HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE CLASH

S’ha parlat moltes vegades del nihilisme o la manca de compromís ideològic de la majoria de representants del punk rock, però aquest no va ser, ni molt menys, el cas del quartet The Clash, molt més que una simple banda del gènere i abanderat d’una intensa lluita política de tipus progressista.

La formació del grup londinenc va estar formada per Joe Strummer (veu i guitarra), Mick Jones (guitarra i veu), Paul Simonon (baix) i Terry Chimes (bateria), substituït en ocasions per Topper Headon. L’àlbum inicial de The Clash, de títol homònim, va ser un treball purament punk, mitjançant un disc, fresc i directe, en què hi destaquen cançons com “Janie Jones”, “I’m so bored with the USA” o “White riot”.

Seguidament, el conjunt anglès va gravar el treball “Give ‘em enough rope”, un àlbum de transició cap a “London calling”, la seva obra mestra i un dels millors discs de la història de la música rock. Va ser clar que la tercera gravació de llarga durada del quartet, un doble àlbum que es va vendre al preu d’un vinil senzill, no era ja una edició simplement punk, doncs, si bé és veritat que hi persistien peculiaritats clares del gènere, com la protesta i la combativitat de les seves lletres, es tractava d’una edició complexa on hi prenien part els ritmes del reggae o l’ska, importats de l’illa de Jamaica. En el disc, força polititzat, hi destaquen un munt de temes, entre els quals cal significar la peça que li dóna títol, “Hateful”, una cançó encara típicament punk; l’extraordinària “Rudi can’t fail”, amb evidents aires caribenys; “Spanish bombs”, una aportació a la Guerra Civil d’Espanya: “The guns of Brixton”, escrita pel baixista Simonon, que surt a la portada del treball colpejant el seu instrument; la trepidant “Clampdown” o “Train in vain”.

Tanmateix, després de l’històric “London calling”, el grup va entrar en una evident crisi, especialment per les males relacions i les discrepàncies entre Strummer i Jones, els dos líders de la formació i els compositors de la majoria de les peces del quartet. La banda londinenca va gravar el triple àlbum “Sandinista !”, al preu d’un sol disc, el qual no va comptar amb unes crítiques massa positives, com tampoc les van tenir “Combat rock”, malgrat les pistes “Rock the kasbah” i “Should i stay or should i go”, dues de les seves cançons més comercials, ni tampoc “Cut the crap”.

Amb l’aprofundiment de la crisi, el primer en abandonar la formació va ser Jones, que va fundar el grup Big Audio Dinamyte, però The Clash a penes tindria vigència sense la presència del seu guitarra solista. Després de la dissolució, Strummer formaria de manera transitòria com a cantant del grup folk The Pogues i es convertiria, fins a la seva mort, en el líder de Mescaleros, mentre Simonon integraria de forma transitòria el supergrup The Good, the Bad & the Queen.

BLUE MONDAY

Grup: New Order.
Any: 1983.
Formació: Bernard Sumner, Peter Hook, Stephen Morris i Gillian Gilbert.
Gènere: dance.
Àlbum d’estudi: Power, corruption and lies (versió nord-americana).
El millor: himne alternatiu dels 80.
El pitjor: no forma part de cap àlbum britànic.

Arran del suïcidi de Ian Curtis, els altres tres integrants dels mítics Joy Division, Bernard Sumner, Peter Hook i Stephen Morris, van crear la banda New Order, juntament amb Gillian Gilbert, companya sentimental de Sumner. La nova formació va anar abandonant el postpunk característic de l’anterior grup i va realitzar la seva reconversió al dance alternatiu, gènere en què va gravar l’himne “Blue monday”, un dels grans clàssics de l’electrònica indie de la dècada dels 80. El tema no va formar part de l’edició britànica de l’àlbum “Power, corruption and lies”, gravat el mateix any, però si ho va fer en l’exemplar portat a terme als Estats Units, mentre que la peça, amb lletra de Sumner i música dels quatre membres de la banda, comptaria al llarg del temps amb dues versions més, efectuades els anys 1987 i 1996.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE SEX PISTOLS

És possible que un grup, pel que fa a la seva etapa clàssica, estigui vigent amb prou feines un any, que hagi només editat un àlbum d’estudi i que es trobi amb un capítol propi en les diferents edicions que s’han realitzat de la història del rock ? Si són els Sex Pistols, si.

Un dia, a la botiga de roba alternativa regentada per Malcolm McClaren i la seva dona, hi va entrar un noi amb una samarreta en què hi deia “I hate Pink Floyd”. El seu nom era John Lyndon i McClaren no va dubtar en reclutar-lo per formar una banda, la qual es convertiria en The Sex Pistols, integrada per Lyndon (veu), conegut llavors amb el sobrenom de Johnny Rotten; Steve Jones (guitarra), Glen Matlock (baix), substituït aviat pel peculiar Sid Vicious, i Paul Cook (bateria).

De seguida, el grup es va veure involucrat en diferents escàndols, doncs tots els seus concerts acabaven en batalles campals, les discogràfiques se’ls treien de sobre i els seus components no van tenir cap tipus de manies, una nit en què van fer acte d’aparició a la BBC, d’oferir una alta i variada gama de paraulotes i altres tipus de mots malsonants, fet que va motivar un profund enuig de la societat britànica més clàssica, benestant i conservadora.

El quartet va debutar amb el single “Anarchy in the UK”, al qual li va seguir el de “God save the queen”, gravat en plenes festes del jubileu de la reina Isabel II, que complia 25 anys en el tro britànic. Evidentment, el tema va originar una gran polèmica, fins el punt que moltes botigues de discs van renunciar a la seva venda, fet que no va evitar que la cançó arribés al punt més alt de les llistes del Regne Unit.

No obstant, i malgrat l’èxit, el grup, al qual se li va prohibir actuar en sòl britànic, per la qual cosa va decidir oferir un concert en un vaixell que navegava pel riu Tàmesi, va tenir una escassa vigència, amb un únic àlbum d’estudi que era més aviat una recopilació de les cançons que van arribar a gravar. Arran de la mort de Vicious, després de la de la seva nòvia Nancy Spungen per sobredosi, la formació ho va deixar estar, moment en què Lyndon va fundar la banda postpunk Public Image Limited.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL PUNK ROCK

 

Dues van ser les principals causes de l’esclat del punk rock: la greu crisi econòmica que, com altres estats d’Europa, patia Anglaterra, bressol del gènere, i el cansament que van provocar el rock progressiu i altres avantguardes musicals.

D’una banda, després d’una època presidida per la bonança econòmica, Europa va entrar en crisi a partir de l’any 1973, quan, arrel de la guerra de Yom Kippur entre àrabs i israelians, els estats productors de petroli, els membres de l’OPEP, van decidir augmentar de forma contundent i vertiginosa els preus del cru. Aquest fet va motivar una terrible crisi a la Gran Bretanya, en particular, i al continent europeu, en general, amb les lògiques seqüeles d’atur, pobresa i manca de perspectives de futur.

D’altra banda, formacions de rock progressiu, com Pink Floyd, King Crimson, Yes o Emerson Lake & Palmer, van començar a esgotar el personal, i no només per la confecció d’una música molt intel•lectualitzada, els llargs desenvolupaments instrumentals o la proliferació d’àlbums temàtics, sinó també perquè es tractava d’artistes que es trobaven molt lluny de la realitat social, com submergits en una bombolla imaginària.

Al llarg del temps he pogut llegir moltes crítiques dirigides al punk rock, per la poca perícia instrumental d’alguns dels protagonistes, molts d'ells víctimes de l'atur i la precarietat laboral; pel seu sentit provocador, pels escàndols que va originar, per un excés de nihilisme i manca de compromís ideològic de certes bandes o per les proclames desesperançadores, quan s’advertia que no hi havia cap futur. Tanmateix, en primer lloc, les possibles mancances de dots musicals les van suplir amb unes cançons extraordinàries que han transcendit el seu temps, i, en segon lloc, s’ha de tenir en compte el context socioeconòmic en el qual va aparèixer el moviment, en què les perspectives de millora eren més aviat minses i fins i tot, en algun cas, pràcticament nul•les.

Les principals característiques de la moda punk, pel que fa a la música, van ser l’escassa durada de les cançons, en clara contraposició al rock de caràcter progressiu i simfònic; la seva senzillesa, l’impacte directe dels temes, un cert retorn al rock primigeni i la ràbia, la crítica, la protesta i el sentit combatiu de les seves lletres. Pel que respecta a l’estètica, es van fer cèlebres particularitats com les crestes, els vius colors dels cabells, les cadenes, les arracades o l’ús d’una roba que donava un aspecte de deixadesa.

Les grans influències del moviment punk, quant al Regne Unit, van ser intèrprets del pub rock com Elvis Costello, Nick Low o Ian Dury i, pel que fa als Estats Units, on l’estil va tenir com a seu la ciutat de Nova York, van comptar amb un paper clau la cantant originària de Chicago Patti Smith, els exintegrants de The Velvet Underground Lou Reed i John Cale, el grup glam The New York Dolls i les bandes del so Detroit MC5 i The Stooges, aquests últims liderats per Iggy Pop, reconegut com el padrí del punk.

La moda va assolir una gran acollida tant a la Gran Bretanya com a l’altra banda de l’Atlàntic, encara que les característiques van ser força diferents a les dues ribes de l’oceà: al Regne Unit hi va tenir lloc un tipus de punk clàssic, amb les peculiaritats detallades anteriorment, és a dir, mitjançant peces de curt minutatge, directes, accessibles i plenament combatives, destacant les formacions The Sex Pistols, la banda més popular i polèmica del gènere; The Clash, grup que d’es d’un primer moment, a diferència d’altres conjunts del moviment, va demostrar un clar compromís de caire polític, o The Damned (foto), la primera de les formacions del corrent en aconseguir gravar un disc.

Als Estats Units, instal•lat al local CBGB de Nova York, el punk va tenir unes normes menys combatives i més elaborades, cultes i intel•lectualitzades, amb unes cançons més llargues i complexes, encara que dos dels seus grups més emblemàtics, Ramones i Dead Boys, es van decantar per una classe de música molt més pròxima a aquella que es realitzava a Anglaterra. Les altres bandes que van representar el punk novaiorquès van ser Television, quartet que va aconseguir canviar l’orientació musical del CBGB; Talking Heads, conjunt que millor va representar la branca més intel•lectual del gènere, i Blondie, la formació que de forma més clara va enllaçar amb la New Wave.

LOVELESS

Grup: My Bloody Valentine.
Any: 1991.
Formació: Kevin Shields, Colm O’Ciosoig, Bilinda Butcher i Debbie Googe.
Àlbum d’estudi anterior: Isn’t anything (1988).
Àlbum d’estudi posterior: m b v (2013).
El millor: una fita del rock indie.
El pitjor: van trigar 22 anys en gravar un altre àlbum.

El quartet irlandès My Bloody Valentine, una de les principals bandes de l’estil shoegazing, va necessitar dos anys i un munt de presències a l’estudi de gravació per editar el seu segon àlbum, “Loveless”, un dels treballs més originals I elogiats del rock independent realitzats durant el decenni dels anys 90. El disc, portat a terme mitjançant les tècniques més avançades de l’època, es va veure influenciat per la tremenda obsessió de Kevin Shields, líder de la formació, per confeccionar una obra quasi perfecta, fet que va provocar alteracions importants en la relació entre el cantant i guitarrista i la resta del conjunt, motiu decisiu perquè el grup trigués 22 anys en gravar el següent àlbum. “Loveless” no va suposar un gran èxit a nivell de vendes, però el treball, que conté temes com “Only shallow”, “When you sleep” o “Soon”, ha estat abastament reivindicat al llarg del temps.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ERIC CLAPTON

He elegit parlar de la carrera d’Eric Clapton durant el decenni dels 70, encara que també ho pogués haver fet pel que fa a la dècada dels 60, quan va formar part d’històriques bandes britàniques de rythm & blues, o fins i tot pel que respecta als anys 90, quan va viure una revifalla de tipus comercial.

Clapton, el millor guitarrista de la història de la música rock, juntament amb altres virtuosos com Jimi Hendrix, Duanne Allman, Jeff Beck o Jimmy Page, va ser un dels fundadors del mític grup de rythm & blues The Yardbirds, amb Keith Relf (veu i harmònica), Chris Deja (guitarra rítmica), Paul Samwell – Smith (baix) i Jim McCarty (bateria). Les divergències amb la resta dels components de la formació londinenca, que van voler aproximar-se en algunes cançons al fenomen beat, va motivar la marxa d’Eric, que es va ajuntar amb els més puristes Bluesbreakers de John Mayall.

Després de l’experiència amb Mayall, el músic de Ripley va formar el seu primer supergrup, el trio Cream, amb la companyia de Jack Bruce (veu i baix) i Ginger Baker (bateria), en un període en què els tres músics eren considerats els millors de la Gran Bretanya en els seus respectius instruments. El conjunt va tenir una trajectòria més aviat curta, fonamentalment per la lluita d’egos, però va deixar per a la posteritat àlbums com l’aclamat “Disraeli gears”, mentre la banda va ser una de les pioneres en utilitzar el rock psicodèlic al Regne Unit, en plena època del Swinging London, i va ser una clara referència per al hard rock que estava a punt d’esclatar.

Seguidament, Clapton va fundar un altre supergrup, de nom Blind Faith, de nou amb Baker, a més d'Steve Windwood (veu i teclats), exintegrant d’Spencer David Group i Traffic, i Ric Grech (baix), que havia format part de Family, en una experiència que no va arribar a l’any de durada i que va comptar amb un únic àlbum de títol homònim. Posteriorment, el guitarrista va col•laborar amb el duo nord-americà Delaney & Bonnie i va integrar el fugaç conjunt Derek & the Dominos, juntament amb Carl Radle (baix), Jim Gordon (bateria) i Bobby Whitlock (teclats i veu), amb els quals va editar l’històric treball “Layla and other assorted love songs”, amb la cançó de capçalera, un dels grans clàssics de la història del rock, com a gran referent.

Més tard, el músic anglès va iniciar la seva carrera en solitari, empresa gens senzilla tenint en compte que en aquella època, el primer lustre de la dècada dels 70, Eric va estar molt afectat per la seva addicció a les drogues, fins el punt d’haver d’ingressar en un centre de rehabilitació. El seu retorn es va celebrar amb un concert amb il•lustres convidats, com Pete Townshend, Windwood, Jim Capaldi o Ron Wood, reflectit en el disc “The Rainbow concert", en un període en què va brillar gràcies als àlbums “461 Ocean Boulevard”, amb una popular versió del tema de Bob Marley “I shot the sheriff”, i “Slowhand”, on hi destaquen un cover de “Cocaine”, de JJ Cale, i el bell tema “Wonderful tonight”.

Per acabar aquest article dedicat al genial guitarrista britànic, cal significar que la seva trajectòria continua vigent durant els nostres dies, en una carrera que va tenir un repunt durant el decenni dels 90, de característiques força comercials, quan va realitzar una versió del seu hit “Layla”, acústica, lenta, pausada i segons la meva opinió molt inferior a l’original, i la dolça “Tears of heaven”, dedicada al seu fill mort.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES PROTAGONISTES DEL PUB ROCK

Nick Low. Mitjançant un tipus de pop senzill, fresc i accessible, Nick Low va aconseguir l’èxit fonamentalment gràcies als àlbums “Jesus of cool”, considerat el seu treball més emblemàtic, i “Labour of lust”. Posteriorment, després de constituir una important influència per al punk rock i la New Wave, durant l’etapa presidida per aquest moviment va exercir abastament com a productor, per exemple d’Elvis Costello & the Attractions.

Ian Dury (foto). Sorgit de l’escena de les zones de Kilburn i Hight – Roads, Ian Dury va ser un dels grans protagonistes del pub rock, el seu estil radical es va fusionar perfectament amb el punk rock i va ser igualment una de les figures de la New Wave. Va triomfar a través dels àlbums “New boots ans panties”, potser el seu disc més recordat, i “Lord upminster”, que conté la cèlebre peça “Spasticus audisticus”.

Dr. Feelgood. Banda fundada a la localitat de Carvey Island, a Essex, i integrada inicialment per Lee Brilleaux (veu), Wilco Johnson (guitarra), John B. Sparks (baix) i John Martin (bateria). El grup, amant dels estils primigenis del rock’n roll i el rythm & blues, va destacar amb els seus tres primers àlbums, “Down by the getty”, “Malpractice” i “Stupidity”, tots ells emblemàtics quant a l’era del pub rock. La formació britànica continua vigent malgrat la mort de Brilleaux.

KEPA JUNKERA

Lloc de naixement: Bilbao.
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: folk i world music.
Principals àlbums: Etxea (2003) i K (2008).
El millor: prodigi de la trikitixa.
El pitjor: un públic purament folk.

El bilbaí Kepa Junkera ha estat un dels músics folk més importants de les últimes dècades a l’estat espanyol, convertint-se en un autèntic mestre en el desenvolupament de la trikitixa, un tipus d’acordió, gràcies al qual ha aconseguit igualment una fama a nivell internacional, fet que li ha permès actuar en diferents països. Al llarg de la seva trajectòria, Junkera, que va obtenir un gran èxit amb l’àlbum en viu “K” i va guanyar un Grammy llatí, ha col•laborat amb artistes com Ana Belén, Miguel Bosé, Andrés Calamaro, Sole Giménez, Amancio Prada, Miguel Ríos o Víctor Manuel.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ELVIS COSTELLO

Principal protagonista del pub rock, Elvis Costello va debutar l’any 1977 amb l’àlbum “My aim is true”, amb el grup Clover com a banda d’acompanyament. El disc, caracteritzat per la seva senzillesa, accessibilitat i un retorn al rock primigeni, mitjançant un estil molt allunyat dels paràmetres que va marcar el rock de caire progressiu i simfònic, compta amb cançons com la dolça i bella “Alison”, “(The angels wanna wear my) red shoes” o “Watching the detectives”, d'influència caribenya.

Seguidament, Costello es va ajuntar amb el trio The Attractions, banda formada per Bruce Thomas (baix), Pete Thomas (bateria) i Steve Nieve (teclats), amb el qual realitzaria el seu segon àlbum, “This year’s model”, un extraordinari treball que personalment considero el millor de la seva històrica trilogia inicial, la qual havia començat “My aim is true” i tancaria “Armed forces”. En el disc hi destaquen les peces “No action” i “Lip service”, unes clares mostres de pop fresc, directe i immediat, o la sensacional “(I don’t want to go to) Chelsea”, una de les seves millors cançons i amb aires del gènere reggae, en aquell període de plena moda després que el ritme fos importat massivament de l’illa caribenya de Jamaica.

