miércoles, 11 de junio de 2014

THE SUBURBS (ÀLBUM)




Grup: Arcade Fire.
Any: 2010.
Formació: Will Butler, Régine Chassagne, Richard Reed Parry, Tim Kingsbury, Jeremy Gara, Win Butler i Sarah Neufeld.
Àlbum d’estudi anterior: Neon bible (2007).
Àlbum d’estudi posterior: Reflektor (2013).
El millor: continua la bona línia dels dos primers treballs.
El pitjor: potser una mica llarg.

Tres anys després de l’aclamat disc “Neon bible”, una de les grans fites del rock independent de l’actual segle, la banda quebequesa Arcade Fire va gravar “The suburbs”, tercer àlbum de la seva discografia i un treball més optimista que l’anterior. L’obra va arribar ràpidament al número u al Canadà, els Estats Units, la Gran Bretanya i Irlanda i va aconseguir un munt de premis, entre ells el Grammy i els Brit Awards, per la qual cosa es podria afirmar que la gravació va suposar la consolidació definitiva d’un dels grups més emblemàtics de l’escena alternativa dels últims temps. En l’àlbum, que com els dos anteriors compta amb una qualitat indubtable, encara que personalment el trobo una mica extens, conté cançons com la que li dóna títol, “Ready to sart”, “Modern man”, “Suburban war”, “We used to wait” i la ballable “Sprawl II (mountains beyond mountains)”. 

martes, 10 de junio de 2014

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: BOB DYLAN (2a PART)




El primer capítol dedicat a la figura de Bob Dylan havia finalitzat amb la seva reconversió al folk elèctric, la qual s’havia produït amb força polèmica per la contrarietat que van sentir pel fet els puristes del gènere. No obstant, la decisió del cantautor de Minnesota era ferma i aquest va portar a terme la primera de les diverses mutacions que han caracteritzat la seva extensa trajectòria artística.

L’històric disc “Highway 61 revisited” va representar, després de la transició marcada per l’album “Bringin’ it all back home”, l’inici del Dylan plenament elèctric, en un disc en què hi prenen part gèneres com el rock o el rythm & blues. Un dels exemples més clars en la evolució que aleshores va experimentar l’autor es troba en l’emblemàtic tema “Like a rolling stone”, un dels grans clàssics de Bob, encara que aquest evidentment es més reconegut per les seves obres de llarga durada que no pas per cançons específiques. Altres peces cèlebres de l’àlbum en van ser la de títol homònim, versionada molts anys més tard per la cantant indie britànica PJ Harvey; “Ballad of thin man” o “Desolation road”.

Seguidament, Dylan va editar el doble “Blonde on blonde”, probablement la millor obra que mai hagi realitzat el compositor de Duluth. El treball, que va suposar la consolidació de Bob en la seva segona etapa artística, conté cançons com “One of us must know (soon or later)”, particularment la meva preferida; la popular “Just like a woman”, que algunes fonts assenyalen que podria estar dedicada a la seva examant Joan Báez; “I want you”, una de les seves peces més accessibles; la magnífica “Visions of Johanna” o la llarga “Sad eyed lady of the lowlands”, que va ocupar tota la quarta cara de l’elapé.

El canvi que havia portat a terme Bob no s’havia limitat només a l’electrificació de la seva música, ja que igualment s’havien produït variacions importants pel que fa a les seves lletres i a la temàtica de les composicions que aleshores va realitzar. Dels textos socials i pacifistes de la primera època del cantautor, s’havia passat a uns temes dominats per l’amor, el sentit poètic o la vida quotidiana, moltes vegades mitjançant una lírica complexa, críptica i abstracta.

Durant aquella època de reconversió rockera, Dylan va estar sovint acompanyat per la banda canadenca The Band, que després de compartir varis àlbums i nombroses gires amb l’artista de Minnesota, va decidir emprendre una carrera autònoma, període en què el grup es va convertir en una de les formacions més importants de folk rock de finals de la dècada dels 60, essencialment gràcies a l’històric àlbum “Music from big pink”.

Després de l’edició de “John Wesley Harding”, que conté temes com la que li dóna títol o “All along the watchtower”, Dylan va patir un gravíssim accident de moto, que a punt va estar de costar-li la vida i que finalment el va tenir inactiu durant un important lapse de temps. El retorn de l'intèrpret de Duluth marcaria un nou canvi de tendència, en un principi representat per la seva sorprenent introducció en el món del gènere country, a través de l’album “Nashville skylyne”. 

lunes, 9 de junio de 2014

TOP 10: CANÇONS DE LA PRIMERA DÈCADA DEL SEGLE XXI




1. Under control
The Strokes / rock alternatiu / 2003 / Julian Casablancas

2. Razorblade
The Strokes / rock alternatiu / 2006 / Julian Casablancas

3. Pick me up
Dinosaur Jr. / rock alternatiu / 2007 / Dinosaur Jr.

4. C’mere
Interpol / rock alternatiu / 2004 / Interpol

5. Jesus, etc.
Wilco / folk alternatiu / 2002 / Wilco

6. Hate to say i told you so
The Hives / garage rock / 2000 / The Hives

7. Starlight
Muse / rock alternatiu / 2006 / Muse

8. Stella was a diver and she was always down
Interpol / rock alternatiu / 2002 / Interpol

9. Impossible Germany
Wilco / rock alternatiu / 2007 / Wilco

10. Friend of mine
The National / rock alternatiu / 2005 / The National

A la foto, el quartet novaiorquès The Strokes.

miércoles, 4 de junio de 2014

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: L'ELECTRIFICACIÓ DEL FOLK




“Mr. tambourine man” va ser una cançó acústica que Bob Dylan va gravar per al seu cinquè àlbum, “Bringin’ it all back home”, un treball podríem considerar de transició entre el folk de carácter purista i aquell de característiques elèctriques. Poc més tard, va sorgir una versió irreconeixible de la peça, de tipologia rockera i molt més rítmica, que va causar una gran sensació. El cover, que va arribar al número u de les llistes nord-americanes, el va realitzar la banda The Byrds (foto). Aquest fet està considerat el punt de partida del folk rock.

Tanmateix, altres experts poden pensar que l’inici del folk elèctric va tenir lloc arrel dels arranjaments que Allan Price, teclista del grup anglès de rythm & blues The Animals, va fer de la cançó tradicional “The house of the rising sun”, i fins i tot de la versió que el malaguanyat Richie Valens havia realitzat de “La bamba”, però allò cert és que The Byrds va ser el grup bàsic en la fusió, doncs va fer covers d’altres temes de Dylan i també del “Turn, turn, turn” de Pete Seeger, sense oblidar que el grup va aconseguir una barreja perfecta entre el cantautor de Minnesota i el quartet britànic The Beatles, llavors de moda a Amèrica del Nord.

Sembla ser que Dylan va quedar gratament sorprès arran d’escoltar la versió de “Mr. tambourine man” i el següent pas cap a l’evolució del folk va voler realitzar-lo ell mateix. En una edició del festival de Newport, el compositor va sortir a l’escenari amb una guitarra elèctrica, però va rebre l’animadversió i les protestes del sector més purista que es trobava entre el públic. Bob es va retirar i va tornar posteriorment a la plataforma acompanyat d’una guitarra acústica, però seria l’última vegada en tota la seva carrera artística que faria un pas enrere en allò que s’havia marcat i, de fet, la seva conversió al rock no trigaria en produir-se.

“Bringin’ it all back home”, com ja s’ha indicat en el primer paràgraf, havia representat l’àlbum de transició pel que fa a la nova línia que va seguir l’autor nord-americà, mentre les obres “Highway 61 revisited” i el magnífic doble “Blonde on blonde”, potser els dos treballs més emblemàtics de tota la trajectòria de Dylan, van suposar la confirmació en les noves expectatives que s’havia creat, entre les quals es trobava també la seva introducció en la música blues.

A part del mateix Dylan i el quintet The Byrds, que comptava amb Jim McGuinn, Gene Clark i David Crosby entre els seus components més significatius, una altra banda que va ser clau en la consolidació del folk rock, pel que fa a la dècada dels 60, va ser Buffalo Springfield, grup de molt curta trajectòria, però decisiu en la història de la música popular perquè en van formar-hi part Stephen Stills i Neil Young, dos músics, sobretot el segon, que protagonitzarien esplèndides carreres posteriors, sense oblidar la presència de Richie Furay, el fundador de la formació de country rock Poco.

Al llarg de la història, el folk rock ha estat un dels gèneres més utilitzats en el món de la música popular i per certificar-ho només cal recordar, encara durant els anys 60, el famós duo Simon & Garfunkel, la formació Lovin’ Spoonful, el conjunt The Band, que va fer les tasques d'acompanyament de Dylan, o el supergrup Crosby, Stills, Nash & Young; els cantautors de principis de la dècada dels 70, com Carole King, Joni Mitchel, James Taylor o Cat Stevens; Tracy Chapman, que a finals del decenni dels 80 va fer ressorgir la protest song, i les bandes alternatives REM i Wilco, per posar dos exemples de l’extensa escena independent de les últimes dècades.

martes, 3 de junio de 2014

ANTONIO VEGA




Lloc de naixement: Madrid (Comunitat de Madrid).
Dècades: 90 i 00.
Gèneres: pop i rock.
Principals àlbums: No me iré mañana (1991) i Océano de sol (1994).
El millor: un mite del rock hispà.
El pitjor: el munt de problemes extramusicals.

Antonio Vega va fundar a finals de la dècada dels 70, juntament amb el seu cosí Nacho García Vega, el grup Nacha Pop, una de les bandes cabdals de la movida madrilenya. Autor del hit “Chica de ayer”, la cançó emblemàtica de la formació, aquesta es va separar una dècada més tard, moment en què es va iniciar la carrera de Vega en solitari, de característiques més íntimes. Després de cinc àlbums d’estudi, alguns d’ells amb produccions de Phil Manzanera, guitarrista de Roxy Music, i el mallorquí Joan Bibiloni, va morir arran de patir un càncer de pulmó. 

lunes, 2 de junio de 2014

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES GRUPS DE LA MÚSICA AFROAMERICANA DE LA DÈCADA DELS 60




The Four Tops (foto). Grup estel•lar de la Tamla Motown format per Levi Stubbs, Abdul Fakir, Renaldo Benson i Lawrence Payton, formació que es va mantenir un munt d’anys intacte, fins el dia de la mort de Payton. El quartet va deixar per a la posteritat els hits “I can’t help myself” i “I’ll be there”, tots dos escrits pel trio format per Brian Holland, Lamort Dozier i Edward Holland.

Ike & Tina Turner. Parella sentimental i artística, ell havia estat un dels pioners del rock’n roll, amb aportació al mític film “Rocket’88”, mentre ella era una intèrpret d’una energia i vitalitat inqüestionables. Junts van formar una de les associacions de més èxit de la música negra durant la dècada dels 60, però més tard va arribar la doble separació, tant pel que fa al factor íntim com pel que respecta al professional. Després d’una important crisi, Tina va ressorgir amb força als anys 80, encara que des d’un sector molt comercial.

Martha & the Vandellas. Trio integrat per Martha Reeves, Anette Beard i Rosalind Ashford. El grup va mantenir una gran rivalitat amb l’altre gran trio femení de la Tamla Motown, The Supremes, mentre va aconseguir un enorme èxit amb el tema “Dancing in the street”.

The Miracles. Smokey Robinson, que va arribar a ser president de la discogràfica Motown, va encapçalar aquesta formació, que inicialment va comptar també amb la presència de Ronnie White, Pete Moure, Lawrence Deson i James Grice. El grup, que més tard es va anomenar Smokey Robinson & The Miracles, va editar cançons com “If you can’t want”, “The tears of a clown”, “I don’t blame you at all” o “You really got a hold on me”, aquesta última versionada per The Beatles.

The Supremes. Trio estel•lar de la Motown format per la futura estrella Diana Ross, Forence Ballard i Mary Wilson. El grup és encara avui la formació femenina més venedora de la història de la música popular als Estats Units, en gran part gràcies a les composicions de Holland, Dozier i Holland. Més tard, el conjunt va passar a anomenar-se Diana Ross & The Supremes, però les marxes d’aquella i de Ballard van significar el final de l’associació.

The Temptations. En un principi, el grup va estar format per Otis Williams, Elbridge al Bryant, Melvin Franklin, Eddie Kendricks i Paul Williams, però la formació va estar constantment sotmesa a variacions, fins el punt que només el primer d’ells va romandre a la banda. Aposta important del segell Motown, el quintet va aconseguir el seu gran èxit durant els inicis de l’era daurada del gènere funk, quan va gravar el clàssic “Papa was a rolling stone”. 

domingo, 1 de junio de 2014

PLACEBO




Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Brian Molko (veu i guitarra), Stefan Olsdal (baix i guitarra) i Robert Schultzberg (bateria).
Altres components bàsics: Steve Hewitt (bateria) i Steve Forrest (bateria).
Dècada estel•lar: 00.
Gèneres: pop, rock, rock independent i glam revival.
Principal àlbum: Black market music (2000).
Altres àlbums d’estudi: Placebo (1996), Without you i’m nothing (1998), Sleeping with ghosts (2003), Meds (2006), Battle for the sun (2009) i Loud like love (2013).
El millor: el període format pel canvi de segle.
El pitjor: la inestabilitat amb els bateries.

El trio Placebo, fundat a Londres pel cantant i guitarrista Brian Molko i el guitarrista / baixista suec Stefan Olsdal, va ser una de les múltiples bandes alternatives formades en un moment en què l’indie rock s’havia convertit ja en un producte per al gran públic. L’aspecte andrògin que els caracteritza, sobretot pel que fa al seu vocalista, ha contribuït per situar de nou de moda l’estil glam, que havia triomfat durant el primer lustre dels 70 i que havia comptat amb una revifalla una dècada més tard.