domingo, 11 de julio de 2010

MY GENERATION (ÀLBUM)




Grup: The Who.
Any: 1965.
Formació: Pete Townshend, Roger Daltrey, John Entwhistle i Keith Moon.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: A quick one (1966).
El millor: pels crítics, un dels grans àlbums de la història del rock.
El pitjor: el mercat nord-americà.

En plena febre del moviment mod, The Who va gravar el seu primer àlbum, editat el 1965 a la Gran Bretanya i el 1966 als Estats Units i el qual va rebre el nom d’un dels seus primers grans hits, l’històric “My generation”, un autèntic himne del corrent. El treball, considerat per a la crítica i diverses revistes especialitzades una de les grans obres en la història de la música popular, va tenir un important èxit al Regne Unit, però va assolir uns resultats molt pobres a l’altre costat de l’Atlàntic, fet que seria habitual en els discs gravats pel quartet britànic fins a l’edició de l’òpera rock “Tommy”, el 1969. L’àlbum, que no va acabar de convèncer als components de la formació, compta amb dos dels inqüestionables clàssics mod: com ja s'ha indicat, la cançó que li dóna títol, i “The kids are allright”.

jueves, 8 de julio de 2010

ARCTIC MONKEYS





Lloc de fundació: Sheffield (Anglaterra).
Formació inicial: Alex Turner (veu i guitarra), Jamie Cook (guitarra), Andy Nicholson (baix) i Matt Helders (bateria i veu).
Gèneres: pop, rock, rythm & blues, soul, punk revival i rock independent.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: Whatever people say i am, that's what i'm not (2006).
Altres àlbums d'estudi: Favourite worst nightmare (2007), Humbug (2009), Suck it and see (2011), AM (2013) i Tranquillity base hotel and casino (2018).
El millor: el grup novell capaç de vendre més ràpid.
El pitjor: divergències entre els que pensen que eren millors al principi i viceversa.

La banda anglesa Arctic Monkeys forma part de la que podríem anomenar segona gran fornada del pop-rock britànic dels darrers temps, juntament amb Franz Ferdinand o Kaiser Chiefs, entre d’altres grups. El conjunt liderat per Alex Turner va passar a la història després de convertir el seu primer àlbum, “Whatever people say i am, that’s what i’m not”, en el treball inicial vengut més ràpidament al Regne Unit, superant el “Definetely maybe” dels Oasis. Des de llavors, la formació britànica ha mantingut una gran regularitat i ha guanyat en maduresa.

miércoles, 7 de julio de 2010

CELTAS CORTOS




Lloc de fundació: Valladolid (Castella - Lleó).
Formació: Jesús H. Cifuentes (veu i guitarra), César Cuenca (guitarra), Óscar García (baix), Nacho Castro (bateria i percussió), Nacho Martín (teclats), Luis M. de Tejada (violí), Alberto García (violí i trombó), Goyo Teves (saxofon, flauta i whistle) i Carlos A. Soto (flauta, gaita i whistle).
Gèneres: folk rock, música celta, world music, fusió, pop i rock.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Cuéntame un cuento (1991) i Tranquilo majete (1993).
Grups que origina: El Caimán Verde.
El millor: els primers discs amb Dro.
El pitjor: els moments estel·lars fa temps que van tenir lloc.

Celtas Cortos és un grup val·lisoletà de fusió entre rock i música celta que, després d’uns inicis on els temes instrumentals eren bàsics, va passar per la seva millor època arran de fitxar per la històrica discogràfica independent Dro, amb qui va editar els àlbums “Cuéntame un cuento”, amb la cançó de mateix títol i “20 de abril”, i “Tranquilo majete”, en un període on també va triomfar a Alemanya i França. Més tard van començar temps més irregulars, en una etapa en què el líder, Jesús H. Cifuentes, va formar el projecte paral·lel del Caimán verde.

martes, 6 de julio de 2010

FIVE YEARS





Intèrpret: David Bowie.
Any: 1972.
Gènere: glam rock.
Àlbum d’estudi: The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from mars.
El millor: gravada en una de les millors èpoques de Bowie.
El pitjor: no és la seva cançó més popular.

“Five years” és el tema que obre l’històric àlbum de David Bowie “The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from mars”, un dels treballs cabdals de l’intèrpret britànic i, en línies generals, de l’era dominada pel glam rock. La peça, segons la meva opinió la millor de l’obra juntament amb “Ziggy Stardust”, té un caràcter apocalíptic i catastrofista, doncs la lletra parla de la destrucció del món a cinc anys vista, inspiració que podria derivar d'un somni de l'artista. “Five years” no compta amb la popularitat o la celebritat d’altres cançons del compositor anglès, com podrien ser “Starman”, present en el mateix disc, o les molt comercials “Let’s dance”, “China girl” o “Blue jean”, totes elles gravades durant la dècada dels 80, quan el glam era tan sols un record.

AT FILLMORE EAST




Grup: Allmann Brothers Band.
Any: 1971.
Formació: Duanne Allman, Gregg Allman, Dicky Betts, Berry Oakley, Butch Trucks i Jai Johanny Johanson.
Àlbum d’estudi precedent: Idlewild south (1970).
Àlbum d’estudi posterior: Eat a peach (1972).
El millor: perfecte per a amants de grans desenvolupaments instrumentals i contínues improvisacions.
El pitjor: alguns poden considerar que el minutatge d’algunes peces és excessiu.

The Allmann Brothers Band, la banda de southern rock més cèlebre de tots els temps juntament amb Lynyrd Skynyrd, es va caracteritzar durant els seus inicis per la utilització del blues i amb aquest gènere va gravar la major part de l’històric “At Fillmore East” a Nova York, considerat un dels millors àlbums en viu en la història de la música popular. Amb l’excel·lent guitarrista Duanne Allmann al capdavant de la formació de Macon, el grup va editar un disc amb peces d’elevat minutatge, constants desenvolupaments instrumentals i contínues improvisacions, fet que els acostava al jazz. Poc després de la confecció de l’obra, en què hi destaquen “Statesboro blues” i “In memory of Elizaneth Reed”, Duanne va trobar la mort en un accident de moto i el conjunt de Georgia, amb Dicky Betts com a nou líder, faria un canvi de rumb important que l’aproparia a postulats country.

domingo, 4 de julio de 2010

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL ROCK DUR





Els orígens del rock dur, una versió de la música rock més enèrgica, potent, distorsionada i sorollosa, amb un important protagonisme de la guitarra elèctrica, els trobem en els grups britànics que van utilitzar el rythm & blues per expressar-se durant els anys 60, entre els quals hi podríem destacar The Animals, Cream, The Rolling Stones, The Small Faces, The Who o The Yardbirds. Tanmateix, alguns sectors situen el preàmbul del gènere en el riff de guitarra de Dave Davies en el “You really got me” de The Kinks. Per a molts experts, Led Zeppelin, Deep Purple i Black Sabbath van ser els grans pioners d’un estil que acabaria convertint-se en un dels més populars en la història de la música rock, amb una influència extraordinària cap a bandes clau en el moment àlgid del heavy metal com AC / DC, Deff Leppard, Iron Maiden, Judas Priest, Motörhead, Rainbow, Scorpions, Van Halen o Whitesnake.

Led Zeppelin (foto). Quan els llegendaris Yardbirds van desaparèixer a finals dels 60, el seu tercer gran guitarrista, Jimmy Page, va intentar una continuïtat amb els New Yardbirds, que molt aviat es convertirien en Led Zeppelin, amb les incorporacions del cantant Robert Plant, el baixista John Paul Jones i el bateria John Bonham. El quartet britànic té la consideració de millor banda de hard rock de la història, fonamentalment pels àlbums que portaven el nom del grup en una sèrie numerada i els seus espectaculars concerts en grans estadis. En un moment en què es trobava entre les cinc formacions, en línies generals, més importants i admirades del món, Led Zeppelin va optar per desintegrar-se l’any 1980, arran de la mort de Bonham a causa d’un excés de consum etílic.

Deep Purple. Els inicis del grup anglès, sota el lideratge del teclista Jon Lord, es van desenvolupar en el rock simfònic, però una vegada es va establir el quintet clàssic, format per Lord, el guitarrista Ritchie Blackmore, el bateria Ian Peace, el vocalista Ian Gillan i el baixista Roger Glover, la formació es va reconvertir en una banda de rock dur, amb l’àlbum “Machine rock” com a principal obra. Les marxes de Gillan i Glover van significar el final de l’era daurada de Deep Purple, que acabaria desintegrant-se en vàries formacions de heavy metal, com la fundada pel mateix Gillan, Rainbow o Whitesnake. El grup ha tingut posteriorment diverses refundacions.

Black Sabbath. Considerada la tercera gran banda pionera del hard rock, en va ser la versió sinistra i gòtica durant els orígens del gènere. El moment àlgid del grup, que va tenir la seva culminació amb l’àlbum “Paranoid”, va transcórrer durant la pràctica totalitat del decenni dels 70, quan el peculiar i pintoresc Ozzy Osbourne en va ser el cantant, Tommy Iommi el guitarrista, Geezer Butler el baixita i Bill Ward el bateria. La marxa d’Osbourne, per seguir una trajectòria en solitari, va obrir una època amb múltiples canvis, sobre tot de vocalistes, i inestabilitat, fins el punt de restar Iommi com a únic membre original.

jueves, 1 de julio de 2010

CHUBBY CHECKER




Lloc de naixement: Spring Gulley (Estats Units).
Gèneres: twist i rock’n roll.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: la indiscutible gran estrella del twist.
El pitjor: la moda va ser fugaç.

A finals de la dècada dels 50, el rock’n roll havia estat assimilat, controlat i domesticat, fins i tot en aquells sectors més conservadors dels Estats Units, en un període en què, per diferents causes, van desaparèixer del primer pla musical Elvis Presley, Chuck Berry o Little Richard. Va ser llavors quan Chubby Checker va aconseguir donar-li popularitat a un ball conegut com a twist, mitjançant cançons com “The twist” o “Let’s twist again”. No obstant, la moda no va ser massa duradora.