LARK'S TONGUES IN ASPIC

Grup: King Crimson.

Any: 1973.

Formació: Robert Fripp, John Wetton, Bill Bruford, David Cross i Jamie Muir.
Àlbum d’estudi anterior: Islands (1971).
Àlbum d’estudi posterior: Starless and bible black (1974).
El millor: una de les obres més elogiades del grup britànic.
El pitjor: els continus canvis de personal.

King Crimson va ser fundat durant el segon lustre dels 60 i es va convertir des del seu debut, l’aclamat “In the court of the Crimson king”, en la banda de rock progressiu més admirada per la crítica especialitzada. No obstant, si alguna virtut no ha tingut mai la formació anglesa és la de l’estabilitat pel que fa al seu personal, doncs el guitarrista Robert Fripp, únic membre fix del grup, l’ha sotmès contínuament a variacions. Quan King Crimson va editar “Lark’s tongues in aspic”, es tractava ja de la tercera reconversió de l’associació, acompanyant a Fripp el cantant i baixista John Wetton, el bateria Bill Bruford, que acabava d’abandonar Yes; David Cross, un especialista en instruments simfònics i noves tecnologies, i el percussionista Jamie Muir. L’Àlbum, amb influències del jazz i molt experimental, va rebre molt bones crítiques i s’ha convertit en un dels treballs més emblemàtics del conjunt britànic. La primera part de la cançó de títol homònim és un de les pistes fonamentals de l’obra, que conté una portada genuïnament hippy. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE ROLLING STONES (2aPART)

Aquest segon capítol dedicat a la mítica banda britànica està concentrat en la seva trajectòria durant la dècada dels 70, la qual, des del punt de vista estrictament musical, va començar de forma excel•lent, va continuar amb la que podríem considerar la primera crisi del conjunt anglès i va finalitzar amb una curta revifalla.

Tanmateix, el decenni es va iniciar amb diversos escàndols i diferents polèmiques, significant sobretot els problemes que el guitarrista Keith Richard tenia amb les drogues, fet que va estar a punt de causar-li una duríssima sanció penal, o de forma molt especial la tragèdia que hi va tenir lloc al festival d’Altamont l’any 1971, quan un representant dels Àngels de l’Infern, als quals inexplicablement se’ls hi va atorgar les tasques de vigilància dels concerts, va assassinar un espectador de raça negre mentre els Stones interpretaven el tema “Under my thumb”.

No obstant, va ser durant l’inici del decenni dels 70 quan la formació londinenca va editar dos dels seus millors àlbums: “Sticky fingers” i “Exile on Main street”. El primer treball, segons la meva opinió el més gran de la seva magnífica i extensa discografia, conté temes com “Brown sugar”, l’excel•lent “Wild horses”, “Sway”, “Can’t you hear me knocking ?”, “I got a blues” i “Sister morphine”, aquesta última en col•laboració amb Marianne Faithfull, companya sentimental durant alguns anys de Mick Jagger.

El segon disc és també una obra extraordinària, encara que, per trobar-li algun defecte, es tracta potser d’una gravació una mica llarga. Les principals cançons de l’àlbum són “Rocks off”, la popular “Tumbling dice”, “Torn and frayed” o la sensacional “Let it loose”. Després de l’edició d’”Exile on Main Street”, Mick Taylor, que havia substituït feia pocs anys el desaparegut Brian Jones, va abandonar el grup i va ser reemplaçat per Ron Wood.

Seguidament va arribar la primera etapa de certa decadència dels Stones, període en què la banda va gravar, sense aconseguir l’aclamació de la crítica, els àlbums “Goats head soup”, amb la dolça i tendra “Angie”; “It’s only rock’n roll”, amb la peça de títol homònim com a principal reclam, i “Black and blue”, que conté l’excel•lent “Fool to cry”. D’aquesta crisi en va sortir la formació només de forma puntual amb l’edició de l’elogiat treball “Some girls”, disc que compta amb la funk i disco “Miss you”, cançó que no va agradar gens als antics fans del conjunt britànic, i l’extraordinària “Beast of burden”. 

TOP 10: CANÇONS DE LA DÈCADA ACTUAL

1. Conversation 16

The National / rock alternatiu / 2010 / Matt Berninger, Carin Besser i Aaron Dessner

2. The face
Kings of Leon / country alternatiu / 2010 / Kings of Leon

3. Under cover of darkness
The Strokes / rock alternatiu / 2011 / The Strokes

4. Modern man
Arcade Fire / rock alternatiu / 2010 / Arcade Fire

5. 1000 answers
The Hives / rock alternatiu / 2012 / The Hives

6. We used to be
Arcade Fire / rock alternatiu / 2010 / Arcade Fire

7. Santa Fe
Beirut / pop alternatiu / 2011 / Zach Condon

8. 74 swans
Bell X1 / pop alternatiu / 2011 / David Geraghty

9. A Flood
Fanfarlo / pop alternatiu / 2012 / Fanfarlo

10. Lights
Interpol / rock alternatiu / 2010 / Interpol

A la foto, el grup nord-americà The National. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE BEATLES (2a PART)

La segona part dedicada al mític quartet de Liverpool s’inicia en un moment en què el grup decideix abandonar els concerts i les gires, per centrar-se en els estudis de gravació. També va ser un període en què el conjunt anglès va començar a evolucionar i va anar, a poc a poc, deixant enrere la moda beat per introduir-se en noves avantguardes com el rock psicodèlic.

El primer àlbum gravat en aquesta segona etapa dels Fab Four va ser l’excel•lent “Rubber soul”, un treball en què encara hi predominen cançons típicament pop, com “Drive my car”, “Girl” o “In my life”, però que en un dels seus temes, concretament “Norweggian wood (the bird has flown)”, hi pren part l’instrument del sitar, el qual George Harrison havia après a tocar de la mà del mestre indi Ravi Shankar.

“Revolver” va suposar el segon pas en la que podríem considerar l’època de transició de The Beatles. En l’àlbum, un dels més reivindicats en l’extraordinària trajectòria del grup britànic, hi forma part la popular i festiva “Yellow submarine”, interpretada per Ringo Starr, però sobretot es caracteritza per tres temes: “Eleanor Rigby”, una cançó de Paul McCartney que mostra la maduresa del quartet; “Love to you”, una peça de Harrison clarament influenciada per la música originària de l’Índia, i “Tomorrow never knows”, un tema de John Lennon que està considerada una de les primeres cançons psicodèliques de la història de la música pop – rock.

L’evolució de la formació de Liverpool es va consolidar amb l’històric treball “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, considerat per diverses publicacions especialitzades el millor àlbum de la història de la música popular. En l’emblemàtica obra, gravada en plena era hippy, hi figuren cançons com “With a little help from my friends”, que va cantar Starr; la bella “She’s living home” o les psicodèliques “Lucy in the sky with diamonds” i “A day in the life”, aquesta última, amb arranjaments simfònics, indubtablement una de les peces més admirades de la discografia dels Fab Four.

“Sgt. Pepper’s” va suposar el moment àlgid de The Beatles, però arran de la seva edició també es van iniciar els greus problemes que acabarien desembocant, només tres anys més tard, en la separació. Brian Epstein, el mànager del grup, va trobar la mort, mentre les males relacions entre els dos líders del grup, Lennon i McCartney, van ser cada cop més evidents, fet que es va poder constatar especialment en les composicions, malgrat seguir signant junts, molt clarament en l’històric single de doble cara A format per l’esplèndida “Strawberry fields forever”, escrita per John, i la ensucrada “Penny lane”, obra de McCartney. 

ZAZ

Lloc de naixement: Tours (França).

Dècades: 10.

Gèneres: pop, rock, chanson, folk rock i jazz rock.
Principal àlbum: Zaz (2010).
El millor: una de les noves sensacions de la música francesa.
El pitjor: dos àlbums son encara poc bagatge per treure conclusions.

Isabelle Geffroy, coneguda amb el nom artístic de Zaz, és una cantant de la localitat de Tours, ciutat situada al centre de França, que s’ha convertit els darrers anys en una de les noves revelacions de la música del país veí. Després d’actuar en diferents grups, es va llançar en solitari i va aconseguir sorprendre amb el seu primer àlbum, de títol homònim, on hi destaca el hit “Je veux”, compost pel seu productor Kerredine Soltani. El seu segon treball, “Recto verso”, ha confirmat les expectatives.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES BANDES DE FOLK ROCK



The Band. Formació canadenca, prèviament anomenada The Hawks, que va estar formada per Robbie Robertson (veu i guitarra), Rick Danko (baix), Levon Holm (bateria), Richard Manuel (teclats) i Garth Hudson (saxofon). En un principi, el grup va exercir com a conjunt d’acompanyament de Bob Dylan, però posteriorment van tenir també una interessant carrera autònoma, basada essencialment en el folk elèctric, amb l’edició de dos àlbums inicials molt elogiats: el primer de títol homònim i el cèlebre “Music from big pink”, que conté el popular tema “The weight”, que va formar part de la banda sonora de la pel•lícula hippy “Easy rider”, de Dennis Hopper. El mític director novaiorquès Martin Scorsese els hi va dedicar un documental de comiat anomenat “The last waltz”, amb el mateix Dylan i Neil Young entre els artistes invitats.

Buffalo Springfield. Grup fundat a Califòrnia i format inicialment pels nord-americans Stephen Stills (veu, guitarra i teclats) i Richie Furay (veu i guitarra), i els canadencs Neil Young (veu, guitarra i piano), Bruce Palmer (baix) i Dewey Martin (bateria i veu), destacant posteriorment la presència d’un tercer músic dels Estats Units: Jim Messina (baix). La banda, que va tenir una trajectòria força curta, va passar a la història per ser de les primeres en fusionar el rock amb el folk i el country i pel clàssic “For what it’s worth”, una composició d’Stills. Després de la dissolució, Stills i Young, a més d’unir-se a David Crosby i Graham Nash, van protagonitzar brillants carreres en solitari, sobretot el segon d’ells, mentre Furay i Messina van fundar la formació de country rock Poco.

Lovin’ Spoonful. Com Bob Dylan, Jimi Hendrix o el duo Simon & Garfunkel, el grup novaiorquès es va donar a conèixer al bohemi barri de Greenwich Village de la Gran Poma. El quartet va estar format per John Sebastian (veu i guitarra), Steve Boone (baix i veu), Zal Yanovsky (guitarra i veu) i Joe Butler (bateria i veu); va practicar una fusió entre folk i pop, va usar una estètica clarament hippy i va brillar gràcies als àlbums “Do you believe in magic” i “Daydream”. La marxa de Sebastian, que va iniciar la carrera en solitari, va provocar la dissolució de la banda.

Simon & Garfunkel (foto). Formats al Greenwich Village de Nova York, Paul Simon (guitarra i veu) i Art Garfunkel (veu) van formar probablement el duo més famós de la història de la música popular. Van deixar per a la posteritat cançons com “The sound of silence”, el seu primer hit; “Mrs. Robinson”, “The boxer” o “America”; van realitzar la banda sonora del film “The graduate”, de Mike Nichols, i van rebre l’aclamació unànime pel seu històric àlbum “Bridge over troubled water”, després del qual, paradoxalment, es van separar. Simon protagonitzaria més tard una important trajectòria com a solista, sobretot arran de la gravació de “Graceland”, i Garfunkel, sense abandonar la música, va triomfar en el món del cinema.

NINE INCH NAILS

Lloc de fundació: Cleveland (Estats Units).

Únic membre estable: Trent Reznor (veu i diferents instruments).

Dècada estel•lar: 00.
Gèneres: rock industrial, rock sinistre, rock electrònic i rock alternatiu.
Principal àlbum: The fragile (1999).
Altres àlbums d’estudi: Pretty hate machine (1989), The downward spiral (1994), With teeth (2005), Year zero (2007), Ghosts I – IV (2008), The slip (2008), Hesitation marks (2013) i Bad witch (2018).
El millor: Trent Reznor s’ha convertit en una de les grans icones de la música rock de les últimes dècades.
El pitjor: una eina molt personal de Reznor.

A finals de la dècada dels 80 del segle passat, el cantant, compositor, productor i multi-instrumentista Trent Reznor va fundar el grup Nine Inch Nails (NIN) a Cleveland, a l’estat d’Ohio. La banda, una eina molt personal del seu líder, únic membre estable de la formació, ha abanderat el rock industrial, mitjançant un estil que recorda el dels inicials Nick Cave & the Bad Seeds, però amb la incorporació de la melodia, fet que ha permès NIN triomfar a nivell comercial i estar present en els premis Grammy, sense que això signifiqui que hagi abandonat mai els postulats independents.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: CROSBY, STILLS, NASH & YOUNG



David Crosby havia estat, juntament amb John McGuinn i Gene Clark, l’home fort del quintet The Byrds, banda pionera de folk elèctric; Stephen Stills havia exercit, amb Neil Young, com a líder de Buffalo Springfield, formació decisiva en les fusions del folk i el country amb el rock, i Graham Nash havia format part del conjunt beat britànic The Hollies. El 1969, tots tres van decidir unir les seves forces i crear el supergrup que porta els seus respectius cognoms.

El debut del trio es va produir el 1969 amb un àlbum de títol homònim, en què hi destaquen peces folk com “Suite: Judy blue eyes”, dedicada a la cantant Judy Collins, llavors companya sentimental d’Stills; “Marraquesh express” o “Wooden ships”. El mateix any, el significat Young, que havia iniciat ja la carrera en solitari i, com s’ha indicat en el primer paràgraf, havia estat company d’Stills a Buffalo Springfield, es va unir a l’associació i amb el músic canadenc el grup es va presentar al festival hippy de Woodstock.

Un any més tard, el quartet va editar l’excel•lent àlbum “Déja vu”, el cim de la seva irregular i inconstant trajectòria. El disc va suposar un gra èxit, tant des del punt de vista de la crítica com del comercial, i conté cançons com “Teach your children”, la rockera “Almost cut my hair”, “Helpless”, “My house” o “Woodstock”, un cover de la cantautora canadenca Joni Mitchel.

Després de “Déja vu”, les separacions i reunificacions, uns cops només amb els tres membres originals de la formació i altres vegades com a quartet, han estat constants, mentre que, durant els parèntesis, tots quatre han realitzat discs en solitari, mitjançant el duo format per Crosby i Nash i a través de bandes com Manassas, creada per Stills, i Crazy Horse, grup d’acompanyament en molts dels àlbums i gires protagonitzats per Young, que ha portat a terme una trajectòria autònoma extraordinària. 

BIGMOUTH STRIKES AGAIN

Grup: The Smiths.

Any: 1986.

Formació: Morrissey, Johnny Marr, Andy Rourke i Mike Joyce.
Gènere: pop independent.
Àlbum d’estudi: The queen is dead.
El millor: potser el tema més representatiu del quartet de Manchester.
El pitjor: The Smiths són més recordats pels àlbums.

L’any 1986, el grup britànic The Smiths, banda que va retornar el protagonisme de la música popular al rock elèctric, va gravar “The queen is dead”, el seu tercer i penúltim àlbum d’estudi, potser el treball més emblemàtic del reivindicat conjunt de Manchester. En l’obra, una de les fites de la irregular dècada dels 80, hi sobresurten cançons com la bella “I know it’s over”, “The boy with the thorn in his side”, “There is a light that never goes out” i “Bigmouth strikes again”. Aquesta última, que va ser extreta com a single, va ser composta pel duo que liderava la formació, el cantant Morrissey i el guitarrista Johnny Marr, pel que fa a la lletra i la música respectivament, i és probablement la peça més cèlebre del quartet, malgrat que no va superar el número 26 a les llistes del Regne Unit.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE BYRDS



El cover d’un tema acústic de Bob Dylan, “Mr. tambourine man”, interpretat pel grup The Byrds de forma elèctrica, amb una versió molt més rítmica i dinàmica que l’original, està establert com el començament de la fusió entre folk i rock. La formació inicial i estel•lar de la banda va estar composta per Jim McGuinn (veu i guitarra), Gene Clark (veu i pandereta), David Crosby (veu i guitarra), Chris Hillman (veu i baix) i Michael Clarke (bateria).

La peça va suposar un enorme èxit, es va enfilar fins el lloc més alt del rànquing dels Estats Units i va ser una de les raons fonamentals perquè Dylan acabés de decidir-se per realitzar el seu acostament definitiu al rock, mentre va servir com a reclam del primer àlbum del quintet nord-americà, de títol homònim. “Mr. tambourine man” va ser igualment el primer exemple del munt de versions que la banda va realitzar del cantautor de Minnesota.

Amb el pas dels anys, el grup, que va aconseguir també una barreja extraordinària entre l’estil de Dylan i el que en aquells temps The Beatles exportaven des del Regne Unit, va incrementar les cançons pròpies, la majoria d’elles compostes per Gene Clark, sense abandonar els covers, que van seguir sent bàsics en la seva discografia, mentre el quintet va evolucionar, després de l’edició de “Turn, turn, turn”, el seu segon àlbum, cap al rock psicodèlic, llavors plenament de moda, mitjançant les gravacions dels treballs “Fifth dimension”, on hi destaca la densa “Eight miles high”, i “Younger than yesterday”, en què la banda californiana va realitzar una magnífica versió de “My back pages”, un altre tema de Dylan.

Durant el període dominat per la psicodèlia, un dels homes forts del conjunt de Los Angeles, el cantant Gene Clark, va abandonar el grup i amb la seva marxa començaria una inestabilitat que seria ja imparable, doncs una altre dels components clau del quintet, David Crosby, mentre es preparava l’àlbum “The notorious Byrd brothers”, va unir-se a Stephen Stills i Graham Nash per formar el supergrup que va portar els seus respectius cognoms.

Després dels comiats de Clark i Crosby, Gram Parsons, pioner en la fusió entre country i rock, es va incorporar a The Byrds, fet que va originar una important aproximació de la banda cap a aquell gènere, fet ben constatat en el cèlebre àlbum “Sweatheart of the rodeo”. No obstant, les relacions entre John McGuinn, convertit ja en l’inqüestionable líder de la formació, i Parsons no van ser prou fluïdes, motiu pel qual aquest va abandonar ràpidament i, a més a més, es van endur amb ell Chris Hillman per fundar el conjunt de country rock Flying Burrito Brothers, mentre The Byrds es convertia pràcticament en una eina personal de McGuinn, aleshores reconvertit en Roger.

A la foto John (Roger) McGuinn.

THE SUBURBS (ÀLBUM)

Grup: Arcade Fire.

Any: 2010.

Formació: Will Butler, Régine Chassagne, Richard Reed Parry, Tim Kingsbury, Jeremy Gara, Win Butler i Sarah Neufeld.
Àlbum d’estudi anterior: Neon bible (2007).
Àlbum d’estudi posterior: Reflektor (2013).
El millor: continua la bona línia dels dos primers treballs.
El pitjor: potser una mica llarg.

Tres anys després de l’aclamat disc “Neon bible”, una de les grans fites del rock independent de l’actual segle, la banda quebequesa Arcade Fire va gravar “The suburbs”, tercer àlbum de la seva discografia i un treball més optimista que l’anterior. L’obra va arribar ràpidament al número u al Canadà, els Estats Units, la Gran Bretanya i Irlanda i va aconseguir un munt de premis, entre ells el Grammy i els Brit Awards, per la qual cosa es podria afirmar que la gravació va suposar la consolidació definitiva d’un dels grups més emblemàtics de l’escena alternativa dels últims temps. En l’àlbum, que com els dos anteriors compta amb una qualitat indubtable, encara que personalment el trobo una mica extens, conté cançons com la que li dóna títol, “Ready to sart”, “Modern man”, “Suburban war”, “We used to wait” i la ballable “Sprawl II (mountains beyond mountains)”. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: BOB DYLAN (2a PART)

El primer capítol dedicat a la figura de Bob Dylan havia finalitzat amb la seva reconversió al folk elèctric, la qual s’havia produït amb força polèmica per la contrarietat que van sentir pel fet els puristes del gènere. No obstant, la decisió del cantautor de Minnesota era ferma i aquest va portar a terme la primera de les diverses mutacions que han caracteritzat la seva extensa trajectòria artística.

L’històric disc “Highway 61 revisited” va representar, després de la transició marcada per l’album “Bringin’ it all back home”, l’inici del Dylan plenament elèctric, en un disc en què hi prenen part gèneres com el rock o el rythm & blues. Un dels exemples més clars en la evolució que aleshores va experimentar l’autor es troba en l’emblemàtic tema “Like a rolling stone”, un dels grans clàssics de Bob, encara que aquest evidentment es més reconegut per les seves obres de llarga durada que no pas per cançons específiques. Altres peces cèlebres de l’àlbum en van ser la de títol homònim, versionada molts anys més tard per la cantant indie britànica PJ Harvey; “Ballad of thin man” o “Desolation road”.

Seguidament, Dylan va editar el doble “Blonde on blonde”, probablement la millor obra que mai hagi realitzat el compositor de Duluth. El treball, que va suposar la consolidació de Bob en la seva segona etapa artística, conté cançons com “One of us must know (soon or later)”, particularment la meva preferida; la popular “Just like a woman”, que algunes fonts assenyalen que podria estar dedicada a la seva examant Joan Báez; “I want you”, una de les seves peces més accessibles; la magnífica “Visions of Johanna” o la llarga “Sad eyed lady of the lowlands”, que va ocupar tota la quarta cara de l’elapé.

El canvi que havia portat a terme Bob no s’havia limitat només a l’electrificació de la seva música, ja que igualment s’havien produït variacions importants pel que fa a les seves lletres i a la temàtica de les composicions que aleshores va realitzar. Dels textos socials i pacifistes de la primera època del cantautor, s’havia passat a uns temes dominats per l’amor, el sentit poètic o la vida quotidiana, moltes vegades mitjançant una lírica complexa, críptica i abstracta.

Durant aquella època de reconversió rockera, Dylan va estar sovint acompanyat per la banda canadenca The Band, que després de compartir varis àlbums i nombroses gires amb l’artista de Minnesota, va decidir emprendre una carrera autònoma, període en què el grup es va convertir en una de les formacions més importants de folk rock de finals de la dècada dels 60, essencialment gràcies a l’històric àlbum “Music from big pink”.

Després de l’edició de “John Wesley Harding”, que conté temes com la que li dóna títol o “All along the watchtower”, Dylan va patir un gravíssim accident de moto, que a punt va estar de costar-li la vida i que finalment el va tenir inactiu durant un important lapse de temps. El retorn de l'intèrpret de Duluth marcaria un nou canvi de tendència, en un principi representat per la seva sorprenent introducció en el món del gènere country, a través de l’album “Nashville skylyne”. 

TOP 10: CANÇONS DE LA PRIMERA DÈCADA DEL SEGLE XXI

1. Under control

The Strokes / rock alternatiu / 2003 / Julian Casablancas

2. Razorblade
The Strokes / rock alternatiu / 2006 / Julian Casablancas

3. Pick me up
Dinosaur Jr. / rock alternatiu / 2007 / Dinosaur Jr.

4. C’mere
Interpol / rock alternatiu / 2004 / Interpol

5. Jesus, etc.
Wilco / folk alternatiu / 2002 / Wilco

6. Hate to say i told you so
The Hives / garage rock / 2000 / The Hives

7. Starlight
Muse / rock alternatiu / 2006 / Muse

8. Stella was a diver and she was always down
Interpol / rock alternatiu / 2002 / Interpol

9. Impossible Germany
Wilco / rock alternatiu / 2007 / Wilco

10. Friend of mine
The National / rock alternatiu / 2005 / The National

A la foto, el quartet novaiorquès The Strokes.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: L'ELECTRIFICACIÓ DEL FOLK

“Mr. tambourine man” va ser una cançó acústica que Bob Dylan va gravar per al seu cinquè àlbum, “Bringin’ it all back home”, un treball podríem considerar de transició entre el folk de carácter purista i aquell de característiques elèctriques. Poc més tard, va sorgir una versió irreconeixible de la peça, de tipologia rockera i molt més rítmica, que va causar una gran sensació. El cover, que va arribar al número u de les llistes nord-americanes, el va realitzar la banda The Byrds (foto). Aquest fet està considerat el punt de partida del folk rock.

Tanmateix, altres experts poden pensar que l’inici del folk elèctric va tenir lloc arrel dels arranjaments que Allan Price, teclista del grup anglès de rythm & blues The Animals, va fer de la cançó tradicional “The house of the rising sun”, i fins i tot de la versió que el malaguanyat Richie Valens havia realitzat de “La bamba”, però allò cert és que The Byrds va ser el grup bàsic en la fusió, doncs va fer covers d’altres temes de Dylan i també del “Turn, turn, turn” de Pete Seeger, sense oblidar que el grup va aconseguir una barreja perfecta entre el cantautor de Minnesota i el quartet britànic The Beatles, llavors de moda a Amèrica del Nord.

Sembla ser que Dylan va quedar gratament sorprès arran d’escoltar la versió de “Mr. tambourine man” i el següent pas cap a l’evolució del folk va voler realitzar-lo ell mateix. En una edició del festival de Newport, el compositor va sortir a l’escenari amb una guitarra elèctrica, però va rebre l’animadversió i les protestes del sector més purista que es trobava entre el públic. Bob es va retirar i va tornar posteriorment a la plataforma acompanyat d’una guitarra acústica, però seria l’última vegada en tota la seva carrera artística que faria un pas enrere en allò que s’havia marcat i, de fet, la seva conversió al rock no trigaria en produir-se.

“Bringin’ it all back home”, com ja s’ha indicat en el primer paràgraf, havia representat l’àlbum de transició pel que fa a la nova línia que va seguir l’autor nord-americà, mentre les obres “Highway 61 revisited” i el magnífic doble “Blonde on blonde”, potser els dos treballs més emblemàtics de tota la trajectòria de Dylan, van suposar la confirmació en les noves expectatives que s’havia creat, entre les quals es trobava també la seva introducció en la música blues.

A part del mateix Dylan i el quintet The Byrds, que comptava amb Jim McGuinn, Gene Clark i David Crosby entre els seus components més significatius, una altra banda que va ser clau en la consolidació del folk rock, pel que fa a la dècada dels 60, va ser Buffalo Springfield, grup de molt curta trajectòria, però decisiu en la història de la música popular perquè en van formar-hi part Stephen Stills i Neil Young, dos músics, sobretot el segon, que protagonitzarien esplèndides carreres posteriors, sense oblidar la presència de Richie Furay, el fundador de la formació de country rock Poco.

Al llarg de la història, el folk rock ha estat un dels gèneres més utilitzats en el món de la música popular i per certificar-ho només cal recordar, encara durant els anys 60, el famós duo Simon & Garfunkel, la formació Lovin’ Spoonful, el conjunt The Band, que va fer les tasques d'acompanyament de Dylan, o el supergrup Crosby, Stills, Nash & Young; els cantautors de principis de la dècada dels 70, com Carole King, Joni Mitchel, James Taylor o Cat Stevens; Tracy Chapman, que a finals del decenni dels 80 va fer ressorgir la protest song, i les bandes alternatives REM i Wilco, per posar dos exemples de l’extensa escena independent de les últimes dècades.

ANTONIO VEGA

Lloc de naixement: Madrid (Comunitat de Madrid).

Dècades: 90 i 00.

Gèneres: pop i rock.
Principals àlbums: No me iré mañana (1991) i Océano de sol (1994).
El millor: un mite del rock hispà.
El pitjor: el munt de problemes extramusicals.

Antonio Vega va fundar a finals de la dècada dels 70, juntament amb el seu cosí Nacho García Vega, el grup Nacha Pop, una de les bandes cabdals de la movida madrilenya. Autor del hit “Chica de ayer”, la cançó emblemàtica de la formació, aquesta es va separar una dècada més tard, moment en què es va iniciar la carrera de Vega en solitari, de característiques més íntimes. Després de cinc àlbums d’estudi, alguns d’ells amb produccions de Phil Manzanera, guitarrista de Roxy Music, i el mallorquí Joan Bibiloni, va morir arran de patir un càncer de pulmó. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES GRUPS DE LA MÚSICA AFROAMERICANA DE LA DÈCADA DELS 60

The Four Tops (foto). Grup estel•lar de la Tamla Motown format per Levi Stubbs, Abdul Fakir, Renaldo Benson i Lawrence Payton, formació que es va mantenir un munt d’anys intacte, fins el dia de la mort de Payton. El quartet va deixar per a la posteritat els hits “I can’t help myself” i “I’ll be there”, tots dos escrits pel trio format per Brian Holland, Lamort Dozier i Edward Holland.

Ike & Tina Turner. Parella sentimental i artística, ell havia estat un dels pioners del rock’n roll, amb aportació al mític film “Rocket’88”, mentre ella era una intèrpret d’una energia i vitalitat inqüestionables. Junts van formar una de les associacions de més èxit de la música negra durant la dècada dels 60, però més tard va arribar la doble separació, tant pel que fa al factor íntim com pel que respecta al professional. Després d’una important crisi, Tina va ressorgir amb força als anys 80, encara que des d’un sector molt comercial.

Martha & the Vandellas. Trio integrat per Martha Reeves, Anette Beard i Rosalind Ashford. El grup va mantenir una gran rivalitat amb l’altre gran trio femení de la Tamla Motown, The Supremes, mentre va aconseguir un enorme èxit amb el tema “Dancing in the street”.

The Miracles. Smokey Robinson, que va arribar a ser president de la discogràfica Motown, va encapçalar aquesta formació, que inicialment va comptar també amb la presència de Ronnie White, Pete Moure, Lawrence Deson i James Grice. El grup, que més tard es va anomenar Smokey Robinson & The Miracles, va editar cançons com “If you can’t want”, “The tears of a clown”, “I don’t blame you at all” o “You really got a hold on me”, aquesta última versionada per The Beatles.

The Supremes. Trio estel•lar de la Motown format per la futura estrella Diana Ross, Forence Ballard i Mary Wilson. El grup és encara avui la formació femenina més venedora de la història de la música popular als Estats Units, en gran part gràcies a les composicions de Holland, Dozier i Holland. Més tard, el conjunt va passar a anomenar-se Diana Ross & The Supremes, però les marxes d’aquella i de Ballard van significar el final de l’associació.

The Temptations. En un principi, el grup va estar format per Otis Williams, Elbridge al Bryant, Melvin Franklin, Eddie Kendricks i Paul Williams, però la formació va estar constantment sotmesa a variacions, fins el punt que només el primer d’ells va romandre a la banda. Aposta important del segell Motown, el quintet va aconseguir el seu gran èxit durant els inicis de l’era daurada del gènere funk, quan va gravar el clàssic “Papa was a rolling stone”. 

PLACEBO

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).

Formació inicial: Brian Molko (veu i guitarra), Stefan Olsdal (baix i guitarra) i Robert Schultzberg (bateria).

Altres components bàsics: Steve Hewitt (bateria) i Steve Forrest (bateria).
Dècada estel•lar: 00.
Gèneres: pop, rock, rock independent i glam revival.
Principal àlbum: Black market music (2000).
Altres àlbums d’estudi: Placebo (1996), Without you i’m nothing (1998), Sleeping with ghosts (2003), Meds (2006), Battle for the sun (2009) i Loud like love (2013).
El millor: el període format pel canvi de segle.
El pitjor: la inestabilitat amb els bateries.

El trio Placebo, fundat a Londres pel cantant i guitarrista Brian Molko i el guitarrista / baixista suec Stefan Olsdal, va ser una de les múltiples bandes alternatives formades en un moment en què l’indie rock s’havia convertit ja en un producte per al gran públic. L’aspecte andrògin que els caracteritza, sobretot pel que fa al seu vocalista, ha contribuït per situar de nou de moda l’estil glam, que havia triomfat durant el primer lustre dels 70 i que havia comptat amb una revifalla una dècada més tard.