HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: JETHRO TULL

La formació inicial del grup britànic Jethro Tull va estar composta per Ian Anderson (veu, guitarra, òrgan i flauta), Mick Abrahams (guitarra), Glenn Cornick (baix) i Clive Bunker (bateria). Tanmateix, molt aviat va ingressar-hi el guitarrista Martin Barre, en substitució d’Abrahams, convertint-se en l’home clau de l’era estel•lar de la formació, juntament amb el carismàtic Anderson. Altres músics important en el període de més popularitat de la banda, podríem dir que entre 1969 i 1975, van ser el baixista Jeffrey Hammond, el bateria Barriemore Barlow i el pianista i organista John Evan.

El conjunt anglès es va convertir molt aviat en un dels principals grups de rock progressiu, encara que ho va fer d’una forma bastant singular i peculiar, doncs va utilitzar el blues rock, en ocasions va usar un tipus de música bastant endurit, en una època en què el hard rock es trobava en els seus inicis, i es va apropar clarament al gènere folk, des d’un punt de vista bastant campestre, fet en què la flauta, instrument fins llavors pràcticament absent de l’escena pop – rock i tocat amb insistència pel seu líder Anderson, hi va jugar un paper primordial.

Després de debutar amb “This was”, Jethro Tull va viure la seva etapa daurada mitjançant els àlbums “Stand up”, “Benefit”, l’aclamat i elogiat “Aqualung”, el seu treball més emblemàtic; “Thick is a brick”, una altra de les seves obres bàsiques, i el recopilatori “Living in the past”, mentre que “A passion play”, “War child” i “Minstrel in the gallery” van marcar la transició cap a la decadència, que es faria força evident durant el segon lustre de la dècada dels 70, moment en què el rock progressiu havia perdut força i popularitat.

Amb l’arribada del nou decenni, la banda va entrar en una llarga, prolongada i profunda crisi, en un període en què el grup es va acostar als sons electrònics i en què Anderson s’ha convertit en l’únic membre fix de la formació. Malgrat tot, Jethro Tull ha continuat gravant discs i oferint gires, encara que en l’actualitat Ian ha decidit actuar amb el seu propi nom, envoltat de col•laboradors que exerceixen com a simples acompanyants de la seva causa. 

TXARANGO

Lloc de fundació: Ripoll (Ripollès).

Formació actual: Alguer Miquel (veu), Marcel Lázara (veu i guitarra), Àlex Pujols (baix), Joaquim Canals (bateria), Sergi Carbonell (piano), Pau Puig (percussió), Ivan López (saxofon) i Jordi Bamola (trompeta).

Altres components bàsics: Xavi Casas (saxofon) i Miquel Rojo (trompeta).
Dècades: 10.
Gèneres: pop, reggae, world music i fusió.
Principal àlbum: Som riu (2014).
El millor: un grup en ascens.
El pitjor: a Catalunya, l’oferta del seu estil és força elevada.

Banda creada a Barcelona, encara que mitjançant músics arribats de comarques com la Garrotxa, Osona o el Ripollès, d’on procedeix el seu cantant Alguer Miquel, que va fundar el grup amb el guitarrista Marcel Lázara i el pianista Sergi Carbonell. La formació, que va col•laborar abastament amb La Pegatina, s’ha fet amb un lloc important en el món de la música de fusió catalana, a través d’un estil en què el gènere caribeny del reggae hi té un lloc primordial. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: YES



El conjunt anglès Yes, una de les bandes pioneres de rock progressiu, va tenir com a components inicials el carismàtic cantant Jon Anderson, el guitarrista Peter Banks, el baixista Chris Squire, el bateria Bill Bruford i el teclista Tony Kaye. Més tard, es van incorporar músics com el guitarrista Steve Howe, el baixista Trevor Horn, el bateria Alan White o els teclistes Rick Wakeman, Patrick Moraz i Geoff Downes.

Tots els seus instrumentistes, de forma molt especial Howe i Wakeman, que va rivalitzar en la seva habilitat amb els teclats amb l’efectista Keith Emerson, van ser elegits vàries vegades com els millors músics del Regne Unit, fet que va motivar que Yes fos considerat per diferents experts com el grup de més qualitat tècnica de la dècada dels 70.

La discografia bàsica de la formació britànica, que com la majoria de grups de rock progressiu va tenir lloc entre finals dels anys 60 i mitjan la dècada dels 70, va estar caracteritzada per àlbums de tipus conceptual, primordialment amb les temàtiques de caràcter místic i còsmic, i uns arranjaments complicats, de gran elaboració i força sofisticats. Els treballs corresponents al seu període àlgid van ser l’inicial de títol homònim, “Time and a word”, “The Yes album”, “Fragile”, “Close to the edge”, “Tales from topographic oceans”, “Relayer”, “Going for the one” i “Tomato”.

Si bé és cert que els moviments de personal a Yes no van ser tan continus i significatius com en l’altra gran banda prog del període, King Crimson, també cal destacar els nombrosos canvis que hi van tenir lloc al llarg de la trajectòria del conjunt britànic, amb la marxa de Bruford, precisament al grup encapçalat per Robert Fripp; els abandonaments i retorns de Wakeman o, fins i tot, la sorprenent baixa transitòria d’Anderson, que va formar un fugaç duo amb el teclista grec Vangelis.

El grup anglès va iniciar una baixada d’intensitat a partir del segon lustre del decenni dels 70, però es podria dir que Yes va aguantar força bé la irrupció del punk rock, va seguir venent una important suma de discs i va guanyar un nou públic que es va interessar pels seus treballs, encara que aquests van derivar cap unes característiques més assequibles i comercials. Mentrestant, alguns del seus components, ja a la dècada dels 80, van fundar el supergrup Asia.

LANA DEL REY

Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).

Dècades: 10.

Gèneres: trip hop i rock alternatiu.
Principal àlbum: Ultraviolence (2014).
El millor: un gran carisma.
El pitjor: dubtes encara sobre la seva consistència.

La novaiorquesa Elizabeth Woolridge Grant, coneguda artísticament com a Lana del Rey, malgrat haver editat només tres àlbums, és una de les artistes amb un grup de seguidors més fidel i compta ja amb la consideració de diva, la qual altres cantants, per tenir-la, han hagut de realitzar un recorregut més llarg. Després de dos àlbums inicials més ben acollits pels fans que no pas per la crítica especialitzada, el seu tercer treball, “Ultraviolence”, número u als Estats Units, ha convençut gairebé tothom. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: KING CRIMSON

King Crimson, una de les bandes pioneres de rock progressiu i amb clares influències arribades de la música clàssica, el jazz i el rock psicodèlic, va tenir com a fugaç quintet inicial el format per Robert Fripp (guitarra), Greg Lake (veu i baix), Michael Giles (bateria), Ian McDonald (teclats) i Peter Sinfield (lletres).

Tanmateix, Fripp (foto), líder i únic membre fix de la formació, sotmetria ben aviat el grup a constants canvis, amb vàries reconversions al llarg de la seva trajectòria, fins el punt que es podria afirmar que King Crimson s’ha convertit bàsicament en una eina molt personal del guitarrista, que molt aviat va observar com Lake s’ajuntava amb el teclista Keith Emerson i el bateria Carl Palmer per formar el supergrup que portava els seus respectius cognoms.

Al llarg dels anys van passar pel grup, que va usar abastament les noves tecnologies com els sintetitzadors, altres músics decisius en el desenvolupament del prog rock com el guitarrista Adrian Belew, el bateria Bill Bruford, que havia format part de Yes; el percussionista Jamie Muir i els baixistes Boz Burrell, Tony Levin i John Wetton, entre molts d’altres.

Durant la trajectòria estel•lar del conjunt britànic, que va tenir lloc entre finals de la dècada dels 60 i el primer lustre del decenni dels 70, la banda anglesa va editar els àlbums “In the court of the Crimson king”, el seu treball de debut i també el més elogiat per la crítica especialitzada; “in the wake of Poseidon”, “Lizard”, “Islands”, “Lark`s tongues in aspic", un altre dels seus moments àlgids; “Starless and bible black” i “Red”.

La crisi del rock progressiu, sobretot arran de l’esclat del gènere punk, va significar igualment la decadència de King Crimson, encara que Fripp ha seguit amb les continuades reunificacions de la banda en un període irregular i d’escassa transcendència. 

LOLA



Grup: The Kinks.

Any: 1970.

Formació: Ray Davies, Dave Davis, Mick Avory, John Dalton i John Gosling.
Gènere: blues rock.
Àlbum d’estudi: Lola versus powerman and the moneygoround, part one.
El millor: un dels grans èxits comercials del llegendari grup britànic.
El pitjor: s’iniciava una època més aviat irregular.

L’any 1970, The Kinks era una banda plenament consolidada que havia gravat hits com “You really got me”, havia portat a terme gran temes com “Sunny afternoon” o “Waterloo sunset” i havia editat històrics àlbums com “Face to face” i “Something else by The Kinks”, mentre el baixista Pete Quaife, un dels seus membres originals, ja havia abandonat la formació. Va ser en aquell moment quan Ray Davies, líder, cantant i guitarrista del grup, va composar la cançó “Lola”, que va arribar al número dos a les llistes del Regne Unit i al número nou del rànquing nord-americà. En aquest cas, Davis va seguir amb les seves lletres iròniques, sarcàstiques i divertides, però va aparcar la crítica social que tant l’havia caracteritzat per explicar una humorística trobada entre un jove i un transvestit.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL ROCK PROGRESSIU

Les arrels del rock progressiu, un gènere que va tenir una gran repercussió al Regne Unit, es troben en la música psicodèlica que va irrompre durant el segon lustre de la dècada dels 60 a l’estat de Califòrnia, amb una clara relació amb la contracultura hippy, pel que fa als Estats Units, i en els espais underground de Londres, quant a la Gran Bretanya.

Les principals característiques del també anomenat prog rock van ser uns temes considerablement llargs, alguns cops superiors als 10 o 20 minuts de durada; l’ús de noves tecnologies com els sintetitzadors, unes lletres molt elaborades i algunes vegades bastant críptiques i inaccessibles, la confecció d’àlbums conceptuals, uns concerts amb una escenografia brillant i espectacular, la tècnica instrumental dels músics o la influència del jazz, fet ben constatat en les continuades improvisacions, o de la música clàssica, encara que aquest fet va ser més evident en el rock simfònic, de peculiaritats molts semblants.

El gènere es va convertir en una de les avantguardes clau del canvi de decenni dels 60 als 70, juntament amb el hard rock, el jazz rock o la música electrònica, i es va mantenir ferm durant la quasi totalitat de la segona d’aquestes dècades, fins a entrar en crisi, entre d’altres coses, per la irrupció d’estils que es trobaven als antípodes com el pub rock i de manera molt especial el punk rock.

Les principals bandes del prog rock, que en la majoria dels casos ho van ser també del rock simfònic, van ser, per ordre alfabètic: Emerson, Lake & Palmer, supergrup criticat des d’alguns sectors per un excés d’artifici; Genesis, amb una discografia excel•lent en l’època en què Peter Gabriel va exercir de vocalista i líder; Jethro Tull, liderats pel cantant i flautista Ian Anderson, van fusionar el corrent amb sons típicament folk; King Crimson (foto), encapçalats pel guitarrista Robert Fripp i potser el grup més emblemàtic del gènere; Pink Floyd, que després de deixar enrere l’època psicodèlica amb Syd Barrett, van abraçar postulats progressius amb el baixista Roger Waters com a nou home fort; Supertramp, que en va ser la versió accessible i comercial, i Yes, formació liderada pel vocalista Jon Anderson i dotada d’extraordinaris músics com el guitarrista Steve Howe, el baixista Chris Squire o el teclista Rick Wakeman.

Hi va haver un moment, durant el segon lustre dels 70, que certa artificiositat, grans dosis de grandiloqüència, interminables solos instrumentals, una gran quantitat de treballs conceptuals i, en alguns casos, una música freda i escassament emotiva van acabar per cansar part del públic. Aquest fet es va unir a la greu crisi econòmica que s’havia iniciat l’any 1973 pel desmesurat augment del preu del petroli, arran de la guerra de Yom Kippur entre àrabs i israelians, període en què la joventut, submergida en el fracàs escolar, l’atur i la desmotivació, veia molt distants aquells músics superdotats, per la qual cosa va preferir acostar-se a altres intèrprets que oferien més proximitat, com eren els protagonistes del pub rock i el salvatge, enèrgic i rabiós punk, que van fer retornar la música rock als seus orígens i li van atorgar frescor, senzillesa i un missatge directe.