King Crimson, una de les bandes pioneres de rock progressiu i amb clares influències arribades de la música clàssica, el jazz i el rock psicodèlic, va tenir com a fugaç quintet inicial el format per Robert Fripp (guitarra), Greg Lake (veu i baix), Michael Giles (bateria), Ian McDonald (teclats) i Peter Sinfield (lletres).
Tanmateix, Fripp (foto), líder i únic membre fix de la formació, sotmetria ben aviat el grup a constants canvis, amb vàries reconversions al llarg de la seva trajectòria, fins el punt que es podria afirmar que King Crimson s’ha convertit bàsicament en una eina molt personal del guitarrista, que molt aviat va observar com Lake s’ajuntava amb el teclista Keith Emerson i el bateria Carl Palmer per formar el supergrup que portava els seus respectius cognoms.
Al llarg dels anys van passar pel grup, que va usar abastament les noves tecnologies com els sintetitzadors, altres músics decisius en el desenvolupament del prog rock com el guitarrista Adrian Belew, el bateria Bill Bruford, que havia format part de Yes; el percussionista Jamie Muir i els baixistes Boz Burrell, Tony Levin i John Wetton, entre molts d’altres.
Durant la trajectòria estel•lar del conjunt britànic, que va tenir lloc entre finals de la dècada dels 60 i el primer lustre del decenni dels 70, la banda anglesa va editar els àlbums “In the court of the Crimson king”, el seu treball de debut i també el més elogiat per la crítica especialitzada; “in the wake of Poseidon”, “Lizard”, “Islands”, “Lark`s tongues in aspic", un altre dels seus moments àlgids; “Starless and bible black” i “Red”.
La crisi del rock progressiu, sobretot arran de l’esclat del gènere punk, va significar igualment la decadència de King Crimson, encara que Fripp ha seguit amb les continuades reunificacions de la banda en un període irregular i d’escassa transcendència.
No hay comentarios:
Publicar un comentario