HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE YARDBIRDS

The Yardbirds va ser una altra de les bandes britàniques que va preferir expressar-se mitjançant el rythm & blues, amb una gran influència de clàssics del gènere com Sonny Boy Williamson, a qui van dedicar un àlbum l’any 1966, encara que van realitzar igualment algun acostament a la música pop, com n’és un clar exemple el hit “For your love”, amb la idea d’arribar a un públic més ampli i d’aquesta manera pujar llocs a les llistes de vendes, normalment poblades per grups que pertanyien al moviment beat. També cal remarcar la seva experiència amb el rock psicodèlic, mitjançant una col•laboració a la banda sonora del cèlebre i avantguardista film “Blow up”, dirigit a Londres pel realitzador italià Michelangelo Antonioni.

Malgrat ser una de les grans formacions del rock britànic dels anys 60, per allò que fonamentalment va passar a la història el grup londinenc va ser per la presència a la banda de tres dels millors guitarristes de la història de la música popular: Eric Clapton, que va formar part del conjunt inicial, juntament amb Keith Relf (veu), Chris Deja (guitarra rítmica), Paul Samwell - Smith (baix) i Jim McCarty (bateria); Jeff Beck, que va entrar precisament per substituir Clapton, qui va abandonar per la seva disconformitat amb les ja significades derives comercials de la formació, i Jimmy Page, el qual va iniciar la seva trajectòria al conjunt anglès com a baixista, però que, arran de la marxa de Beck, va fer-se amb la propietat de la guitarra solista.

La trajectòria de The Yardbirds va ser més aviat inestable per la marxa d’homes importants, com els mateixos Clapton i Beck. El primer, un músic sempre inquiet, va decidir unir-se als puristes Bluesbreakers de John Mayall, abans de formar, amb el baixista Jack Bruce i el bateria Ginger Baker, el supergrup Cream; de fundar conjunts efímers com Derek & the Dominos, amb qui va gravar el clàssic “Layla”, o d’integrar-se a Blind Faith, un altre supergrup, amb la companyia del cantant i teclista Steve Windwood, el baixista Rick Grech i de nou Baker. El segon, un artista caracteritzat per una carrera molt personal i plena d’autenticitat, sempre allunyada del gran públic, va formar diferents bandes, destacant la que va comptar amb la futura estrella Rod Stewart i Ron Wood, que es convertiria més tard en guitarrista dels Rolling Stones.

Quan el grup es va dissoldre, Page va intentar continuar la trajectòria de la formació mitjançant la denominació efímera de The New Yardbirds, que molt aviat, amb la presència del cantant Robert Plant, el baixista John Paul Jones i el bateria Paul Bonham, es va convertir en Led Zeppelin, banda pionera del hard rock i una de les formacions cabdals, en línies generals, de la música popular de la dècada dels 70.

Ala foto, una imatge d’un joveníssim Eric Clapton, primera gran guitarra de The Yardbirds. 

JAVIER KRAHE

Lloc de naixement: Madrid (Comunitat de Madrid).

Lloc de defunció: Zahara de los Atunes (Andalusia).

Dècades: 80, 90, 00 i 10.

Gèneres: cantautor.
El millor: autor de culte.
El pitjor: les polèmiques.

El cantautor madrileny Javier Krahe, admirador de compositors francesos com Georges Brassens o de l’escriptor, poeta i músic canadenc Leonard Cohen, s’ha convertit durant les últimes dècades en un artista de culte a Espanya, sobretot per als sectors més progres i inetel•lectualitzats. Al llarg de la seva carrera ha tingut col•laboracions amb Joaquín Sabina i Alberto Pérez, amb els quals va gravar el disc “La mandrágora”, i s’ha vist involucrat en algunes polèmiques de tipus polític i religiós.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE ANIMALS

El quintet inicial de The Animals, banda formada a la ciutat de Newcastle, al nord d’Anglaterra, va estar compost per Eric Burdon (veu), Allan Price (teclats), Hilton Valentine (guitarra), Chas Chandler (baix) i John Steel (bateria). Tots ells eren fans de bluesmen com Ray Charles, Bo Diddley, Screamin’ Jay Hawkins, John Lee Hooker, Muddy Waters o Howlin’ Wolf.

La meravellosa, potent i apassionada veu de Burdon, una de les millors que es recorden de la història del rock, almenys pel que fa a un vocalista de raça blanca, i el tema d’origen popular i tradicional “The house of the rising sun”, amb uns arranjaments extraordinaris de Price, l’altra peça clau del grup, van marcar la curta història d’aquesta banda, la més gran del rythm & blues britànic juntament amb els llegendaris The Rolling Stones, The Who o The Yardbirds.

Dues van ser les circumstàncies clau perquè The Animals entrés de seguida en crisi i el conjunt anglès acabés desapareixent: la primera, i sens dubte la causa fonamental, les pèssimes relacions entre Burdon i Price, que va abandonar el grup per formar la seva pròpia banda. La segona raó va tenir lloc perquè Chandler, en una estada a Nova York, va descobrir les impressionants actituds del guitarrista nord-americà Jimi Hendrix, en un local del bohemi barri de Greenwich Village. El baixista va decidir convertir-se en mànager del prodigi de Seattle, a qui va portar a Anglaterra per formar el trio Experience, amb el baixista Noel Redding i el bateria Mitch Mitchel.

Burdon va intentar una continuïtat amb els anomenats New Animals, molt influïts per la moda psicodèlica que imperava a la Gran Bretanya durant el segon lustre de la década dels 60, però poc més tard es va ajuntar a la banda War, formada només per músics negres, i finalment va iniciar una llarga trajectòria en solitari, caracteritzada per la seva ideologia de tipus progressista, grans dosis d’autenticitat i certa irregularitat.

MUMFORD & SONS



Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).

Formació: Marcus Mumford (veu, guitarra, bateria i mandolina), Ben Lovett (guitarra, teclats i acordió), Ted Dwane (baix) i Winston Marshall (banjo).

Dècada estel•lar: 10.
Gèneres: folk rock, country rock, world music i rock independent.
Principal àlbum: Wilder mind (2015).
Altres àlbums d’estudi: Sigh no more (2009), Babel (2012) i Delta (2018).
El millor: multitud de premis.
El pitjor: esperar que no s’ho creguin.

Mitjançant una música amb arrels en el folk i el country, sense oblidar aspectes propers als ritmes celtes que recorden una mica a la banda anglo-irlandesa The Pogues, i tot plegat amb aires indie, va aparèixer la formació Mumford & Sons, liderada pel cantant i multi-instrumentista Marcus Mumford. El grup, malgrat només haver gravat dos àlbums, ha aconseguit ja la consideració de mainstream amb guardons als Brit Awards i els Grammy nord-americans, unes vendes excel•lents i el beneplàcit d’una part de la crítica. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE ROLLING STONES (1a PART)

La composició inicial de la mítica banda britànica, establerta a Londres l’any 1962, va estar formada per Mick Jagger (veu), Keith Richard (guitarra), Brian Jones (guitarra), Bill Wyman (baix), Charlie Watts (bateria) i Billy Preston (teclats). Aquest últim, no obstant, no va ser considerat mai oficialment un stone perquè el peculiar primer mànager del grup, el gairebé adolescent Andrew Loog Oldham, considerava que el seu aspecte, seriós, auster i elegant, no es fusionava bé amb els altres integrants de la banda, amb una imatge més salvatge i transgressora.

En un principi, el quintet o sextet, segons com es miri, va ser un conjunt molt influït pel blues de Chicago, d’autors com B. B. King, John Lee Hooker, Muddy Waters o Howlin’ Wolf, sense oblidar rockers propers al rythm & blues com Chuck Berry i Bo Diddley. Aleshores, el grup es limitava a oferir covers del gènere en petits locals de Londres, en un període en què Jones era de llarg el més preparat pel que respecta a nocions musicals.

En pocs anys, els Stones es van guanyar la reputació de ser un dels grups de rythm & blues més importants d’Anglaterra, juntament amb altres formacions com The Animals o The Yardbirds, però també la consideració, pel que fa als mitjans de comunicació més conservadors del Regne Unit, de ser una de les bandes més salvatges, polèmiques, perilloses i poc aconsellables del país, característiques que m’imagino no devien molestar en absolut (més aviat tot el contrari) a Oldham.

Després d’uns primers àlbums en què les versions van ser clara majoria, destacant les peces “Carol”, de Chuck Berry, que va ser el primer senzill del grup, o fins i tot una composició menor de John Lennon i Paul McCartney, “I wanna be your man”, a partir del treball “Out of our heads”, els temes escrits per Jagger i Richard van començar a ser freqüents, constituint la totalitat de les peces de l’històric disc “Aftermath”. Durant aquell període de transició, en el qual el paper de Jones començava a minvar, els dos líders van composar el clàssic “(I can’t get no) satisfaction”, present a “Out of our heads”, a més d’altres temes bàsics de la seva primera època com “The last time” o “Get off of my cloud”.

El significat “Aftermath”, editat l’any 1966, va marcar l’inici de l’època daurada dels Stones, que es prorrogaria fins l’any 1973, quan es va gravar “Exile on Main street”. En el disc, una de les obres mestres de la música rock de tots els temps, es troben peces com “Paint it black”, només pel que fa a l’edició nord-americana; “Under my thumb”, la dolça “Lady Jane”, “Think”, “I am waiting”, l’extraordinària “Out of time”, inclosa tan sols en l’edició britànica”, i “Going home”, un tema de més de 10 minuts de durada, fet inusual mitjan el decenni dels anys 60.

Encara que potser cap dels altres àlbums gravats a la dècada van tenir els elogis d’”Aftermath”, el grup anglès va continuar transitant per una esplèndida trajectòria, en la qual també van brillar les obres “Between the buttons”, “Beggar’s banquet”, un altre dels punts àlgids de la banda britànica, i “Let it bleed”, encara que és cert que el grup va fracassar, a diferència d’altres conjunts del Regne Unit, com The Beatles, The Animals o Cream, en el seu intent d’apropar-se a la moda psicodèlica. Durant la segona meitat del decenni, els Stones van gravar altres clàssics de la seva extensa discografia com “Jumpin’ jack flash”, “Honky tonk women”, “Street fighting man”, que forma part de “Beggar’s banquet”, o “Gimme shelter”, inclòs a “Let it bleed”.

Tanmateix, aquell també va ser el període en què Jones va acabar apartat totalment del primer pla del grup, fet que li va comportar, en primer lloc, una forta depressió i l’addicció a les drogues i, en segon lloc, la seva marxa de la formació. Pocs dies després d’abandonar els seus companys, el guitarrista va ser trobat mort en la piscina de la seva residència. La banda li va retre homenatge en un multitudinari concert realitzat al Hyde Park londinenc, escenari que va servir també per presentar Mick Taylor, el seu jove substitut, procedent dels Bluesbreackers de John Mayall. 

GOD SAVE THE QUEEN

Grup: The Sex Pistols.

Any: 1977.

Formació: Johnny Rotten, Steve Jones, Glen Matlock i Paul Cook.
Gènere: punk rock.
Àlbum d’estudi: Never mind the bollocks... here the Sex Pistols.
El millor: una tornada espectacular.
El pitjor: continuen els escàndols.

Quan el quartet punk The Sex Pistols va editar el single “God save the queen”, el segon de la seva curta existència, el grup havia ja protagonitzat diverses polèmiques i diferents escàndols, però la gravació del disc analitzat va suposar un nou repunt en els conflictes que va originar la banda londinenca, doncs el tema va sortir a la venda enmig de les celebracions oficials del jubileu de la reina Isabel II, que complia 25 anys com a monarca del Regne Unit. Malgrat que la BBC es va negar a difondre la peça, i que algunes botigues de discs no van acceptar la seva distribució, la cançó es va enfilar fins el lloc més alt de les llistes britàniques i es va convertir en un inqüestionable himne punk. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL RYTHM & BLUES BRITÀNIC

Al Regne Unit de la dècada dels 60 no tot va ser música pop, doncs també hi van haver un munt de formacions que van preferir expressar-se a través del rythm & blues, molt influenciades pel blues realitzat a la ciutat de Chicago durant els decennis dels 40 i 50, que va comptar amb grans i carismàtics músics com John Lee Hooker, el genial guitarrista B. B. King, Muddy Waters o Howlin’ Wolf.

El principals grups britànics de rythm & blues, que també van rebre la influència de rockers com Chuck Berry o Bo Diddley, van ser, per ordre alfabètic, The Animals, encapçalats per l’espectacular veu d'Eric Burdon; The Bluesbreakers, liderats per John Mayall i fàbrica de grans músics; Cream, un dels primers supergrups de la història; The Pretty Things, no massa populars, però molt reivindicats; The Rolling Stones, potser la banda més gran de tots els temps de la música popular; Spencer Davis Group, conjunt del qual en va sorgir Steve Windwood; els nord-irlandesos Them, comandats per Van Morrison; The Troggs, amb una etapa, encara que fugaç, força intensa, o The Yardbirds (foto), cèlebres sobretot per tenir com a guitarristes tres mites com Eric Clapton, que també va actuar amb Bluesbreakers i Cream, Jeff Beck i Jimmy Page. Igualment van utilitzar el gènere bandes com The Kinks, dels quals ja se n’ha parlat en capítols anteriors, així com Small Faces i The Who, els quals prefereixo situar en l’apartat dedicat al moviment mod.

Com va succeir amb els conjunts que van protagonitzar el corrent beat, algunes de les formacions de rythm & blues del Regne Unit van participar també en l’anomenada British Invasion, encara que en algun cas, com va succeir per exemple amb The Yardbirds, van haver de pagar el peatge d’apropar-se a postulats pop i comercials, motiu pel qual Clapton va abandonar la banda londinenca. Tanmateix, a diferència dels grups que van utilitzar el pop, aquesta mena de bandes van estar en ocasions envoltades per la polèmica, fet molt evident amb The Rolling Stones, doncs, tant pel que fa al seu aspecte com quant al tipus de música que practicaven, no es tractava d’agrupacions massa ben acceptades i assimilades per la societat britànica més tradicional o els mitjans de comunicació conservadors.

El rythm & blues britànic, d’una banda, va adaptar-se perfectament, almenys en alguns casos, a la moda del rock psicodèlic, com van ser els exemples de The Animals, sobretot arran de la marxa del teclista Allan Price, o Cream, mitjançant “Disraeli gears”, l’àlbum estel•lar de la seva curta trajectòria. D’altra banda, grups com els mateixos Cream, The Kinks, mitjançant el seu hit “You really got me”; The Rolling Stones, Small Faces, The Who o sobretot The Yardbirds, tenint en compte que Page va ser el fundador de la llegendària formació Led Zeppelin, van ser bandes clau per a l’aparició i consolidació del hard rock durant el segon lustre de la dècada.

Finalment, per posar punt i final a aquest capítol, cal remarcar la inestabilitat que generalment van patir aquestes formacions, amb l’excepció dels ja llegendaris Stones, que moltes dècades després continuen en actiu amb tres membres originals: Mick Jagger, Keith Richard i Charlie Watts. Pel contrari, els Animals van perdre molt aviat Price, un dels seus homes clau; els Bluesbreakers es van caracteritzar pel continu pas de diversos músics, entre els quals el citat Clapton, el futur stone Mick Taylor o Peter Green, fundador de Fleetwood Mac; el trio Cream va durar molt poc, fonamentalment pel xoc d’egos; Spencer Davis Group es va desintegrar arran de les marxes dels germans Muff i Steve Windwood, que va formar Traffic; Them va perdre ràpidament la figura de Morrison, que es va llançar en solitari, mentre els Yardbirds, de la mà de Page, van acabar reconvertint-se en Led Zeppelin.

HOW TO SAVE A LIFE ? (ÀLBUM)



Grup: The Fray.

Any: 2005.

Formació: Isaac Slade, Joe King, Dave Welsh i Ben Wysocki.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: The Fray (2009).
El millor: un disc ben rebut pel públic.
El pitjor: manca de risc.

Malgrat que el quartet The Fray és originari de la ciutat de Denver, a l’estat de Colorado, quan algú escolta el seu primer àlbum, “How to save a life ?”, pensa de seguida en una banda britànica, doncs el grup nord-americà recorda força el triomfant conjunt anglès Coldplay, fonamentalment per l’ús exhaustiu del piano, i personalment hi trobo algunes semblances amb la formació escocesa Travis. El treball va ser molt ben rebut pel públic, encara que les crítiques van ser més aviat irregulars, doncs en algun cas qualificaven el disc de poc arriscat i escassament innovador. Entre les cançons cal destacar la peça de títol homònim, “Look after you”, “Over my head (cable car)", que en va ser el primer single, o “Heaven forbid”, que és la meva preferida. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES INTÈRPRETS POP BRITÀNICS DE L’ÈPOCA BEAT I DE LA BRITISH INVASION

Cliff Richard. Primera gran estrella del pop britànic del decenni dels 60, va rebre en un munt d’ocasions el suport de la banda The Shadows, amb la qual va interpretar la dolça i nostàlgica “The young ones”. Va concursar dues vegades en el popular festival d’Eurovisió, quedant en segona posició l’any 1968 amb “Congratulations”, per darrere de l’espanyola Massiel.

Dave Clark Five. Grup encapçalat pel bateria que va donar nom a la formació, que es va completar amb Mike Smith (veu), Lenny Davidson (guitarra), Denny Payton (guitarra) i Rick Huxley (baix). Fundat al barri de Tottenham, al nord de Londres, va gravar peces com “Glad all over”, “Catch us if you can” o “Over and over”, aquesta última número u als Estats Units.

Gerry & the Pacemakers. Grans rivals de The Beatles a la ciutat de Liverpool, durant els inicis d’aquests, i també sota el management de Brian Epstein, van aconseguir portar tres singles, “I like it”, “How do you like it ?” i una versió de “You’ll never walk alone”, del musical “Carousel”, al número u de les llistes britàniques. Poc més tard, el grup, integrat per Gerry Marsden (veu i guitarra), Freddy Marsden (bateria), Arthur Mike (baix) i Les Chadwick (piano), substituït aviat per Les Maguire, va entrar en decadència i es va dissoldre, continuant Gerry en solitari.

