Highway 61 revisited”, del qual es va extreure el tema “Like a rolling stone”. La cançó, que va ser gravada després d’una esgotadora gira del cantautor nord-americà pel Regne Unit i va tenir la col·laboració en els teclats d’Alexis Korner, és una de les peces més cèlebres, no només en l’extensa discografia del compositor de Duluth, sinó de la història de la música popular, fins el punt que la revista Rolling Stone la va elegir com el millor tema rock de tots els temps. “Like a rolling stone”, de la qual la discogràfica Columbia en dubtava del seu èxit com a single per tenir una durada superior als sis minuts, ha tingut versions de Jimi Hendrix, Bob Marley o els Rolling Stones.

CRIME OF THE CENTURY

Grup: Supertramp.
Any: 1974.
Formació: Roger Hodgson, Rick Davies, Dougie Thompson, Bob C. Benberg i John Anthony Helliwell.
Àlbum d’estudi precedent: Indelibly stamped (1971).
Àlbum d’estudi posterior: Crisis ? What crisis ? (1975).
El millor: Supertramp triomfa per fi.
El pitjor: no m’agrada “Dreamer”.

Els inicis de Supertramp, una de les bandes més populars de la dècada dels 70, no van ser gens fàcils i els seus dos primers àlbums a penes van tenir transcendència. Una vegada establert el seu quintet clàssic, format per Hodgson, Davies, Thompson, Benberg i Helliwell, el grup britànic va gravar el 1974 “Crime of the century”, el seu primer treball en fer-se notar en els rànquings, tant al Regne Unit com als Estats Units. L’obra va ser el punt de partida d’una espectacular trajectòria, que viuria els seus moments àlgids amb les edicions d”Even in the quietest moments” i “Breakfast in America”. En l’àlbum analitzat hi destaquen cançons com la popular “Dreamer”, “School”, “Bloody well right” o “Hide in your shell”, que és la meva preferida.

NEIL DIAMOND

Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).
Gèneres: pop, rock, folk pop, soft rock i cantautor.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Brother love’s travelling salvation show (1969) i Moods (1972).
El millor: les vendes.
El pitjor: moltes cançons seves les van portar a l’èxit altres artistes.

Com també va succeir per exemple amb Carole King, Neil Diamond va haver de conformar-se durant varis anys amb la faceta de compositor, mentre altres artistes interpretaven els seus temes, tal com van fer els Monkees amb “I’m a believer”. No obstant, a partir de finals dels 60, al cantautor neoyorquí li va arribar també l’èxit com a cantant, mitjançant hits com “Sweet Caroline”, “Song, sung blue” o la versió de la peça dels Hollies “It ain’t heavy, he’s my brother”. Diamond ocupa el tercer lloc de vendes quant a la música popular per a adults als Estats Units.

KABUL BABA

Lloc de naixement: Girona (Gironès).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 00.
Principal àlbum: Club (2003).
El millor: seguir més enllà de Sopa de Cabra.
El pitjor: molt lluny de la popularitat del grup gironí.

Sopa de Cabra va ser potser el grup més popular de l’era daurada del rock interpretat en català, durant el decenni dels 90. No obstant, el seu líder i cantant Gerard Quintana va decidir iniciar la carrera en solitari, mentre els altres components de la formació van seguir camins diferents: Joan Cardona va morir arran d’una malaltia, Josep Thió va gravar també com a solista i Francesc Lisisic i Josep Bosch van formar Kabul Baba, un grup que, sense fer massa soroll, s’ha fet amb un petit lloc a la música popular catalana.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL PUNK NORD-AMERICÀ

Per a conèixer les grans influències del punk dels Estats Units, instal·lat a la gran ciutat de Nova York i més concretament en el llegendari i ja desaparegut local CBGB, ens hauríem de remuntar a finals de la dècada dels 60, quan el grup The Velvet Underground o les bandes de Detroit MC5 i The Stooges van realitzar les seves respectives aparicions. Posteriorment, ja durant els 70, dos membres del reivindicat grup novaiorquès, Lou Reed i John Cale, el líder de The Stooges, Iggy Pop, i altres intèrprets, com Patti Smith (foto) o la banda glam New York Dolls, van transitar per l’època coneguda com a protopunk.

El punk novaiorquès va tenir un caire menys explosiu, reivindicatiu i polèmic que el britànic i, en canvi, va comptar amb connotacions més intel·lectuals, cerebrals i artístiques, sempre amb l’excepció dels Ramones, que en actitud i també en les característiques musicals es trobaven més a prop del que es feia a Anglaterra que no pas a la seva ciutat. En definitiva, i parlant en línies generals, les bandes del punk nord-americà composaven cançons més llargues, complexes i elaborades que no pas les que feien els grups del gènere al Regne Unit per les mateixes dates.

Les principals formacions del moviment van ser Blondie, grup encapçalat per la cantant Deborah Harry, icona de la banda, i el guitarrista i compositor Chris Stein; Ramones, que com ja s’ha indicat es trobava més a prop de l’estil britànic que no pas del nord-americà, mitjançant cançons caracteritzades pel seu escàs minutatge i la seva senzillesa; Talking Heads, amb un caire força intel·lectual i amb la presència d’un carismàtic líder, el seu cantant i guitarrista David Byrne, i finalment Television, potser el conjunt menys popular dels comentats, però cèlebre pel duel de guitarres del seu líder i vocalista Tom Verlaine amb el seu company Richard Lloyd.

Al cap de pocs anys, Blondie es va introduir en la new wave i va anar comercialitzant la seva música a partir del seu disc més reivindicat, “Parallel lines”; els Ramones van començar a realitzar canvis de personal, encara que el grup no va perdre mai la seva essència; Talking Heads va anar a poc a poc entrant en l’experimentació i la world music, fet que es va començar a constatar clarament en l’àlbum “Remain in light”, i Television no va poder igualar la seva òpera prima, la fantàstica “Marquee moon”, i la banda va desaparèixer força aviat.

BECAUSE THE NIGHT

Intèrpret: Patti Smith.
Any: 1978.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Easter.
El millor: el gran hit de la cantautora nord-americana.
El pitjor: l’ombra de Bruce Springsteen.

S’explica que Patti Smith gravava el seu tercer àlbum, “Easter”, mentre en el mateix edifici Bruce Springsteen confeccionava “Darkness on the edge of town”, potser el millor treball de la seva extensa carrera. El rocker de New Jersey va composar “Because the night” per a la seva obra, però la producció de les dues realitzacions va decidir atorgar-li la cançó a Smith, que després de readaptar-la a la seva conveniència, va decidir incloure la peça en el seu disc. “Because the night” va ser elegit com el primer single d’”Easter” i va acostar-se al top 10 de les llistes nord-americanes, un fet poc habitual per a una intèrpret acostumada a situar-se lluny del gran públic. El gran èxit del tema, que curiosament Springsteen mai va gravar, va suposar un important impuls per a la venda de l’elapé.

THE LAMB LIES DOWN ON BROADWAY

Grup: Genesis.
Any: 1974.
Formació: Peter Gabriel, Steve Hackett, Mike Rutherford, Phil Collins i Tony Banks.
Àlbum d’estudi precedent: Selling England by the pound (1973).
Àlbum d’estudi posterior: A trick of the tail (1976).
El millor: consideració de ser una de les obres mestres del rock progressiu.
El pitjor: les relacions entre Peter Gabriel i la resta del grup.

Durant el primer lustre de la dècada dels 70, Genesis va ser una de les grans bandes de rock progressiu i també una de les formacions que es va involucrar, des del seu sector més intel·lectualitzat, en la moda del glam rock. El grup britànic va gravar el 1974 el doble àlbum conceptual “The lamb lies down in Broadway”, considerat per bona part de la crítica el millor treball de la seva llarga trajectòria. El disc va ser un dels pocs en què van coincidir Peter Gabriel, primer vocalista i líder de Genesis, i Phill Collins, llavors simplement bateria, encara que, justament després de l’edició de l’obra analitzada, i la gira consegüent per presentar-la, es va convertir també en cantant arrel de la marxa de Gabriel. L’abandonament d’aquest, que va iniciar una carrera en solitari caracteritzada per l’avantguarda, va ser motivat per les seves divergències amb la resta dels membres de la banda, que se sentien poc valorats arran d’un àlbum en què Gabriel va escriure la totalitat de les lletres de les cançons excepte una. En el treball, que es basa en la història d’un immigrant de Puerto Rico que cerca el seu germà pels carrers de Nova York, hi destaquen el tema de títol homònim, “In the cage” o “The carpet crawlers”.

