La composició inicial de la mítica banda britànica, establerta a Londres l’any 1962, va estar formada per Mick Jagger (veu), Keith Richard (guitarra), Brian Jones (guitarra), Bill Wyman (baix), Charlie Watts (bateria) i Billy Preston (teclats). Aquest últim, no obstant, no va ser considerat mai oficialment un stone perquè el peculiar primer mànager del grup, el gairebé adolescent Andrew Loog Oldham, considerava que el seu aspecte, seriós, auster i elegant, no es fusionava bé amb els altres integrants de la banda, amb una imatge més salvatge i transgressora.
En un principi, el quintet o sextet, segons com es miri, va ser un conjunt molt influït pel blues de Chicago, d’autors com B. B. King, John Lee Hooker, Muddy Waters o Howlin’ Wolf, sense oblidar rockers propers al rythm & blues com Chuck Berry i Bo Diddley. Aleshores, el grup es limitava a oferir covers del gènere en petits locals de Londres, en un període en què Jones era de llarg el més preparat pel que respecta a nocions musicals.
En pocs anys, els Stones es van guanyar la reputació de ser un dels grups de rythm & blues més importants d’Anglaterra, juntament amb altres formacions com The Animals o The Yardbirds, però també la consideració, pel que fa als mitjans de comunicació més conservadors del Regne Unit, de ser una de les bandes més salvatges, polèmiques, perilloses i poc aconsellables del país, característiques que m’imagino no devien molestar en absolut (més aviat tot el contrari) a Oldham.
Després d’uns primers àlbums en què les versions van ser clara majoria, destacant les peces “Carol”, de Chuck Berry, que va ser el primer senzill del grup, o fins i tot una composició menor de John Lennon i Paul McCartney, “I wanna be your man”, a partir del treball “Out of our heads”, els temes escrits per Jagger i Richard van començar a ser freqüents, constituint la totalitat de les peces de l’històric disc “Aftermath”. Durant aquell període de transició, en el qual el paper de Jones començava a minvar, els dos líders van composar el clàssic “(I can’t get no) satisfaction”, present a “Out of our heads”, a més d’altres temes bàsics de la seva primera època com “The last time” o “Get off of my cloud”.
El significat “Aftermath”, editat l’any 1966, va marcar l’inici de l’època daurada dels Stones, que es prorrogaria fins l’any 1973, quan es va gravar “Exile on Main street”. En el disc, una de les obres mestres de la música rock de tots els temps, es troben peces com “Paint it black”, només pel que fa a l’edició nord-americana; “Under my thumb”, la dolça “Lady Jane”, “Think”, “I am waiting”, l’extraordinària “Out of time”, inclosa tan sols en l’edició britànica”, i “Going home”, un tema de més de 10 minuts de durada, fet inusual mitjan el decenni dels anys 60.
Encara que potser cap dels altres àlbums gravats a la dècada van tenir els elogis d’”Aftermath”, el grup anglès va continuar transitant per una esplèndida trajectòria, en la qual també van brillar les obres “Between the buttons”, “Beggar’s banquet”, un altre dels punts àlgids de la banda britànica, i “Let it bleed”, encara que és cert que el grup va fracassar, a diferència d’altres conjunts del Regne Unit, com The Beatles, The Animals o Cream, en el seu intent d’apropar-se a la moda psicodèlica. Durant la segona meitat del decenni, els Stones van gravar altres clàssics de la seva extensa discografia com “Jumpin’ jack flash”, “Honky tonk women”, “Street fighting man”, que forma part de “Beggar’s banquet”, o “Gimme shelter”, inclòs a “Let it bleed”.
Tanmateix, aquell també va ser el període en què Jones va acabar apartat totalment del primer pla del grup, fet que li va comportar, en primer lloc, una forta depressió i l’addicció a les drogues i, en segon lloc, la seva marxa de la formació. Pocs dies després d’abandonar els seus companys, el guitarrista va ser trobat mort en la piscina de la seva residència. La banda li va retre homenatge en un multitudinari concert realitzat al Hyde Park londinenc, escenari que va servir també per presentar Mick Taylor, el seu jove substitut, procedent dels Bluesbreackers de John Mayall.
No hay comentarios:
Publicar un comentario