He elegit parlar de la carrera d’Eric Clapton durant el decenni dels 70, encara que també ho pogués haver fet pel que fa a la dècada dels 60, quan va formar part d’històriques bandes britàniques de rythm & blues, o fins i tot pel que respecta als anys 90, quan va viure una revifalla de tipus comercial.
Clapton, el millor guitarrista de la història de la música rock, juntament amb altres virtuosos com Jimi Hendrix, Duanne Allman, Jeff Beck o Jimmy Page, va ser un dels fundadors del mític grup de rythm & blues The Yardbirds, amb Keith Relf (veu i harmònica), Chris Deja (guitarra rítmica), Paul Samwell – Smith (baix) i Jim McCarty (bateria). Les divergències amb la resta dels components de la formació londinenca, que van voler aproximar-se en algunes cançons al fenomen beat, va motivar la marxa d’Eric, que es va ajuntar amb els més puristes Bluesbreakers de John Mayall.
Després de l’experiència amb Mayall, el músic de Ripley va formar el seu primer supergrup, el trio Cream, amb la companyia de Jack Bruce (veu i baix) i Ginger Baker (bateria), en un període en què els tres músics eren considerats els millors de la Gran Bretanya en els seus respectius instruments. El conjunt va tenir una trajectòria més aviat curta, fonamentalment per la lluita d’egos, però va deixar per a la posteritat àlbums com l’aclamat “Disraeli gears”, mentre la banda va ser una de les pioneres en utilitzar el rock psicodèlic al Regne Unit, en plena època del Swinging London, i va ser una clara referència per al hard rock que estava a punt d’esclatar.
Seguidament, Clapton va fundar un altre supergrup, de nom Blind Faith, de nou amb Baker, a més d'Steve Windwood (veu i teclats), exintegrant d’Spencer David Group i Traffic, i Ric Grech (baix), que havia format part de Family, en una experiència que no va arribar a l’any de durada i que va comptar amb un únic àlbum de títol homònim. Posteriorment, el guitarrista va col•laborar amb el duo nord-americà Delaney & Bonnie i va integrar el fugaç conjunt Derek & the Dominos, juntament amb Carl Radle (baix), Jim Gordon (bateria) i Bobby Whitlock (teclats i veu), amb els quals va editar l’històric treball “Layla and other assorted love songs”, amb la cançó de capçalera, un dels grans clàssics de la història del rock, com a gran referent.
Més tard, el músic anglès va iniciar la seva carrera en solitari, empresa gens senzilla tenint en compte que en aquella època, el primer lustre de la dècada dels 70, Eric va estar molt afectat per la seva addicció a les drogues, fins el punt d’haver d’ingressar en un centre de rehabilitació. El seu retorn es va celebrar amb un concert amb il•lustres convidats, com Pete Townshend, Windwood, Jim Capaldi o Ron Wood, reflectit en el disc “The Rainbow concert", en un període en què va brillar gràcies als àlbums “461 Ocean Boulevard”, amb una popular versió del tema de Bob Marley “I shot the sheriff”, i “Slowhand”, on hi destaquen un cover de “Cocaine”, de JJ Cale, i el bell tema “Wonderful tonight”.
Per acabar aquest article dedicat al genial guitarrista britànic, cal significar que la seva trajectòria continua vigent durant els nostres dies, en una carrera que va tenir un repunt durant el decenni dels 90, de característiques força comercials, quan va realitzar una versió del seu hit “Layla”, acústica, lenta, pausada i segons la meva opinió molt inferior a l’original, i la dolça “Tears of heaven”, dedicada al seu fill mort.
No hay comentarios:
Publicar un comentario