Mike Oldfield. Quan era pràcticament un adolescent va sorprendre tothom amb la confecció de l’album “Tubular bells”, una de les grans fites del rock simfònic en què hi tocava un munt d’instruments. No obstant, després d’aquest aclamat treball, que va tenir molts anys més tard una segona part que no va comptar amb el beneplàcit de la crítica, va transitar per una època molt irregular que va desembocar en la composició de cançons pop molt comercials com “Five miles out”, “Family man” o “Moonlight shadow”, les quals poc o res tenien a veure amb la seva emblemàtica òpera prima.
Alan Parsons. Enginyer de so de dos àlbums històrics, com van ser els casos d’”Abbey Road”, de The Beatles, i “The dark side of the moon”, de Pink Floyd, Alan Parsons va formar amb el cantant Eric Woolfson l’experiment Alan Parsons Project, que va editar finalment discs molt comercials com “Eve”, “Eye in the sky” o “Ammonia avenue”. Posteriorment, Parsons va seguir en solitari, trajectòria en la qual hi va destacar un treball dedicat a l’arquitecte català Antoni Gaudí.
Afrodite’s Child. Grup grec fundat a París pel cantant i baixista Demis Roussos, el teclista Papathanassiou Vangelis, el guitarrista Anagyros Koulouris i el bateria Loukas Sideras. Seguidament, Roussos va protagonitzar una carrera en solitari de molt èxit, marcada per cançons basades en un pop molt senzill, lleuger i melòdic, mentre Vangelis va triomfar amb força amb el tema principal del film “Chariots of fire”, del qual vam quedar tots una mica cansats.
Atomic Rooster. Una de les primeres bandes en fer ús del prog rock, molt aviat es va convertir en una eina personal del teclista Vincent Crane, una vegada van marxar els altres dos membres fundacionals: el cantant i baixista Nick Graham i el bateria Carl Palmer, que es va unir a Keith Emerson i Greg Lake.
Iron Butterfly. El grup va estar inicialment format per Darryl Deloach (veu i guitarra), Danny Weis (guitarra), Jerry Penrod (baix), Ron Bushy (bateria) i Doug Ingle (Teclats). El conjunt britànic, que va usar tant el rock progressiu com el rock dur, va passar fonamentalment a la història per l’album “In - a- gadda – da - vida” i sobretot pel hit del mateix nom, número u al Regne Unit i de més 17 minuts de durada. Posteriorment, la formació es va anar desinflant a poc a poc.
Moody Blues. Banda composta en un principi per Danny Laine (veu, guitarra i harmònica), Clint Warwick (baix), Graeme Edge (bateria), Mike Pinder (piano i òrgan) i Ray Thomas (percussió i flauta). Posteriorment, Laine es va ajuntar als Wings de l’exbeatle Paul McCartney i va ser substituït per Justin Hayward (veu, guitarra i piano), període en què el grup, amb orígens en el rythm & blues i el rock psicodèlic i de trajectòria bastant irregular, va gravar el seu gran clàssic: l’elegant, sofisticat i simfònic “Nights in white satin”, basat en una obra d’Antonin Dvorak i present en l’àlbum "Days of future passed”.
Nice. Grup en què el teclista Keith Emerson, aleshores acompanyat pel cantant i baixista Lee Jackson, el guitarrista Brian Davidson i el trompetista i flautista David O’List, es va donar-se a conèixer i on va desenvolupar les seves primeres experimentacions, amb l’ús exhaustiu de les noves tecnologies com els sintetitzadors. Més tard, es va unir a Greg Lake i Carl Palmer.
Procol Harum (foto). Banda integrada inicialment per Gary Brooker (veu i piano), Robin Trower (guitarra), Dave Knights (baix), B. J. Wilson (bateria), Matthew Fisher (òrgan) i Keith Reid (lletres). El grup va passar fonamentalment a la història del rock per l’edició del bell i psicodèlic tema “A wither shade of pale”, un dels grans clàssics de la història de la música popular i una de les primeres mostres, mitjançant els seus aires barrocs, de rock simfònic pel què fa a la música popular. Malgrat que la formació va comptar amb una prolongada trajectòria, Procol Harum mai va poder repetir aquell enorme èxit, número u a les llistes britàniques l’any 1967, durant l’estiu hippy per excel•lència.
Uriah Heep. Conjunt que va alternar el rock progressiu amb el hard rock i que va comptar com a membres originals amb David Byron (veu), Mick Box (guitarra), Paul Newton (baix), Alex Napier (bateria) i Ken Hensley (teclats). Posteriorment, formaria part del grup l’il•lustre baixista John Wetton, que va ser també integrant de les bandes Yes i Asia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario