El segon capítol dedicat al cantautor nord-americà havia finalitzat amb el seu retorn després del gravíssim accident de moto que a punt va estar d’acabar amb la seva vida, quan va sorprendre de nou l’audiència amb un àlbum de gènere country anomenat “Nashville skylyne”, que compta amb la pista “Lay lady lay” com a cançó més emblemàtica.
Posteriorment, Dylan va entrar en una època caracteritzada per certa irregularitat, integrada pels àlbums “Self portrait”, un treball estrany i força criticat; “Good morning”, que tampoc ha passat a la història com una de les seves grans obres; “Pat Garrett & Billy the Kid”, banda sonora de la pel•lícula dirigida per Sam Peckinpah, en la qual va actuar i en què hi destaca la cèlebre peça “Knockin’ on haven’s door”; “Dylan” i “Planet waves”. Va ser també durant aquell període quan el compositor va dirigir el controvertit i llarguíssim film “Renaldo & Clara”, que la crítica el va acollir més aviat amb tebior, i va escriure el llibre “Taràntula”.
Amb l’obra “Blood on the tracks” es podria dir que es va produir un clar ressorgiment del trobador de Duluth, que va rebre l’aclamació general dels mitjans de comunicació especialitzats. Aquesta tendència positiva va continuar amb “The basement tapes” i “Desire”, àlbum on es troba la llarguíssima cançó “Hurricane”, un dels temes més rockers de Dylan, que es va retrobar amb la protest song que havia caracteritzat la seva trajectòria inicial, en una lletra que relata la injusta condemna que va patir el boxejador negre Hurricane Carter.
Després de l’edició de “Desire”, Dylan protagonitzaria una nova mutació: de confessió jueva de naixement, el cantautor de Minnesota es va reconvertir al Cristianisme, època en que va gravar una trilogia d’obres que no van comptar amb el beneplàcit de la critica: “Slain train coming”, “Saved” i “Shot of love”. Aquesta admiració per la religió cristina tindria més tard un nou capítol amb un concert que va realitzar a Roma davant el papa polonès Joan Pau II.
La llarga, prolífica i brillant trajectòria de Dylan ha continuat fins els nostres dies, amb la gravació de nous àlbums i la celebració de continuades gires arreu del món, erigit en el principal personatge de la música popular, condició que només li poden discutir els integrants de les mítiques bandes The Beatles i The Rolling Stones. El compositor nord-americà sembla haver arribat a aquesta condició que assoleixen les llegendes, és a dir, que fa la sensació que no estigui permès parlar malament de la seva figura, malgrat que segueixi sorprenent i desconcertant, com quan ha decidit editar un disc amb versions d’un altre mite contemporani: Frank Sinatra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario