El fet que, durant el primer lustre de la dècada dels 60, el protagonisme de la música pop - rock passés dels Estats Units a la Gran Bretanya, no va significar que a Amèrica la música popular entrés, ni molt menys, en crisi.
En primer lloc, com ja s’ha indicat en capítols anteriors, el folk va viure la seva època daurada a la costa est gràcies a intèrprets com Bob Dylan, Joan Báez o Phil Ochs. Mentrestant, en segon lloc, a la costa oest triomfava amb força l’anomenada música surf, que va tenir en el quintet The Beach Boys la seva banda estel•lar.
Mentre la música que es realitzava a la part occidental dels Estats Units tenia un caràcter reivindicatiu, de protesta i compromès, allò que es feia a la part oriental, a la costa de l’oceà Pacífic, comptava amb un caire festiu, alegre i poc transcendent, mitjançant unes cançons que parlaven de la platja, l’estiu californià, les noies o, evidentment, la pràctica del surf.
The Beach Boys va ser el principal grup de l’efímera moda surf, la millor banda pop dels Estats Units durant el decenni dels 60 i hauria estat la formació més gran de la dècada, en línies generals, de no haver existit The Beatles. El conjunt californià va facturar un hit rere l’altre, destacant títols com “Surfin' USA” o “I get around”; va vendre un munt de discs i va realitzar una llarga sèrie de gires, les quals va acabar abandonant el seu líder Brian Wilson, que en un moment donat va decidir centrar-se en la composició, període en què el quintet, permeable a les noves modes que apareixien a Califòrnia durant l’esclat del moviment hippy, va involucrar-se en el rock psicodèlic, fet ben constatat en l’històric àlbum “Pet Sounds”.
A Amèrica del Nord, a part del Beach Boys, a qui es dedicarà un capítol en aquesta història de la música rock, hi va haver un munt de grups que van sorgir arran de l’esclat del corrent surf o van utilitzar el pop durant la dècada dels 60, encara que molts d’ells van tenir una trajectòria fugaç i van obtenir hits només de forma molt puntual. Entre aquelles bandes, van destacar Four Seasons (foto), The Monkees i Walker Brothers, que van mantenir un període més sòlid i estable que la resta.
La banda italo – americana Four Seasons va estar formada inicialment per Frankie Valli (veu), Tommy de Vito (guitarra), Mick Massi (baix), Buddy Saltzman (bateria) i Bob Gaudio (teclats). En una etapa espectacular, el grup va facturar hits com “Sherry” o “Big girls don’t cry”, i fins i tot es va editar un àlbum d’edició nord-americana que els enfrontava als Beatles (“Beatles versus Four Seasons”). Valli, líder de la formació i únic membre fix juntament amb Gaudio, va ser reivindicat anys més tard arran d’interpretar la cançó de títol homònim del film “Grease”.
Quatre nois amb escasses nocions musicals, Davy Jones (veu), Michael Nesmith (guitarra i veu), Peter York (baix i veu) i Micky Dolenz (bateria i veu), van ser seleccionats en un càsting per protagonitzar un programa de televisió. Els Estats Units van voler tenir els seus Beatles autòctons i van posar excel·lents compositors, com Carole King o Neil Diamond, al servei del quartet. Malgrat que l'invent va funcionar durant un temps, aquest cas de grup prefabricat o de laboratori, fet molt usual durant les últimes dècades, es va anar apagant a poc a poc.
Scott Engel (veu i baix), John Maus (guitarra i veu) i Gary Leeds (bateria i veu) van formar el trio Walker Brothers, malgrat que ni eren germans ni tampoc portaven el cognom Walker. A pesar de ser una banda californiana, semblava un conjunt anglès de l’època beat i de la British Invasion i, potser per aquest motiu, va triomfar més a la Gran Bretanya que no pas als Estats Units. La formació va tenir un gran hit en el bell tema “The sun ain’t gonna shane anymore”, convertit en un clàssic del decenni dels 60.
No hay comentarios:
Publicar un comentario