Com ja s’ha indicat en el capítol anterior, si no haguessin existit els Beatles, els Beach Boys molt probablement serien avui recordats com la millor banda pop del món del decenni dels 60.
Format pels germans Wilson, Brian (veu i baix), Carl (veu i guitarra) i Dennis (bateria i veu), a més del seu cosí Mike Love (veu) i un amic comú, Al Jardine (veu i guitarra), el grup californià pot dividir la seva llarguíssima i prolífica trajectòria en tres fases: la primera com a indiscutibles líders de la festiva i popular música surf, la segona marcada pel seu pas pel rock de caràcter psicodèlic i la tercera, a partir de la dècada dels 70, per una llarga decadència, en què la banda ha viscut més dels èxits passats que no de la seva creativitat contemporània.
Durant el primer lustre dels 60, la discografia dels Beach Boys va estar marcada per la moda surf, mitjançant unes cançons comercials, melòdiques i enganxoses en què hi destacaven les extraordinàries i sincronitzades veus dels components del grup. Entre els molts títols que cal destacar d’aquella etapa, per a molts la clàssica de la formació, hi ha “Surfin’”, “Surfin’ safari”, “Surfin’ USA”, “Surfin’ girl”, “California girls”, “Help me Rhonda” o “I get around”, potser la millor del primer període del quintet californià.
Després d’aquella època de hits, fama, popularitat i llargues, continuades i esgotadores gires, Brian Wilson, el cervell del grup, va decidir abandonar les actuacions de la formació, per prendre la decisió de tancar-se en un estudi de gravació i preparar el nou disc de la banda. L’any 1966, l’estil surf mostrava ja clares mostres de cansament, desgast i reiteració, mentre al mateix estat de Califòrnia, concretament a la ciutat San Francisco, feien acte d’aparició el moviment hippy i, de forma paral•lela, el gènere del rock psicodèlic.
Brian no va ser pas impermeable a les noves modes i, mentre els seus companys continuaven amb les desenfrenades actuacions, ell va composar una de les obres més admirades de la música pop – rock: “Pet sounds”. L’àlbum, que va tenir una gran influència en el “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band” dels Beatles, gravat un any més tard, va suposar clarament un abans i un després en la trajectòria dels Beach Boys, en particular, i fins i tot de la música popular, en general. Temes com “God only knows”, “There are an answer” o “Caroline, no” hi destaquen en un dels discs més reivindicats de la història. Durant aquella època es va gravar també la cançó d’aires psicodèlics “Good vibrations”, que seria inclòs en “Smiley smile”, el següent àlbum del grup nord-americà.
Amb l’arribada de la dècada dels 70, es va iniciar una llarga i profunda decadència en la trajectòria dels Beach Boys, que, no obstant, durant molts anys van seguir realitzant àlbums, concerts i gires, però en allò que es podria considerar la confecció de revivals sobre ells mateixos i els seus principals hits. Dos dels germans Wilson, Dennis i Carl, van trobar la mort durant els decennis dels 80 i 90 respectivament.
No hay comentarios:
Publicar un comentario