Herman Hermit’s. Conjunt destinat a un tipus de públic adolescent, va brillar sobretot gràcies al tema “I’m into something good”. El seu líder, Peter Noone, que va estar acompanyat per Keith Hopwood (guitarra), Derek Lackenby (guitarra), Karl Green (baix) i Barry Whitwarn (bateria), es va llançar més tard en solitari.

The Hollies. Banda composta en un principi per Allan Clarke (veu), Graham Nash (guitarra i veu), Vic Steele (guitarra), Eric Haydock (baix) i Don Rathy (bateria), destacant més tard també la presència de Tony Hicks (guitarra). La formació es va caracteritzar per les seves harmonies vocals i per portar a l’èxit cançons com “Bus stop” i “Stop, stop, stop”. Un dels seus líders, Nash, que es va ajuntar amb David Crosby i Stephen Stills, va marxar per discrepàncies alhora d’editar un àlbum amb covers de Bob Dylan. Ja sense Graham, el grup va triomfar amb el bell hit “It ain’t heavy, he’s my brother”.

Manfred Mann. Formació fundada pel teclista d’origen sud-africà del mateix nom, que es va fer acompanyar per Paul Jones (veu), Mike Vickers (guitarra), Dave Richmond (baix) i Mike Hugg (bateria). Va aconseguir l’èxit, mitjançant el gèneres pop, rythm & blues i folk, gràcies a cançons com “Do wa diddy diddy”, “Sha la la”, “Pretty flamingo” o la versió del tema de Bob Dylan “Just like a woman”.

Peter & Gordon. Duo format per Peter Asher i Gordon Waller, que va situar en el rànquing britànic peces com “I got to pieces”, “Three love ways”, “Lady godyva” o “Woman”, aquesta última composta sota pseudònim per Paul McCartney, aleshores promès de l’actriu Jane Asher, germana de Peter.

The Searchers. Banda sorgida, com The Beatles i Gerry & the Pacemakers, a la ciutat de Liverpool. Va triomfar amb temes com “Sweets for my sweet”, una versió de The Drifters; “Needles and pins” o “Sugar and space”. El grup va estar format per Ron Woodbrige (veu), John McNally (guitarra), Brian Dolan (guitarra), Tony West (baix) i Joe Kennedy (bateria).

The Shadows. Conjunt fonamentalment instrumental compost per Hank Marvin (guitarra i veu ocasional), Bruce Welch (guitarra), Jet Harris (baix) i Brian Bennett (bateria). Com a banda d’acompanyament de Cliff Richard, va brillar amb el clàssic “The young ones”, mentre que a nivell autòcton va convertir el tema “Apache” en un hit.

The Zombies (foto). Grup integrat per Rod Argent (piano i veu), Colin Blunstone (veu), Paul Atkinson (guitarra), Chris White (baix) i Hugh Grandy (bateria). Dues composicions d’Argent, “She’s not there” i la fantàstica “Time of season”, present en l’àlbum “Odissey and oracle”, el seu treball més cèlebre, van donar una important fama al quintet, que curiosament va comptar amb més popularitat als Estats Units que no pas a la seva terra. 

TOP 10: LES MILLORS CANÇONS DE LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POPULAR

1. Strawberry fields forever

The Beatles / pop psicodèlic / 1967 / John Lennon i Paul McCartney

2. A day in the life
The Beatles / pop psicodèlic / 1967 / John Lennon i Paul McCartney

3. Hey Jude !
The Beatles / pop / 1968 / John Lennon i Paul McCartney

4. A wither shade of pale
Procol Harum / pop simfònic / 1967 / Gary Brocker i Keith Reid

5. Stairway to heaven
Led Zeppelin / folk rock / 1971 / Jimmy Page i Robert Plant

6. Wild horses
The Rolling Stones / blues rock / 1971 / Mick Jagger i Keith Richard

7. Five years
David Bowie / glam rock / 1972 / David Bowie

8. All the young dudes
Mott the Hopple / glam rock / 1972 / David Bowie

9. Out of time
The Rolling Stones / pop / 1966 / Mick Jagger i Keith Richard

10. Beast of burden
The Rolling Stones / blues rock / 1978 / Mick Jagger i Keith Richard

A la foto, el recinte Strawberry Fields, ubicat a la ciutat de Liverpool, en el qual es va basar John Lennon per escriure la peça “Strawberry fields forever”.

Nota: aquesta llista està sotmesa a possibles canvis i variacions.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE KINKS (1a PART)

Com ja s’ha indicat en el capítol dedicat al gènere beat, el grup The Kinks va ser bastant inclassificable, doncs va utilitzar diferents estils, com pop, rock o rythm & blues; d’alguna manera va posar les bases del futur hard rock, juntament amb altres formacions com The Who, Small Faces o The Yardbirds; va atrevir-se amb un tipus de música proper al music hall o el cabaret, bastant allunyat dels conceptes del rock tradicional; per la seva aparença podrien ser catalogats de mods i, fins i tot, se’ls pot identificar en el terreny de la protest song, per la denúncia, això si, des d’un punt de vista irònic, sarcàstic i divertit, que oferia de la societat conservadora britànica el seu líder Ray Davies, un autor de la categoria de John Lennon, Paul McCartney, Mick Jagger, Keith Richard i Pete Townshend.

El quartet original, clàssic i estel•lar del conjunt londinenc va estar format pels germans Davis, Ray (veu i guitarra rítmica) i Dave (guitarra solista i veu); Peter Quaife (baix) i Mick Avory (bateria). Després de dos singles que van passar gairebé desapercebuts, el tercer senzill, “You really got me”, va arribar al número u de les llistes britàniques. El tema, que va ser inclòs en el primer àlbum de la formació, de títol homònim, conté un enganxós riff de guitarra, interpretat per Dave, que va suposar una autèntica llavor del rock dur que esclataria pocs anys després.

Més tard, la banda anglesa va deixar enrere les seves peces típicament pop - rock, entre les quals es podrien també destacar “All day and all of the night” i “Tired of waiting for you”, per submergir-se en un altre tipus de música en què les lletres de Ray, dotades d’una divertida ironia, atacaven la població britànica més dretana, conservadora i tradicional. En aquell període, el quartet va editar els que són, molt probablement, els seus dos àlbums més importants: “Face to face” i “Something else by the Kinks”, quart i cinquè treballs de llarga durada, respectivament, de la seva discografia.

Pel que fa a “Face to face”, gravat l’any 1966, hi destaquen temes com “Rosie won’t you please come home”, “Too much of my mind”, “A house in the country” o el popular “Sunny afternoon”, aquesta última en la línia de música de cabaret o music hall. Quant a “Something else by the Kinks”, penso que un dels treballs més importants del decenni dels 60, cal significar peces com “David Watts”, versionada una dècada més tard pel trio mod The Jam; “Death of a clown”, composta i interpretada per Dave; “Afternoon tea” o “Waterloo sunset”, la cançó més famosa del disc.

Posteriorment, el grup britànic, abans de finalitzar la que podríem considerar la seva època clàssica, va gravar “The Kinks are the village green preservation society”, que conté el hit “Days”; l’òpera rock “Arthur (or the decline and fall of the British Empire)”, per a molts una obra superior a la més popular i gairebé contemporània “Tommy”, escrita per The Who, i “Lola versus powerman and the moneygoround, part one”, amb el sarcàstic tema que obre el títol com a peça més representativa. 

EL PETIT DE CAL ERIL

Lloc de fundació: Guissona (Segarra).

Formació actual: Joan Pons (veu i guitarra), Lluís Rueda (guitarra), David Paco (baix i melòdica), Càndid Coll (bateria) i Marina Varela (flauta travessera).

Dècades: 00 i 10.
Gèneres: pop, folk pop, pop psicodèlic i cançó infantil.
Principal àlbum: La figura del buit (2013).
El millor: el seu salt al BAM.
El pitjor: una moda que potser algun dia s’aturarà.

Arran de l’aparició del quartet Manel, han sorgit una gran quantitat de grups en llengua catalana que usen el gènere folk pop per expressar-se, com en són exemple Els Amics de les Arts, La Iaia o El Petit de cal Eril. Aquest últim és el pseudònim utilitzat pel cantant i guitarrista de Guissona Joan Pons que, acompanyat de varis músics, ha suposat una de les revelacions de la música popular catalana els darrers anys, amb actuacions en festivals com el PopArb, Faraday o el BAM. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE BEATLES (1a PART)



Un jove i petit empresari de Liverpool, Brian Epstein, que regentava una botiga de discs a la ciutat de Lancashire, va rebre el 1962 la visita d’un client que demanava un exemplar de “My bonnie”, una cançó interpretada per Donnie Lonegan, el rei de l’skiffle, que tenia com a acompanyant una banda que es denominava The Beatles. Epstein no tenia el disc i va anar al local The Cavern a conèixer aquell grup del qual no en sabia res.

Fins aquell moment, el grup, a més de les seves actuacions a The Cavern, realitzava freqüents viatges a Hamburg, on oferia concerts en petits locals de la ciutat del nord d’Alemanya. Aleshores la formació estava composta per John Lennon (veu i guitarra), Paul McCartney (veu i guitarra), un gairebé adolescent George Harrison (veu i guitarra), Stuart Sutcliffe (baix) i Pete Best (bateria). En un moment donat, un enutjat McCartney va fer-se amb el baix, doncs considerava que Sutcliffe no el sabia tocar. Aquest, íntim amic de Lennon, va decidir abandonar el conjunt per centrar-se en les arts visuals, abans de trobar la mort a la localitat bàltica, en la qual va romandre arran d’entaular una relació sentimental amb la fotògrafa alemanya Astrid Kircherr, qui va inventar el nous i característics pentinats beatle.

Després de presenciar una de les seves actuacions, Epstein va decidir ràpidament convertir-se en mànager del quartet. Poc més tard, ja en l’estudi de gravació, el grup va convèncer el productor George Martin per editar, com a primer single, un tema autòcton, de nom “Love me do”, compost per Lennon i McCartney, però Martin va exigir la marxa de Best, que va ser substituït per Ringo Starr.

Si bé “Love me do”, editat a la tardor de 1962, no va passar del número 17 a la llista d’èxits britànics, el seu primer àlbum, “Please, please me”, editat ja a inicis de 1963, va arribar al lloc més alt del rànquing del Regne Unit. S’iniciava en aquest punt l’anomenada Beatlemania, caracteritzada per intenses, llargues i esgotadores gires, les quals causaven veritables atacs d’histèria en les fans; el triomf rotund als Estats Units, mercat fins aleshores quasi inaccessible per a intèrprets britànics, en el marc d’allò que es va donar a conèixer com a British Invasion, i un tipus de cançons, encara que en aquell moment innovadores, bastant simples, tant pel que fa a la música, com quant a la lletra i la temàtica, que normalment es basava en aspectes com l’amor, el desamor, l’amistat o la vida quotidiana.

Amb la gran majoria dels temes escrits per John i Paul, aquesta primera època dels Fab Four va comptar, pel que fa al mercat estrictament britànic, amb cinc àlbums: el ja significat “Please, please me” (amb la peça de títol homònim i “Love me do”); “With the Beatles (“All my loving”); “A hard day’n night” (cançó homònima, “I have should known better”, “Can’t buy me love” i “And i love her”); “Beatles for sale” (“Eight days a week”) i “Help !” (títol homònim, “I need you” “Ticket tot ride” i la cèlebre, una mica ensucrada i moltes vegades versionada “Yesterday”). Igualment hi van destacar els singles de les peces “From me to you”, “She loves you”, “I want to hold your hand” o “I feel fine”, així com les pel•lícules “A hard day’s night” i “Help !”, totes dues dirigides pel director nord-americà Richard Lester i força elogiades per la crítica.

L’esgotament, tant físic com mental, per les contínues gires, viatges i gravacions, i el fet que a Anglaterra, mitjan el decenni dels 60, s’estaven produint canvis musicals molt importants, com l’adveniment del rock psicodèlic i l’aparició d’altres avantguardes, van motivar un canvi de rumb en el quartet de Liverpool i l’inici d’una nova etapa, que en primer lloc va tenir un lògic període de transició.

QUEENS OF THE STONE AGE

Lloc de fundació: Palm Desert (Estats Units).

Formació inicial: Josh Homme (veu i guitarra), Carlo von Sexron (baix, teclats i piano) i Alfredo Hernández (bateria).

Altres components bàsics: Dave Catching (guitarra) i Nick Olivieri (baix).
Dècada estel•lar: 00.
Gèneres: rock dur, heavy metal, grunge i rock alternatiu.
Principal àlbum: Lullabies of paralyze (2006).
Altres àlbums d’estudi: Queens of the Stone Age (1998), Rated R (2000), Songs for the deaf (2002), Era Vulgaris (2007), Like clorkwork (2013) i Villains (2017).
El millor: grup referent del hard rock de les darreres dècades.
El pitjor: potser no han assolit la fama i popularitat d’altres grans del gènere.

El cantant i guitarrista Josh Homme, una vegada es va dissoldre la banda Kyuss, va fundar el grup Queens of the Stone Age amb el baixista Carlo von Sexron, ràpidament substituït per Nick Olivieri, i el bateria Alfredo Hernández, als quals s’hi uniria aviat el guitarrista Dave Catching. La formació californiana, que va comptar amb alguna característica de l’estil grunge, es va convertir en breu en un dels principals conjunts de rock dur dels Estats Units i també en una de les bandes bàsiques dels principals festivals d’índole indie. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL BEAT I LA BRITISH INVASION

A inicis dels anys 60, el Regne Unit, en particular, i Europa, en general, havien deixat enrere la crisi provocada per la Segona Guerra Mundial i estaven transitant, econòmicament parlant, per una època de clara bonança. Possiblement aquesta va ser una de les raons, però evidentment no l’única, perquè el protagonisme de la música rock creués l’oceà Atlàntic i s’establís a la Gran Bretanya.

En un primer moment, la influència més important va arribar dels intèrprets melòdics que havien triomfat a Amèrica a finals de la dècada dels 50, la qual va ser molt important per a Cliff Richard, un cantant afable, dolç i dòcil, que va destacar per cançons com “The young ones”, gravada amb el grup instrumental The Shadows, que va exercir en un munt d’ocasions com la seva banda d’acompanyament.

No obstant, de seguida va sorgir el moviment beat, un subgènere del pop que va marcar bona part de la dècada dels 60 a Anglaterra i que va arribar de forma espectacular i fulminant als Estats Units, en allò que es va conèixer com a British Invasion, quan un gran número de formacions britàniques, amb The Beatles al capdavant, van assolir els llocs més alts de les llistes de Billboard, fins llavors bastant hermètiques a allò que arribés del vell continent.

En aquest capítol mereix un apartat especial la ciutat industrial i portuària de Liverpool, situada a l’oest d’Anglaterra i molt receptiva al rock’n roll que va tenir lloc durant els 50 al continent americà, doncs molt mariners procedents dels Estats Units arribaven al moll de la localitat del Lancashire i donaven a conèixer la música que triomfava a l’altra banda de l’oceà. De la ciutat van sorgir grups com Gerry & the Pacemakers (foto), The Searchers, The Merseybeats o els mítics The Beatles, potser la formació més important, decisiva i influent de la història de la música popular.

Altres conjunts de la moda beat, fundats en altres ciutats angleses, els quals van ser també partícips de la British Invasion, van ser Dave Clark Five, Herman Hermit’s, The Hollies, Manfred Mann, el duo Peter & Gordon, The Zombies o el quartet The Kinks, una formació bastant inclassificable, doncs, segons de quina cançó, àlbum o època parlem, poden estar inclosos en l’estil beat, en el moviment del rythm & blues o fins i tot en el corrent mod, que aleshores passava per una de les seves èpoques estel•lars mitjançant grups com The Who o The Small Faces.

La música beat va rebre, a parts similars, la influència del rock’n roll, del doo wop, del pop melòdic, de l’skiffle, un estil que va triomfar a Anglaterra de la mà d’intèrprets com Donnie Lonegan, que tenia als Beatles com a grup de suport, o de les bandes de noies que van sorgir als Estats Units, en algun cas sota la producció de Phil Spector, entre finals dels 50 i començaments dels 60, com ara The Crystals, Martha & the Vandellas, The Marvelettes, The Ronettes o The Shirelles.

La crisi del moviment beat va arribar durant el segon lustre dels 60, quan formacions avantguardistes i underground, que utilitzaven el rock progressiu o els sons psicodèlics, com Pink Floyd, llavors liderat per l’inestable Syd Barrett, o Soft Machine, amb Robet Wyatt i Kevin Ayers a les seves files, van aconseguir fer-se amb un lloc important al rock britànic, al mateix temps que als Estats Units apareixia i es consolidava la cultura hippy, que va tenir les seves arrels a la ciutat californiana de San Francisco i que va utilitzar abastament el complicat i complex rock psicodèlic. En aquell període, una gran part dels grups beat van entrar en decadència o fins i tot van desaparèixer, amb l’excepció de The Beatles, que es van adaptar perfectament a les noves circumstàncies i van saber evolucionar. 

AÏCHA



Intèrpret: Khaled.

Any: 1996.

Gènere: world music.
Àlbum d’estudi: Sahra.
El millor: cim popular de Khaled.
El pitjor: no és una peça original de l’intèrpret.

El cantant algerià Chaim Khaled, reconegut com el gran rei de la música rai, va arribar a le cotes de màxima fama i popularitat quan l’any 1996 va versionar la cançó “Aïcha”, la qual va incloure en el seu àlbum “Sahra”. Originalment, el tema va ser compost pel cantautor francès Jean – Jacques Goldman, mentre que allò que va realitzar Khaled, a més de donar-li el seu toc personal i característic, va ser incorporar a la peça una part interpretada en àrab, convertint la cançó en bilingüe. Des de llavors, “Aïcha” forma part dels principals èxits de l’artista magrebí juntament amb “Didi”, potser el tema més apreciat pel que fa a la crítica.