A inicis dels anys 60, el Regne Unit, en particular, i Europa, en general, havien deixat enrere la crisi provocada per la Segona Guerra Mundial i estaven transitant, econòmicament parlant, per una època de clara bonança. Possiblement aquesta va ser una de les raons, però evidentment no l’única, perquè el protagonisme de la música rock creués l’oceà Atlàntic i s’establís a la Gran Bretanya.
En un primer moment, la influència més important va arribar dels intèrprets melòdics que havien triomfat a Amèrica a finals de la dècada dels 50, la qual va ser molt important per a Cliff Richard, un cantant afable, dolç i dòcil, que va destacar per cançons com “The young ones”, gravada amb el grup instrumental The Shadows, que va exercir en un munt d’ocasions com la seva banda d’acompanyament.
No obstant, de seguida va sorgir el moviment beat, un subgènere del pop que va marcar bona part de la dècada dels 60 a Anglaterra i que va arribar de forma espectacular i fulminant als Estats Units, en allò que es va conèixer com a British Invasion, quan un gran número de formacions britàniques, amb The Beatles al capdavant, van assolir els llocs més alts de les llistes de Billboard, fins llavors bastant hermètiques a allò que arribés del vell continent.
En aquest capítol mereix un apartat especial la ciutat industrial i portuària de Liverpool, situada a l’oest d’Anglaterra i molt receptiva al rock’n roll que va tenir lloc durant els 50 al continent americà, doncs molt mariners procedents dels Estats Units arribaven al moll de la localitat del Lancashire i donaven a conèixer la música que triomfava a l’altra banda de l’oceà. De la ciutat van sorgir grups com Gerry & the Pacemakers (foto), The Searchers, The Merseybeats o els mítics The Beatles, potser la formació més important, decisiva i influent de la història de la música popular.
Altres conjunts de la moda beat, fundats en altres ciutats angleses, els quals van ser també partícips de la British Invasion, van ser Dave Clark Five, Herman Hermit’s, The Hollies, Manfred Mann, el duo Peter & Gordon, The Zombies o el quartet The Kinks, una formació bastant inclassificable, doncs, segons de quina cançó, àlbum o època parlem, poden estar inclosos en l’estil beat, en el moviment del rythm & blues o fins i tot en el corrent mod, que aleshores passava per una de les seves èpoques estel•lars mitjançant grups com The Who o The Small Faces.
La música beat va rebre, a parts similars, la influència del rock’n roll, del doo wop, del pop melòdic, de l’skiffle, un estil que va triomfar a Anglaterra de la mà d’intèrprets com Donnie Lonegan, que tenia als Beatles com a grup de suport, o de les bandes de noies que van sorgir als Estats Units, en algun cas sota la producció de Phil Spector, entre finals dels 50 i començaments dels 60, com ara The Crystals, Martha & the Vandellas, The Marvelettes, The Ronettes o The Shirelles.
La crisi del moviment beat va arribar durant el segon lustre dels 60, quan formacions avantguardistes i underground, que utilitzaven el rock progressiu o els sons psicodèlics, com Pink Floyd, llavors liderat per l’inestable Syd Barrett, o Soft Machine, amb Robet Wyatt i Kevin Ayers a les seves files, van aconseguir fer-se amb un lloc important al rock britànic, al mateix temps que als Estats Units apareixia i es consolidava la cultura hippy, que va tenir les seves arrels a la ciutat californiana de San Francisco i que va utilitzar abastament el complicat i complex rock psicodèlic. En aquell període, una gran part dels grups beat van entrar en decadència o fins i tot van desaparèixer, amb l’excepció de The Beatles, que es van adaptar perfectament a les noves circumstàncies i van saber evolucionar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario