HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL ROCK PSICODÈLIC

Encara que també hi van brillar els gèneres folk, a la costa est nord-americana, o el rythm & blues, que va comptar amb una gran popularitat al Regne Unit, la música pop va ser l’estil que va tenir el gran protagonisme durant el primer lustre del decenni dels 60, però, mitjan la dècada, tant a la Gran Bretanya com als Estats Units, hi va tenir lloc una radical ruptura musical, amb l’aparició de diferents avantguardes, entre les quals en va destacar el rock psicodèlic.

Mentre el pop es va caracteritzar pel curt minutatge de les peces, les quals no acostumaven a superar els tres minuts; per unes lletres clares, diàfanes i poc transcendents, que parlaven de l’amor, el desamor, l’amistat o la vida quotidiana, i la seva accessibilitat al gran públic, la música psicodèlica, pel contrari, es va significar per uns temes molt llargs, en ocasions amb una durada superior als 10 minuts; per una lírica estranya, críptica o escassament perceptible i per la seva dificultat per assimilar les diferents cançons, molt allunyades del factor comercial.

Pel que fa al Regne Unit, la música beat es trobava mitjan el decenni dels 60 en una situació que no podia ja donar més de sí. Va ser en aquell moment quan a Londres va aparèixer un moviment avantguardista que va utilitzar abastament la psicodèlia, de la mà de grups com Pink Floyd, aleshores encapçalat pel genial i inestable Syd Barrett; Soft Machine (foto), amb components estel•lars com Brian Auger o Robert Wyatt; Jimi Hendrix Experience, que malgrat la procedència nord-americana de l’espectacular guitarrista, es va formar a Anglaterra, o Caravan, una banda poc coneguda, però força reivindicada al llarg del temps.

Durant aquella època, les diferents formacions realitzaven estranys, densos i singulars concerts en clubs de la capital britànica, entre els quals es trobava l’UFO, on es projectaven diapositives entremig de les actuacions, en un període en què es va estrenar la trencadora pel•lícula “Blow up”, dirigida pel director italià Michelangelo Antonioni i que suposa un reflex del que llavors succeïa al Londres alternatiu, underground i psicodèlic.

Mentrestant, la majoria dels conjunts beat que havien marcat la música del Regne Unit els anys anteriors, van entrar en decadència o fins it tot van desaparèixer, amb l’excepció de The Beatles, que van saber adaptar-se a la nova realitat, van evolucionar i van facturar excel•lents treballs com “Revolver” o el cèlebre “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”. Els grups que si van saber fusionar-se perfectament amb els nous aires psicodèlics van ser els que usaven el rythm & blues, com The Animals, Cream, The Pretty Things o The Yardbirds, encara que van fracassar en l’intent els llegendaris The Rolling Stones.

Pel que respecta als Estats Units, el període àlgid del rock psicodèlic va ser paral•lel a la irrupció i consolidació del moviment del Flower Power. Moltes de les bandes que van marcar l’era hippy, van ser les mateixes que van destacar en l’ús de la psicodèlia, com va ser els casos de formacions com The Big Brother & the Holding Company, The Grateful Dead, Quicksilver Messanger Service o Jefferson Airplane, que va gravar un dels grans hits psicodèlics de la història, “White rabbit”, una composició de la seva vocalista Grace Slick. Un altre grup important de la ruptura musical a Amèrica en va ser la reivindicada formació Love, el segon àlbum de la qual, “Forever changes”, és una autèntica obra mestra.

Per posar punt i final a aquest capítol, cal comentar, en primer lloc, que el rock psicodèlic va superar l’era de la pau, l’amor i les flors i va ser clau per a l’aparició dels gèneres progressiu i simfònic, estils que van tenir la seva època daurada durant gran part del decenni dels 70, mitjançant conjunts com Emerson, Lake & Palmer, Genesis, King Crimson, els Pink Floyd post - Barrett o Yes. En segon lloc, la música psicodèlica ha tingut al llarg del temps varis revivals, significant el so Manchester de finals de la dècada dels 80, amb formacions com Happy Mondays, New Order o The Stone Roses; artistes alternatius com el californià Beck Hansen, bandes independents com Primal Scream, els diversos grups que van protagonitzar la moda del brit pop, com Blur o Oasis, i formacions representants de l’anomenada nova psicodèlia, com els britànics Kasabian, els nord-americans Beach House o els australians Tame Impala, entre d’altres. 

JULIE DRISCOLL

Lloc de naixement: Londres (Anglaterra).

Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.

Gèneres: pop, rock, rythm & blues, soul, rock psicodèlic, jazz rock i avantguarda.
Principals àlbums: Jools (1967) i Jools & Brian (1969).
Grups que origina: Steampacket, Julie Driscoll & Brian Auger Trinity i Working Week.
El millor: diva del swinging London.
El pitjor: la seva popularitat va descendir a partir dels 70.

Fan de la banda de rythm & blues The Yardbirds, Julie Driscoll va iniciar posteriorment una extensa carrera musical, que va tenir el seu punt àlgid durant el segon lustre de la dècada dels 60, quan va formar el grup Steampacket, amb Brian Auger, Rod Stewart i Long John Baldry, i, amb el mateix Auger, un dels components claus de la banda avantguardista Soft Machine, va fundar el conjunt Trinity, durant l’era estel•lar de l’anomenat swinging London. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL FLOWER POWER

1966, San Francisco. En una època de gran bonança econòmica, tant als Estats Units com a Europa, que havia deixat definitivament enrere la profunda crisi provocada per la Segona Guerra Mundial, una sèrie de joves de la ciutat Californiana i del seu entorn estaven disposats a millorar un món que ells no observaven tan perfecte com algunes estadístiques indicaven, en un moviment semblant a aquell que dos anys més tard, el mes de maig de 1968, va tenir lloc a París.

És cert que el món occidental estava passant per un període socioeconòmic extraordinari, però també ho era que existia una dura i perillosa lluita a distància entre les dues grans potències mundials, Estats Units i la Unió Soviètica, en un conflicte que es va anomenar Guerra Freda, mentre hi havia cruentes i polèmiques guerres en les regions en vies de desenvolupament, sent en aquest cas de gran importància la que es dirimia al sud-est asiàtic, concretament a l’excolònia francesa del Vietnam, on els Estats Units s’hi va involucrar fins el fons. Aquella guerra va marcar els joves nord-americans de l’època, com també ho van fer la desigualtat social, la recerca dels drets civils dels negres, en un període en què hi va tenir lloc la pacífica però intensa lluita portada a terme per Martin Luther King; la discriminació de les dones, un incipient ecologisme o les reclamacions de més llibertat de caràcter sexual.

En aquest marc tan convuls va aparèixer el moviment del Flower Power, la cultura o contracultura hippy. Les principals característiques ideològiques i estètiques del corrent van ser un profund pacifisme, les preferències pel món rural en detriment de l’espai urbà, la convivència en comunes, aspecte en què les idees hippys van resultar més utòpiques; la simbologia de les flors, que va donar nom a la moda; els cabells molt llargs i, en algun cas, acompanyats de frondoses barbes; la llibertat sexual, la utilització de furgonetes, convertint-se un model fabricat per la firma alemanya Volkswagen en emblemàtic; l’interès per les cultures exòtiques, sobretot l’originària de l’Índia, o la utilització de drogues de caràcter al•lucinògen, de forma especial l’LSD, substància aleshores legal als Estats Units.

El Flower Power es va expandir ràpidament per la resta de l’estat de Califòrnia, per la totalitat dels Estats Units, la Gran Bretanya, on es va celebrar el festival de l’illa de Wight; l’Europa continental, de manera especial en països com Dinamarca o Holanda, i, malgrat la dictadura franquista, també a l’estat espanyol, sobretot a Catalunya, on es portar a terme un festival a la localitat de Canet de Mar, a la comarca del Maresme, o a les illes balears d’Eivissa i Formentera.

Com a representants musicals de l’era hippy podem destacar les bandes Big Brother & the Holding Company, amb Janis Joplin al capdavant; Country Joe & the Fish, Crosby, Stills, Nash & Young, The Incredible String Band (foto), Jimi Hendrix Experience, Lovin’ Spoonful, The Mamas & the Papas o Quicksilver Messanger Service, sense oblidar que solistes i grups que comptaven ja amb una trajectòria força destacada, com Joan Báez, Donovan, The Beach Boys o The Beatles, es van involucrar també, d’alguna manera, en la nova moda. Tanmateix, les dues formacions més cèlebres del moviment van ser els conjunts californians The Grateful Dead i Jefferson Airplane.

El període hippy es va caracteritzar també per obrir la porta als grans festivals a l’aire lliure, destacant els esdeveniments organitzats a Monterey, a la mateixa Califòrnia; l’històric de Woodstock, a l’estat de Nova York, i el ja significat de l’illa de Wight, al Regne Unit. El festival de Monterey, de juny de 1967, va obrir simbòlicament l’anomenat estiu de la pau, l’amor i les flors; els concerts de Woodstock, portats a terme l’agost de 1969, quan el moviment hippy ja entreveia la seva decadència, van passar a la història per la presència de mig milió de persones, en un acte que va ser enregistrat en disc i documental cinematogràfic. Finalment, les actuacions a Wight van comptar amb un caràcter anual, en què hi van destacar les edicions de 1970, amb Bob Dylan com a gran estrella, i de 1971, que es va gravar igualment com a documental.

Un altre punt àlgid de l’era del Flower Power va ser l’obra teatral “Hair”, amb música de Galt MacDermot i lletra de James Rado i Gerome Ragni. La representació, que conté cançons emblemàtiques com la peça de títol homònim, “Aquarius”, “Good morning starshine” i “Let it sunshine in”, va batre rècords de temporades al Broadway novaiorquès i va tenir també la seva edició en pel•lícula, dirigida per Milos Forman. L’argument de l’obra, profundament pacifista, tracta d’un noi que, a punt d’allistar-se a l’exèrcit nord-americà per lluitar a la guerra del Vietnam, coneix a Nova York un grup de hippys que intenten impedir la seva incorporació a files.

Amb l’inici de la dècada dels 70, el moviment hippy, que va lluitar amb molta intensitat contra el conflicte bèl•lic que hi tenia lloc al sud-est asiàtic, va anar perdent força. No obstant, el gènere musical que millor es va fusionar amb el corrent, el rock psicodèlic, caracteritzat pel llarg minutatge de les cançons, unes lletres moltes vegades críptiques i de difícil comprensió i la influència de la música originària de l’Índia, va ser clau per a la consolidació d’un estil que va marcar bona part del nou decenni: el rock progressiu. 

TELEPHONE LINE



Grup: Electric Light Orchestra.

Any: 1976.

Formació: Jeff Lynne, Kelly Groucutt, Bev Bevan, Richard Tandy, Mik Kaminski, Hugh McDowell i Melvyn Gale.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: A new world record.
El millor: el single més triomfant de l’ELO.
El pitjor: va ser l’últim senzill de l’àlbum.

El grup britànic Electric Light Orchestra (ELO), establert a la ciutat de Birmingham, va brillar durant la quasi totalitat de la dècada dels 70 amb un tipus de música molt influenciada pels Beatles i amb una variant de pop simfònic apte per a tots els públics. L’àlbum “A new world record” va suposar el seu cim, tant des del punt de vista comercial com pel que fa a la crítica. En el treball hi destaquen peces com “Rockaria”, la popular “Living thing”, “Do ya” o “Shangri-la”, la cançó que més s’apropa a l’estil dels Fab Four, però penso que la millor de totes elles és “Telephone line”, una trista balada de desamor, amb uns cors extraordinaris, escrita per Jeff Lynne, cantant, guitarrista i indiscutible líder de l’ELO. El tema és el single més vengut en la història de la formació i el seu principal hit als Estats Units. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE BEACH BOYS

Com ja s’ha indicat en el capítol anterior, si no haguessin existit els Beatles, els Beach Boys molt probablement serien avui recordats com la millor banda pop del món del decenni dels 60.

Format pels germans Wilson, Brian (veu i baix), Carl (veu i guitarra) i Dennis (bateria i veu), a més del seu cosí Mike Love (veu) i un amic comú, Al Jardine (veu i guitarra), el grup californià pot dividir la seva llarguíssima i prolífica trajectòria en tres fases: la primera com a indiscutibles líders de la festiva i popular música surf, la segona marcada pel seu pas pel rock de caràcter psicodèlic i la tercera, a partir de la dècada dels 70, per una llarga decadència, en què la banda ha viscut més dels èxits passats que no de la seva creativitat contemporània.

Durant el primer lustre dels 60, la discografia dels Beach Boys va estar marcada per la moda surf, mitjançant unes cançons comercials, melòdiques i enganxoses en què hi destacaven les extraordinàries i sincronitzades veus dels components del grup. Entre els molts títols que cal destacar d’aquella etapa, per a molts la clàssica de la formació, hi ha “Surfin’”, “Surfin’ safari”, “Surfin’ USA”, “Surfin’ girl”, “California girls”, “Help me Rhonda” o “I get around”, potser la millor del primer període del quintet californià.

Després d’aquella època de hits, fama, popularitat i llargues, continuades i esgotadores gires, Brian Wilson, el cervell del grup, va decidir abandonar les actuacions de la formació, per prendre la decisió de tancar-se en un estudi de gravació i preparar el nou disc de la banda. L’any 1966, l’estil surf mostrava ja clares mostres de cansament, desgast i reiteració, mentre al mateix estat de Califòrnia, concretament a la ciutat San Francisco, feien acte d’aparició el moviment hippy i, de forma paral•lela, el gènere del rock psicodèlic.

Brian no va ser pas impermeable a les noves modes i, mentre els seus companys continuaven amb les desenfrenades actuacions, ell va composar una de les obres més admirades de la música pop – rock: “Pet sounds”. L’àlbum, que va tenir una gran influència en el “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band” dels Beatles, gravat un any més tard, va suposar clarament un abans i un després en la trajectòria dels Beach Boys, en particular, i fins i tot de la música popular, en general. Temes com “God only knows”, “There are an answer” o “Caroline, no” hi destaquen en un dels discs més reivindicats de la història. Durant aquella època es va gravar també la cançó d’aires psicodèlics “Good vibrations”, que seria inclòs en “Smiley smile”, el següent àlbum del grup nord-americà.

Amb l’arribada de la dècada dels 70, es va iniciar una llarga i profunda decadència en la trajectòria dels Beach Boys, que, no obstant, durant molts anys van seguir realitzant àlbums, concerts i gires, però en allò que es podria considerar la confecció de revivals sobre ells mateixos i els seus principals hits. Dos dels germans Wilson, Dennis i Carl, van trobar la mort durant els decennis dels 80 i 90 respectivament.

WATHEVER PEOPLE SAY I AM, THAT’S WHAT I’M NOT



Grup: Arctic Monkeys.

Any: 2006.

Formació: Alex Turner, Jamie Cook, Andy Nicholson i Matt Helders.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Favourite worst nightmare (2007).
El millor: un enorme èxit de crítica i a nivell comercial.
El pitjor: potser no ho han superat mai.

El quartet de Sheffield Arctic Monkeys, després de triomfar via internet, va debutar amb l’àlbum “Wathever people say i am, that’s what i’m not”, que en el seu moment va suposar l’òpera prima més venuda en la història de la música pop – rock al Regne Unit. Gràcies a aquest treball, que probablement el grup mai ha pogut superar, malgrat comptar actualment amb una discografia notable, la banda es va convertir en un autèntic fenomen de masses, i no només en el món independent, fins el punt que dues de les cançons del disc, “I bet you look good on the dancefloor” i “When the sun goes down”, van assolir el número u a les llistes britàniques. L’àlbum, que compta també amb el tema “Fake tales of San Francisco”, va guanyar el premi Mercury i, malgrat ser encara una obra recent, està considerat un dels millors de la història de la música popular per les publicacions Rolling Stone i New Musical Express. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL POP ALS ESTATS UNITS DURANT LA DÈCADA DELS 60



El fet que, durant el primer lustre de la dècada dels 60, el protagonisme de la música pop - rock passés dels Estats Units a la Gran Bretanya, no va significar que a Amèrica la música popular entrés, ni molt menys, en crisi.

En primer lloc, com ja s’ha indicat en capítols anteriors, el folk va viure la seva època daurada a la costa est gràcies a intèrprets com Bob Dylan, Joan Báez o Phil Ochs. Mentrestant, en segon lloc, a la costa oest triomfava amb força l’anomenada música surf, que va tenir en el quintet The Beach Boys la seva banda estel•lar.

Mentre la música que es realitzava a la part occidental dels Estats Units tenia un caràcter reivindicatiu, de protesta i compromès, allò que es feia a la part oriental, a la costa de l’oceà Pacífic, comptava amb un caire festiu, alegre i poc transcendent, mitjançant unes cançons que parlaven de la platja, l’estiu californià, les noies o, evidentment, la pràctica del surf.

The Beach Boys va ser el principal grup de l’efímera moda surf, la millor banda pop dels Estats Units durant el decenni dels 60 i hauria estat la formació més gran de la dècada, en línies generals, de no haver existit The Beatles. El conjunt californià va facturar un hit rere l’altre, destacant títols com “Surfin' USA” o “I get around”; va vendre un munt de discs i va realitzar una llarga sèrie de gires, les quals va acabar abandonant el seu líder Brian Wilson, que en un moment donat va decidir centrar-se en la composició, període en què el quintet, permeable a les noves modes que apareixien a Califòrnia durant l’esclat del moviment hippy, va involucrar-se en el rock psicodèlic, fet ben constatat en l’històric àlbum “Pet Sounds”.

A Amèrica del Nord, a part del Beach Boys, a qui es dedicarà un capítol en aquesta història de la música rock, hi va haver un munt de grups que van sorgir arran de l’esclat del corrent surf o van utilitzar el pop durant la dècada dels 60, encara que molts d’ells van tenir una trajectòria fugaç i van obtenir hits només de forma molt puntual. Entre aquelles bandes, van destacar Four Seasons (foto), The Monkees i Walker Brothers, que van mantenir un període més sòlid i estable que la resta.

La banda italo – americana Four Seasons va estar formada inicialment per Frankie Valli (veu), Tommy de Vito (guitarra), Mick Massi (baix), Buddy Saltzman (bateria) i Bob Gaudio (teclats). En una etapa espectacular, el grup va facturar hits com “Sherry” o “Big girls don’t cry”, i fins i tot es va editar un àlbum d’edició nord-americana que els enfrontava als Beatles (“Beatles versus Four Seasons”). Valli, líder de la formació i únic membre fix juntament amb Gaudio, va ser reivindicat anys més tard arran d’interpretar la cançó de títol homònim del film “Grease”.

Quatre nois amb escasses nocions musicals, Davy Jones (veu), Michael Nesmith (guitarra i veu), Peter York (baix i veu) i Micky Dolenz (bateria i veu), van ser seleccionats en un càsting per protagonitzar un programa de televisió. Els Estats Units van voler tenir els seus Beatles autòctons i van posar excel·lents compositors, com Carole King o Neil Diamond, al servei del quartet. Malgrat que l'invent va funcionar durant un temps, aquest cas de grup prefabricat o de laboratori, fet molt usual durant les últimes dècades, es va anar apagant a poc a poc.

Scott Engel (veu i baix), John Maus (guitarra i veu) i Gary Leeds (bateria i veu) van formar el trio Walker Brothers, malgrat que ni eren germans ni tampoc portaven el cognom Walker. A pesar de ser una banda californiana, semblava un conjunt anglès de l’època beat i de la British Invasion i, potser per aquest motiu, va triomfar més a la Gran Bretanya que no pas als Estats Units. La formació va tenir un gran hit en el bell tema “The sun ain’t gonna shane anymore”, convertit en un clàssic del decenni dels 60. 

TOP 10: LES MILLORS CANÇONS DE LA DÈCADA DELS 60

1. Strawberry fields forever

The Beatles / pop psicodèlic / 1967 / John Lennon i Paul McCartney

2. A day in the Life
The Beatles / pop psicodèlic / 1967 / John Lennon i Paul McCartney

3. Hey Jude !
The Beatles / pop / 1968 / John Lennon i Paul McCartney

4. A wither shade of pale
Procol Harum / pop simfònic / 1967 / Gary Brooker, Keith Reid i Matthew Fisher

5. Out of time
The Rolling Stones / pop / 1966 / Mick Jagger i Keith Richard

6. While my guitar gently weeps
The Beatles / pop / 1968 / George Harrison

7. Little wing
Jimi Hendrix Experience / blues rock / 1967 / Jimi Hendrix

8. Piece of my heart
Big Brother & the Holding Company / blues rock / 1967 / Jerry Ragovoy i Bert Berns

9. Something
The Beatles / pop / 1969 / George Harrison

10. All or nothing
Small Faces / rythm & blues / 1967 / Steve Marriott i Ronnie Lane

A la foto John Lennon durant la seva estada a Almeria, quan, segons algunes fonts, va idear el tema “Strawberry fields forever”.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES BANDES BRITÀNIQUES DE RYTHM & BLUES

The Bluesbreakers (foto). Associació de grans instrumentistes formada per John Mayall, el representant més purista del rythm & blues britànic. Pel grup van passar excel•lents músics com els guitarristes Eric Clapton, Peter Green i Mick Taylor, substitut de Brian Jones als Rolling Stones; baixistes com Jack Bruce i Peter McVie o bateries com Mick Fleetwood. De les seves formacions van néixer històrics conjunts com Cream (Clapton i Bruce) o Fleetwood Mac (Green, McVie i Fleetwood).

Spencer Davis Group. Grup fundat pel gal•lès del mateix nom (guitarra i teclats), que va estar acompanyat per un adolescent Steve Windwood (veu i guitarra), el seu germà gran Muff Windwood (baix) i Peter York (bateria). Després de grans èxits com “Gimme some lovin’” o “Keep on running”, la banda es va dissoldre arran de la marxa dels Windwood, moment en què Steve va formar el grup avantguardista Traffic.

Them. Banda formada a Belfast per la futura estrella Van Morrison (veu, saxofon i harmònica), Billy Harrison (guitarra), Alan Henderson (baix), Patrick McCauley (bateria) i Jackie McCauley (teclats). El grup nord-irlandès va passar a la història, a part de per la presència de Morrison, per la cançó “Gloria”, himne del garage rock i versionada després per Patti Smith a “Horses”, el seu àlbum de debut.

Pretty Things. Conjunt format inicialment per Dick Taylor (veu, guitarra i harmònica), Brian Pendleton (guitarra), John Stax (baix) i Pete Kitley (bateria), encara que la gran figura del grup ho acabaria sent el carismàtic cantant Phil May. La formació es va caracteritzar per ser un referent del garage rock i per utilitzar abastament la psicodèlia, en un dels períodes àlgids de l’anomenat Swinging London.

The Troggs. Quartet format durant els seus inicis per Reg Presley (veu), Dave Wright (guitarra i veu), Chris Button (guitarra) i Ronnie Bond (bateria). La seva etapa va ser força curta, però va tenir una durada suficient per participar de forma important en la British Invasion o editar clàssics de la dècada dels 60 com “Wild thing” o “With a girl like you”. 

PEGASUS

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).

Formació clàssica: Max Sunyer (guitarra), Rafael Escoté (baix), Santi Arisa (bateria) i Josep Mas Kitflus (teclats).

Altres components bàsics: Dan Arisa (percussió).
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: jazz, jazz rock, música progressiva, música simfònica, música electrònica i fusió.
Principal àlbum: Nuevos encuentros (1980).
Solistes que origina: Max Sunyer, Rafael Escoté, Santi Arisa i Josep Mas Kitflus.
El millor: els festivals internacionals.
El pitjor: un retorn amb molts interrogants.

Santi Arisa, que havia tocat amb Fusioon; Rafael Escoté, exmembre de Gòtic, i Max Sunyer i Josep Mas Kitflus, anteriors integrants d’Iceberg, van formar el quartet de jazz rock Pegasus, que en la seva etapa estel•lar va actuar en prestigiosos festivals com els de Montreux, a Suïssa, o el Kool Jazz, que tenia lloc al Carnegie Hall de Nova York. Considerats excel•lents instrumentistes, després d’un llarg parèntesi, van reaparèixer al Festival de Música Viva de Vic, amb la incorporació de Dan Arisa, fill de Santi. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: SMALL FACES

Si bé tothom està d’acord en afirmar que la banda més famosa, popular i triomfant del moviment mod en va ser el grup The Who, des d’algun sector s’assegura que la formació més genuïna i autèntica del corrent en va ser una altre quartet: Small Faces.

El grup, establert també a la gran urbs londinenca, va estar integrat per Steve Marriott (veu i guitarra), Ronnie Lane (baix i veu), Kenney Jones (bateria) i Ian McLagan (teclats). La seva trajectòria va ser força curta, durant la qual, però, van gravar àlbums de gran importància com “For the beginning”, probablement el seu treball més representatiu, “There are but four Small Faces” i “Odgen’s nut gona flake”.

A més a més de per ser una de les bandes cabdals de l’època daurada del moviment mod, Small Faces va passar a la història igualment per ser una de les principals formacions que va utilitzar el rythm & blues a Anglaterra durant els 60, per constituir un clar referent del hard rock, fet ben constatat en la seva peça “Tin soldier”, present en el disc “There are but four Small Faces”, o pel seu sensacional tema “All or nothing”, que forma part de “For the beginning” i és tracta d’un dels clàssics de la música britànica de la dècada.

Arran de la dissolució, el grup va originar dues de les bandes més importants del primer lustre del decenni dels 70: Humble Pie, conjunt fundat per Marriott que va comptar amb la guitarra de la futura i fugaç figura Peter Frampton, i The Faces, la qual van formar Lane, Jones i McLagan, acompanyats del vocalista Rod Stewart, que aviat en convertiria en una estrella i iniciaria una triomfant carrera en solitari, i el guitarrista Ron Wood, que substituiria Mick Taylor en els mítics The Rolling Stones. 

THE KNACK

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).

Formació inicial: Doug Fieger (veu i guitarra), Berton Averre (guitarra), Prescott Niles (Baix) i Bruce Gary (bateria).

Dècades: 70 i 80.
Gèneres: pop, rock, new wave i mod revival.
Principal àlbum: Get the knack (1979).
El millor: el hit “My sharona”.
El pitjor: es van anar desinflant ràpidament.

Grup format a Los Angeles durant els inicis de la new wave, el quartet The Knack va debutar amb l’àlbum “Get the Knack”, que va aconseguir el número u a les llistes nord-americanes i va vendre una gran quantitat d’unitats arreu del món, fet que també va succeir amb el seu senzill “My sharona”. No obstant, el grup californià, que va portar una imatge mod, aleshores de nou d’actualitat gràcies a bandes com el trio britànic The Jam, es va anar desinflant i no va trigar en tenir-hi lloc una primera dissolució. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE WHO (1a PART)

Es comenta de vegades que el quartet The Who, format durant la seva època estel•lar i clàssica per Pete Townshend (guitarra), Roger Daltrey (veu), John Entwhistle (baix) i Keith Moon (bateria), va entrar en el corrent mod més perquè es trobava aleshores d’actualitat que no pas per conviccions massa sòlides, però allò cert és que el grup londinenc es va convertir en la principal banda de l’esdeveniment, fet molt evident en veritables himnes del moviment com “I can’t explain”, el primer single de la formació; l’històric “My Generation”, igualment títol del seu àlbum inicial, o “The kids are alright”.

Des d’un primer moment, The Who va obtenir un triomf important al Regne Unit, doncs l’èxit de l’històric àlbum “My generation” va tenir certa continuïtat amb “The quick one”, menys valorat per la crítica, i l’esplèndid “The Who sell out”, un treball que va suposar un punt d’inflexió en la maduresa i l’evolució del quartet, malgrat que en la faceta comercial no va tenir les vendes dels seus dos predecessors. L’obra, un simulacre de ràdio pirata, compta amb cançons com “Armenia city in the sky”, “Mary Anne and the shaky hand” o “I can see for miles”. No obstant, els fans que el quartet tenia al seu país no es veien reflectits a l’altra banda de l’oceà Atlàntic, en un període en què moltes bandes britàniques, fins i tot algunes que han tingut una repercussió molt menor en la història de la música popular, hi van vendre un munt de discs, en allò que es va conèixer com la British Invasion.

L’assignatura pendent d’Amèrica es va poder aprovar l’any 1969 per dos factors fonamentals: en primer lloc, per la composició de l’òpera rock “Tommy”, un disc conceptual força personal de Townshend, compositor de la majoria de cançons del grup, que va suposar un dels períodes àlgids del conjunt anglès. L’obra, que va tenir la seva versió en pel•lícula, dirigida per Ken Russell i interpretada pel mateix Daltrey, i que ha tingut successives versions teatrals, parla de la història d’un noi sord, mut i cec i conté peces com “Pinball wizzard” o “I’m free”. En segon lloc, la banda britànica va tenir l’oportunitat d’actuar a l’històric i multitudinari concert hippy de Woodstock, a l’estat de Nova York, malgrat que la formació no s’havia involucrat a penes en el moviment del Flower Power.

Aquest primer capítol dedicat al grup londinenc finalitza amb el directe “Live at Leeds” i l’àlbum d’estudi “Who’s next”. El primer disc està considerat un dels millors treballs en viu de la història de la música rock, mentre que el segon es catalogat per a molts experts la millor obra que mai hagi realitzat el conjunt liderat per Townshend, que cercava la confecció d’una nova òpera rock, però, al no sortir-se’n en l’intent, va decidir incloure alguns del temes en un àlbum corrent. En el disc, una de les grans edicions de la història de la música popular, hi destaquen “Baba O’Riley”, en què el grup fa ús dels sintetitzadors, aleshores molt de moda; l’extraordinària “Behind blue eyes”, amb un canvi de ritme espectacular; la reivindicativa i revolucionària “Won’t get fooled again” o “Pure and easy”, encara que aquesta només es troba present com a bonus track.

A la foto, Pete Townshend, guitarrista, líder i principal compositor de The Who. 

MOONAGE DAYDREAM



Intèrpret: David Bowie.

Any: 1972.

Gènere: glam rock.
Àlbum d’estudi: The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from mars.
El millor: un dels clàssics de l’artista anglès.
El pitjor: és difícil elegir la millor cançó d’un àlbum extraordinari.

Realment és molt complicat afirmar quina és la millor cançó de l’emblemàtic i sensacional disc “The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from mars”, elegit fa uns dies per mi en aquest bloc el millor àlbum de la història de la música popular. Podríem decantar-nos per l’apocalíptica “Five years”, l’elegant “Starman”, l’emocionant “Ziggy Stardust” o potser per “Moonage daydream”, el tema analitzat. La peça està basada en un text de ciència ficció en què un ésser extraterrestre intenta salvar la terra, fet que sembla relacionar-se amb la citada “Five years”, en la qual Bowie relata una catàstrofe. La cançó, tercera pista de l’album, que va tenir una versió prèvia l’any 1971, s’ha convertit en un dels grans clàssics de la llarga, prolífica i brillant trajectòria de l’intèrpret londinenc. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL MOVIMENT MOD



Els rockers van formar la primera tribu urbana de la música popular, col•lectiu que, des del seu punt originari, els Estats Units, van influenciar fermament en els joves britànics d’entre finals de la dècada dels 50 i inicis del decenni dels 60. Així, per exemple, no podem oblidar que els Beatles, durant els seus començaments, marcats per les actuacions al local The Cavern, a Liverpool, i en diferents clubs d’Hamburg, es caracteritzaven per la seva estètica rocker, amb tupès i jaquetes de cuir, imatge que mai va abandonar el seu primer bateria, Pete Best, quan els seus companys ja portaven els serrells ideats per la fotògrafa alemanya Astrid Kircherr.

Tanmateix, pel mateix període en què el rockers s’expandien pel Regne Unit, en aquest país va aparèixer el moviment mod, un corrent genuïnament britànic. Les principals característiques de la joventut mod, pel que fa a la imatge, eren un cabell relativament llarg, almenys per l’època, deixant enrere el típic tupè dels amants del rock’n roll; l’ús de vestit, en ocasions fins i tot de corbata i gavardina, que donaven als seus representants un aspecte de dandi; l’amor pel gènere del rythm & blues, encara que també van utilitzar altres estils com el pop o el ritme caribeny de l’ska, aleshores una música força exòtica a Europa, o la possessió de motos scooter, concretament de la marca italiana Lambretta, que distaven molt de l’afecció dels rockers pels cotxes i la velocitat, cosa evidenciada per exemple en el film “Rebel sense causa”, protagonitzat pel desaparegut James Dean.

Mitjan la dècada dels 60, el moviment mod va passar pel seu període àlgid i durant aquella època es van produir els típics enfrontaments, en ocasions amb força violència, entre els seus seguidors i els representants del sector rocker a les platges del sud d’Anglaterra, sobretot de la localitat de Brighton.

Si bé és cert, almenys quant a l’estètica, que conjunts com The Beatles o The Kinks, per comentar només dos casos molt significatius, poden situar-se dintre de l’univers mod, els dos grups fonamentals del període van ser els llegendaris The Who (foto), que van saber aprofitar perfectament la moda i van facturar himnes del corrent com “I can’t explain”, el cèlebre “My generation” o “The kids are alright”, i els menys coneguts Small Faces, banda, però, decisiva en la història de la música rock per haver compost el clàssic “All or nothing”, per haver influït de forma clara en l’esclat del hard rock o per haver originat dues formacions estel•lars del decenni dels 70: Humble Pie i The Faces.

És cert que l’era mod no va ser massa duradora, regular i constant, però la moda ha viscut diferents revivals, com quan durant el primer lustre dels anys 70 The Who va crear l’òpera rock “Quadrophenia”, que a finals del decenni va tenir la seva versió en film, dirigit per Franc Roddan i protagonitzat per Phil Daniels, o pel que fa al període de la new wave, amb el protagonisme estel•lar del trio The Jam, encapçalat pel cantant, guitarrista i compositor Paul Weller. Tampoc es pot oblidar la seva enorme influència en les diferents bandes que a la dècada dels 90 van emmarcar el brit pop, especialment pel que respecta al quartet Blur. 

EVERYBODY MUST GO (ÀLBUM)

Grup: Manic Street Preachers.

Any: 1996.

Formació: James Dean Bradfield, Nicky Wire i Sean Moore.
Àlbum d’estudi anterior: The holy Bible (1994).
Àlbum d’estudi posterior: This is my truth, tell me yours (1998).
El millor: sortir endavant davant l’adversitat.
El pitjor: primer àlbum sense Richie James.

Després de l’edició de l’album “The holy Bible”, Richie James, guitarrista i principal lletrista de la banda gal•lesa Manic Street Preachers, va desaparèixer, en un succés tràgic i estrany, doncs des d’aleshores no se n’ha tornat a saber res més del músic. Tanmateix, els seus companys van ser capaços de sortir endavant i dos anys més tard van editar el disc “Everything must go”, un treball optimista i en la línia de la moda del brit pop, que llavors transitava per un dels seus períodes àlgids. En l’obra hi ha encara algunes cançons escrites per James que van quedar fora dels àlbums anteriors, mentre Nicky Wire es va convertir en el lletrista principal del grup en un un disc en què hi destaquen cançons com “A design for life”, “Kevin Carter”, “Enola / alone” o el tema de títol homònim.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: CREAM



El guitarrista Eric Clapton, que havia tocat amb els Yardbirds i els Bluesbreakers de John Mayall; el baixista Jack Bruce i el bateria Ginger Baker eren considerats, mitjan la dècada dels 60, els millors músics del Regne Unit en els seus respectius instruments. Va ser llavors quan van decidir unir les seves forces en la que va ser la formació d’un dels primers supergrups de la història de la música rock.

El trio fonamentalment va utilitzar com a gènere una fusió entre blues i rock, però va ser molt influït pels sons psicodèlics, que en aquell període es posaven d’actualitat a la Gran Bretanya, mitjançant bandes com Pink Floyd, Soft Machine, Caravan o els Experience de Jimi Hendrix, sense oblidar que va ser un grup clau per a l’adveniment del hard rock, de forma paral•lela a la influència que en aquella època exercien també els Yardbirds sota el lideratge de Jimmy Page.

Tanmateix, la trajectòria de Cream va ser curta i només va constar de quatre àlbums: “Fresh Cream”, l’influent i psicodèlic “Disraeli gears”, “Wheels of fire” i “Goodbye”, un títol que, evidentment, simbolitzava el comiat del grup. Clapton, Bruce, que també va realitzar les tasques de vocalista, i Baker eren tres personalitats massa importants per conviure juntes un llarg lapse de temps i van preferir deixar-ho estar per seguir camins autònoms.

Després de la dissolució, va prosseguir la carrera de rodamón de Clapton, que va formar posteriorment Blind Faith, un altre supergrup amb la futura estrella Steve Windwood, que havia estat el cantant i teclista d’Spencer Davis Group i acabava de dissoldre els primers Traffic; el baixista Rick Grech, que havia estat integrant de Family, i de nou Baker, per formar més tard el conjunt Derek & the Dominos, amb el qual va editar l’extraordinari àlbum “Layla and other assorted love songs”.

TOP 10: MILLORS ÀLBUMS DE LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POPULAR

1. The raise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from mars

David Bowie / 1972 / glam rock

2. Sticky fingers
The Rolling Stones / 1971 / Blues rock

3. Sgt. Pepper’s lonely hearts club band
The Beatles / 1967 / pop

4. Unknown pleasures
Joy Division / 1979 / postpunk

5. Dog man star
Suede / 1994 / brit pop

6. London calling
The Clash / 1979 / Punk rock

7. Marquee moon
Television / 1977 / new wave

8. The Beatles (the white album)
The Beatles / 1968 / pop

9. Darkness on the edge of town
Bruce Springsteen / 1978 / rock

10. The queen is dead
The Smiths / 1986 / pop independent

A la foto, David Bowie com a Ziggy Stardust.