Per a conèixer les grans influències del punk dels Estats Units, instal·lat a la gran ciutat de Nova York i més concretament en el llegendari i ja desaparegut local CBGB, ens hauríem de remuntar a finals de la dècada dels 60, quan el grup The Velvet Underground o les bandes de Detroit MC5 i The Stooges van realitzar les seves respectives aparicions. Posteriorment, ja durant els 70, dos membres del reivindicat grup novaiorquès, Lou Reed i John Cale, el líder de The Stooges, Iggy Pop, i altres intèrprets, com Patti Smith (foto) o la banda glam New York Dolls, van transitar per l’època coneguda com a protopunk.
El punk novaiorquès va tenir un caire menys explosiu, reivindicatiu i polèmic que el britànic i, en canvi, va comptar amb connotacions més intel·lectuals, cerebrals i artístiques, sempre amb l’excepció dels Ramones, que en actitud i també en les característiques musicals es trobaven més a prop del que es feia a Anglaterra que no pas a la seva ciutat. En definitiva, i parlant en línies generals, les bandes del punk nord-americà composaven cançons més llargues, complexes i elaborades que no pas les que feien els grups del gènere al Regne Unit per les mateixes dates.
Les principals formacions del moviment van ser Blondie, grup encapçalat per la cantant Deborah Harry, icona de la banda, i el guitarrista i compositor Chris Stein; Ramones, que com ja s’ha indicat es trobava més a prop de l’estil britànic que no pas del nord-americà, mitjançant cançons caracteritzades pel seu escàs minutatge i la seva senzillesa; Talking Heads, amb un caire força intel·lectual i amb la presència d’un carismàtic líder, el seu cantant i guitarrista David Byrne, i finalment Television, potser el conjunt menys popular dels comentats, però cèlebre pel duel de guitarres del seu líder i vocalista Tom Verlaine amb el seu company Richard Lloyd.
Al cap de pocs anys, Blondie es va introduir en la new wave i va anar comercialitzant la seva música a partir del seu disc més reivindicat, “Parallel lines”; els Ramones van començar a realitzar canvis de personal, encara que el grup no va perdre mai la seva essència; Talking Heads va anar a poc a poc entrant en l’experimentació i la world music, fet que es va començar a constatar clarament en l’àlbum “Remain in light”, i Television no va poder igualar la seva òpera prima, la fantàstica “Marquee moon”, i la banda va desaparèixer força aviat.
El punk novaiorquès va tenir un caire menys explosiu, reivindicatiu i polèmic que el britànic i, en canvi, va comptar amb connotacions més intel·lectuals, cerebrals i artístiques, sempre amb l’excepció dels Ramones, que en actitud i també en les característiques musicals es trobaven més a prop del que es feia a Anglaterra que no pas a la seva ciutat. En definitiva, i parlant en línies generals, les bandes del punk nord-americà composaven cançons més llargues, complexes i elaborades que no pas les que feien els grups del gènere al Regne Unit per les mateixes dates.
Les principals formacions del moviment van ser Blondie, grup encapçalat per la cantant Deborah Harry, icona de la banda, i el guitarrista i compositor Chris Stein; Ramones, que com ja s’ha indicat es trobava més a prop de l’estil britànic que no pas del nord-americà, mitjançant cançons caracteritzades pel seu escàs minutatge i la seva senzillesa; Talking Heads, amb un caire força intel·lectual i amb la presència d’un carismàtic líder, el seu cantant i guitarrista David Byrne, i finalment Television, potser el conjunt menys popular dels comentats, però cèlebre pel duel de guitarres del seu líder i vocalista Tom Verlaine amb el seu company Richard Lloyd.
Al cap de pocs anys, Blondie es va introduir en la new wave i va anar comercialitzant la seva música a partir del seu disc més reivindicat, “Parallel lines”; els Ramones van començar a realitzar canvis de personal, encara que el grup no va perdre mai la seva essència; Talking Heads va anar a poc a poc entrant en l’experimentació i la world music, fet que es va començar a constatar clarament en l’àlbum “Remain in light”, i Television no va poder igualar la seva òpera prima, la fantàstica “Marquee moon”, i la banda va desaparèixer força aviat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario