A finals de la dècada dels 60, i després d’haver adoptat noms com Polka Tulk o Earth, es va formar el quartet Black Sabbath, en un principi un grup de blues rock amb influències jazzístiques. Tony Iommi (guitarra), únic membre permanent de la formació i el seu principal compositor musical; el peculiar Ozzy Osbourne (veu), Geezer Butler (baix), lletrista de la banda, i Bill Ward (bateria), van ser els components inicials i també de l’era clàssica del conjunt britànic, la qual va tenir lloc durant la pràctica totalitat del decenni dels 70.
El grup de Birmingham va representar la part sinistra, gòtica, terrorífica, fosca i apocalíptica dels inicis del hard rock. La banda anglesa es va convertir en una de les formacions clau dels anys 70, però especialment va passar a la història de la música popular pels seus tres primer àlbums: l’inicial de títol homònim, “Paranoid”, el seu treball estel•lar i un dels cims del rock dur, a l’alçada del quart disc de Led Zeppelin o el “Machine head” de Deep Purple, i “Master of reality”.
Tanmateix, a poc a poc el grup britànic va anar perdent força, arribant a la dècada dels 80 en un estat de força decadència i de clar esgotament. Va ser en aquella etapa quan les marxes de Butler, Ward i Osbourne, que va seguir una popular carrera en solitari, sense oblidar el reality show televisiu que va protagonitzar amb la seva família, van deixar Iommi com a únic membre original de la banda, època en què va convertir la marca en una eina personal, la qual va sotmetre a freqüents i continuats canvis, en un període caracteritzat per una gran irregularitat i la pèrdua de transcendència.
Abans de tornar-se a reunir els quatre membres fundadors del grup, van passar per les files de Black Sabbath músics de la importància dels vocalistes Ronnie James Dio, procedent de Rainbow, i Ian Gillan, cantant de Deep Purple durant l’etapa estel•lar d’aquest grup; el baixista Glenn Hugues, que també havia format part de la banda de Hertford, o els bateries Bev Bevan, exintegrant d’Electric Light Orchestra, un altre conjunt de Birmingham, i Cozy Powell, que posteriorment s’uniria, en substitució de Carl Palmer, als simfònics Keith Emerson i Greg Lake.
No hay comentarios:
Publicar un comentario