Durant la dècada dels 60 del segle passat, després d’un munt d’anys en què l’abstracció va dominar abastament la pintura contemporània, la figuració, encara que des d’un punt de vista bastant peculiar, va tornar a aconseguir cert protagonisme gràcies al pop art, que va tenir com a màxim exponent l’artista novaiorquès Andy Warhol, que el 1966 va decidir donar suport al grup The Velvet Underground.
Per produir el primer àlbum de la formació, Warhol va imposar la presència de la seva musa, la model alemanya Nico, com a cantant, que d’aquesta forma es va unir als quatre membres originals del grup: Lou Reed (veu i guitarra), el gal•lès John Cale (baix i viola), Sterling Morrison (guitarra) i Maureen Tucker (bateria). El treball inicial es va titular simplement “The Velvet Underground & Nico”, que s’ha convertit en una de les obres més reinvindicades de la història de la música rock i va utilitzar de forma important la distorsió instrumental i la tècnica del feedback, tal com es demostra en la controvertida “Heroin”, la densa “Venus un furs” i la revolucionària “Sister Ray”, característiques que arribarien al seu apogeu dues dècades més tard mitjançant el noise rock. El disc, però, comercialment parlant, va passar pràcticament desapercebut durant la seva època.
Si el primer àlbum del grup novaiorquès, que va portar certa intel•lectualitat al món del rock, podríem dir que, pel que fa a alguns aspectes, es va avançar 20 anys al seu temps, malgrat que hi havia temes bastant accessibles com “Sunday morning”, “Run run run“, “There she goes again”, “Femme fatale” o “I’ll be your mirror”, els dos darrers interpretats per Nico, el segon treball del conjunt nord-americà “White light / white heat”, es un dels discs més avantguardistes, visionaris i complicats de la història de la música popular, en una gravació que ja no va produir Warhol i en la qual no hi va ser present Nico, que va iniciar una carrera independent.
Després de “White light / white heat”, Cale, màxim exponent de la via de la distorsió de la banda novaiorquesa, va abandonar el grup per desavinences amb Reed i va començar la seva aclamada trajectòria en solitari, que va tenir un punt àlgid amb l’elogiat àlbum “Paris 1919”. No és estrany doncs que el tercer treball de la formació, de títol homònim, fos una obra molt més tranquil•la, calmada i assossegada.
Arran de l’edició del tercer disc, qui aleshores va deixar el conjunt de Nova York va ser el propi Reed, període en què va viatjar a Anglaterra i, de la mà de David Bowie, va gravar els seus principals treballs com a intèrpret solista: “Transformer” i el conceptual “Berlin”. Llavors , Doug Yule, que havia substituït Cale en l’obra anterior, va fer-se amb les regnes del grup, que va editar “Loaded” i “Squeeze”, després dels quals The Velvet Underground es va dissoldre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario