STANDSTILL

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).

Formació inicial: Enric Montefusco (veu), Piti Elvira (guitarra), Cristian Pérez (baix) i Jordi González (bateria).

Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: hardcore i rock alternatiu.
Principals àlbums: Vivalaguerra (2006) i Adelante Banaparte (2010).
El millor: una de les apostes més originals del rock indie català i espanyol.
El pitjor: la inactivitat actual.

Membres del segell indie català Bcore, el grup barceloní Standstill va iniciar la seva trajectòria mitjançant la llengua anglesa, encara que, després de dos àlbums, va utilitzar la castellana, idioma en què ha gravat els seus treballs més reivindicats, alguns d’ells ja gravats amb La Buena Suerte, la seva pròpia discogràfica. La banda liderada pel cantant i compositor Enric Montefusco, caracteritzada per un tipus de música experimental, alternativa i onírica, ha tingut cert ressò a nivell internacional. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: IRON MAIDEN

La dècada dels 80 va ser la gran època del gènere del heavy metal, que va tenir un període àlgid al Regne Unit mitjançant el moviment de la british new wave, que va tenir en el quintet Iron Maiden, format a la ciutat de Londres, com la banda més cèlebre i popular, malgrat que la formació mai va comptar amb el beneplàcit dels mitjans de comunicació més comercials.

El grup, que va tenir uns inicis marcats per la irregularitat, l’escàs èxit i la inestabilitat, va ser fundat pel baixista Steve Harris, líder, ideòleg i principal compositor de la formació anglesa, que van completar, pel que fa a la confecció del primer àlbum, de títol homònim, el cantant Paul di Anno, el bateria Clive Burr i els guitarristes Dennis Straton i Dave Murray, aquest únic membre estable amb Harris.

En el segon àlbum, “The killers”, el guitarrista Adrian Smith va substituir Straton, mentre que en el tercer, “The number of the beast”, considerat el treball més emblemàtic del grup i número u a la Gran Bretanya, es va produir el debut del carismàtic vocalista Bruce Dickinson, que va suplir Di Anno i es va convertir en l’home fort del conjunt britànic, fins i tot per sobre de Harris. L’entrada del bateria Nicko McBrain per Burr, amb l’edició de “Peace of mind”, un altre punt àlgid que conté el hit “The trooper”, va establir el quintet clàssic.

Iron Maiden, que va encapçalar el popular festival heavy “Monsters of rock”, va completar una dècada dels 80 estel•lar amb els àlbums “Powerslave”, “Somewhere in time”, “Seven sons of a seventh son”, que es va enfilar fins el punt més alt de les llistes britàniques; “No prayer for the dying”, en què el guitarrista Janick Gers va entrar per Smith, i “Fear to the dark”, el seu tercer número u al Regne Unit.

Amb el decenni dels 90, una època en què el heavy metal, molt suavitzat i domesticat, va entrar en una clara decadència davant fenòmens com l’auge del rock alternatiu o el brit pop, Iron Maiden va entrar en crisi, fonamentalment per la marxa de Dickinson, que va iniciar la carrera en solitari i va ser substituït per un cantant menys mediàtic com Blaze Bailey, encara que, amb l’arribada del nou segle i el retorn de Bruce, el grup va triomfar mitjançant dos números u a la Gran Bretanya, “The final frontier” i “The book os souls”, els seus principals èxits als Estats Units, la seva assignatura pendent.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: AC/ DC

Els germans Angus i Malcolm Young, guitarres solista i rítmica respectivament, van formar a la ciutat australiana de Sidney el grup de blues rock endurit AC / DC, als quals es van unir el baixista Rob Bailey, el bateria Tony Currenty i el cantant Bon Scott, bastant més gran que la resta de components del grup i substitut del fugaç Dave Evans.

Després de gravar el seu primer àlbum, “High voltage”, d’edició només australiana, i una vegada la formació havia definit el seu nou so, dur, enèrgic i potent, es van unir al grup el baixista Mark Evans i el bateria Phil Rudd, que van completar el primer quintet clàssic d’AC / DC, que va facturar un altre disc només venut a la gran illa del Pacífic, “TNT”, amb el reclam de la cançó que li dóna títol.

Un cop el grup australià va assolir l'èxit a nivell internacional, a partir del treball “Dirty deeds done dirt cheap”, es va decidir editar un disc amb cançons dels seus dos primers àlbums, en un període en què el quintet va aconseguir una important celebritat al Regne Unit i altres estats europeus, si bé als Estats Units el seu ressò era encara dèbil. Seguidament, el grup va gravar “Let there be rock” i “Powerage”, que van engrandir la fama de la banda.

Es podria dir que “Highway to hell”, i el tema de títol homònim, van ser els primers grans triomfs del conjunt de Sidney, la consolidació a nivell internacional i la seva entrada definitiva als Estats Units. No obstant, després de la seva edició, el carismàtic Scott va trobar la mort arran d’una intensa nit etílica, fet que va posar en entredit la continuïtat del grup, que finalment va decidir seguir amb el fitxatge del veterà Brian Johnson, procedent del grup Geordie.

Tots els dubtes sobre el futur de la banda es van esvair arran de la gravació de “Back in black”. El disc, amb portada negra com a homenatge a Scott, va deixar ben clar que Johnson era l’home idoni per exercir de vocalista i va extreure dos dels grans clàssics d’AC / DC: la peça d’idèntic títol, amb un històric riff d’Angus, i “You shook me all night long”. L’àlbum, el més aclamat de la seva llarga trajectòria per la crítica, va ser numero u a Austràlia i a la Gran Bretanya.

Tanmateix, “Back in black” està considerada la darrera gran obra de la formació, que va iniciar una lenta decadència pel que fa a la crítica dels mitjans especialitzats, fet ben constatat en els discs “For those about to rock we salute you”, número u als Estats Units; “Flick of the switch” i “Fly on the wall”. Altrament, el grup va assolir els seus nivells de màxima popularitat, convertit en una autèntica stadium band, en un període en què cal destacar l’entrada del bateria Simon Wright, encara que més tard tornaria Rudd, i, ja als darrers temps, els problemes de Phil amb la justícia o la marxa de Malcolm per malaltia. 

SLEATER – KINNEY

Lloc de fundació: Olympia (Estats Units).

Formació inicial: Corin Tucker (veu i guitarra), Carrie Brownstein (guitarra i veu) i Lora McFarlane (bateria i veu).

Altres components bàsics: Janet Weiss (bateria i veu).
Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: punk revival, riot grrrl i rock alternatiu.
Principals àlbums: The woods (2005) i No cities to love (2015).
Solistes que origina: Corin Tucker.
El millor: potser el grup íntegrament femení més important del segle XXI.
El pitjor: el parèntesi d’una dècada.

El trio Sleater – Kinney va iniciar la seva trajectòria durant la dècada dels 90 com una formació de punk endurit i contundent, en una època en què el grup va ser el màxim abanderat del moviment riot grrrl, mitjançant un estil força feminista i polititzat. El conjunt, fundat a la localitat d’Olympia, a l’estat occidental de Washington, va decidir prendre’s un llarg descans després de l’edició de l’àlbum “The woods”, etapa en què Tucker va actuar en solitari, per tornar amb el treball “No cities to love”, amb el canvi de bateria. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL HEAVY METAL

Si el blues rock de bandes britàniques de la dècada dels 60, com Cream, The Kinks, The Who o The Yardbirds, va ser clau en l’adveniment del rock dur a finals d’aquell decenni, que va tenir el quartet Led Zeppelin, certa continuació de The Yardbirds, com a formació cabdal, el heavy metal en va ser una derivació del hard rock més enèrgica, contundent, salvatge i metàl•lica (hi afegiria igualment més hortera i en ocasions una mica infantil), que va tenir els seus orígens mitjan els anys 70.

Es podria assenyalar la banda australiana AC / DC, fundada pels germans Angus i Malcolm Young i llavors amb el malaguanyat Bon Scott com a cantant, com el primer gran grup de heavy metal. El quintet, en què Brian Johnson es va convertir en el nou vocalista arran de la mort d’Scott, va passar de ser una formació d’un èxit limitat al seu país natal a convertir-se en una autèntica stadium band i en veritables dinosaures de la música rock.

Encara que els seus millors àlbums daten de finals del decenni dels 70, la trajectòria d’AC / DC es va consolidar durant la dècada següent, època en què el gènere va transcórrer pel seu període àlgid, de més brillantor i popularitat. Va ser aleshores quan va tenir lloc el corrent conegut com a new wave of british heavy metal, que van protagonitzar les bandes Deff Leppard, Iron Maiden, el conjunt que va liderar la moda; Judas Priest, Motörhead (foto), que va barrejar l’estil amb el punk; Rainbow o Whitesnake, aquestes últimes dues formacions derivades de Deep Purple. Durant aquella etapa del heavy metal, va ressorgir el grup australià Aerosmith, que havia tingut un important èxit en la dècada anterior; va continuar l’èxit dels novaiorquesos Kiss i van triomfar també els alemanys Scorpions i els californians Van Halen.

Posteriorment, el gènere va emprendre dues direccions molt diferenciades: la primera es va radicalitzar encara més, mitjançant un so extremadament potent i salvatge, en estils coneguts com speed metal i thrash metal i mitjançant formacions com Anthrax, Megadeth, els brasilers Sepultura, Slayer i Metallica, que va assolir un enorme èxit, arribant a un públic més ampli quan durant els anys 90 va decidir suavitzar la seva música. Encara que el seu estil és més proper al heavy metal tradicional, cal destacar igualment el grup Guns & Roses, que va brillar amb el seu àlbum de debut “Appetite for destruction”.

L’altra direcció va seguir un camí invers, el qual es va dirigir cap uns barems molt propers a l’AOR, sobretot pel que fa a les balades, força comercials, accessibles i afables, en un període en què les grenyes van seguir vigents, però caracteritzades per la cura, netedat i tractament. Les formacions que van protagonitzar aquesta suau branca del heavy metal, que va servir per acostar un gènere acusat de masclista al sexe femení, van ser Bon Jovi o els suecs Europe, sense oblidar que grups ja veterans, com Aerosmith, Scorpions, Rainbow o Whitesnake, també es van apuntar a la nova moda. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: FLEETWOOD MAC



Pocs exemples hi ha a la història de la música rock d’una transformació tan dràstica d’una banda, en aquest cas el grup britànic Fleetwood Mac, que va sorgir a finals de la dècada dels 60 com una genuïna formació de blues rock, va triomfar al decenni dels 70 mitjançant un estil pop – rock podríem anomenar clàssic i es va consolidar durant els anys 80 amb una música molt comercial, propera als paràmetres AOR.

Tres virtuosos músics que havien format part dels Bluesbreakers de John Mayall, el cantant i guitarrista Peter Green, el baixista John McVie i el bateria Pete Fleetwood, van formar la banda juntament amb el guitarrista Jeremy Spencer. El quartet va portar a terme una música clarament marcada pel blues rock, amb dosis de psicodèlia, que durant el mateix període practicaven llegendàries formacions com The Allman Brothers Band, els Derek & the Dominos d’Eric Clapton, The Doors, Jimi Hendrix Experience o els inicials Led Zeppelin.

La marxa de Green, el carismàtic líder que va romandre a la formació només durant la confecció dels tres primers àlbums, i l’entrada de la cantant i teclista Cristine McVie, parella de John, van suposar el preàmbul de la primera reconversió de Fleetwood Mac, que va realitzar un tomb més comercial i accessible, en un període en què també van passar per la banda britànica el baixista Bob Brunning i els cantants i guitarristes Danny Kirwan i Bob Welch.

L’arribada a la formació de la vocalista Stevie Nicks i del cantant i guitarrista Lindsay Buckingham van allunyar definitivament el grup dels barems blues i el van convertir en un conjunt de pop – rock clàssic, en ocasions fins i tot al llindar de la música més comercial. Durant aquella època, Fleetwood Mac, que cada cop va trobar un èxit més important als Estats Units, país on van decidir establir-s’hi, va editar els seus dos àlbums estel•lars: el supervendes “Rumours”, que conté les molt accessibles “Don’t stop” i “Go your own way”, i el doble disc “Tusk”, que compta amb el tema “Sara”, un dels seus indiscutibles hits.

Al mateix temps que integrants del grup portaven a terme carreres paral•leles en solitari, com van ser els exemples de Nicks, Cristine McVie i Buckingham, Fleetwood Mac va arribar a la dècada dels 80 com un grup de masses apte per a tota classe de públics, mitjançant uns discs de grans continguts comercials i propers a la moda AOR, com bé ho va demostrar el treball “Tango in the night”. 

NEW ROSE

Grup: The Damned.

Any: 1976.

Formació: Dave Vanian, Brian James, Captain Sensible i Rat Scabies.
Gènere: punk rock.
Àlbum d’estudi: Damned, Damned, Damned.
El millor: primera cançó punk editada.
El pitjor: que posteriorment el tema fos enfosquit per altres hits del gènere.

El 1976 va esclatar al Regne Unit el furiós, polèmic, rabiós i salvatge gènere punk, el qual va tenir el seu primer exemple amb la peça “New rose”, una cançó del quartet The Damned composta pel seu guitarrista Brian James. El tema conté algunes de les principals característiques del punk, com la senzillesa, el seu impacte directe, un retorn al rock primigeni o una trepidant energia. “New rose”, que va ser inclòs en el primer àlbum de la banda, “Damned, Damned, Damned”, va ser el primer single de l’estil editat a Anglaterra, encara que posteriorment la formació es va veure una mica eclipsada pels dos conjunts punk estel•lars: els polèmics The Sex Pistols i The Clash. La peça va comptar als anys 90 amb un cover del grup de heavy metal nord-americà Gun’s & Roses. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: DAVID BOWIE (2a PART)

Després de la trilogia experimental a Berlín sota la producció de Brian Eno, formada pels àlbums “Low”, “Heroes” i “Lodger”, i abans d’una nova reconversió en la seva carrera, David Bowie va editar l’aclamat àlbum de transició “Scary monsters (and super creeps)”, número u al Regne Unit.

Posteriorment de prendre’s un parèntesi de tres anys sense gravar, llavors un temps important, Bowie es va tornar a reinventar amb l’àlbum “Let’s dance”. El treball, editat durant l’auge del moviment dels nous romàntics, molt influenciat pel glam rock que va tenir l’artista londinenc com una de les seves estrelles, va ser un dels seus discs més comercials, factor en què hi va contribuir la producció de Nile Rodgers, líder del grup funk i disco Chic. En l’obra, rebuda amb tebior per la crítica, hi destaquen la cançó que li dóna títol i una versió de “China girl”, peça del seu amic Iggy Pop.

Seguidament, l’anomenat Duc Blanc va gravar “Tonight”, obra en què hi prenen part el tema de títol homònim, el molt comercial “Blue jean” i un cover de la cançó dels Beach Boys “God only knows”, una de les pistes essencials de l’històric “Pet sounds”. El treball fins i tot va tenir unes crítiques més negatives que el seu predecessor, mentre que l’àlbum “Never let me down” tampoc va comptar amb el beneplàcit dels mitjans de comunicació especialitzats. Malgrat tot, i tal com havia succeït amb “Let’s dance”, els discs es van enfilar fins a dalt de tot de les llistes de la Gran Bretanya.

Per completar una dècada dels 80 força espectacular pel que fa a la faceta comercial, però no massa convincent en allò que es refereix a les crítiques, el compositor britànic va formar la banda Tin Machine amb els músics Reeves Gabriels, Hunt Sales i Tony Sales. L’associació va gravar dos àlbums no massa ben rebuts pels experts i es va desfer ràpidament sense pena ni glòria.

Des de la dècada dels 90 fins el dia de la seva mort, cal significar l’àlbum “Black tie with noise”, un nou número u que va reconciliar l’intèrpret amb la critica; la seva experiència amb el gènere techno, l’aclamació d’artistes i bandes independents, entre les quals es troben els canadencs Arcade Fire, o el seu ressorgiment amb el valorat “The next day”, que va retornar Bowie al lloc més alt del rànquing britànic. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE ROLLING STONES (3a PART)

El segon capítol dedicat a la mítica banda britànica va finalitzar amb l’edició de l’àlbum “Some girls”, que va representar el seu ressorgiment després d’una sèrie de treballs irregulars que no van comptar amb el beneplàcit de la crítica especialitzada. No obstant, més tard de l’èxit del seu disc més influït per la música disco, els Stones van tornar a rebre opinions negatives amb l’obra “Emotional rescue”, en què hi destaca la cançó del mateix títol.

Tanmateix, molt aviat el quintet anglès va triomfar novament mitjançant l’àlbum “Tattoo you”, que molts especialistes consideren la seva última gran obra. En el treball, amb una cara A formada per peces rockeres i una part B marcada per temes lents i reposats, va extreure cançons com el clàssic “Start me up”, “Hang fire”, “Tops”, que és la millor pista del disc segons la meva opinió, o “Waiting for a friend”.

Molts periodistes i experts consideren que després de la gravació de “Tattoo you” es va iniciar la progressiva i imparable decadència creativa del Stones, doncs, malgrat les molt bones vendes dels seus treballs posteriors, els següents àlbums de la històrica banda, concretament “Undercover”, “Dirty work”, “Steel wheels”, “Vodoo lounge”, el seu primer número u des d’”Emotioonal rescue”; “Bridges to Babylon” i “A bigger band”, han tingut crítiques molt tèbies i, en algun cas, fins i tot bastant negatives.

Durant les darreres dècades d’activitat del conjunt londinenc, cal destacar també els discs en solitari de Mick Jagger i Keith Richard, amb unes crítiques més positives cap als treballs del guitarrista; la marxa del baixista Bill Wyman, fundador de la banda; la mort del pianista Ian Stewart, mai considerat un membre oficial de la formació; el gran número de gires mundials efectuades pel grup, de les més multitudinàries del circuit mundial, o la quantitat de discs directes i recopilatoris editats. 

PRETENDERS (ÀLBUM)

Grup: The Pretenders.

Any: 1980.

Formació: Chrissie Hynde, James Honeyman – Scott, Peter Farndon i Martin Chambers.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Pretenders II (1981).
El millor: frescor després de l’onada progressiva.
El pitjor: possiblement, mai van poder superar l’òpera prima.

La nord-americana Chrissie Hynde i els britànics James Honeyman – Scott, Peter Farndon i Martin Chambers van fundar a Anglaterra el quartet The Pretenders, que va debutar amb un àlbum de títol homònim. El disc, una reivindicada barreja entre pop, rock i punk, va ser una de les obres cabdals durant els inicis de la new wave i va suposar, després d’anys marcats per la proliferació de treballs conceptuals, progressius i simfònics, una de les mostres del retorn de la música popular a unes característiques senzilles, directes i accessibles, cosa que ha motivat que d’es d’algun sector s’hagi comentat la poca originalitat de l’àlbum. A “Pretenders” hi prenen part cançons com “Precious”, peça que obre la gravació; “Stop your sobbing”, produïda per Nick Low; la tendra “Kid”, “Brass in pocket” i la sensacional “Mistery achievment”, particularment la meva pista preferida. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: BOB DYLAN (3a PART)

El segon capítol dedicat al cantautor nord-americà havia finalitzat amb el seu retorn després del gravíssim accident de moto que a punt va estar d’acabar amb la seva vida, quan va sorprendre de nou l’audiència amb un àlbum de gènere country anomenat “Nashville skylyne”, que compta amb la pista “Lay lady lay” com a cançó més emblemàtica.

Posteriorment, Dylan va entrar en una època caracteritzada per certa irregularitat, integrada pels àlbums “Self portrait”, un treball estrany i força criticat; “Good morning”, que tampoc ha passat a la història com una de les seves grans obres; “Pat Garrett & Billy the Kid”, banda sonora de la pel•lícula dirigida per Sam Peckinpah, en la qual va actuar i en què hi destaca la cèlebre peça “Knockin’ on haven’s door”; “Dylan” i “Planet waves”. Va ser també durant aquell període quan el compositor va dirigir el controvertit i llarguíssim film “Renaldo & Clara”, que la crítica el va acollir més aviat amb tebior, i va escriure el llibre “Taràntula”.

Amb l’obra “Blood on the tracks” es podria dir que es va produir un clar ressorgiment del trobador de Duluth, que va rebre l’aclamació general dels mitjans de comunicació especialitzats. Aquesta tendència positiva va continuar amb “The basement tapes” i “Desire”, àlbum on es troba la llarguíssima cançó “Hurricane”, un dels temes més rockers de Dylan, que es va retrobar amb la protest song que havia caracteritzat la seva trajectòria inicial, en una lletra que relata la injusta condemna que va patir el boxejador negre Hurricane Carter.

Després de l’edició de “Desire”, Dylan protagonitzaria una nova mutació: de confessió jueva de naixement, el cantautor de Minnesota es va reconvertir al Cristianisme, època en que va gravar una trilogia d’obres que no van comptar amb el beneplàcit de la critica: “Slain train coming”, “Saved” i “Shot of love”. Aquesta admiració per la religió cristina tindria més tard un nou capítol amb un concert que va realitzar a Roma davant el papa polonès Joan Pau II.

La llarga, prolífica i brillant trajectòria de Dylan ha continuat fins els nostres dies, amb la gravació de nous àlbums i la celebració de continuades gires arreu del món, erigit en el principal personatge de la música popular, condició que només li poden discutir els integrants de les mítiques bandes The Beatles i The Rolling Stones. El compositor nord-americà sembla haver arribat a aquesta condició que assoleixen les llegendes, és a dir, que fa la sensació que no estigui permès parlar malament de la seva figura, malgrat que segueixi sorprenent i desconcertant, com quan ha decidit editar un disc amb versions d’un altre mite contemporani: Frank Sinatra. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES GRUPS DE LA NEW WAVE

 

 

B 52’s. Grup fundat a la localitat d’Athens, ciutat de l’estat de Georgia, molt allunyada del centre neuràlgic de la new wave nord-americana, la gran urbs de Nova York. La banda, que van formar les cantants Kate Pierson i Cindy Wilson, el vocalista Fred Schneider, el guitarrista Ricky Wilson i el bateria Keith Strikland, va triomfar gràcies sobretot al seu àlbum homònim de debut, una música trepidant, unes lletres en què l’humor va ser un factor primordial o per la imatge de les seves integrants femenines, que recordava l’estètica dels anys 50. The B 52’s, que es va aproximar més tard a l’electrònica, va anar a poc a poc perdent força, però la seva influència ha estat determinant.

 

Bad Manners. Banda composta pel peculiar Buster Bloodvesel (veu), Louis Alphonso Cook (guitarra), David Farren (baix), Brian Tuitt (bateria), Martin Stewart (teclats), Chris Kane (saxofon), Andrew Marson (saxofon), Paul Gus Hyman (trompeta) i Winston Bazoomes (harmònica). Assidus de la televisió, el grup va formar part del segell independent discogràfic 2 Tone, va col•laborar en posar de moda el ritme caribeny de l’ska al Regne Unit i va brillar en les actuacions en directe, especialment per l’espectacle que donava el seu voluminós vocalista.