THE MOODY BLUES

Lloc de fundació: Birmingham (Anglaterra).
Formació inicial: Danny Laine (veu, guitarra i harmònica), Clint Warwick (baix), Graeme Edge (bateria), Mike Pinder (piano i òrgan) i Ray Thomas (percussió i flauta).
Altres components bàsics: Justin Hayward (veu, guitarra, teclats i piano) i John Lodge (baix).
Gèneres: rock simfònic, rock progressiu, rock psicodèlic i rythm & blues.
Dècada principal: 60.
Àlbum estel·lar: Days of future passed (1967).
Altres àlbums d'estudi: The magnificient melodies (1965), In search of the lost chord (1968), On the threshold of a dream (1969), The our children's, children's, children (1969), A question of balance (1970), Every good boy deserves favour (1971), Seven sojourn (1972), Octave (1978), Long distancer voyager (1981), The present (1983), The other side of the life (1986), Sur la mer (1988), Keys of the kingdom (1991), Strange times (1999) i December (2003).
El millor: “Days of future passed”.
El pitjor: un parèntesi mitjan els 70.

The Moody Blues va ser una de les moltes bandes de rythm & blues que hi van haver al Regne Unit durant els 60, quan Danny Laine n’era el cantant i guitarrista. Arran de la marxa d’aquest, que s’uniria als Wings de Paul McCartney, i l’entrada de Justin Hayward, el grup de Birmingham abraçaria noves tendències com el rock simfònic, el rock progressiu o la música psicodèlica. El 1967, la formació va editar l’àlbum simfònic conceptual “Days of future passed”, amb el clàssic “Nights of white satin”, basat en una obra d’Antonin Dvorak i amb acompanyament d’una orquestra.

SANJOSEX

Lloc de naixement: La Bisbal d'Empordà (Baix Empordà).
Gèneres: pop, rock i rock alternatiu.
Dècades: 00 i 10.
Principal àlbum: Al marge d’un camí (2010).
El millor: puntal de l’indie en català.
El pitjor: ambients reduïts.

Després de la febre del rock en català dels anys 90, va arribar una nova fornada més independent, alternativa i minoritària. D’aquesta manera van sorgir intèrprets o grups com Antònia Font, Mishima, Refree o Sanjosex. Aquest últim, cantant, guitarrista i compositor de la Bisbal d’Empordà, s’ha fet amb un lloc important en el pop-rock nacional dels darrers anys, amb l’acompanyament del baixista Miquel Sospedra, el bateria Pep Mula, el pianista Richie Álvarez i el saxofonista Sisu Coromina.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL GLAM ROCK

El glam rock va transcórrer per la seva època àlgida durant el primer lustre de la dècada dels 70 i va tenir com a principal feu el Regne Unit, encara que als Estats Units també hi va haver un important ressó. Les principals característiques del moviment en van ser l’espectacular importància que va assolir la imatge, de vegades per davant de la pròpia música; l’escenografia dels espectacles en viu, on es realitzaven autèntiques sessions teatrals; el maquillatge, les grans plataformes dels calçats, la roba Brillant i estrafalària, la ambigüitat sexual, fins el punt que el corrent també es va anomenar gay power, o l’estètica espacial, res estrany si tenim en compte que l’home acabava de trepitjar la lluna per primer cop.

Pel que fa a la Gran Bretanya, David Bowie en va ser la gran estrella de la moda, sobretot en el moment d’editar l’àlbum conceptual “The rise and fall of Ziggy Stardust & the spiders from mars”. Però el camaleònic intèrpret anglès, que aviat iniciaria les seves constants mutacions, no va ser, ni molt menys, l’única gran icona glam, doncs, en una fase o una altra de les seves carreres, també es van unir al moviment bandes com Genesis, Queen, Roxy Music o T Rex, amb homes tan carismàtics com Peter Gabriel, Freddy Mercury, Bryan Ferry, Brian Eno o Marc Bolan (foto).

Quant als Estats Units, potser el corrent no va tenir tanta repercussió, però hi van aparèixer artistes o grups tan importants com el sinistre Alice Cooper, el salvatge Iggy Pop, exlíder de la banda The Stooges, Lou Reed, que acabava d’abandonar la llegendària formació The Velvet Underground, el quartet Kiss, amb les seves cares pintades i els seus jocs visuals en els concerts, o els pintorescs i reivindicats New York Dolls.

Mitjan els 70, el glam va anar perdent força i va derivar cap a una radicalització que el va convertir més aviat en un circ més que en una moda musical. Bowie havia ja iniciat a Berlín la seva època electrònica amb Eno, qui ja havia abandonat Roxy Music; Gabriel havia deixat Genesis i es va decantar pel rock avantguardista, Bolan va trobar la mort en un accident de trànsit i conjunts com Genesis, Queen o Roxy Music van canviar substancialment el seu estil.

LET IT BE (CANÇÓ)

Grup: The Beatles.
Any: 1970.
Formació: Paul McCartney, John Lennon, George Harrison i Ringo Starr.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Let it be.
El millor: un dels grans clàssics de la música popular.
El pitjor: les pèssimes relacions entre els components del grup.

Quan els Beatles van editar l’elapé “Let it be”, del qual en va sortir la cançó de títol homònim, el grup estava gairebé trencat. Durant dècades s’ha parlat de les grans dificultats, a l’estudi de gravació, per portar a terme l’últim àlbum editat dels Fab Four, encara que “Abbey road”, que va sortir abans a la venda, es va gravar més tard. Un dels capítols més recordats és el dia en què George Harrison, enutjat amb Paul McCartney, va decidir, secundat per John Lennon i Ringo Starr, abandonar les sessions. No obstant, el tema “Let it be”, una composició molt personal de McCartney, encara que Lennon també la va signar, va ser un autèntic èxit i avui la peça és recordada com una de les cançons més populars del mític quartet de Liverpool i com un dels grans clàssics de la història de la música pop-rock.

MY GENERATION (ÀLBUM)

Grup: The Who.
Any: 1965.
Formació: Pete Townshend, Roger Daltrey, John Entwhistle i Keith Moon.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: A quick one (1966).
El millor: pels crítics, un dels grans àlbums de la història del rock.
El pitjor: el mercat nord-americà.

En plena febre del moviment mod, The Who va gravar el seu primer àlbum, editat el 1965 a la Gran Bretanya i el 1966 als Estats Units i el qual va rebre el nom d’un dels seus primers grans hits, l’històric “My generation”, un autèntic himne del corrent. El treball, considerat per a la crítica i diverses revistes especialitzades una de les grans obres en la història de la música popular, va tenir un important èxit al Regne Unit, però va assolir uns resultats molt pobres a l’altre costat de l’Atlàntic, fet que seria habitual en els discs gravats pel quartet britànic fins a l’edició de l’òpera rock “Tommy”, el 1969. L’àlbum, que no va acabar de convèncer als components de la formació, compta amb dos dels inqüestionables clàssics mod: com ja s'ha indicat, la cançó que li dóna títol, i “The kids are allright”.

ARCTIC MONKEYS

Lloc de fundació: Sheffield (Anglaterra).
Formació inicial: Alex Turner (veu i guitarra), Jamie Cook (guitarra), Andy Nicholson (baix) i Matt Helders (bateria i veu).
Gèneres: pop, rock, rythm & blues, soul, punk revival i rock independent.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: Whatever people say i am, that's what i'm not (2006).
Altres àlbums d'estudi: Favourite worst nightmare (2007), Humbug (2009), Suck it and see (2011), AM (2013) i Tranquillity base hotel and casino (2018).
El millor: el grup novell capaç de vendre més ràpid.
El pitjor: divergències entre els que pensen que eren millors al principi i viceversa.

La banda anglesa Arctic Monkeys forma part de la que podríem anomenar segona gran fornada del pop-rock britànic dels darrers temps, juntament amb Franz Ferdinand o Kaiser Chiefs, entre d’altres grups. El conjunt liderat per Alex Turner va passar a la història després de convertir el seu primer àlbum, “Whatever people say i am, that’s what i’m not”, en el treball inicial vengut més ràpidament al Regne Unit, superant el “Definetely maybe” dels Oasis. Des de llavors, la formació britànica ha mantingut una gran regularitat i ha guanyat en maduresa.

CELTAS CORTOS

Lloc de fundació: Valladolid (Castella - Lleó).
Formació: Jesús H. Cifuentes (veu i guitarra), César Cuenca (guitarra), Óscar García (baix), Nacho Castro (bateria i percussió), Nacho Martín (teclats), Luis M. de Tejada (violí), Alberto García (violí i trombó), Goyo Teves (saxofon, flauta i whistle) i Carlos A. Soto (flauta, gaita i whistle).
Gèneres: folk rock, música celta, world music, fusió, pop i rock.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Cuéntame un cuento (1991) i Tranquilo majete (1993).
Grups que origina: El Caimán Verde.
El millor: els primers discs amb Dro.
El pitjor: els moments estel·lars fa temps que van tenir lloc.

Celtas Cortos és un grup val·lisoletà de fusió entre rock i música celta que, després d’uns inicis on els temes instrumentals eren bàsics, va passar per la seva millor època arran de fitxar per la històrica discogràfica independent Dro, amb qui va editar els àlbums “Cuéntame un cuento”, amb la cançó de mateix títol i “20 de abril”, i “Tranquilo majete”, en un període on també va triomfar a Alemanya i França. Més tard van començar temps més irregulars, en una etapa en què el líder, Jesús H. Cifuentes, va formar el projecte paral·lel del Caimán verde.

FIVE YEARS

Intèrpret: David Bowie.
Any: 1972.
Gènere: glam rock.
Àlbum d’estudi: The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from mars.
El millor: gravada en una de les millors èpoques de Bowie.
El pitjor: no és la seva cançó més popular.

“Five years” és el tema que obre l’històric àlbum de David Bowie “The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from mars”, un dels treballs cabdals de l’intèrpret britànic i, en línies generals, de l’era dominada pel glam rock. La peça, segons la meva opinió la millor de l’obra juntament amb “Ziggy Stardust”, té un caràcter apocalíptic i catastrofista, doncs la lletra parla de la destrucció del món a cinc anys vista, inspiració que podria derivar d'un somni de l'artista. “Five years” no compta amb la popularitat o la celebritat d’altres cançons del compositor anglès, com podrien ser “Starman”, present en el mateix disc, o les molt comercials “Let’s dance”, “China girl” o “Blue jean”, totes elles gravades durant la dècada dels 80, quan el glam era tan sols un record.

AT FILLMORE EAST

Grup: Allmann Brothers Band.
Any: 1971.
Formació: Duanne Allman, Gregg Allman, Dicky Betts, Berry Oakley, Butch Trucks i Jai Johanny Johanson.
Àlbum d’estudi precedent: Idlewild south (1970).
Àlbum d’estudi posterior: Eat a peach (1972).
El millor: perfecte per a amants de grans desenvolupaments instrumentals i contínues improvisacions.
El pitjor: alguns poden considerar que el minutatge d’algunes peces és excessiu.

The Allmann Brothers Band, la banda de southern rock més cèlebre de tots els temps juntament amb Lynyrd Skynyrd, es va caracteritzar durant els seus inicis per la utilització del blues i amb aquest gènere va gravar la major part de l’històric “At Fillmore East” a Nova York, considerat un dels millors àlbums en viu en la història de la música popular. Amb l’excel·lent guitarrista Duanne Allmann al capdavant de la formació de Macon, el grup va editar un disc amb peces d’elevat minutatge, constants desenvolupaments instrumentals i contínues improvisacions, fet que els acostava al jazz. Poc després de la confecció de l’obra, en què hi destaquen “Statesboro blues” i “In memory of Elizaneth Reed”, Duanne va trobar la mort en un accident de moto i el conjunt de Georgia, amb Dicky Betts com a nou líder, faria un canvi de rumb important que l’aproparia a postulats country.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL ROCK DUR

Els orígens del rock dur, una versió de la música rock més enèrgica, potent, distorsionada i sorollosa, amb un important protagonisme de la guitarra elèctrica, els trobem en els grups britànics que van utilitzar el rythm & blues per expressar-se durant els anys 60, entre els quals hi podríem destacar The Animals, Cream, The Rolling Stones, The Small Faces, The Who o The Yardbirds. Tanmateix, alguns sectors situen el preàmbul del gènere en el riff de guitarra de Dave Davies en el “You really got me” de The Kinks. Per a molts experts, Led Zeppelin, Deep Purple i Black Sabbath van ser els grans pioners d’un estil que acabaria convertint-se en un dels més populars en la història de la música rock, amb una influència extraordinària cap a bandes clau en el moment àlgid del heavy metal com AC / DC, Deff Leppard, Iron Maiden, Judas Priest, Motörhead, Rainbow, Scorpions, Van Halen o Whitesnake.

Led Zeppelin (foto). Quan els llegendaris Yardbirds van desaparèixer a finals dels 60, el seu tercer gran guitarrista, Jimmy Page, va intentar una continuïtat amb els New Yardbirds, que molt aviat es convertirien en Led Zeppelin, amb les incorporacions del cantant Robert Plant, el baixista John Paul Jones i el bateria John Bonham. El quartet britànic té la consideració de millor banda de hard rock de la història, fonamentalment pels àlbums que portaven el nom del grup en una sèrie numerada i els seus espectaculars concerts en grans estadis. En un moment en què es trobava entre les cinc formacions, en línies generals, més importants i admirades del món, Led Zeppelin va optar per desintegrar-se l’any 1980, arran de la mort de Bonham a causa d’un excés de consum etílic.

Deep Purple. Els inicis del grup anglès, sota el lideratge del teclista Jon Lord, es van desenvolupar en el rock simfònic, però una vegada es va establir el quintet clàssic, format per Lord, el guitarrista Ritchie Blackmore, el bateria Ian Peace, el vocalista Ian Gillan i el baixista Roger Glover, la formació es va reconvertir en una banda de rock dur, amb l’àlbum “Machine rock” com a principal obra. Les marxes de Gillan i Glover van significar el final de l’era daurada de Deep Purple, que acabaria desintegrant-se en vàries formacions de heavy metal, com la fundada pel mateix Gillan, Rainbow o Whitesnake. El grup ha tingut posteriorment diverses refundacions.

Black Sabbath. Considerada la tercera gran banda pionera del hard rock, en va ser la versió sinistra i gòtica durant els orígens del gènere. El moment àlgid del grup, que va tenir la seva culminació amb l’àlbum “Paranoid”, va transcórrer durant la pràctica totalitat del decenni dels 70, quan el peculiar i pintoresc Ozzy Osbourne en va ser el cantant, Tommy Iommi el guitarrista, Geezer Butler el baixita i Bill Ward el bateria. La marxa d’Osbourne, per seguir una trajectòria en solitari, va obrir una època amb múltiples canvis, sobre tot de vocalistes, i inestabilitat, fins el punt de restar Iommi com a únic membre original.

CHUBBY CHECKER

Lloc de naixement: Spring Gulley (Estats Units).
Gèneres: twist i rock’n roll.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: la indiscutible gran estrella del twist.
El pitjor: la moda va ser fugaç.

A finals de la dècada dels 50, el rock’n roll havia estat assimilat, controlat i domesticat, fins i tot en aquells sectors més conservadors dels Estats Units, en un període en què, per diferents causes, van desaparèixer del primer pla musical Elvis Presley, Chuck Berry o Little Richard. Va ser llavors quan Chubby Checker va aconseguir donar-li popularitat a un ball conegut com a twist, mitjançant cançons com “The twist” o “Let’s twist again”. No obstant, la moda no va ser massa duradora.