HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: SANTANA



A finals de la dècada dels 60, quan va sorgir el fenomen Santana, l’anomenat rock llatí havia tingut alguna mostra d’importància, com va ser el cas de Herb Alpert & Tijuana Brass, però, no obstant, sempre hi va haver un abans i un després de la irrupció del grup liderat pel guitarrista d’origen mexicà, que va comptar amb integrants com els cantants Andy Vargas i Tony Lindsay, el teclista Gregg Rollie, el bateria Michael Schrieve o els percussionistes José Chepito Areas i Mike Carabello, entre molts d’altres.

El descobriment de la banda va tenir lloc el mes d’agost de l’any 1969, quan es va presentar al festival hippy de Woodstock sent encara un grup desconegut per al gran públic, fet que no va ser cap impediment perquè la seva animada, enèrgica i festiva actuació fos una de les més admirades del cèlebre i històric esdeveniment. El mateix any, la formació havia extret el seu primer àlbum, de títol homònim.

Un any més tard, el conjunt fundat a San Francisco va editar el seu treball més valorat i aclamat per la crítica: “Abraxas”. L’obra, que va ser igualment un gran èxit comercial, comptava amb tres peces cabdals: “Black magic woman”, el cover d’una cançó del britànic Peter Green, guitarrista de John Mayall i fundador del conjunt Fleetwood Mac; “Oye como va”, la versió d’un tema escrit pel músic d’origen portorriqueny Tito Puente, i la instrumental i emocionant “Samba pa tí", composta pel mateix Santana, amb col•laboració amb Fred Catero.

Posteriorment, Carlos, que va sotmetre la seva formació a continus canvis i que, en ocasions, va actuar i gravar en solitari, es va acostar a un altre fenomenal guitarrista, John McLaughlin, home que va ser clau perquè el músic mexicà, en primer lloc, s’acostés al jazz, gènere que va ser bàsic en alguns dels treballs que Santana va realitzar durant bona part de la dècada dels 70, i perquè, en segon lloc, es veiés molt influït per la religió i cultura de l’Índia, període en què fins i tot va adoptar el nom de Devadip. Durant aquella època, el músic de Jalisco va col•laborar, com també ho va fer McLaughlin, amb el geni andalús de la guitarra Paco de Lucía.

A finals del decenni dels 70, moment en què Santana va intentar repetir l’èxit de “Samba pa tí” amb altres temes instrumentals, com “Europa” o “Moonflower”, la seva creativitat va entrar en evident crisi, circumstància que va continuar durant la següent dècada, encara que el guitarrista va ressorgir amb força a principis dels anys 90, quan va editar el molt vengut i premiat “Supernatural”, que, no obstant, també ha estat una de les seves produccions més comercials, accessibles i poc arriscades.

TOP 10: ÀLBUMS DE LA DÈCADA DELS 70

1. The raise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from mars

David Bowie / 1972 / glam rock

2. Sticky fingers
The Rolling Stones / 1971 / blues rock

3. Unknown pleasures
Joy Division / 1979 / postpunk

4. London Calling
The Clash / 1979 / punk rock

5. Marquee moon
Television / 1977 / new wave

6. Darkness on the edge of town
Bruce Springsteen / 1978 / rock

7. Setting sons
The Jam / 1979 / new wave

8. Who’s next
The Who / 1971 / blues rock

9. Harvest
Neil Young / 1972 / folk rock

10. After the gold rush
Neil Young / 1970 / country rock

A la foto, una imatge de David Bowie de l’era del glam rock. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL JAZZ ROCK

La història de la música popular s’ha caracteritzat al llarg del temps per les diferents fusions entre diversos gèneres. De fet, el rock primigeni va ser una barreja entre el country d’arrel blanca i el blues d’origen negre, mentre que posteriorment hi van tenir lloc les aproximacions entre el moviment rocker i altres estils com el folk, el country o el jazz.

Si bé és veritat, no sense crítiques dels sectors més puristes, que músics de clares arrels jazzísitiques com el geni Ray Charles, el mític Miles Davis, que aleshores va col•laborar amb altres figures del corrent com John Coltrane, Herbie Hancock o Brandford Masalis, o el llegendari Chick Corea, que va formar amb Flora Purim, Stanley Clarke, Airto Moreira i Joe Farrell l’associació Return to Forever, es van acostar a la música rock, els exemples que més es van identificar en la fusió entre els dos gèneres van ser John Mclaughlin & the Maharavishnu Orchestra, Blood, Sweat & Tears, Chicago o Santana, que tindrà un capítol a part en aquesta història del rock.

Blood, Sweat & Tears (foto). Macrobanda integrada en principi per Alexis Korner (teclats, piano i òrgan), Steve Katz (guitarra), Bobby Colomby (veu, bateria i percussió), Jim Fielder (baix), Fred Lipsius (saxofon), Randy Brecker (trompeta), Jerry Weiss (trompeta) i Dick Halligan (trombó). Mentre Korner es va mantenir al grup, aquest, que va destacar mitjançant l’àlbum “Child is a father to the man”, va ser una formació de blues rock, però, arran de la marxa del teclista, es va acostar posteriorment al jazz i també a un tipus de música més comercial, sobretot quan es van fitxar els vocalistes David Clayton – Thomas i Jerry Fisher.

Chicago. Grup fundat a la gran urbs d’Illynois per Peter Cetera (veu i baix), Terry Kath (guitarra), Danny Seraphine (bateria), Robert Lamm (teclats), Walter Parazaider (saxofon), Lee Loughnane (trompeta), i James Pankow (trombó). La banda, que en un principi va adoptar el nom de Chicago Transit Authority, va ser una de les primeres en utilitzar el jazz rock, però més tard es va apropar a una música pop molt comercial, en una etapa en què es va convertir en un dels conjunts més venedors dels Estats Units i en què va gravar el hit AOR “If you leave me now”.

John McLaughlin & the Maharavishnu orchestra. Reconegut com un dels millors guitarristes de la història, Mclaughlin va ser un dels pioners en la fusió entre el jazz i el rock, en un moment en què la seva reconversió a la religió hinduista va propiciar el seu canvi de nom pel de Maharavishnu, que va adoptar l’orquestra que va formar i la qual van integrar també el baixista Rick Laid, el bateria Billy Cobham, el teclista i organista Jan Hummer i el violinista Jerry Godmon. McLaughlin, que va col•laborar amb músics de jazz com Miles Davis, Chick Corea o Tony Williams, i va influenciar abastament Carlos Santana, es va apropar a la world music, com per exemple al flamenc de la mà de Paco de Lucía.

LA TROBA KUNG - FU

Lloc de fundació: La Garriga (Vallès Oriental).

Formació: Joan Garriga (veu i acordió), Miguel Serviole (guitarra i veu), Luis Arcos (guitarra), Marià Roch (baix i veu), Pep Terricabras (bateria) i Flor Inza (percussió).

Dècades: 00 i 10.
Gèneres: rock, blues rock, rumba i fusió.
Principal àlbum: A la panxa del bou (2010).
El millor: gires per tot el món.
El pitjor: potser a Catalunya hi ha molts grups similars.

Després de la dissolució dels històrics Dusminguet, Joan Garriga, un dels seus components, va fundar La Troba Kung - Fu a la localitat del Vallès Oriental de la Garriga (valgui la redundància). La formació, una de les moltes que els últims anys a Catalunya han utilitzat la rumba i la fusió, ha realitzat gires arreu del món, per Catalunya, Espanya, Europa, l’Amèrica Llatina o els Estats Units, país en el qual ha actuat al Lincoln Center de Nova York. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES BANDES PIONERES DEL ROCK DUR

Aerosmith. Banda de rock dur molt influenciada pel glam rock formada inicialment pel mediàtic i peculiar Steven Tyler (veu), Jerry Perry (guitarra), Brad Whitford (guitarra), Tom Hamilton (baix) i Joey Kramer (bateria). Durant la seva primera època, va triomfar sobretot gràcies a l’emblemàtic i elogiat àlbum “Toys in the attic”, un dels treballs clàssics del hard rock, però els problemes derivats per les drogues van obligar a obrir un parèntesi d’inactivitat, després del qual el grup de Boston va tornar mitjançant un estil molt més comercial, suau i accessible.

Bachman – Turner Overdrive. Una vegada es va dissoldre el grup Guess Who, i després de no materialitzar-se una unió amb el teclista britànic Keith Emerson, el seu líder, Randy Bachman (veu i guitarra), va fundar una nova banda amb C. Fred Turner (baix i veu), Tim Bachman (guitarra i veu) i Robbie Bachman (bateria i percussió). La formació de Winnipeg va tenir un enorme èxit al Canadà i va triomfar gràcies a hits com “You ain’t seen nothing yet” o “Takin’ care of business”, i molt especialment a través de l’àlbum “Not fragile”.

Bad Company. Supergrup format per Paul Rodgers (veu) i Simon Kirke (bateria), tots dos procedents de la banda Free, a més de Mark Ralphs (guitarra i teclats), exintegrant del conjunt glam Mott the Hoople, i Boz Burrell (bateria), que havia tocat amb els progressius King Crimson. Després d’uns inicis espectaculars, el grup va entrar en crisi, moment en el qual Rodgers va abandonar per ser reemplaçat per la futura estrella heavy Ted Nugent.

Faces. Una vegada es va dissoldre la banda mod Small Faces, tres dels seus components, el baixista Ronnie Lane, el bateria Kenny Jones i el teclista Ian McLagan, van fundar una nova formació, a la qual van anomenar simplement Faces i que van completar el cantant i futura estrella Rod Stewart i el guitarrista i molt aviat stone Ron Wood, després que tots ja coincidissin en un dels grups fundats per l'exyardbird i gran de la guitarra Jeff Beck. La triomfant carrera en solitari, de forma paral·lela, d'Stewart va aixecar certa inquietud en el conjunt britànic.

Free (foto). Una de les primeres bandes en utilitzar el hard rock, va estar integrada per Paul Rodgers (veu), Paul Kossoff (guitarra), Andy Fraser (baix) i Simon Kirke (bateria). El grup britànic va triomfar amb força gràcies al hit “All night long” i l’album “Highway”, però els greus problemes de Kossoff amb les drogues van portar la inestabilitat, moment en què Rodgers, que molts anys després seria vocalista de Queen, i Kirke van fundar el supergrup Bad Company.

Guess Who. Conjunt format a partir de la banda The Expressions, a la ciutat canadenca de Winnipeg, a l’estat de Manitoba, per Randy Bachman (guitarra i veu), Burton Cummings (veu i guitarra), Jim Kale (baix) i Garry Peterson (bateria). El quartet va tenir un gran èxit amb el tema “American woman” i va comptar amb un important ressò al seu país, però li van mancar certa regularitat i seguiment internacional. Posteriorment, Randy va fundar la Bachman – Turner Overdrive.

Humble Pie. El líder, cantant i guitarrista de la llegendària formació londinenca de rythm & blues Small Faces, va fundar el supergrup Humble Pie, juntament amb el també guitarrista Peter Frampton, excomponent de Herd; el baixista Greg Ridley, que havia format part d'Spoohy Tooth, i el bateria Jerry Shirley. La banda britànica, que va comptar amb un important èxit a l'altra banda de l'Atlàntic, va anar perdent força fins a desaparèixer, moment en què Frampton va iniciar la carrera en solitari.

Move. Integrat els primers anys per Roy Wood (guitarra i veu), Carl Wayne (veu), Trevor Burton (guitarra), Ace Kefford (baix), Bev Bevan (bateria), Nicky Hopkins (piano) i Tony Visconti (diferents instruments), va ser una banda mod de rythm & blues endurit, semblant a Small Faces, que es va caracteritzar per espectaculars i contundents concerts en directe. Posteriorment, Wood, Bevan i Jeff Lynne (veu, guitarra i piano), que va entrar més tard, van fundar la popular Electric Light Orchestra.

Steppenwolf. Grup canadenc integrat en principi per John Kay (veu, guitarra i harmònica), Michael Monarch (guitarra), Rushter Moreve (baix), Jerry Edmonton (bateria) i Golby McJohn (piano i òrgan). El seu gran triomf va ser el clàssic “Born to be wild”, el tema principal del mític film hippy “Easy Ryder”, dirigit per Dennis Hopper. Tanmateix, el quintet, que va confeccionar unes lletres molt polititzades, no va tenir massa continuïtat ni tampoc regularitat.

THE PAINS OF BEING PURE AT HEART



Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).

Formació inicial: Kip Berman (veu i guitarra), Alex Naidus (baix), Kurt Feldman (bateria) i Peggy Wang – East (teclats i veu).

Dècada estel•lar: 10.
Gèneres: rock alternatiu, noise rock i shoegazing.
Principal àlbum: Belong (2011).
Altres àlbums d’estudi: The Pains of Being Pure at Heart (2009) i Days of abandon (2014).
El millor: retorn de la moda shoegazing.
El pitjor: ja han marxat dos membres fundadors.

La banda de pompós i estrany nom The Pains of Being Pure at Heart, fundada a la ciutat de Nova York, va posar de nou de moda l’estil shoegazing, que havia triomfat entre finals dels 80 i començaments dels 90 mitjançant grups com els irlandesos My Bloody Valentine, per qui han estat molt influenciats, sobretot per la contundència sonora, mentre que alguns dels seus components han exercit de productors dels seus àlbums, entre els quals en destaca el segon d’ells: “Belong”. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: DEEP PURPLE

Malgrat que Deep Purple es va convertir en una de les bandes clau durant el començament i la consolidació del hard rock, els inicis del grup britànic van transcórrer per les vies del rock simfònic, fet en el qual va ser bàsica la tasca del teclista Jon Lord, que van fundar el conjunt anglès juntament amb el cantant Rod Evans, el guitarrista Richie Blackmore, el baixista Nick Simper i el bateria Ian Peace.

Amb el pas del temps, però, el quintet es va aproximar al naixent rock dur, i va ser mitjançant aquest gènere que la banda fundada a la localitat britànica de Hertford va passar a la història, en un període en què Evans i Simper van abandonar el grup i van ser respectivament substituïts per Ian Gillan i Roger Glover, que van completar la composició clàssica de Deep Purple.

L’època estel•lar de la formació anglesa es va iniciar amb l’àlbum “Deep Purple in rock”, el primer de hard rock i en el qual es troba la pista “Child in time”; va continuar amb “Fireball” i “Machine head”, la seva gran obra i en què hi forma part el clàssic “Smoke on the water”, amb el cèlebre riff de la guitarra de Blackmore, i es va consolidar amb els treballs “Who do we think we are”, “Burn”, “Stormbringer” i “Come taste the band”, després dels quals es va iniciar una profunda decadència. Igualment cal destacar durant aquella etapa l’històric directe “Made in Japan”, un dels millors discs en viu de la història de la música rock.

Les marxes de Gillan i Glover, als quals van substituir respectivament David Coverdale i Glenn Hugues, van suposar l’inici de la crisi de Deep Purple, a pesar del carisma del nou cantant. Malgrat tot, la influència que ha exercit la banda britànica en grups clau del heavy metal de la dècada dels 80 ha estat inqüestionable, sense oblidar que de les seves files van sorgir conjunts emblemàtics com la que va formar Gillan, així com Rainbow, sota el lideratge de Blackmore i amb Ronnie James Dio com a primer vocalista, i Whitesnake, formació comandada per Coverdale i de la qual també hi van formar part Lord i Peace.

Posteriorment, han hagut vàries refundacions de Deep Purple amb la presència de quatre dels seus membres bàsics, concretament Gillan, Glover, Lord i Peace, encara que Blackmore ho va deixar definitivament, sent substituït per Steve Morse.