HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE BEATLES (2a PART)

La segona part dedicada al mític quartet de Liverpool s’inicia en un moment en què el grup decideix abandonar els concerts i les gires, per centrar-se en els estudis de gravació. També va ser un període en què el conjunt anglès va començar a evolucionar i va anar, a poc a poc, deixant enrere la moda beat per introduir-se en noves avantguardes com el rock psicodèlic.

El primer àlbum gravat en aquesta segona etapa dels Fab Four va ser l’excel•lent “Rubber soul”, un treball en què encara hi predominen cançons típicament pop, com “Drive my car”, “Girl” o “In my life”, però que en un dels seus temes, concretament “Norweggian wood (the bird has flown)”, hi pren part l’instrument del sitar, el qual George Harrison havia après a tocar de la mà del mestre indi Ravi Shankar.

“Revolver” va suposar el segon pas en la que podríem considerar l’època de transició de The Beatles. En l’àlbum, un dels més reivindicats en l’extraordinària trajectòria del grup britànic, hi forma part la popular i festiva “Yellow submarine”, interpretada per Ringo Starr, però sobretot es caracteritza per tres temes: “Eleanor Rigby”, una cançó de Paul McCartney que mostra la maduresa del quartet; “Love to you”, una peça de Harrison clarament influenciada per la música originària de l’Índia, i “Tomorrow never knows”, un tema de John Lennon que està considerada una de les primeres cançons psicodèliques de la història de la música pop – rock.

L’evolució de la formació de Liverpool es va consolidar amb l’històric treball “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, considerat per diverses publicacions especialitzades el millor àlbum de la història de la música popular. En l’emblemàtica obra, gravada en plena era hippy, hi figuren cançons com “With a little help from my friends”, que va cantar Starr; la bella “She’s living home” o les psicodèliques “Lucy in the sky with diamonds” i “A day in the life”, aquesta última, amb arranjaments simfònics, indubtablement una de les peces més admirades de la discografia dels Fab Four.

“Sgt. Pepper’s” va suposar el moment àlgid de The Beatles, però arran de la seva edició també es van iniciar els greus problemes que acabarien desembocant, només tres anys més tard, en la separació. Brian Epstein, el mànager del grup, va trobar la mort, mentre les males relacions entre els dos líders del grup, Lennon i McCartney, van ser cada cop més evidents, fet que es va poder constatar especialment en les composicions, malgrat seguir signant junts, molt clarament en l’històric single de doble cara A format per l’esplèndida “Strawberry fields forever”, escrita per John, i la ensucrada “Penny lane”, obra de McCartney. 

ZAZ

Lloc de naixement: Tours (França).

Dècades: 10.

Gèneres: pop, rock, chanson, folk rock i jazz rock.
Principal àlbum: Zaz (2010).
El millor: una de les noves sensacions de la música francesa.
El pitjor: dos àlbums son encara poc bagatge per treure conclusions.

Isabelle Geffroy, coneguda amb el nom artístic de Zaz, és una cantant de la localitat de Tours, ciutat situada al centre de França, que s’ha convertit els darrers anys en una de les noves revelacions de la música del país veí. Després d’actuar en diferents grups, es va llançar en solitari i va aconseguir sorprendre amb el seu primer àlbum, de títol homònim, on hi destaca el hit “Je veux”, compost pel seu productor Kerredine Soltani. El seu segon treball, “Recto verso”, ha confirmat les expectatives.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES BANDES DE FOLK ROCK



The Band. Formació canadenca, prèviament anomenada The Hawks, que va estar formada per Robbie Robertson (veu i guitarra), Rick Danko (baix), Levon Holm (bateria), Richard Manuel (teclats) i Garth Hudson (saxofon). En un principi, el grup va exercir com a conjunt d’acompanyament de Bob Dylan, però posteriorment van tenir també una interessant carrera autònoma, basada essencialment en el folk elèctric, amb l’edició de dos àlbums inicials molt elogiats: el primer de títol homònim i el cèlebre “Music from big pink”, que conté el popular tema “The weight”, que va formar part de la banda sonora de la pel•lícula hippy “Easy rider”, de Dennis Hopper. El mític director novaiorquès Martin Scorsese els hi va dedicar un documental de comiat anomenat “The last waltz”, amb el mateix Dylan i Neil Young entre els artistes invitats.

Buffalo Springfield. Grup fundat a Califòrnia i format inicialment pels nord-americans Stephen Stills (veu, guitarra i teclats) i Richie Furay (veu i guitarra), i els canadencs Neil Young (veu, guitarra i piano), Bruce Palmer (baix) i Dewey Martin (bateria i veu), destacant posteriorment la presència d’un tercer músic dels Estats Units: Jim Messina (baix). La banda, que va tenir una trajectòria força curta, va passar a la història per ser de les primeres en fusionar el rock amb el folk i el country i pel clàssic “For what it’s worth”, una composició d’Stills. Després de la dissolució, Stills i Young, a més d’unir-se a David Crosby i Graham Nash, van protagonitzar brillants carreres en solitari, sobretot el segon d’ells, mentre Furay i Messina van fundar la formació de country rock Poco.

Lovin’ Spoonful. Com Bob Dylan, Jimi Hendrix o el duo Simon & Garfunkel, el grup novaiorquès es va donar a conèixer al bohemi barri de Greenwich Village de la Gran Poma. El quartet va estar format per John Sebastian (veu i guitarra), Steve Boone (baix i veu), Zal Yanovsky (guitarra i veu) i Joe Butler (bateria i veu); va practicar una fusió entre folk i pop, va usar una estètica clarament hippy i va brillar gràcies als àlbums “Do you believe in magic” i “Daydream”. La marxa de Sebastian, que va iniciar la carrera en solitari, va provocar la dissolució de la banda.

Simon & Garfunkel (foto). Formats al Greenwich Village de Nova York, Paul Simon (guitarra i veu) i Art Garfunkel (veu) van formar probablement el duo més famós de la història de la música popular. Van deixar per a la posteritat cançons com “The sound of silence”, el seu primer hit; “Mrs. Robinson”, “The boxer” o “America”; van realitzar la banda sonora del film “The graduate”, de Mike Nichols, i van rebre l’aclamació unànime pel seu històric àlbum “Bridge over troubled water”, després del qual, paradoxalment, es van separar. Simon protagonitzaria més tard una important trajectòria com a solista, sobretot arran de la gravació de “Graceland”, i Garfunkel, sense abandonar la música, va triomfar en el món del cinema.

NINE INCH NAILS

Lloc de fundació: Cleveland (Estats Units).

Únic membre estable: Trent Reznor (veu i diferents instruments).

Dècada estel•lar: 00.
Gèneres: rock industrial, rock sinistre, rock electrònic i rock alternatiu.
Principal àlbum: The fragile (1999).
Altres àlbums d’estudi: Pretty hate machine (1989), The downward spiral (1994), With teeth (2005), Year zero (2007), Ghosts I – IV (2008), The slip (2008), Hesitation marks (2013) i Bad witch (2018).
El millor: Trent Reznor s’ha convertit en una de les grans icones de la música rock de les últimes dècades.
El pitjor: una eina molt personal de Reznor.

A finals de la dècada dels 80 del segle passat, el cantant, compositor, productor i multi-instrumentista Trent Reznor va fundar el grup Nine Inch Nails (NIN) a Cleveland, a l’estat d’Ohio. La banda, una eina molt personal del seu líder, únic membre estable de la formació, ha abanderat el rock industrial, mitjançant un estil que recorda el dels inicials Nick Cave & the Bad Seeds, però amb la incorporació de la melodia, fet que ha permès NIN triomfar a nivell comercial i estar present en els premis Grammy, sense que això signifiqui que hagi abandonat mai els postulats independents.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: CROSBY, STILLS, NASH & YOUNG



David Crosby havia estat, juntament amb John McGuinn i Gene Clark, l’home fort del quintet The Byrds, banda pionera de folk elèctric; Stephen Stills havia exercit, amb Neil Young, com a líder de Buffalo Springfield, formació decisiva en les fusions del folk i el country amb el rock, i Graham Nash havia format part del conjunt beat britànic The Hollies. El 1969, tots tres van decidir unir les seves forces i crear el supergrup que porta els seus respectius cognoms.

El debut del trio es va produir el 1969 amb un àlbum de títol homònim, en què hi destaquen peces folk com “Suite: Judy blue eyes”, dedicada a la cantant Judy Collins, llavors companya sentimental d’Stills; “Marraquesh express” o “Wooden ships”. El mateix any, el significat Young, que havia iniciat ja la carrera en solitari i, com s’ha indicat en el primer paràgraf, havia estat company d’Stills a Buffalo Springfield, es va unir a l’associació i amb el músic canadenc el grup es va presentar al festival hippy de Woodstock.

Un any més tard, el quartet va editar l’excel•lent àlbum “Déja vu”, el cim de la seva irregular i inconstant trajectòria. El disc va suposar un gra èxit, tant des del punt de vista de la crítica com del comercial, i conté cançons com “Teach your children”, la rockera “Almost cut my hair”, “Helpless”, “My house” o “Woodstock”, un cover de la cantautora canadenca Joni Mitchel.

Després de “Déja vu”, les separacions i reunificacions, uns cops només amb els tres membres originals de la formació i altres vegades com a quartet, han estat constants, mentre que, durant els parèntesis, tots quatre han realitzat discs en solitari, mitjançant el duo format per Crosby i Nash i a través de bandes com Manassas, creada per Stills, i Crazy Horse, grup d’acompanyament en molts dels àlbums i gires protagonitzats per Young, que ha portat a terme una trajectòria autònoma extraordinària. 

BIGMOUTH STRIKES AGAIN

Grup: The Smiths.

Any: 1986.

Formació: Morrissey, Johnny Marr, Andy Rourke i Mike Joyce.
Gènere: pop independent.
Àlbum d’estudi: The queen is dead.
El millor: potser el tema més representatiu del quartet de Manchester.
El pitjor: The Smiths són més recordats pels àlbums.

L’any 1986, el grup britànic The Smiths, banda que va retornar el protagonisme de la música popular al rock elèctric, va gravar “The queen is dead”, el seu tercer i penúltim àlbum d’estudi, potser el treball més emblemàtic del reivindicat conjunt de Manchester. En l’obra, una de les fites de la irregular dècada dels 80, hi sobresurten cançons com la bella “I know it’s over”, “The boy with the thorn in his side”, “There is a light that never goes out” i “Bigmouth strikes again”. Aquesta última, que va ser extreta com a single, va ser composta pel duo que liderava la formació, el cantant Morrissey i el guitarrista Johnny Marr, pel que fa a la lletra i la música respectivament, i és probablement la peça més cèlebre del quartet, malgrat que no va superar el número 26 a les llistes del Regne Unit.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE BYRDS



El cover d’un tema acústic de Bob Dylan, “Mr. tambourine man”, interpretat pel grup The Byrds de forma elèctrica, amb una versió molt més rítmica i dinàmica que l’original, està establert com el començament de la fusió entre folk i rock. La formació inicial i estel•lar de la banda va estar composta per Jim McGuinn (veu i guitarra), Gene Clark (veu i pandereta), David Crosby (veu i guitarra), Chris Hillman (veu i baix) i Michael Clarke (bateria).

La peça va suposar un enorme èxit, es va enfilar fins el lloc més alt del rànquing dels Estats Units i va ser una de les raons fonamentals perquè Dylan acabés de decidir-se per realitzar el seu acostament definitiu al rock, mentre va servir com a reclam del primer àlbum del quintet nord-americà, de títol homònim. “Mr. tambourine man” va ser igualment el primer exemple del munt de versions que la banda va realitzar del cantautor de Minnesota.

Amb el pas dels anys, el grup, que va aconseguir també una barreja extraordinària entre l’estil de Dylan i el que en aquells temps The Beatles exportaven des del Regne Unit, va incrementar les cançons pròpies, la majoria d’elles compostes per Gene Clark, sense abandonar els covers, que van seguir sent bàsics en la seva discografia, mentre el quintet va evolucionar, després de l’edició de “Turn, turn, turn”, el seu segon àlbum, cap al rock psicodèlic, llavors plenament de moda, mitjançant les gravacions dels treballs “Fifth dimension”, on hi destaca la densa “Eight miles high”, i “Younger than yesterday”, en què la banda californiana va realitzar una magnífica versió de “My back pages”, un altre tema de Dylan.

Durant el període dominat per la psicodèlia, un dels homes forts del conjunt de Los Angeles, el cantant Gene Clark, va abandonar el grup i amb la seva marxa començaria una inestabilitat que seria ja imparable, doncs una altre dels components clau del quintet, David Crosby, mentre es preparava l’àlbum “The notorious Byrd brothers”, va unir-se a Stephen Stills i Graham Nash per formar el supergrup que va portar els seus respectius cognoms.

Després dels comiats de Clark i Crosby, Gram Parsons, pioner en la fusió entre country i rock, es va incorporar a The Byrds, fet que va originar una important aproximació de la banda cap a aquell gènere, fet ben constatat en el cèlebre àlbum “Sweatheart of the rodeo”. No obstant, les relacions entre John McGuinn, convertit ja en l’inqüestionable líder de la formació, i Parsons no van ser prou fluïdes, motiu pel qual aquest va abandonar ràpidament i, a més a més, es van endur amb ell Chris Hillman per fundar el conjunt de country rock Flying Burrito Brothers, mentre The Byrds es convertia pràcticament en una eina personal de McGuinn, aleshores reconvertit en Roger.

A la foto John (Roger) McGuinn.