Dues van ser les principals causes de l’esclat del punk rock: la greu crisi econòmica que, com altres estats d’Europa, patia Anglaterra, bressol del gènere, i el cansament que van provocar el rock progressiu i altres avantguardes musicals.
D’una banda, després d’una època presidida per la bonança econòmica, Europa va entrar en crisi a partir de l’any 1973, quan, arrel de la guerra de Yom Kippur entre àrabs i israelians, els estats productors de petroli, els membres de l’OPEP, van decidir augmentar de forma contundent i vertiginosa els preus del cru. Aquest fet va motivar una terrible crisi a la Gran Bretanya, en particular, i al continent europeu, en general, amb les lògiques seqüeles d’atur, pobresa i manca de perspectives de futur.
D’altra banda, formacions de rock progressiu, com Pink Floyd, King Crimson, Yes o Emerson Lake & Palmer, van començar a esgotar el personal, i no només per la confecció d’una música molt intel•lectualitzada, els llargs desenvolupaments instrumentals o la proliferació d’àlbums temàtics, sinó també perquè es tractava d’artistes que es trobaven molt lluny de la realitat social, com submergits en una bombolla imaginària.
Al llarg del temps he pogut llegir moltes crítiques dirigides al punk rock, per la poca perícia instrumental d’alguns dels protagonistes, molts d'ells víctimes de l'atur i la precarietat laboral; pel seu sentit provocador, pels escàndols que va originar, per un excés de nihilisme i manca de compromís ideològic de certes bandes o per les proclames desesperançadores, quan s’advertia que no hi havia cap futur. Tanmateix, en primer lloc, les possibles mancances de dots musicals les van suplir amb unes cançons extraordinàries que han transcendit el seu temps, i, en segon lloc, s’ha de tenir en compte el context socioeconòmic en el qual va aparèixer el moviment, en què les perspectives de millora eren més aviat minses i fins i tot, en algun cas, pràcticament nul•les.
Les principals característiques de la moda punk, pel que fa a la música, van ser l’escassa durada de les cançons, en clara contraposició al rock de caràcter progressiu i simfònic; la seva senzillesa, l’impacte directe dels temes, un cert retorn al rock primigeni i la ràbia, la crítica, la protesta i el sentit combatiu de les seves lletres. Pel que respecta a l’estètica, es van fer cèlebres particularitats com les crestes, els vius colors dels cabells, les cadenes, les arracades o l’ús d’una roba que donava un aspecte de deixadesa.
Les grans influències del moviment punk, quant al Regne Unit, van ser intèrprets del pub rock com Elvis Costello, Nick Low o Ian Dury i, pel que fa als Estats Units, on l’estil va tenir com a seu la ciutat de Nova York, van comptar amb un paper clau la cantant originària de Chicago Patti Smith, els exintegrants de The Velvet Underground Lou Reed i John Cale, el grup glam The New York Dolls i les bandes del so Detroit MC5 i The Stooges, aquests últims liderats per Iggy Pop, reconegut com el padrí del punk.
La moda va assolir una gran acollida tant a la Gran Bretanya com a l’altra banda de l’Atlàntic, encara que les característiques van ser força diferents a les dues ribes de l’oceà: al Regne Unit hi va tenir lloc un tipus de punk clàssic, amb les peculiaritats detallades anteriorment, és a dir, mitjançant peces de curt minutatge, directes, accessibles i plenament combatives, destacant les formacions The Sex Pistols, la banda més popular i polèmica del gènere; The Clash, grup que d’es d’un primer moment, a diferència d’altres conjunts del moviment, va demostrar un clar compromís de caire polític, o The Damned (foto), la primera de les formacions del corrent en aconseguir gravar un disc.
Als Estats Units, instal•lat al local CBGB de Nova York, el punk va tenir unes normes menys combatives i més elaborades, cultes i intel•lectualitzades, amb unes cançons més llargues i complexes, encara que dos dels seus grups més emblemàtics, Ramones i Dead Boys, es van decantar per una classe de música molt més pròxima a aquella que es realitzava a Anglaterra. Les altres bandes que van representar el punk novaiorquès van ser Television, quartet que va aconseguir canviar l’orientació musical del CBGB; Talking Heads, conjunt que millor va representar la branca més intel•lectual del gènere, i Blondie, la formació que de forma més clara va enllaçar amb la New Wave.
No hay comentarios:
Publicar un comentario