Al Regne Unit de la dècada dels 60 no tot va ser música pop, doncs també hi van haver un munt de formacions que van preferir expressar-se a través del rythm & blues, molt influenciades pel blues realitzat a la ciutat de Chicago durant els decennis dels 40 i 50, que va comptar amb grans i carismàtics músics com John Lee Hooker, el genial guitarrista B. B. King, Muddy Waters o Howlin’ Wolf.
El principals grups britànics de rythm & blues, que també van rebre la influència de rockers com Chuck Berry o Bo Diddley, van ser, per ordre alfabètic, The Animals, encapçalats per l’espectacular veu d'Eric Burdon; The Bluesbreakers, liderats per John Mayall i fàbrica de grans músics; Cream, un dels primers supergrups de la història; The Pretty Things, no massa populars, però molt reivindicats; The Rolling Stones, potser la banda més gran de tots els temps de la música popular; Spencer Davis Group, conjunt del qual en va sorgir Steve Windwood; els nord-irlandesos Them, comandats per Van Morrison; The Troggs, amb una etapa, encara que fugaç, força intensa, o The Yardbirds (foto), cèlebres sobretot per tenir com a guitarristes tres mites com Eric Clapton, que també va actuar amb Bluesbreakers i Cream, Jeff Beck i Jimmy Page. Igualment van utilitzar el gènere bandes com The Kinks, dels quals ja se n’ha parlat en capítols anteriors, així com Small Faces i The Who, els quals prefereixo situar en l’apartat dedicat al moviment mod.
Com va succeir amb els conjunts que van protagonitzar el corrent beat, algunes de les formacions de rythm & blues del Regne Unit van participar també en l’anomenada British Invasion, encara que en algun cas, com va succeir per exemple amb The Yardbirds, van haver de pagar el peatge d’apropar-se a postulats pop i comercials, motiu pel qual Clapton va abandonar la banda londinenca. Tanmateix, a diferència dels grups que van utilitzar el pop, aquesta mena de bandes van estar en ocasions envoltades per la polèmica, fet molt evident amb The Rolling Stones, doncs, tant pel que fa al seu aspecte com quant al tipus de música que practicaven, no es tractava d’agrupacions massa ben acceptades i assimilades per la societat britànica més tradicional o els mitjans de comunicació conservadors.
El rythm & blues britànic, d’una banda, va adaptar-se perfectament, almenys en alguns casos, a la moda del rock psicodèlic, com van ser els exemples de The Animals, sobretot arran de la marxa del teclista Allan Price, o Cream, mitjançant “Disraeli gears”, l’àlbum estel•lar de la seva curta trajectòria. D’altra banda, grups com els mateixos Cream, The Kinks, mitjançant el seu hit “You really got me”; The Rolling Stones, Small Faces, The Who o sobretot The Yardbirds, tenint en compte que Page va ser el fundador de la llegendària formació Led Zeppelin, van ser bandes clau per a l’aparició i consolidació del hard rock durant el segon lustre de la dècada.
Finalment, per posar punt i final a aquest capítol, cal remarcar la inestabilitat que generalment van patir aquestes formacions, amb l’excepció dels ja llegendaris Stones, que moltes dècades després continuen en actiu amb tres membres originals: Mick Jagger, Keith Richard i Charlie Watts. Pel contrari, els Animals van perdre molt aviat Price, un dels seus homes clau; els Bluesbreakers es van caracteritzar pel continu pas de diversos músics, entre els quals el citat Clapton, el futur stone Mick Taylor o Peter Green, fundador de Fleetwood Mac; el trio Cream va durar molt poc, fonamentalment pel xoc d’egos; Spencer Davis Group es va desintegrar arran de les marxes dels germans Muff i Steve Windwood, que va formar Traffic; Them va perdre ràpidament la figura de Morrison, que es va llançar en solitari, mentre els Yardbirds, de la mà de Page, van acabar reconvertint-se en Led Zeppelin.
No hay comentarios:
Publicar un comentario