Es comenta de vegades que el quartet The Who, format durant la seva època estel•lar i clàssica per Pete Townshend (guitarra), Roger Daltrey (veu), John Entwhistle (baix) i Keith Moon (bateria), va entrar en el corrent mod més perquè es trobava aleshores d’actualitat que no pas per conviccions massa sòlides, però allò cert és que el grup londinenc es va convertir en la principal banda de l’esdeveniment, fet molt evident en veritables himnes del moviment com “I can’t explain”, el primer single de la formació; l’històric “My Generation”, igualment títol del seu àlbum inicial, o “The kids are alright”.
Des d’un primer moment, The Who va obtenir un triomf important al Regne Unit, doncs l’èxit de l’històric àlbum “My generation” va tenir certa continuïtat amb “The quick one”, menys valorat per la crítica, i l’esplèndid “The Who sell out”, un treball que va suposar un punt d’inflexió en la maduresa i l’evolució del quartet, malgrat que en la faceta comercial no va tenir les vendes dels seus dos predecessors. L’obra, un simulacre de ràdio pirata, compta amb cançons com “Armenia city in the sky”, “Mary Anne and the shaky hand” o “I can see for miles”. No obstant, els fans que el quartet tenia al seu país no es veien reflectits a l’altra banda de l’oceà Atlàntic, en un període en què moltes bandes britàniques, fins i tot algunes que han tingut una repercussió molt menor en la història de la música popular, hi van vendre un munt de discs, en allò que es va conèixer com la British Invasion.
L’assignatura pendent d’Amèrica es va poder aprovar l’any 1969 per dos factors fonamentals: en primer lloc, per la composició de l’òpera rock “Tommy”, un disc conceptual força personal de Townshend, compositor de la majoria de cançons del grup, que va suposar un dels períodes àlgids del conjunt anglès. L’obra, que va tenir la seva versió en pel•lícula, dirigida per Ken Russell i interpretada pel mateix Daltrey, i que ha tingut successives versions teatrals, parla de la història d’un noi sord, mut i cec i conté peces com “Pinball wizzard” o “I’m free”. En segon lloc, la banda britànica va tenir l’oportunitat d’actuar a l’històric i multitudinari concert hippy de Woodstock, a l’estat de Nova York, malgrat que la formació no s’havia involucrat a penes en el moviment del Flower Power.
Aquest primer capítol dedicat al grup londinenc finalitza amb el directe “Live at Leeds” i l’àlbum d’estudi “Who’s next”. El primer disc està considerat un dels millors treballs en viu de la història de la música rock, mentre que el segon es catalogat per a molts experts la millor obra que mai hagi realitzat el conjunt liderat per Townshend, que cercava la confecció d’una nova òpera rock, però, al no sortir-se’n en l’intent, va decidir incloure alguns del temes en un àlbum corrent. En el disc, una de les grans edicions de la història de la música popular, hi destaquen “Baba O’Riley”, en què el grup fa ús dels sintetitzadors, aleshores molt de moda; l’extraordinària “Behind blue eyes”, amb un canvi de ritme espectacular; la reivindicativa i revolucionària “Won’t get fooled again” o “Pure and easy”, encara que aquesta només es troba present com a bonus track.
A la foto, Pete Townshend, guitarrista, líder i principal compositor de The Who.
No hay comentarios:
Publicar un comentario