HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: LA MÚSICA POPULAR EN CATALÀ A LA DÈCADA DELS 60



Un dels primers intèrprets de l’estat espanyol que es va aproximar una mica a allò que podríem considerar música pop, José Guardiola, i alguns dels grups que van utilitzar el gènere rock, com van ser els casos del Duo Dinámico, los Sírex, los Mustang, los Salvajes o els molt reivindicats Lone Star, s’havien format a Catalunya, mentre que les dues bandes amb més èxit internacional durant els anys 60, los Bravos i Pop Tops, es van establir en terres catalanes per raons discogràfiques, però els nous aires musicals anglosaxons a penes van tenir repercussió pel que a la llengua catalana.

Evidentment, el decenni dels 60 del segle passat, quan el franquisme ja havia superat les dues primeres dècades al poder, era una època molt dura per a l’idioma i la cultura catalans, encara que llavors la dictadura va fer una petita, gairebé insignificant, obertura que va servir almenys per publicar alguns llibres i discs en català, això si, amb el trist tema de la censura sempre a l’aguait.

Precisament pel moment polític que vivien Catalunya, en particular, i Espanya, en general, no és estrany que a començaments de la dècada sorgissin els moviments de la Nova Cançó Catalana i dels 16 Jutges, corrents de reivindicació de democràcia i llibertat, molt influït per cantautors francòfons com Jacques Brel, Georges Brassens o Georges Moustaki, que va tenir el seu primer acte fonamental mitjançant la peça “Al vent”, composta i interpretada pel cantautor valencià Raimon Pelejero (foto).

Després de l’èxit del cantant de Xàtiva, que igualment va escriure el tema “Se’n va anar”, amb el qual l’intèrpret barcelonina Salomé va guanyar el festival del Mediterrani, van aparèixer altres artistes que farien història en la música en llengua catalana, com van ser els casos del barceloní del Poble Sec Joan Manuel Serrat, que es va negar l’any 1968 a actuar al popular festival d’Eurovisió per no poder interpretar en català; l’empordanès Lluís Llach o la mallorquina Maria del Mar Bonet, encara que aquests cantants passarien per la seva millor època durant el decenni dels 70.

THE CORRECT USE OF SOAP

Grup: Magazine.

Any: 1980.

Formació: Howard Devoto, John McGeoch, Barry Adamson, John Doyle i Dave Formula.
Àlbum d’estudi anterior: Seconhand daylight (1979).
Àlbum d’estudi posterior: Magic, murder and the weather (1981).
El millor: A song from under the floorboards.
El pitjor: després del disc, es va produir l’abandonament de John McGeoch.

“The correct use of soap” va ser el tercer àlbum editat pel quintet postpunk Magazine, els components del qual havien tingut una important experiència en el punk rock, sent precisament l’obra analitzada un petit retorn a les seves influències. El disc, potser el més cèlebre dels gravats pel grup britànic encapçalat pel cantant Howard Devoto, va extreure cançons com l’esplèndida “Because you’re frightened”, que obre el treball; “Thank you (falettinme be mice elf agin)”, un cover d’una peça del grup nord-americà Sly & the Family Stone; “Sweetheart contract” o “A song from under the floorboards”, una extraordinària cançó que, sense pretensió d’exagerar, es troba entre els millors temes escrits durant l’era de la new wave i la totalitat de la dècada dels 80. Després de l’edició de l’àlbum, el guitarrista John McGeoch va deixar la banda i es va integrar a Siouxsie & the Banshees.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: SANTANA



A finals de la dècada dels 60, quan va sorgir el fenomen Santana, l’anomenat rock llatí havia tingut alguna mostra d’importància, com va ser el cas de Herb Alpert & Tijuana Brass, però, no obstant, sempre hi va haver un abans i un després de la irrupció del grup liderat pel guitarrista d’origen mexicà, que va comptar amb integrants com els cantants Andy Vargas i Tony Lindsay, el teclista Gregg Rollie, el bateria Michael Schrieve o els percussionistes José Chepito Areas i Mike Carabello, entre molts d’altres.

El descobriment de la banda va tenir lloc el mes d’agost de l’any 1969, quan es va presentar al festival hippy de Woodstock sent encara un grup desconegut per al gran públic, fet que no va ser cap impediment perquè la seva animada, enèrgica i festiva actuació fos una de les més admirades del cèlebre i històric esdeveniment. El mateix any, la formació havia extret el seu primer àlbum, de títol homònim.

