Les arrels del rock progressiu, un gènere que va tenir una gran repercussió al Regne Unit, es troben en la música psicodèlica que va irrompre durant el segon lustre de la dècada dels 60 a l’estat de Califòrnia, amb una clara relació amb la contracultura hippy, pel que fa als Estats Units, i en els espais underground de Londres, quant a la Gran Bretanya.
Les principals característiques del també anomenat prog rock van ser uns temes considerablement llargs, alguns cops superiors als 10 o 20 minuts de durada; l’ús de noves tecnologies com els sintetitzadors, unes lletres molt elaborades i algunes vegades bastant críptiques i inaccessibles, la confecció d’àlbums conceptuals, uns concerts amb una escenografia brillant i espectacular, la tècnica instrumental dels músics o la influència del jazz, fet ben constatat en les continuades improvisacions, o de la música clàssica, encara que aquest fet va ser més evident en el rock simfònic, de peculiaritats molts semblants.
El gènere es va convertir en una de les avantguardes clau del canvi de decenni dels 60 als 70, juntament amb el hard rock, el jazz rock o la música electrònica, i es va mantenir ferm durant la quasi totalitat de la segona d’aquestes dècades, fins a entrar en crisi, entre d’altres coses, per la irrupció d’estils que es trobaven als antípodes com el pub rock i de manera molt especial el punk rock.
Les principals bandes del prog rock, que en la majoria dels casos ho van ser també del rock simfònic, van ser, per ordre alfabètic: Emerson, Lake & Palmer, supergrup criticat des d’alguns sectors per un excés d’artifici; Genesis, amb una discografia excel•lent en l’època en què Peter Gabriel va exercir de vocalista i líder; Jethro Tull, liderats pel cantant i flautista Ian Anderson, van fusionar el corrent amb sons típicament folk; King Crimson (foto), encapçalats pel guitarrista Robert Fripp i potser el grup més emblemàtic del gènere; Pink Floyd, que després de deixar enrere l’època psicodèlica amb Syd Barrett, van abraçar postulats progressius amb el baixista Roger Waters com a nou home fort; Supertramp, que en va ser la versió accessible i comercial, i Yes, formació liderada pel vocalista Jon Anderson i dotada d’extraordinaris músics com el guitarrista Steve Howe, el baixista Chris Squire o el teclista Rick Wakeman.
Hi va haver un moment, durant el segon lustre dels 70, que certa artificiositat, grans dosis de grandiloqüència, interminables solos instrumentals, una gran quantitat de treballs conceptuals i, en alguns casos, una música freda i escassament emotiva van acabar per cansar part del públic. Aquest fet es va unir a la greu crisi econòmica que s’havia iniciat l’any 1973 pel desmesurat augment del preu del petroli, arran de la guerra de Yom Kippur entre àrabs i israelians, període en què la joventut, submergida en el fracàs escolar, l’atur i la desmotivació, veia molt distants aquells músics superdotats, per la qual cosa va preferir acostar-se a altres intèrprets que oferien més proximitat, com eren els protagonistes del pub rock i el salvatge, enèrgic i rabiós punk, que van fer retornar la música rock als seus orígens i li van atorgar frescor, senzillesa i un missatge directe.
No hay comentarios:
Publicar un comentario