domingo, 28 de septiembre de 2014

SOMEBODY TO LOVE




Grup: Jefferson Airplane.
Any: 1967.
Formació: Grace Slick, Paul Kantner, Marty Balin, Jorma Kaukonen, Jack Casady i Spencer Dryden.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Surrealistic Pillow.
El millor: un dels clàssics del popular grup hippy.
El pitjor: no era una versió original dels Airplane.

Grace Slick, la que va ser carismàtica vocalista de la banda hippy i psicodèlica Jefferson Airplane, havia estat abans cantant de la formació The Great Society, que tenia com a component el seu germà Darby, que va composar “Somebody to love” per al grup, passant la peça bastant desapercebuda per al gran públic. Més tard, Grace la va adaptar per als Airplane per a l’històric àlbum “Surrealistic pillow”, convertint-se en el primer single del treball, per davant de l’himne psicodèlic “White rabbit”. La versió del conjunt de San Francisco va tenir un caràcter més enèrgic i rocker i va arribar al top 10 de les llistes de Billboard. El tema ha estat utilitzat en vàries pel•lícules, com per exemple en “A serious man”, dels germans Joel i Ethan Coen. 

jueves, 25 de septiembre de 2014

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: BLACK SABBATH




A finals de la dècada dels 60, i després d’haver adoptat noms com Polka Tulk o Earth, es va formar el quartet Black Sabbath, en un principi un grup de blues rock amb influències jazzístiques. Tony Iommi (guitarra), únic membre permanent de la formació i el seu principal compositor musical; el peculiar Ozzy Osbourne (veu), Geezer Butler (baix), lletrista de la banda, i Bill Ward (bateria), van ser els components inicials i també de l’era clàssica del conjunt britànic, la qual va tenir lloc durant la pràctica totalitat del decenni dels 70.

El grup de Birmingham va representar la part sinistra, gòtica, terrorífica, fosca i apocalíptica dels inicis del hard rock. La banda anglesa es va convertir en una de les formacions clau dels anys 70, però especialment va passar a la història de la música popular pels seus tres primer àlbums: l’inicial de títol homònim, “Paranoid”, el seu treball estel•lar i un dels cims del rock dur, a l’alçada del quart disc de Led Zeppelin o el “Machine head” de Deep Purple, i “Master of reality”.

Tanmateix, a poc a poc el grup britànic va anar perdent força, arribant a la dècada dels 80 en un estat de força decadència i de clar esgotament. Va ser en aquella etapa quan les marxes de Butler, Ward i Osbourne, que va seguir una popular carrera en solitari, sense oblidar el reality show televisiu que va protagonitzar amb la seva família, van deixar Iommi com a únic membre original de la banda, època en què va convertir la marca en una eina personal, la qual va sotmetre a freqüents i continuats canvis, en un període caracteritzat per una gran irregularitat i la pèrdua de transcendència.

Abans de tornar-se a reunir els quatre membres fundadors del grup, van passar per les files de Black Sabbath músics de la importància dels vocalistes Ronnie James Dio, procedent de Rainbow, i Ian Gillan, cantant de Deep Purple durant l’etapa estel•lar d’aquest grup; el baixista Glenn Hugues, que també havia format part de la banda de Hertford, o els bateries Bev Bevan, exintegrant d’Electric Light Orchestra, un altre conjunt de Birmingham, i Cozy Powell, que posteriorment s’uniria, en substitució de Carl Palmer, als simfònics Keith Emerson i Greg Lake. 

miércoles, 24 de septiembre de 2014

THE TIMES, THEY ARE A - CHANGIN (ÀLBUM)




Intèrpret: Bob Dylan.
Any: 1964.
Àlbum d’estudi anterior: The freewheelin’ Bob Dylan (1963).
Àlbum d’estudi posterior: Another side of Bob Dylan (1964).
El millor: la millor mostra del Dylan combatiu.
El pitjor: no està considerat un dels seus millors treballs.

Quan l’any 1964 Bob Dylan va gravar el cèlebre àlbum “The times, they are a - changin’”, el tercer de la seva discografia, el cantautor nord-americà era ja una gran estrella de la música folk, sobretot arran de l’edició de l’obra “The freewheelin’ Bob Dylan”, que conté la popular peça “Blowin’ in the wind”. Precisament a través d’un estil molt semblant al d’aquesta cançó, és a dir, mitjançant la protest song, el compositor va elaborar el treball analitzat, en què condemna fets com la injustícia social, la pobresa o el racisme, sense oblidar els temes on l’amor hi pren el protagonisme. El disc va ser un èxit relatiu als Estats Units, mentre que, com era habitual en les obres de Dylan en aquella època, va suposar un important triomf a la Gran Bretanya. La peça de títol homònim, tot un clàssic de la música popular, i “With God on our side”, cançó que servia, interpretada per tots els artistes presents, per clausurar el festival de Newport, hi destaquen en l’àlbum, que no està considerat dels millors de l’autor segons la premsa especialitzada. 

lunes, 22 de septiembre de 2014

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: LED ZEPPELIN




Jimmy Page (foto), que fins llavors havia estat un destacat músic d’estudi, va entrar en la mítica formació britànica de rythm & blues The Yardbirds com a baixista, però arran de la marxa de Jeff Beck, que havia substituït Eric Clapton, es va convertir en el tercer gran guitarrista del grup londinenc. Una vegada la banda es va dissoldre, Page va intentar una continuïtat amb la confecció dels New Yardbirds, germen de Led Zeppelin.

Page, considerat aleshores el millor guitarrista de la música rock, juntament amb Jimi Hendrix, Duanne Allman i els ja significats Clapton i Beck, va reclutar el cantant Robert Plant, el baixista John Paul Jones, un altre home que s’havia foguejat en els estudis de gravació, i el bateria John Bonham per formar la nova banda, que es va convertir en la principal formació del naixent gènere del hard rock, en particular, i en un dels grups més populars, en línies generals, de la dècada dels 70, període en què es va erigir en una autèntica stadium band i en la qual potser només conjunts com The Rolling Stones o Pink Floyd van aconseguir una fama i seguiment similars.

La formació britànica va facturar, durant els inicis de la seva trajectòria, quatre àlbums mitjançant una sèrie numerada, entre els quals van destacar-ne sobretot “Led Zeppelin II”, on es troba el clàssic “Whole lotta love”, un tema adaptat d’un blues de Willie Dixon que ja havia interpretat el quartet mod Small Faces, i de manera molt especial “Led Zeppelin IV”, en què hi figura la llegendària peça “Stairway to heaven”, himne generacional que uneix folk i rock dur, a més d’altres talls emblemàtics com “Black dog”, “Rock and roll” i “When the levee breaks”.

Led Zeppelin, ja constituïda de forma plena en una associació de masses, va mantenir perfectament el tipus quan va començar a editar àlbums amb títols podríem dir convencionals, quant a les confeccions de “Houses of the holy” i “Physical graffity”, però el grup va iniciar certa decadència arran de la gravació de “Presence”, fet que es veuria ratificat amb “In through the out door”. Va ser en aquell període, concretament l’any 1980, quan el bateria John Bonham va trobar la mort arran d’una colossal ingestió d’alcohol, moment en què els altres tres components van decidir dissoldre la banda, encara que més tard sortiria a la venda el disc “Coda”.

Després de la separació, Page, Plant i Jones van continuar en solitari, encara que només el cantant va tenir cert èxit comercial, sempre, però, des d’un punt de vista secundari, molt allunyat dels grans temps de Led Zeppelin. Posteriorment, mitjan la dècada dels 90, Page i Plant van formar un duo que va comptar amb l’edició de tres àlbums. 

TOP 10: ÀLBUMS DE LA DÈCADA DELS 60






1. Sgt. Pepper’s lonely hearts club band
The Beatles / 1967 / pop

2. The Beatles (the white album)
The Beatles / 1968 / pop

3. Forever changes
Love / 1967 / rock psicodèlic

4. Aftermath
The Rolling Stones / 1966 / rythm & blues

5. Abbey road
The Beatles / 1969 / pop

6. The Velvet Underground & Nico
The Velvet Underground / 1967 / rock psicodèlic

7. The Doors
The Doors / 1967 / blues rock

8. Blonde on blonde
Bob Dylan / 1966 / Folk rock

9. Something else by the Kinks
The Kinks / 1967 / rythm & blues

10. Surrealistic pillow
Jefferson Airplane / 1967 / folk psicodèlic

A la foto, The Beatles caracteritzats com la banda del sergent Pepper.