The Cars (foto). Conjunt fundat a la ciutat de Boston per Ric Ocasek (veu), Benjamin Orr (baix i veu), Elliot Easton (guitarra), David Robinson (bateria) i Greg Hawkes (teclats). Un dels màxims exponents de la new wave nord-americana, el grup va debutar amb un excel•lent àlbum de títol homònim que la història ha deixat com un dels grans treballs de l’època. Posteriorment, la banda, que va tenir Ocasek, principal compositor, i Orr com a líders, va anar perdent una mica de força, a mesura que la seva música s’apropava a barems més comercials. Després de la separació, Ocasek va continuar en solitari.

Dexy’s Midnight Ramblers. Compost inicialment per Kevin Rowland (veu i guitarra), Kevin Archer (guitarra), Pete Williams (baix), Andy Gowcott (bateria), Mick Talbot (teclats), Andy Leek (òrgan), Peter Saunders (òrgan), Geoffrey Blythe (saxofon), Steve Spooner (saxofon) i Jim Paterson (trombó), la banda es va convertir molt aviat en una eina molt personal de Rowland, únic integrant fix. El grup, que va rebre l’admiració de part del col•lectiu skin, va debutar amb l’elogiat àlbum “Searching for the young soul rebels”, que conté “Geno”, número u a la Gran Bretanya, i més tard va portar també al lloc més alt de les llistes del Regne Unit la quasi bubblegum “Come on Eileen”, corresponent al treball “Too – rye - ay”.

The Pretenders. Fundat per la cantant nord-americana Chrissie Hynde i els britànics James Honeyman – Scott (guitarra), Peter Farndon (baix) i Martin Chambers (bateria), el quartet va debutar amb un magnífic àlbum de títol homònim, caracteritzat per temes frescos, senzills i directes, molt allunyats de les peculiaritats del gènere progressiu que havia marcat una bona part de la música rock anterior. El grup, que va adoptar una estètica mod, va patir una terrible adversitat amb la mort de Honeyman – Scott i, malgrat que va mantenir el tipus amb el disc “Learning to crawl”, després d’aquesta obra es va iniciar el declivi i una clara deriva comercial, ben patent en l’èxit “Don’t get me wrong”, que forma part del treball “Get close”.

The Specials. Macrobanda formada a la localitat britànica de Coventry per Terry Hall (veu), Neville Staple (veu), Lyndal Golding (guitarra), Roddy Radiation (guitarra), Sir Horace Gentleman (baix), John Bradbury (bateria), Jerry Dammers (teclats), Dick Cuthell (instruments de vent) i Rico Rodríguez (trombó). Juntament amb els més populars Madness, va constituir la principal banda ska britànica i de la discogràfica indie 2 Tone, segell al qual va ser sempre fidel malgrat algunes ofertes de diferents multinacionals. La formació, que va realitzar unes lletres de caràcter social en una època presidida pel govern ultraliberal i conservador de la primera ministra Margaret Thatcher, va aconseguir celebritat mitjançant peces com “A message to you Rudy”, “Too much, too young” o “Ghost town”. 

UB 40. Es comenta que els integrants d’aquest grup creat a la ciutat britànica de Birmignham, concretament Ali Campbell (veu i guitarra), Robin Campbell (guitarra), Earl Falconer (baix), Jimmy Brown (bateria), Mickey Virtue (teclats), Brian Travers (saxofon), Astro (trompeta) i Norman Hassan (trombó i percussió), es van conèixer mentre feien cua en una oficina de l’atur. La macrobanda es va caracteritzar per un reggae força comercial i accessible, molt proper als postulats pop, fet que disgustar als més puristes del gènere, mentre va adaptar amb èxit cançons com “Red red wine”, de Neil Diamond; “Many rivers to cross”, de Jimmy Cliff, o “I get you babe”, de Sonny & Cher, que va interpretar amb Chrissie Hynde, líder de The Pretenders.