lunes, 16 de enero de 2012

PATA NEGRA





Lloc de fundació: Sevilla (Andalusia).
Formació inicial: Raimundo Amador (guitarra i veu) i Rafael Amador (veu i guitarra).
Gèneres: flamenc i blues.
Dècades: 80 i 90.
Principals àlbums: Guitarras callejeras (1985) i Blues de la frontera (1987).
Solistes que origina: Raimundo Amador.
El millor: una singular fusió entre flamenc i blues.
El pitjor: la separació dels germans Amador després de “Blues de la frontera”.

Els germans Raimundo i Rafael Amador van formar amb Kiko Veneno un dels grups clau de la història de la música popular espanyola: Veneno. Arran de la dissolució del trio, els Amador van crear Pata Negra, que va fusionar la música flamenca amb el blues, en una mescla que ells van anomenar blueslería. Després de l’edició del seu àlbum més cèlebre, “Blues de la frontera”, Raimundo va deixar l’associació per seguir en solitari i Rafael va continuar amb Pata Negra, mitjançant la unió amb altres músics.

domingo, 15 de enero de 2012

NENEH CHERRY





Lloc de naixement: Estocolm (Suècia).
Gèneres: pop, dance pop, hip hop, trip hop i rock alternatiu.
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Principal àlbum: Man (1996).
Grups que origina: CirKus.
El millor: el radiat èxit amb Yosou n’Dour.
El pitjor: només tres àlbums en solitari.

La sueca Neneh Cherry va començar a finals de la dècada dels 80 la seva carrera artística, però només ha gravat tres treballs com a solista, tots ells amb in important èxit comercial, abans de formar la banda CirKus. Cherry ha utilitzat especialment gèneres com el hip hop o el trip hop, aleshores de moda gràcies a solistes com Tricky o grups com Portishead i Massive Attack, amb qui va col·laborar. El seu moment més popular va tenir lloc amb el tema “7 seconds”, interpretat amb el senegalès Yosou n’Dour.

sábado, 14 de enero de 2012

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL HEAVY METAL





Entre finals dels 60 i inicis dels 70, mitjançant bandes com Led Zeppelin, Deep Purple o Black Sabbath, va aparèixer el hard rock, molt influït pel blues rock de formacions britàniques com Cream, Small Faces, The Who o The Yardbirds, grup en el qual es va formar Jimmy Page, líder, guitarrista i compositor dels Zeppelin.

El heavy metal podríem dir que és una derivació endurida, i no tan influenciada pel blues, del rock dur, doncs a través de conjunts com Motörhead, l’estil es va acostar més a postulats punk. El gènere, que va tenir en el grup australià AC / DC la seva banda més popular, es va caracteritzar pels estripats crits dels vocalistes, la distorsió i l’estridència de les guitarres elèctriques o la contundència de baixos i bateries.

El Regne Unit, en allò que es va conèixer com a new wave of english heavy metal, va ser el principal escenari durant l’auge del corrent, durant els anys 80, mitjançant grups com Deff Leppard, Iron Maiden (foto), potser el grup més popular del període, Judas Priest, els ja citats Motörhead, Rainbow, Schoolsgirls, Saxon o Whitesnake. No obstant, als Estats Units també hi van sorgir conjunts cabdals del moviment com els californians Van Halen, així com els ja veterans Aerosmith o Poison, que van abanderar l’anomenat glam metal. Igualment cal destacar altres bandes, aparegudes a l’Europa continental, com els alemanys Scorpions o els espanyols Barón Rojo.

A finals dels 80, el gènere va derivar cap a dos sectors antagònics: d’una banda, va tenir lloc l’anomenat “heavy de perruqueria”, molt comercialitzat i domesticat, amb grups com Bon Jovi o els suecs Europe, i d’altra banda, amb la radicalització de bandes com Anthrax, Megadeth, Metallica, els brasilers Sepultura o Slayer, van originar-se estils salvatges com trash metal, death metal o black metal.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: ROCK ALTERNATIU (ANYS 90)





Si quan ens referíem al rock independent dels anys 80, parlàvem d’un gènere minoritari i poc accessible, tot això va canviar amb els 90 i va ser essencialment degut a l’històric àlbum “Nevermind”, editat pel trio Nirvana l’any 1991. El grup encapçalat pel malaguanyat Kurt Cobain va ser el principal exponent del gènere grunge, sorgit a la ciutat de Seattle al finals dels 80 i consolidat durant el primer lustre dels 90. “Nevermind”, el segon treball de la formació, va tenir unes vendes espectaculars gràcies a temes com “Come us you are” i sobretot “Smells like teen spirit”, una autèntic himne de la generació X.

Arran de l’impacte del disc, el rock indie va deixar de ser un corrent totalment allunyat de les masses per convertir-se en un fenomen capaç d’arribar a un important número de consumidors. No és estrany, doncs, d’una banda, que les grans discogràfiques es disputessin les diferents bandes alternatives i, d’altra banda, que grups com els ja experts Pixies, Red Hot Chili Peppers, REM o Sonic Youth, a més d’altres formacions grunge com Pearl Jam i Soundgarden, venguessin una quantitat de discs que hauria semblat inversemblant alguns anys abans.

A més de les formacions ja significades, el món de la música es va poblar d’altres intèrprets alternatius que van marcar la dècada. Pel que fa als Estats Units, van triomfar Beck Hansen, Pavement, Smashing Pumpkins (foto) o Wilco, que aleshores es trobava en els seus inicis countrys. Quant a la Gran Bretanya, al marge del brit pop, van brillar PJ Harvey, Belle and Sebastian, The Chemical Brothers, Porstishead, Primal Scream, The Prodigy, Radiohead o Travis. Mentrestant, en altres països, van destacar la islandesa Bjork, els australians Nick Cave and the Bad Seeds, els irlandesos My Bloody Valentine i els espanyols Australian Blonde, Los Planetas o Sexy Sadie.

La moda independent va omplir el planeta de diversos festivals de temàtica indie, entre els quals es poden destacar el d’Austin, a l’estat nord-americà de Texas; el Lallopalooza, itinerant per vàries localitats dels Estats Units; els de Dorset i Glastonbury, a la Gran Bretanya; el de Roskilde, a Dinamarca, o pel que fa a l’estat espanyol, el de Benicàssim, al País Valencià, o el Primavera Sound, a Barcelona.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: ROCK ALTERNATIU (ANYS 80)





Encara que durant els anys 70, fonamentalment per les aparicions de l’AOR i les ràdios FM, ja hi van tenir lloc anticipis del que anava a succeir, no va ser fins als 80 quan la música de caràcter comercial i la considerada independent en van separar clarament, fet al qual hi van ajudar la consolidació de les ràdio-fórmules o l’aparició del canal MTV.

Des de diferents sectors s'assenyalen les diferents bandes del postpunk com aquelles que van inaugurar l’anomenat rock alternatiu. Grups com Bauhaus, Cabaret Voltaire, The Cure, Echo and the Bunnymen, The Fall, Happy Mondays, Joy Division, New Order, Public Image Limited, Stranglers, Syouxsie and the Banshees o The The, amb una música poc accessible per al gran públic i amb una actitud favorable a restar al marge de les multinacionals discogràfiques, van mantenir-se en un sector independent, lluny de l’escena més comercial, i van fitxar per petits segells discogràfics, com va ser el cas de l’empresa The Factory, a Manchester.

La gran majoria de formacions del postpunk, per no dir totes, van utilitzar abastament els sintetitzadors i les noves tecnologies, però paradoxalment el principal grup indie dels 80, i amb una gran influència cap a conjunts alternatius de finals del decenni i de la dècada dels 90, en va ser el quartet The Smiths (foto), encapçalat pel cantant Morrissey, amb una carrera en solitari posterior força popular, i el guitarrista Johnny Marr. L’excel·lent àlbum “The queen is dead” va ser el principal llegat de la seva curta existència.

A finals de la dècada van fer acte d’aparició, o van aconseguir certa popularitat, algunes de les principals bandes del rock alternatiu dels anys 90, com van ser els casos de les formacions nord-americanes REM, Sonic Youth, Pixies, Red Hot Chili Peppers o Nirvana, aquests últims principals abanderats del grunge, que marcaria gran part del decenni següent. Mentrestant, al Regne Unit, hi tenia lloc el moment àlgid de l’escena Manchester, amb The Stone Roses i els ja citats Happy Mondays i New Order.

viernes, 13 de enero de 2012

DEFINITELY MAYBE





Grup: Oasis.
Any: 1994.
Formació: Noel Gallagher, Liam Gallagher, Paul Arthurs, Paul McGuigan i Tony McCarroll.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: (What’s the story) morning glory (1995).
El millor: un debut històric.
El pitjor: ja s’iniciaven les inevitables comparacions amb Blur.

Mentre el grunge triomfava espectacularment als Estats Units, al Regne Unit hi va tenir lloc un gènere força diferent, anomenat brit pop, que tenia les seves arrels en el pop-rock britànic que es va realitzar durant les dècades dels 60 i 70. El quintet Oasis, encapçalat pels germans Noel, guitarrista i principal compositor, i Liam Gallagher, cantant, va debutar el 1994 amb l’aclamat àlbum “Definetely maybe”, que es va convertir en el disc inicial més vengut de la història de la Gran Bretanya, encara que el grup de Manchester, qui més es va apropar a l’estil beatle de les diferents bandes del gènere, va perdre aquesta condició quan els Arctic Monkeys van batre la seva marca a inicis del segle XXI. Entre les cançons del treball, per NME el millor de la història, hi destaquen els singles “Supersonic”, “Shakemaker” i la brillant “Live forever”.

jueves, 12 de enero de 2012

TAVARES





Lloc de fundació: Providence (Estats Units).
Formació: Ralph Vierra Tavares (veu), Arthur Paul Tavares (veu) , Antone Lee Tavares (veu), Feliciano Vierra Tavares (veu) i Perry Lee Tavares (veu).
Gèneres: rythm & blues, soul, funk i disco.
Dècades: 70 i 80.
Principals àlbums: Hard core poetry (1974) i In the city (1975).
El millor: aprofitar la febre disco.
El pitjor: la decadència posterior a la moda.

El grup Tavares el van formar cinc germans de la localitat de Bedford, a l’estat de Massachussets, i els seus inicis van estar marcats pel rythm & blues, el soul i el funk, encara que la seva etapa àlgida va tenir lloc durant l’auge del gènere disco, quan van participar a la banda sonora de la pel·lícula “Saturday night fever”, en què van interpretar la cançó “More than a woman”, escrita per uns altres germans il·lustres, els Bee Gees. A partir dels 80, la formació es va anar desinflant.