Un jove i petit empresari de Liverpool, Brian Epstein, que regentava una botiga de discs a la ciutat de Lancashire, va rebre el 1962 la visita d’un client que demanava un exemplar de “My bonnie”, una cançó interpretada per Donnie Lonegan, el rei de l’skiffle, que tenia com a acompanyant una banda que es denominava The Beatles. Epstein no tenia el disc i va anar al local The Cavern a conèixer aquell grup del qual no en sabia res.
Fins aquell moment, el grup, a més de les seves actuacions a The Cavern, realitzava freqüents viatges a Hamburg, on oferia concerts en petits locals de la ciutat del nord d’Alemanya. Aleshores la formació estava composta per John Lennon (veu i guitarra), Paul McCartney (veu i guitarra), un gairebé adolescent George Harrison (veu i guitarra), Stuart Sutcliffe (baix) i Pete Best (bateria). En un moment donat, un enutjat McCartney va fer-se amb el baix, doncs considerava que Sutcliffe no el sabia tocar. Aquest, íntim amic de Lennon, va decidir abandonar el conjunt per centrar-se en les arts visuals, abans de trobar la mort a la localitat bàltica, en la qual va romandre arran d’entaular una relació sentimental amb la fotògrafa alemanya Astrid Kircherr, qui va inventar el nous i característics pentinats beatle.
Després de presenciar una de les seves actuacions, Epstein va decidir ràpidament convertir-se en mànager del quartet. Poc més tard, ja en l’estudi de gravació, el grup va convèncer el productor George Martin per editar, com a primer single, un tema autòcton, de nom “Love me do”, compost per Lennon i McCartney, però Martin va exigir la marxa de Best, que va ser substituït per Ringo Starr.
Si bé “Love me do”, editat a la tardor de 1962, no va passar del número 17 a la llista d’èxits britànics, el seu primer àlbum, “Please, please me”, editat ja a inicis de 1963, va arribar al lloc més alt del rànquing del Regne Unit. S’iniciava en aquest punt l’anomenada Beatlemania, caracteritzada per intenses, llargues i esgotadores gires, les quals causaven veritables atacs d’histèria en les fans; el triomf rotund als Estats Units, mercat fins aleshores quasi inaccessible per a intèrprets britànics, en el marc d’allò que es va donar a conèixer com a British Invasion, i un tipus de cançons, encara que en aquell moment innovadores, bastant simples, tant pel que fa a la música, com quant a la lletra i la temàtica, que normalment es basava en aspectes com l’amor, el desamor, l’amistat o la vida quotidiana.
Amb la gran majoria dels temes escrits per John i Paul, aquesta primera època dels Fab Four va comptar, pel que fa al mercat estrictament britànic, amb cinc àlbums: el ja significat “Please, please me” (amb la peça de títol homònim i “Love me do”); “With the Beatles (“All my loving”); “A hard day’n night” (cançó homònima, “I have should known better”, “Can’t buy me love” i “And i love her”); “Beatles for sale” (“Eight days a week”) i “Help !” (títol homònim, “I need you” “Ticket tot ride” i la cèlebre, una mica ensucrada i moltes vegades versionada “Yesterday”). Igualment hi van destacar els singles de les peces “From me to you”, “She loves you”, “I want to hold your hand” o “I feel fine”, així com les pel•lícules “A hard day’s night” i “Help !”, totes dues dirigides pel director nord-americà Richard Lester i força elogiades per la crítica.
L’esgotament, tant físic com mental, per les contínues gires, viatges i gravacions, i el fet que a Anglaterra, mitjan el decenni dels 60, s’estaven produint canvis musicals molt importants, com l’adveniment del rock psicodèlic i l’aparició d’altres avantguardes, van motivar un canvi de rumb en el quartet de Liverpool i l’inici d’una nova etapa, que en primer lloc va tenir un lògic període de transició.
No hay comentarios:
Publicar un comentario