El glam rock va transcórrer per la seva època àlgida durant el primer lustre de la dècada dels 70 i va tenir com a principal feu el Regne Unit, encara que als Estats Units també hi va haver un important ressó. Les principals característiques del moviment en van ser l’espectacular importància que va assolir la imatge, de vegades per davant de la pròpia música; l’escenografia dels espectacles en viu, on es realitzaven autèntiques sessions teatrals; el maquillatge, les grans plataformes dels calçats, la roba Brillant i estrafalària, la ambigüitat sexual, fins el punt que el corrent també es va anomenar gay power, o l’estètica espacial, res estrany si tenim en compte que l’home acabava de trepitjar la lluna per primer cop.
Pel que fa a la Gran Bretanya, David Bowie en va ser la gran estrella de la moda, sobretot en el moment d’editar l’àlbum conceptual “The rise and fall of Ziggy Stardust & the spiders from mars”. Però el camaleònic intèrpret anglès, que aviat iniciaria les seves constants mutacions, no va ser, ni molt menys, l’única gran icona glam, doncs, en una fase o una altra de les seves carreres, també es van unir al moviment bandes com Genesis, Queen, Roxy Music o T Rex, amb homes tan carismàtics com Peter Gabriel, Freddy Mercury, Bryan Ferry, Brian Eno o Marc Bolan (foto).
Quant als Estats Units, potser el corrent no va tenir tanta repercussió, però hi van aparèixer artistes o grups tan importants com el sinistre Alice Cooper, el salvatge Iggy Pop, exlíder de la banda The Stooges, Lou Reed, que acabava d’abandonar la llegendària formació The Velvet Underground, el quartet Kiss, amb les seves cares pintades i els seus jocs visuals en els concerts, o els pintorescs i reivindicats New York Dolls.
Mitjan els 70, el glam va anar perdent força i va derivar cap a una radicalització que el va convertir més aviat en un circ més que en una moda musical. Bowie havia ja iniciat a Berlín la seva època electrònica amb Eno, qui ja havia abandonat Roxy Music; Gabriel havia deixat Genesis i es va decantar pel rock avantguardista, Bolan va trobar la mort en un accident de trànsit i conjunts com Genesis, Queen o Roxy Music van canviar substancialment el seu estil.
Pel que fa a la Gran Bretanya, David Bowie en va ser la gran estrella de la moda, sobretot en el moment d’editar l’àlbum conceptual “The rise and fall of Ziggy Stardust & the spiders from mars”. Però el camaleònic intèrpret anglès, que aviat iniciaria les seves constants mutacions, no va ser, ni molt menys, l’única gran icona glam, doncs, en una fase o una altra de les seves carreres, també es van unir al moviment bandes com Genesis, Queen, Roxy Music o T Rex, amb homes tan carismàtics com Peter Gabriel, Freddy Mercury, Bryan Ferry, Brian Eno o Marc Bolan (foto).
Quant als Estats Units, potser el corrent no va tenir tanta repercussió, però hi van aparèixer artistes o grups tan importants com el sinistre Alice Cooper, el salvatge Iggy Pop, exlíder de la banda The Stooges, Lou Reed, que acabava d’abandonar la llegendària formació The Velvet Underground, el quartet Kiss, amb les seves cares pintades i els seus jocs visuals en els concerts, o els pintorescs i reivindicats New York Dolls.
Mitjan els 70, el glam va anar perdent força i va derivar cap a una radicalització que el va convertir més aviat en un circ més que en una moda musical. Bowie havia ja iniciat a Berlín la seva època electrònica amb Eno, qui ja havia abandonat Roxy Music; Gabriel havia deixat Genesis i es va decantar pel rock avantguardista, Bolan va trobar la mort en un accident de trànsit i conjunts com Genesis, Queen o Roxy Music van canviar substancialment el seu estil.
No hay comentarios:
Publicar un comentario