TOP 10: ÀLBUMS DE LA PRIMERA DÈCADA DEL SEGLE XX

1. Room on fire

The Strokes / 2003 / rock alternatiu

2. Beyond
Dinosaur Jr. / 2007 / rock alternatiu

3. Turn on the bright lights
Interpol / 2002 / rock alternatiu

4. Neon bible
Arcade Fire / 2007 / rock alternatiu

5. Funeral
Arcade Fire / 2004 / rock alternatiu

6. Antics
Interpol / 2004 / rock alternatiu

7. Boxer
The National / 2007 / rock alternatiu

8. Is this it ?
The Strokes / 2001 / rock alternatiu

9. Black holes and revelations
Muse / 2006 / rock alternatiu

10. Sam’s town
The Killers / 2006 / rock alternatiu

A la foto, el quintet nord-americà The Strokes. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: NEIL YOUNG (1A PART)

Aquesta primera part dedicada al músic canadenc compon la seva experiència amb el grup californià Buffalo Springfield, banda de fugaç existència, però de llegat molt transcendent; el seu primer període en solitari, format per tres àlbums; la unió al supergrup que havien fundat David Crosby, Stephen Stills i Graham Nash, i la seva brillant dècada dels 70, en gran part amb la companyia del conjunt Crazy Horse, que comptava amb homes com els guitarristes Danny Whitten i Frank Sampedro, el baixista Billy Talbot o el bateria Ralph Molina.

Després d’abandonar Toronto, la seva ciutat natal, Young (veu, guitarra, piano i harmònica) va formar a Los Angeles, amb els nord-americans Stephen Stills (veu, guitarra i teclats) i Richie Furay (veu i guitarra), i els igualment canadencs Bruce Palmer (baix) i Dewey Martin (bateria), el grup Buffalo Springfield, tot un referent, malgrat la seva escassa vigència, quant als inicis tant pel que fa al folk rock com pel que respecta al country rock, deixant per a la història èxits com “For what it’s worth”.

Després de la separació de Buffalo Springfield, en què també hi va prendre part el nord-americà Jim Messina (baix), Young va tenir la seva primera experiència en solitari, amb un àlbum de títol homònim que va passar bastant desapercebut i dos treballs sensacionals: “Everybody knows this is nowhere”, que va suposar la seva primera col•laboració amb Crazy Horse i que conté la cançó de títol homònim i la magnífica “Down by the river”, i “After the gold rush”, una autèntica obra mestra, gràcies a peces com la que li dóna nom, “Only love can break your heart” o “Southern man”, un dels temes que van irritar els components del grup Lynyrd Skynyrd.

Seguidament, el compositor canadenc es va unir al supergrup que havien format prèviament Crosby, Stills, amb qui ja havia coincidit a Buffalo Springfield, i Nash, fent tots quatre una de les seves primeres actuacions a l’històric festival hippy de Woodstock i deixant com a llegat l’extraordinari àlbum “Déja vu”. L’associació no es va mantenir massa temps, però de forma puntual Young hi ha tingut col•laboracions al llarg del temps.

Més tard, de nou com a solista, Neil va rodar el seu primer film, “Journey through the past”, i va editar el seu àlbum més popular, “Harvest”, número u als Estats Units. En aquella ocasió, l’autor de Toronto va prescindir de Crazy Horse i va comptar amb la participació del grup The Stray Gators, sense oblidar la presència de dues grans estrelles com James Taylor i Linda Ronstadt, així com dels seus excompanys Crosby, Stills i Nash. En el disc hi destaquen les peces “Old man”, “Alabama”, l’altra cançó que va molestar els Skynyrd per replicar amb “Sweet home Alabama”, i molt especialment “Heart of gold”, la seva cançó més famosa, la qual va arribar també al punt més alt de les llistes nord-americanes.

Posteriorment, arran de la mort de dues amistats, la de Whitten, el ja citat guitarrista de Crazy Horse, i la del tècnic Bruce Berry, tots dos per sobredosi de drogues, Young va entrar en una profunda depressió, fruït de la qual van néixer els treballs “On the beach” i “Tonight’s the night”, obres que expressen tristesa, desànim i desesperança i en què va tornar a col•laborar amb Crazy Horse. En el primer disc hi destaquen els temes “Walk on” i “Ambulance blues”, mentre en el segon ho fan la pista de títol homònim, que compta amb dues versions; “Come on baby, let’s go downtown”, coescrita amb Whitten, i la convulsa “Tired eyes”.

Una vegada havia aconseguit deixar enrere les dificultats morals, Young va editar els àlbums “Zuma”, amb “Danger bird” i “Cortez the killer”, un al•legat contra la conquista espanyola de la civilització asteca; “Long way you run”, sense la presència de Crazy Horse; “American stars‘n bars”, amb la rockera “Like a hurricane” com a principal reclam; “Comes a time” i, finalment, per posar punt i final a aquest capítol, “Rust never sleeps”, un treball gravat en part en directe i en part en estudi, que va tenir el seu rodatge com a documental i que compta amb dues versions d’un mateix tema: l’acústica “My my, hey hey (out of the blue)” i l’elèctrica “Hey hey, my my (into the black)”.

LA BANDA TRAPERA DEL RÍO

Lloc de fundació: Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat).

Formació inicial: Miguel Ángel Sánchez (veu), Manuel Verdún (guitarra), Salvador Solano (baix) i Juan Pastor (bateria).

Altres components bàsics: Modesto Agriarte (guitarra), Jordi Pujadas (baix) i Juan Pulido (bateria).
Dècades: 70 i 80.
Gèneres: rock, punk rock, garage rock, rock dur i rock urbà.
Principal àlbum: La Banda Trapera del Río (1979).
El millor: la primera referència punk de l’estat espanyol.
El pitjor: els problemes amb la discogràfica Belter.

Sorgida al barri obrer de Sant Idelfons, a Cornellà de Llobregat, la Banda Trapera del Río està considerat el primer grup punk de l’estat espanyol, encara que els components de la formació preferien l’etiqueta de rock urbà. L’associació del Baix Llobregat va denunciar fermament la injustícia i la desigualtat socials en l’era de la transició, va interpretar en català el tema de protesta “Ciutat podrida”, va actuar al festival Canet Rock i es va enfrontar al segell Belter, que va publicar el seu primer àlbum. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL SO DETROIT

Detroit, la gran urbs de l’estat de Michigan, seu de les empreses automobilístiques Ford i General Motors, va se la ciutat on va sorgir la discogràfica Tamla Motown, que va marcar gran part de la música afroamericana de la dècada dels 60. No obstant, en la part final d’aquell decenni, va esclatar un moviment que ben poc o res tenia a veure amb l’estil soul – pop del segell fundat per Berry Gordy.

Es tractava d’un gènere basat en el garage rock i de característiques primitives, rudes, directes, imminents i endurides, properes en aquest cas al hard rock que en aquella època havia fet acte d’aparició al Regne Unit. Les dues principals bandes que van sorgir amb l’anomenat so Detroit van ser MC 5 i The Stooges, compartint tots dos grups tres importants similituds: la contundència i el salvatgisme dels seus concerts en directe, l’escàs èxit comercial que van assolir i la reivindicació que s’ha n’ha fet al llarg del temps, de manera especial durant les etapes protagonitzades del punk rock i el grunge.

El grup MC 5 (foto), sigles que indicaven Motor City Five, va estar compost per Rob Tyner (veu), Wayne Kramer (guitarra), Fred Sonic Smith (guitarra), Michael Davis (baix) i Dennis Thompson (bateria). Cèlebres pels seus espectaculars i salvatges concerts en viu, potser per aquest motiu van aconseguir ser portada de la prestigiosa revista Rolling Stone en un moment en què encara no havien gravat cap disc. L’àlbum “Kick out the jams”, en què hi prenien part importants dosis de blues rock, i la contundent i combativa cançó d’idèntic títol han estat el principal llegat de la formació, que es va dissoldre molt aviat per desavinences internes.

The Stooges van estar integrats pel peculiar Iggy Pop (veu), Ron Asheton (guitarra), Dave Alexander (baix) i Scott Asheton (bateria). Amb un estil primitiu, rude i salvatge van aconseguir un important seguiment en els seus contundents espectacles en directe, on Pop era capaç de produir-se talls amb restes d’ampolles trencades, però l’èxit a dalt de l’escenari no es va traduir en els estudis de gravació, malgrat que David Bowie, amic i gran admirador d’Iggy, els hi va produir els seus dos àlbums més elogiats: “Fun house” i “Raw power”. Més tard, el vocalista es va llançar en solitari, en una irregular carrera en què hi van destacar el discs “The idiot” i “Lust for life”, mentre que, posteriorment, el grup es va reunir durant la dècada dels 90, en plena reivindicació per part del corrent grunge. 

GILBERT O’SULLIVAN

Lloc de naixement: Waterford (Irlanda).

Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.

Gèneres: pop i soft rock.
Principals àlbums: Back to front (1972) i I’m a writer, not a fighter (1973).
El millor: els hits d’inicis dels 70.
El pitjor: una profunda crisi als 80.

Nascut a la localitat irlandesa de Waterford, Gilbert O’Sullivan es va traslladar a Londres, ciutat on, mitjançant un estil que podríem dir es trobava entremig de Tom Jones i The Beatles, va triomfar espectacularment gràcies als singles “Alone again (naturally)”, la dolça “Clair” i “Get down”, en una època en què va ser produït per Gordon Mills, també mànager del citat Jones i d’Englebert Humperdinck. A partir del segon lustre dels 70, la seva popularitat va minvar, fet que es va fer molt evident durant els 80.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES INTÈRPRETS I BANDES DE GLAM ROCK

Alice Cooper. Representant més famós, popular i mediàtic de la branca nord-americana del glam rock, el cantant de Detroit va formar un grup de garage rock endurit inicialment integrat per Glen Buxton (guitarra), Michael Bruce (guitarra), Dennis Dunaway (baix) i Neal Smith (bateria). Els seus espectaculars concerts en viu, en què de vegades la música es trobava en un segon pla, van passar a la història pels seus números sinistres i en ocasions fins i tot macabres. Amb el pas del temps, el seu repertori es va tornar força més comercial i accessible.

Gary Glitter. La gran etapa de l’intèrpret britànic va tenir lloc essencialment durant l’època marcada pel glam rock, quan va composar la cançó “Rock’n roll”, reconegut com un himne del període i amb gran èxit als Estats Units. Els darrers anys ha estat més notícia pel seu controvertit empresonament.

Kiss (foto). El famós i popular quartet de Nova York podria perfectament formar part del capítol dedicat al heavy metal, però la seva aparició es va produir durant el període del glam rock, quan aquest havia arribat a paràmetres molt radicals. La formació clàssica va estar composta pel peculiar Gene Simmons (veu i baix), Paul Stanley (guitarra), Ace Frehley (guitarra) i Peter Criss (bateria). Els integrants del grup van mostrar-se amb les cares pintades, van triomfar gràcies a històrics àlbums com “Destroyer” i els seus recitals en directe van comptar amb una espectacular escenografia, amb guitarres que volaven i treien fum, i els singulars shows de Simmons, que escopia sang fictícia. Posteriorment, quan la seva gran època ja havia passat, van marxar de la banda Frehley i Criss, encara que més tard hi tornarien, i sorprenentment van deixar els seus rostres al descobert.

Mott the Hoople. Conjunt compost durant els seus inicis per Ian Hunter (veu, guitarra i piano), Pete Overend Watts (baix), Dale Buffin Griffin (bateria), Mick Ralphs (teclats i veu) i Verden Allen (òrgan). De trajectòria bastant irregular, el grup va triomfar de forma espectacular amb el hit “All the young dudes”, himne glam escrit per David Bowie i una de les millors cançons de la dècada dels 70. Posteriorment, Hunter es va llançar en solitari i Ralphs va formar part del supergrup Bad Company.

New York Dolls. Banda molt reivindicada, per exemple pel cantant de The Smiths Morrissey, i força influent per al punk rock, va estar integrada d’inici per David Johansen (veu), Sylvain Sylvain (guitarra), Johnny Thunders (guitarra), Killer Kene (baix) i Jerry Nolan (bateria). Malgrat la seva peculiar indumentària, que precisament no passava desapercebuda, el grup, que va debutar amb un àlbum de títol homònim molt elogiat per la crítica, va tenir un escàs èxit comercial, mentre els seus components van tenir greus problemes derivats de les drogues.

Slade. Banda composta per Noddy Holder (veu i guitarra), Dave Hill (guitarra), Jim Lea (baix) i Don Powell (bateria). Va constituir una de les formacions de l’era glam més comercials, populars, famoses i venedores, amb continuats números u a les llistes del Regne Unit, entre els quals hi destaca l’himne del període “Cum on feel the noize”. La decadència del glam rock va suposar també la crisi del quartet britànic.

Suzi Quattro. Associació encapçalada per la cantant i baixista nord-americana, mitjançant hits com “Can i can”, va tenir força més èxit al continent europeu i de manera molt especial a Austràlia que no pas al seu país. Després d’un període de crisi, va ressorgir amb el tema “Tumblin’ in”, interpretat amb Chris Norman.

Sweet. Grup radicalment comercial, fins el punt d’estar integrat durant un temps en el gènere bubblegum. Format en principi per Brian Connolly (veu), Andy Scott (guitarra), Steve Priest (baix) i Mick Tucker (bateria), va integrar la moda del glam rock, es va acostar més tard al hard rock i va triomfar, a més de la Gran Bretanya, en estats de l’Europa continental com Alemanya o Dinamarca. La marxa de Connolly va obrir una profunda crisi.

BEHIND BLUE EYES

Grup: The Who.

Any: 1971.

Formació: Pete Townshend, Roger Daltrey. John Entwhistle i Keith Moon.
Gènere: blues rock.
Àlbum d’estudi posterior: Who’s next.
El millor: un gran canvi de ritme.
El pitjor: en un principi havia de formar part d’un projecte que no va tenir sortida.

L’any 1971, el mític quartet britànic The Who havia arribat a una indubtable maduresa, havia deixat enrere el corrent mod, al qual hi va entrar de forma una mica forçada, i acabava de triomfar gràcies a l’òpera rock “Tommy”. Potser per l’impacte que va tenir aquesta obra, el seu compositor, el guitarrista Pete Townshend, va intentar un treball similar que s’havia de titular “Lifehouse”, però el projecte va acabar incomplet i mai es va arribar a editar. No obstant, algunes de les cançons que havien de formar-hi part van integrar el disc “Who’s next”, potser el millor àlbum publicat de la discografia del grup anglès. Una d’aquelles peces era “Behind blue eyes”, el tema més emblemàtic del treball juntament amb el progressiu “Baba O’Riley” i el revolucionari “Won’t get fooled again”. La cançó, una de les composicions cabdals de Townshend, comença de forma pausada i tranquil•la, mitjançant un contingut Roger Daltrey i una guitarra acústica, però sobtadament s’eleven el to i el ritme, convertint-se la pista gairebé en un tema de hard rock, per acabar de nou de manera asserenada. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: QUEEN

Durant l’era dominada pel glam rock, a la qual d’alguna manera es va adherir, va aparèixer la banda britànica Queen, composta pel carismàtic cantant Freddy Mercury, el guitarrista Brian May, el baixista John Deacon i el bateria Roger Taylor. Després d’utilitzar tant el rock progressiu com el rock dur, i d’editar els àlbums “Queen”, “Queen II” i “Sheer heart attack”, potser la seva primera obra de gran magnitud, la banda anglesa va aconseguir el gran triomf amb el seu quart treball de llarga durada: “A night at the opera”.

El disc, primer número u al rànquing britànic de Queen i l’àlbum preferit dels seguidors del grup i més elogiat per la crítica especialitzada en tota la trajectòria del conjunt anglès, compta amb el hit “Bohemian rhapsody”, que també va arribar al lloc més alt de les llistes del Regne Unit i que, malgrat que el tema va una mica de més a menys, segons el meu parer és indiscutiblement la millor cançó que mai hagi gravat la formació londinenca.

En aquest punt, el quartet es va convertir en una de les bandes més admirades del món i en una genuïna stadium band, en un període en què el grup va editar, per completar una brillant dècada dels 70, els àlbums “A day at the races”, número u al Regne Unit i amb la presència de “Somebody to love”; “News of the world”, que conté els èxits “We will rock you” i “We are the champions”, dos grans clàssics en els esdeveniments esportius d’arreu del món; “Jazz”, amb la inclusió de “Bicycle race”, i “The game”, número u a les dues bandes de l’oceà Atlàntic i amb els hits “Another on bites the dust” i “Crazy little thing called love”, totes dues en el lloc més alt del rànquing de Billboard als Estats Units, país on els hi va costat bastant triomfar.

Els anys 80 van començar per a Queen amb l’aclamada banda sonora de la pel•lícula “Flash Gordon”, però el decenni es va caracteritzar per aspectes com el gran sentit comercial dels seus treballs, l’ús exhaustiu dels vídeos o la presència massiva en les radiofórmules i el canal MTV. Durant la dècada, en què Mercury es va llançar igualment en solitari, el grup també va gravar els discs “Hot space”, amb el tema “Under pressure”, que va comptar amb la col•laboració del llavors ressorgit David Bowie; “The works”, amb les molt comercials peces “Radio ga – ga” i “I want to break free”; “A kind of magic”, amb les cançons gairebé bubblegum del mateix títol, “One vision”, “One year of love” i “Friends will be friends”, a més de “Who wants to live forever”, pertanyent a la banda sonora del film “Els immortals”, i finalment “The miracle”.

Després d’interpretar amb la soprano catalana Montserrat Caballé el tema “Barcelona”, encara durant els 80 com a acte previ als Jocs Olímpics celebrats a la Ciutat Comtal l’any 1992, es va conèixer que Mercury patia la malaltia del SIDA, que va provocar la seva mort, poc més tard de l’edició de l’àlbum “Innuendo” i la cançó de títol homònim. Malgrat tot, Queen ha continuat des de llavors en actiu, amb la marxa de Deacon i amb la contractació dels vocalistes Paul Rodgers, exlíder de Free i Bad Company, i Adam Lambert. 

A NIGHT AT THE OPERA

Grup: Queen.

Any: 1975.

Formació: Freddy Mercury, Brian May, John Deacon i Roger Taylor.
Àlbum d’estudi anterior: Sheer heart attack (1974).
Àlbum d’estudi posterior: A day at the races (1976).
El millor: Queen es converteix en stadium band.
El pitjor: el quartet britànic mai va poder superar aquesta obra.

Després d’uns començaments emmarcats en el rock progressiu, aleshores durant els seus inicis, i de l’edició de l’àlbum “Sheer heart attack”, caracteritzat per la seva aproximació al rock dur, el quartet Queen va editar “A night at the opera”, gravat en la part final de l’era dominada pel glam rock. El treball va ser el primer número u del grup a la Gran Bretanya, va arribar al quart lloc a les llistes de Billboard dels Estats Units, país que fins llavors se’ls hi havia resistit, i està considerat per la premsa especialitzada el cim creatiu de la banda encapçalada pel desaparegut cantant Freddy Mercury. El disc, que va convertir la formació en stadium band i és també de forma majoritària el preferit per als fans de Queen, conté temes essencials com “I’m in love with my car”, “You’re my best friend" i sobretot el clàssic “Bohemian rhapsody”, la seva cançó més emblemàtica.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ROXY MUSIC

Molt probablement, juntament amb alguns casos de heavy metal, el glam rock ha estat la moda més hortera de la història de la música rock, i tenim exemples molt evidents amb els intèrprets Gary Glitter o Alice Cooper o amb els grups Slade, Sweet, The New York Dolls o Kiss. No obstant, també en un moment o altre, van formar part del moviment formacions força diferents en aquest aspecte, com els progressius Genesis o els intel•lectualitzats Roxy Music.

El grup d’art rock Roxy Music, conjunt caracteritzat per la seva elegància, sofisticació i glamur, va ser fundat per Bryan Ferry (veu i piano), Brian Eno (teclats i sintetitzadors), Phil Manzanera (guitarra), Graham Simpson (baix), Paul Thompson (bateria) i Andy Mackay (saxofon i oboe), entrant posteriorment Eddie Jobson (teclats i sintetitzadors), John Gustafson (baix), Paul Carrack (teclats), Alan Spenner (baix) i Gary Tibbs (baix).

Després de l’edició dels dos primers àlbums, el debut de títol homònim i “For your pleasure”, Eno, l’integrant més genuïnament glam de la banda, va abandonar el grup per iniciar una influent carrera caracteritzada pel risc, els sons avantguardistes i l’exhaustiu ús de l’electrònica, sense oblidar la seva trajectòria com a productor d’autèntiques llegendes com David Bowie o el quartet irlandès U 2.

Posteriorment a la gravació dels treballs “Stranded”, número u al Regne Unit; “Country life” i “Siren”, es va tancar la primera etapa de Roxy Music, que va optar per una temporal dissolució, moment que va aprofitar Ferry, convertit en el principal crooner de la música pop – rock, per portar a terme una brillant carrera en solitari, la qual va compartir més tard amb la nova fase de la banda.

Pocs anys més tard, el grup va tornar amb Ferry, Manzanera, Thompson i Mackay com a components clàssics, en un període en què factors com la sofisticació, la qualitat tècnica i la pulcritud van ser encara més remarcables, com bé ho demostren les obres “Manifesto”, “Flesh and blood” i “Avalon”, després de la qual va tenir-hi lloc una segona separació, quan Ferry va convertir-se en un dels protagonistes de la moda dels nous romàntics.

TOP 10: ÀLBUMS DE LA DÈCADA DELS 90

1. Dog man star

Suede / 1994 / brit pop

2. Parklife
Blur / 1994 / Brit pop

3. The bends
Radiohead / 1995 / Rock alternatiu

4. This is hardcore
Pulp / 1998 / brit pop

5. (That’s the story) morning glory
Oasis / 1995 / brit pop

6. The man who
Travis / 1999 / pop alternatiu

7. Siamese dream
The Smashing Pumpkins / 1993 / rock alternatiu

8. Nevermind
Nirvana / 1991 / Grunge

9. Crooked rain, crooked rain
Pavement / 1994 / rock alternatiu

10. Californication
Red Hot Chili Peppers / 1999 / rock alternatiu

A la foto, una imatge de Suede.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: T REX

Marc Bolan (foto) va fundar amb Steve Peregrin Took el duo Tyranosaurus Rex, associació que en un principi es va unir a la contracultura hippy i a la música folk. No obstant, després de no assolir l’èxit esperat, el cantant i guitarrista es va ajuntar amb Mickey Finn (baix i percussió), Steve Currie (baix) i Bill Legend (bateria) per formar una nova banda de glam rock, restant el nom del grup simplement com a T Rex.

Després d’un primer treball de títol homònim, el grup es va situar al capdavant del glam britànic, juntament amb solistes com David Bowie i Gary Glitter, i altres formacions com Slade, Sweet o Mott the Hoople, fonamentalment gràcies als elogis que van rebre els àlbums “Electric warrior”, número u al Regne Unit, i “The slider”, que es va enfilar fins al quart lloc del rànquing de la Gran Bretanya.

En la primera de les obres, segurament el millor llegat del grup anglès, hi prenen part cançons com “Mambo sun”, “Jeepster”, la comercial “Get it on” o les belles “Cosmic dancer”, “Girl” i “Life’s a gas”, mentre al segon disc hi destaquen “Metal guru”, “Buick Mackane”, la popular “Telegram Sam”, “Rabbit fighter” o “Ballrooms of mars”, versionada anys més tard per la banda espanyola de la Movida Radio Futura. Mentrestant, T Rex va triomfar també gràcies a enganxosos singles com “Hot love”, “Children of the revolution” o “20th century boy”.

Posteriorment a l’edició de “The slider”, el grup va aguantar el ritme amb “Tanx”, igualment número quatre al Regne Unit, però aviat va iniciar una profunda decadència, fins que Bolan va trobar la mort en un accident de carretera. Els altres membres de la banda van intentar continuar, però sense el carisma del seu líder, l’intent va tenir un escàs èxit. 

TONY RONALD

Lloc de naixement: Arnhem (Holanda).

Llengües: holandès, anglès, castellà i català.

Dècades: 60, 70
Gèneres: pop i rock.
Principal àlbum: Se llama Tony Ronald (1972).
El millor: el hit “Help (ayudame !)”.
El pitjor: va finalitzar la seva carrera com a intèrpret per a nostàlgics.

Sigfried André den Boer, de nom artístic Tony Ronald, va abandonar el seu país, on havia format amb el seu germà el duo Kroner’s, per establir-se a Barcelona, on va aconseguir, durant el primer lustre de la dècada dels 70, els seus èxits més importants, destacant el popular “Help (ayudame !)”, que va suposar un enorme èxit, i “July”, un tema dedicat a la seva companya que va interpretar el grup Los Diablos. Posteriorment, va exercir com a productor. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ELTON JOHN

Format acadèmicament en la música clàssica i excel•lent pianista, el compositor britànic Elton John va conèixer, durant el segon lustre de la dècada dels 60, el lletrista i poeta Bernie Taupin, amb qui va entaular una gran amistat i amb el qual va formar un dels grans duos musicals de la història de la música pop.

Després d’editar el seu àlbum de debut, “Empty sky”, en què hi destaca el tema “Lady Samantha”, John va iniciar la seva època daurada, emmarcada en el període del glam rock, gènere que es fusionava molt bé amb el tarannà de l’artista, bastant histriònic, amb uns concerts que comptaven amb una escenografia força espectacular i a qui li agradava sempre sortir a l’escenari amb diversos barrets i ulleres extravagants.

Durant el seu període àlgid, l’autor anglès va editar els àlbums de títol homònim, amb la bella “Your song”, sens dubte una de les seves millors cançons; “Tunbleweed connection”, “Madman across the water”, amb la peça “Tiny dancer”, per mi el seu millor tema; “Honky chateau”, amb “Rocket man”; “Don’t shoot me, i’m only the piano player”, el seu primer número u, tant a la Gran Bretanya com als Estats Units, amb “Daniel” i la festiva “Cocodrile rock”; “Goodbye yellow brick road”, de nou al punt més alt dels dos rànquings i amb “Candle in the wind” com a principal reclam; “Caribou”, una altra vegada número u a les dues bandes de l’Atlàntic, i “Captain fantastic and the brown dirty cowboy”, en aquest cas només al lloc més alt de les llistes nord-americanes del Billboard.

A finals de la dècada dels 70, moment en què va finalitzar la seva associació amb Taupin, John va entrar en una evident decadència, la qual es va agreujar força durant els següents decennis, malgrat que el cantant gairebé sempre ha comptat amb el beneplàcit del públic. Des d’aleshores, cal destacar hits com l’ensucrada “Blue eyes”, que forma part del disc “Jump up !”, i la radicalment comercial “I’m still standing” o la bubblegum “I guess that’s why they call it the blues”, totes dues presents al treball “Too low for zero”, sense oblidar una versió del seu clàssic “Candle in the wind”, dedicat a la princesa Diana de Gal•les arran de la seva mort. 

SWEET

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).

Formació inicial: Brian Connolly (veu), Andy Scott (guitarra), Steve Priest (baix) i Mick Tucker (bateria).

Dècades: 70 i 80.
Gèneres: pop, rock, bubblegum, glam rock i rock dur.
Principals àlbums: Funny how street co – co can be (1971) i Sweet funny Adams (1974).
Solistes que origina: Brian Connolly.
El millor: l’era glam.
El pitjor: la marxa de Connolly.

Sweet va sorgir com una formació de bubblegum rock, semblant a The Archies, encara que amb el pas del temps es va convertir, en primer lloc, en la banda més comercial del glam rock, juntament amb Slade, i, en segon lloc, en un conjunt de hard rock. Després d’un decenni dels 70 força positiu, en què el grup va triomfar, fora de l’àmbit anglosaxó, en països com Alemanya i Dinamarca, va arribar una profunda decadència i una posterior separació, arran de la marxa de Brian Connolly.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: IGGY POP

Detroit, la gran urbs que va ser seu de la Tamla Motown, sens dubte un dels períodes àlgids de la música afroamericana, va fer un tomb radical entre finals de la dècada dels 60 i inicis del decenni dels 70, amb l’adveniment d’un gènere primitiu, directe, cru, dur i sorollós, que van tenir com a màxims representants les bandes MC5 i The Stooges, aquesta última liderada pel cantant Iggy Pop.

Pop (veu) va formar The Stooges amb el baixista Dave Alexander i els germans Ron i Scott Asheton, guitarrista i bateria del grup respectivament. Malgrat el seguiment dels seus cèlebres concerts i de l’espectacularitat dalt d’un escenari d’Iggy, la formació no va comptar amb un gran èxit comercial, a pesar d’obres emblemàtiques com “Fun house” o “Raw power”, per la qual cosa va arribar un moment en què el cantant es va trobar molt perdut, amb l’agreujant de la seva addicció a les drogues.

En un període en què l’intèrpret semblava totalment enfonsat, i una vegada els Stooges ja s’havien dissolt, el rocker de Michigan va trobar l’inestimable ajut de David Bowie, amb qui va coincidir a Berlín, a qui va acompanyar en les seves gires i el qual li va produir els dos àlbums més importants de la seva trajectòria: “The idiot”, on es troba la cançó “China girl”, que anys més tard versionaria el mateix Bowie, i “Lust for life”.

Justament quan el punk rock va irrompre, Iggy, malgrat ser considerat una gran influència per al gènere, fins el punt que va rebre el sobrenom de Padrí del Punk, va iniciar una llarga decadència, la qual es va prolongar des de finals de la dècada dels 70 fins al començament dels anys 90, decenni en què es va produir el seu ressorgiment, gràcies a l’admiració que li va professar la Generació X, a discs com “Brick my brick” i “American caesar” i l’actuació en pel•lícules com “Cry baby”, de John Waters, o “Dead man”, de Jim Jarmusch. 

LITTLE WING

Grup: The Jimi Hendrix Experience.

Any: 1967.

Formació: Jimi Hendrix, Noel Redding i Mitch Mitchel.
Gènere: blues rock.
Àlbum d’estudi: Axis, bold as love.
El millor: potser la cançó més bella que mai hagués escrit Hendrix.
El pitjor: que no composés més peces semblants.

“Little wing”, un dels temes més bells i melòdics compostos pel genial guitarrista de Seattle Jimi Hendrix, va formar part del segon àlbum d’Experience, “Axis: bold as love”, com el primer, “Are you experienced ?”, editat l’any 1967 sota la producció de Chas Chandler, l’exbaixista de The Animals. Sembla ser que la gestió de “Little wing”, que el temps l’ha deixat com un dels grans clàssics de Hendrix, es va iniciar durant la seva època al Greenwich Village novaiorquès, encara que no el va polir i completar fins a la seva unió amb el baixista Noel Redding i el bateria Mitch Mitchel, els altres integrants d’Experience. La cançó ha tingut importants covers d’altres grans guitarristes: Eric Clapton, que la va gravar per al seu àlbum amb Derek & the Dominos, “Layla and other assorted love songs”, i Steve Ray Vaughn.