jueves, 18 de septiembre de 2014

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL ROCK DUR




La principal font del rock dur, durant els seus inicis un fenomen, com el rock progressiu, establert essencialment al Regne Unit, es troba en les diferents bandes angleses de rythm & blues de la dècada dels 60, com per exemple The Who, Small Faces, Cream o de forma molt especial The Kinks, quan des de molts sectors s’assegura que el riff de Dave Davis al cèlebre hit “You really got me” va suposar una gran influència, i The Yardbirds, grup que va tenir com a tercer gran guitarrista Jimmy Page, qui, una vegada es va dissoldre la formació, va fundar Led Zeppelin (foto), un dels conjunts clau en l’aparició i la consolidació del gènere.

Malgrat que van ser moltes les formacions que es van apuntar a la moda del hard rock, entre les quals per exemple es podrien destacar Free i els canadencs Steppenwolf, el gènere, que va aparèixer durant el segon lustre del decenni dels 60 i es va consolidar al llarg de la dècada posterior, va comptar amb tres grans bandes pel que fa als inicis del corrent: els ja significats Led Zeppelin, probablement, amb el mítics The Rolling Stones, el grup més gran dels 70; Black Sabbath, que en va ser la versió sinistra i fosca de l’estil, i Deep Purple, que havia tingut uns orígens situats en el rock simfònic.

Amb el pas dels anys, el gènere es va endurir encara més i va donar pas al heavy metal, que va tenir com a grup estel•lar la banda australiana AC / DC, la qual va suposar una inqüestionable influència per als conjunts de l’anomenada english new wave of heavy metal, que durant la dècada dels 80, el millor període de l’estil, va agrupar formacions com Deff Leppard, Iron Maiden, Judas Priest, Motörhead, Rainbow o Whitesnake, entre moltes d’altres, sense oblidar els alemanys Scorpions o els californians Van Halen.

Seguidament, mentre una part del hard rock va arribar a extrems molt radicalitzats com el hardcore, el thrash metal o l’speed metal, mitjançant conjunts com Megadeth, Metallica o els brasilers Sepultura, una altra part va fer un recorregut invers i va néixer allò que podríem anomenar heavy de perruqueria, en un període en què el moviment, fins aleshores considerat salvatge, polèmic i de certa forma masclista, es va domesticar, va apropar-se al sexe femení i va donar el salt definitiu cap a l'escena plenament comercial i la moda AOR, amb grups veterans com Rainbow o Whitesnake o bandes molt influenciades pel glam rock com Bon Jovi, Europe o els ressorgits Aerosmith, formació australiana que havia tingut uns inicis de caire més radical durant els anys 70.

Pel que fa a les darreres dècades, el rock dur ha continuat sent un dels estils més populars, comuns i utilitzats, i un bon exemple el podem trobar en el gènere grunge, que, arran d’aparèixer a finals del decenni dels 80 a la ciutat nord-americana de Seattle, a l’estat occidental de Washington, va comptar amb un gran seguiment durant el primer lustre dels 90 de la mà de grups com Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden, Foo Fighters o Mudhoney. 

miércoles, 17 de septiembre de 2014

SURFING SIRLES




Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonés).
Formació: Martí Sales (veu i guitarra), Uri Caballero (guitarra), Xavi Garcia (Bateria) i Guillem Caballero (teclats i veu).
Dècades: 00 i 10.
Gèneres: pop, rock, punk i garage rock.
Principal àlbum: Música de consum (2013).
El millor: els directes.
El pitjor: la mort d’Uri va suposar també la fi del grup.

Surfing Sirles va ser un grup barceloní que, malgrat el boom que aleshores vivia el folk pop en llengua catalana, amb formacions com Manel o Els Amics de les Arts, va preferir expressar-se mitjançant un enèrgic rock de garatge, amb dosis psicodèliques, molt influït pel punk, fet que es va poder constatar clarament en els seus espectaculars concerts en viu. Després de l’edició de quatre àlbums, la mort del guitarrista Uri Caballero va suposar la desaparició de la banda.