martes, 20 de julio de 2010

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL PUNK NORD-AMERICÀ




Per a conèixer les grans influències del punk dels Estats Units, instal·lat a la gran ciutat de Nova York i més concretament en el llegendari i ja desaparegut local CBGB, ens hauríem de remuntar a finals de la dècada dels 60, quan el grup The Velvet Underground o les bandes de Detroit MC5 i The Stooges van realitzar les seves respectives aparicions. Posteriorment, ja durant els 70, dos membres del reivindicat grup novaiorquès, Lou Reed i John Cale, el líder de The Stooges, Iggy Pop, i altres intèrprets, com Patti Smith (foto) o la banda glam New York Dolls, van transitar per l’època coneguda com a protopunk.

El punk novaiorquès va tenir un caire menys explosiu, reivindicatiu i polèmic que el britànic i, en canvi, va comptar amb connotacions més intel·lectuals, cerebrals i artístiques, sempre amb l’excepció dels Ramones, que en actitud i també en les característiques musicals es trobaven més a prop del que es feia a Anglaterra que no pas a la seva ciutat. En definitiva, i parlant en línies generals, les bandes del punk nord-americà composaven cançons més llargues, complexes i elaborades que no pas les que feien els grups del gènere al Regne Unit per les mateixes dates.

Les principals formacions del moviment van ser Blondie, grup encapçalat per la cantant Deborah Harry, icona de la banda, i el guitarrista i compositor Chris Stein; Ramones, que com ja s’ha indicat es trobava més a prop de l’estil britànic que no pas del nord-americà, mitjançant cançons caracteritzades pel seu escàs minutatge i la seva senzillesa; Talking Heads, amb un caire força intel·lectual i amb la presència d’un carismàtic líder, el seu cantant i guitarrista David Byrne, i finalment Television, potser el conjunt menys popular dels comentats, però cèlebre pel duel de guitarres del seu líder i vocalista Tom Verlaine amb el seu company Richard Lloyd.

Al cap de pocs anys, Blondie es va introduir en la new wave i va anar comercialitzant la seva música a partir del seu disc més reivindicat, “Parallel lines”; els Ramones van començar a realitzar canvis de personal, encara que el grup no va perdre mai la seva essència; Talking Heads va anar a poc a poc entrant en l’experimentació i la world music, fet que es va començar a constatar clarament en l’àlbum “Remain in light”, i Television no va poder igualar la seva òpera prima, la fantàstica “Marquee moon”, i la banda va desaparèixer força aviat.

lunes, 19 de julio de 2010

BECAUSE THE NIGHT




Intèrpret: Patti Smith.
Any: 1978.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Easter.
El millor: el gran hit de la cantautora nord-americana.
El pitjor: l’ombra de Bruce Springsteen.

S’explica que Patti Smith gravava el seu tercer àlbum, “Easter”, mentre en el mateix edifici Bruce Springsteen confeccionava “Darkness on the edge of town”, potser el millor treball de la seva extensa carrera. El rocker de New Jersey va composar “Because the night” per a la seva obra, però la producció de les dues realitzacions va decidir atorgar-li la cançó a Smith, que després de readaptar-la a la seva conveniència, va decidir incloure la peça en el seu disc. “Because the night” va ser elegit com el primer single d’”Easter” i va acostar-se al top 10 de les llistes nord-americanes, un fet poc habitual per a una intèrpret acostumada a situar-se lluny del gran públic. El gran èxit del tema, que curiosament Springsteen mai va gravar, va suposar un important impuls per a la venda de l’elapé.

domingo, 18 de julio de 2010

THE LAMB LIES DOWN ON BROADWAY





Grup: Genesis.
Any: 1974.
Formació: Peter Gabriel, Steve Hackett, Mike Rutherford, Phil Collins i Tony Banks.
Àlbum d’estudi precedent: Selling England by the pound (1973).
Àlbum d’estudi posterior: A trick of the tail (1976).
El millor: consideració de ser una de les obres mestres del rock progressiu.
El pitjor: les relacions entre Peter Gabriel i la resta del grup.

Durant el primer lustre de la dècada dels 70, Genesis va ser una de les grans bandes de rock progressiu i també una de les formacions que es va involucrar, des del seu sector més intel·lectualitzat, en la moda del glam rock. El grup britànic va gravar el 1974 el doble àlbum conceptual “The lamb lies down in Broadway”, considerat per bona part de la crítica el millor treball de la seva llarga trajectòria. El disc va ser un dels pocs en què van coincidir Peter Gabriel, primer vocalista i líder de Genesis, i Phill Collins, llavors simplement bateria, encara que, justament després de l’edició de l’obra analitzada, i la gira consegüent per presentar-la, es va convertir també en cantant arrel de la marxa de Gabriel. L’abandonament d’aquest, que va iniciar una carrera en solitari caracteritzada per l’avantguarda, va ser motivat per les seves divergències amb la resta dels membres de la banda, que se sentien poc valorats arran d’un àlbum en què Gabriel va escriure la totalitat de les lletres de les cançons excepte una. En el treball, que es basa en la història d’un immigrant de Puerto Rico que cerca el seu germà pels carrers de Nova York, hi destaquen el tema de títol homònim, “In the cage” o “The carpet crawlers”.

jueves, 15 de julio de 2010

THE MOODY BLUES




Lloc de fundació: Birmingham (Anglaterra).
Formació inicial: Danny Laine (veu, guitarra i harmònica), Clint Warwick (baix), Graeme Edge (bateria), Mike Pinder (piano i òrgan) i Ray Thomas (percussió i flauta).
Altres components bàsics: Justin Hayward (veu, guitarra, teclats i piano) i John Lodge (baix).
Gèneres: rock simfònic, rock progressiu, rock psicodèlic i rythm & blues.
Dècada principal: 60.
Àlbum estel·lar: Days of future passed (1967).
Altres àlbums d'estudi: The magnificient melodies (1965), In search of the lost chord (1968), On the threshold of a dream (1969), The our children's, children's, children (1969), A question of balance (1970), Every good boy deserves favour (1971), Seven sojourn (1972), Octave (1978), Long distancer voyager (1981), The present (1983), The other side of the life (1986), Sur la mer (1988), Keys of the kingdom (1991), Strange times (1999) i December (2003).
El millor: “Days of future passed”.
El pitjor: un parèntesi mitjan els 70.

The Moody Blues va ser una de les moltes bandes de rythm & blues que hi van haver al Regne Unit durant els 60, quan Danny Laine n’era el cantant i guitarrista. Arran de la marxa d’aquest, que s’uniria als Wings de Paul McCartney, i l’entrada de Justin Hayward, el grup de Birmingham abraçaria noves tendències com el rock simfònic, el rock progressiu o la música psicodèlica. El 1967, la formació va editar l’àlbum simfònic conceptual “Days of future passed”, amb el clàssic “Nights of white satin”, basat en una obra d’Antonin Dvorak i amb acompanyament d’una orquestra.

miércoles, 14 de julio de 2010

SANJOSEX




Lloc de naixement: La Bisbal d'Empordà (Baix Empordà).
Gèneres: pop, rock i rock alternatiu.
Dècades: 00 i 10.
Principal àlbum: Al marge d’un camí (2010).
El millor: puntal de l’indie en català.
El pitjor: ambients reduïts.

Després de la febre del rock en català dels anys 90, va arribar una nova fornada més independent, alternativa i minoritària. D’aquesta manera van sorgir intèrprets o grups com Antònia Font, Mishima, Refree o Sanjosex. Aquest últim, cantant, guitarrista i compositor de la Bisbal d’Empordà, s’ha fet amb un lloc important en el pop-rock nacional dels darrers anys, amb l’acompanyament del baixista Miquel Sospedra, el bateria Pep Mula, el pianista Richie Álvarez i el saxofonista Sisu Coromina.

martes, 13 de julio de 2010

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL GLAM ROCK





El glam rock va transcórrer per la seva època àlgida durant el primer lustre de la dècada dels 70 i va tenir com a principal feu el Regne Unit, encara que als Estats Units també hi va haver un important ressó. Les principals característiques del moviment en van ser l’espectacular importància que va assolir la imatge, de vegades per davant de la pròpia música; l’escenografia dels espectacles en viu, on es realitzaven autèntiques sessions teatrals; el maquillatge, les grans plataformes dels calçats, la roba Brillant i estrafalària, la ambigüitat sexual, fins el punt que el corrent també es va anomenar gay power, o l’estètica espacial, res estrany si tenim en compte que l’home acabava de trepitjar la lluna per primer cop.

Pel que fa a la Gran Bretanya, David Bowie en va ser la gran estrella de la moda, sobretot en el moment d’editar l’àlbum conceptual “The rise and fall of Ziggy Stardust & the spiders from mars”. Però el camaleònic intèrpret anglès, que aviat iniciaria les seves constants mutacions, no va ser, ni molt menys, l’única gran icona glam, doncs, en una fase o una altra de les seves carreres, també es van unir al moviment bandes com Genesis, Queen, Roxy Music o T Rex, amb homes tan carismàtics com Peter Gabriel, Freddy Mercury, Bryan Ferry, Brian Eno o Marc Bolan (foto).

Quant als Estats Units, potser el corrent no va tenir tanta repercussió, però hi van aparèixer artistes o grups tan importants com el sinistre Alice Cooper, el salvatge Iggy Pop, exlíder de la banda The Stooges, Lou Reed, que acabava d’abandonar la llegendària formació The Velvet Underground, el quartet Kiss, amb les seves cares pintades i els seus jocs visuals en els concerts, o els pintorescs i reivindicats New York Dolls.

Mitjan els 70, el glam va anar perdent força i va derivar cap a una radicalització que el va convertir més aviat en un circ més que en una moda musical. Bowie havia ja iniciat a Berlín la seva època electrònica amb Eno, qui ja havia abandonat Roxy Music; Gabriel havia deixat Genesis i es va decantar pel rock avantguardista, Bolan va trobar la mort en un accident de trànsit i conjunts com Genesis, Queen o Roxy Music van canviar substancialment el seu estil.

lunes, 12 de julio de 2010

LET IT BE (CANÇÓ)





Grup: The Beatles.
Any: 1970.
Formació: Paul McCartney, John Lennon, George Harrison i Ringo Starr.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Let it be.
El millor: un dels grans clàssics de la música popular.
El pitjor: les pèssimes relacions entre els components del grup.

Quan els Beatles van editar l’elapé “Let it be”, del qual en va sortir la cançó de títol homònim, el grup estava gairebé trencat. Durant dècades s’ha parlat de les grans dificultats, a l’estudi de gravació, per portar a terme l’últim àlbum editat dels Fab Four, encara que “Abbey road”, que va sortir abans a la venda, es va gravar més tard. Un dels capítols més recordats és el dia en què George Harrison, enutjat amb Paul McCartney, va decidir, secundat per John Lennon i Ringo Starr, abandonar les sessions. No obstant, el tema “Let it be”, una composició molt personal de McCartney, encara que Lennon també la va signar, va ser un autèntic èxit i avui la peça és recordada com una de les cançons més populars del mític quartet de Liverpool i com un dels grans clàssics de la història de la música pop-rock.