Com ja s’ha indicat en l’anterior paràgraf, “Armed forces” va posar el punt i final a una formidable trilogia d’àlbums en la trajectòria inicial del compositor britànic, la seva etapa més popular, encara que, i només es tracta d’una valoració molt personal, el tercer treball d’estudi de Costello, molt aclamat per la premsa especialitzada, em sembla sensiblement inferior a “This year’s model”. En l’obra, ja característica del període dominat pel postpunk i la New Wave, conté temes com “Accidents will happen”, “Oliver’s army”, potser la cançó més famosa del disc, o “Two little hitlers”.

Posteriorment, el músic anglès va seguir amb una llarga carrera que ha arribat fins als nostres dies, de caràcter exemplar, prolífic, plena d’autenticitat i de gran qualitat, amb treballs que han mantingut un gran reconeixement dels diferents mitjans de comunicació, com poden ser els casos de “Get happy”, “Trust” o “Imperial bedroom”. Tanmateix, les seves composicions, que van assolir altres estils com el country rock, van anar sent cada cop més sofisticades, una mica allunyades d’aquella senzillesa que va marcar el principi de la seva discografia, sense oblidar que la col•laboració amb The Attractions va finalitzar mitjan la dècada dels 80.

A la foto, Costello amb els Attractions.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL PUB ROCK

Entre finals de la dècada dels 60 i començaments del decenni dels 70, la música rock es va complicar molt, mitjançant gèneres com la psicodèlia, la música electrònica, el rock progressiu, el rock simfònic, el jazz rock o el hard rock, estils avantguardistes que es van caracteritzar per la perícia instrumental de molts músics, l’ús de noves tecnologies com els sintetitzadors, llarguíssims desenvolupaments instrumentals, la confecció d’unes lletres molt elaborades, estranyes i críptiques o l’edició d’àlbums de caràcter conceptual.

Mitjan els 70, molta gent es va cansar una mica de les diferents avantguardes, que es consideraven pretensioses, amb cert artifici i en ocasions massa complexes, mentre s’observaven els diferents artistes que les practicaven molt allunyats de la realitat, pràcticament com si es tractés d’éssers d’altres planetes. No és estrany que en un moment donat, fessin acte d’aparició, en primer lloc, el pub rock i, en segon lloc, el més radicalitzat, salvatge i polèmic punk rock.

El pub rock va tenir el seu punt de partida a Londres, mitjançant una música caracteritzada per la senzillesa, el frescor, l’efecte immediat, l’impacte directe, el curt minutatge de les cançons, les quals a penes superaven els tres minuts de durada, o un retorn al rock més primitiu. És a dir, en resum, un gènere que es trobava als antípodes per exemple del rock progressiu, tenint en compte també que els diferents intèrprets del moviment, almenys al principi, actuaven en petits locals, lluny dels estadis de futbol o beisbol en què tocaven els grans dinosaures del rock com The Rolling Stones, Pink Floyd o Led Zeppelin.

Els principals protagonistes del corrent van ser Elvis Costello, que tindrà un capítol propi en aquesta història de la música rock, fonamentalment durant la seva col•laboració amb el trio The Attractions; Nick Low, que va exercir també de productor, per exemple del mateix Costello; Ian Dury, el representant més radicalitzat del moviment i qui més es va involucrar en el punk rock, o el grup Dr. Feelgood (foto), banda que millor i més clarament va representar el tribut al rock originari.

El pub rock va ser un clar i important antecedent del punk rock que estava a punt d’esclatar, encara que, com ja s’ha indicat, només Dury es va fusionar de forma notòria amb el gènere, doncs tant Costello com Low van tenir un protagonisme més evident en la posterior New Wave.

SHARON VAN ETTEN

Lloc de naixement: Clinton (Estats Units).
Dècades: 00 i 10.
Gèneres: folk rock i rock alternatiu.
Principals àlbums: Epic (2010) i Are we there ? (2014).
El millor: una carrera fins el moment molt regular.
El pitjor: escassament coneguda lluny dels cercles indies.

Sharon van Etten, artista nascuda a l’estat de New Jersey, però establerta, durant els seus inicis musicals, a la part més bohèmia i intel•lectual de la gran ciutat de Nova York, ha estat una de les més aclamades aparicions de la música alternativa nord-americana dels darrers temps. Mitjançant el gènere folk, la cantant ha gravat quatre àlbums, destacant l’edició d’”Epic”, el seu segon treball, mentre ha format part dels principals circuits independents, tant als Estats Units com al continent europeu.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: BRUCE SPRINGSTEEN (1A PART)

La primera part dedicada a l’intèrpret de New Jersey ens porta des dels seus començaments professionals fins a la confecció de l’àlbum “Nebraska”, el treball anterior a l’edició de “Born in the USA”, la seva obra més popular i comercial, la qual marcarà l’inici de la segona part.

Bruce Springsteen ha estat, juntament amb solistes com Bob Dylan i David Bowie, així com grups com The Beatles o The Rolling Stones, l’artista més reconegut de la història de la música rock, aconseguint al mateix temps, un fet gens fàcil, obtenir l’èxit a nivell popular i aconseguir els elogis de la crítica especialitzada, encara que personalment penso que algunes de les seves cançons, per exemple “Hungry heart” o “Dancing in the dark”, són excessivament comercials.

El cantautor nord-americà, que ha escrit sobre temàtiques com la vida a la seva ciutat natal, la necessitat de fugir, la classe treballadora o la política del seu país, sempre des d’un punt de vista proper a les idees del partit demòcrata, ha estat normalment acompanyat per la formació E Street Band, integrada en principi per Gary Tallent (baix), Vini López (Bateria), David Sancious (teclats), Danny Federici (òrgan i acordió) i Clarence Clemons (saxofon i percussió), entrant més tard homes com Max Weinberg (bateria), Steven van Zandt (guitarra), Nils Lofgren (guitarra) o Patti Scialfa (veu i sintetitzadors), companya sentimental del líder.

Després de dos àlbums inicials, “Greetings from Asbury Park, NJ” i “The wild, the innocent and the E Street Band shuffle”, que no van assolir un gran èxit, el primer triomf clar d’Springsteen va tenir lloc amb l’emblemàtic i reivindicat treball “Born to run”, número tres als Estats Units i on hi prenen part temes com el de títol homònim, tot un clàssic del rock; “Thunder road”, segons la meva opinió la millor peça del disc, o “Tenth avenue freeze – out”.

Després del gran èxit de “Born to run”, Bruce es va veure involucrat en una polèmica amb el seu productor, fet que va ocasionar que estigués un temps important sense gravar. Aquesta circumstància es va reflectir clarament en la seva següent obra, la sensacional “Darkness on the edge of town”, d’un caràcter bastant pessimista i desesperançador i un dels millors àlbums de la història de la música popular. En el disc, número cinc a les llistes de Billboard, hi destaquen cançons com la formidable “Badlands”, “Adam raised a Cain”, “Candy’s room”, “Racing in the street”, “The promised land”, “Prove it all night” o la peça que li dóna títol.

Seguidament, el rocker va gravar el doble àlbum “The river”, el seu primer número un en gran format i podríem afirmar que la seva primera proposta amb algunes característiques comercials evidents, com ho demostren cançons com “Sherry darling” o la ja significada “Hungry heart”, les principals peces del disc juntament amb “Independence day”, “Fade away” o la pista de títol homònim, que amb certa sorpresa no va convertir-se en single als Estats Units, encara que si ho va fer en alguns estats europeus.

Per tancar aquest primer capítol dedicat a Springsteen, cal destacar el tomb radical que va efectuar l’artista de New Jersey: després de l’impressionant triomf comercial de “The river”, el compositor nord-americà va realitzar “Nebraska”, un treball purament folk, escassament accessible i força artesanal, que malgrat tot es va enfilar fins al número tres del rànquing dels Estats Units.