Un any més tard, el conjunt fundat a San Francisco va editar el seu treball més valorat i aclamat per la crítica: “Abraxas”. L’obra, que va ser igualment un gran èxit comercial, comptava amb tres peces cabdals: “Black magic woman”, el cover d’una cançó del britànic Peter Green, guitarrista de John Mayall i fundador del conjunt Fleetwood Mac; “Oye como va”, la versió d’un tema escrit pel músic d’origen portorriqueny Tito Puente, i la instrumental i emocionant “Samba pa tí", composta pel mateix Santana, amb col•laboració amb Fred Catero.

Posteriorment, Carlos, que va sotmetre la seva formació a continus canvis i que, en ocasions, va actuar i gravar en solitari, es va acostar a un altre fenomenal guitarrista, John McLaughlin, home que va ser clau perquè el músic mexicà, en primer lloc, s’acostés al jazz, gènere que va ser bàsic en alguns dels treballs que Santana va realitzar durant bona part de la dècada dels 70, i perquè, en segon lloc, es veiés molt influït per la religió i cultura de l’Índia, període en què fins i tot va adoptar el nom de Devadip. Durant aquella època, el músic de Jalisco va col•laborar, com també ho va fer McLaughlin, amb el geni andalús de la guitarra Paco de Lucía.

A finals del decenni dels 70, moment en què Santana va intentar repetir l’èxit de “Samba pa tí” amb altres temes instrumentals, com “Europa” o “Moonflower”, la seva creativitat va entrar en evident crisi, circumstància que va continuar durant la següent dècada, encara que el guitarrista va ressorgir amb força a principis dels anys 90, quan va editar el molt vengut i premiat “Supernatural”, que, no obstant, també ha estat una de les seves produccions més comercials, accessibles i poc arriscades.

TOP 10: ÀLBUMS DE LA DÈCADA DELS 70

1. The raise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from mars

David Bowie / 1972 / glam rock

2. Sticky fingers
The Rolling Stones / 1971 / blues rock

3. Unknown pleasures
Joy Division / 1979 / postpunk

4. London Calling
The Clash / 1979 / punk rock

5. Marquee moon
Television / 1977 / new wave

6. Darkness on the edge of town
Bruce Springsteen / 1978 / rock

7. Setting sons
The Jam / 1979 / new wave

8. Who’s next
The Who / 1971 / blues rock

9. Harvest
Neil Young / 1972 / folk rock

10. After the gold rush
Neil Young / 1970 / country rock

A la foto, una imatge de David Bowie de l’era del glam rock. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL JAZZ ROCK

La història de la música popular s’ha caracteritzat al llarg del temps per les diferents fusions entre diversos gèneres. De fet, el rock primigeni va ser una barreja entre el country d’arrel blanca i el blues d’origen negre, mentre que posteriorment hi van tenir lloc les aproximacions entre el moviment rocker i altres estils com el folk, el country o el jazz.

Si bé és veritat, no sense crítiques dels sectors més puristes, que músics de clares arrels jazzísitiques com el geni Ray Charles, el mític Miles Davis, que aleshores va col•laborar amb altres figures del corrent com John Coltrane, Herbie Hancock o Brandford Masalis, o el llegendari Chick Corea, que va formar amb Flora Purim, Stanley Clarke, Airto Moreira i Joe Farrell l’associació Return to Forever, es van acostar a la música rock, els exemples que més es van identificar en la fusió entre els dos gèneres van ser John Mclaughlin & the Maharavishnu Orchestra, Blood, Sweat & Tears, Chicago o Santana, que tindrà un capítol a part en aquesta història del rock.

Blood, Sweat & Tears (foto). Macrobanda integrada en principi per Alexis Korner (teclats, piano i òrgan), Steve Katz (guitarra), Bobby Colomby (veu, bateria i percussió), Jim Fielder (baix), Fred Lipsius (saxofon), Randy Brecker (trompeta), Jerry Weiss (trompeta) i Dick Halligan (trombó). Mentre Korner es va mantenir al grup, aquest, que va destacar mitjançant l’àlbum “Child is a father to the man”, va ser una formació de blues rock, però, arran de la marxa del teclista, es va acostar posteriorment al jazz i també a un tipus de música més comercial, sobretot quan es van fitxar els vocalistes David Clayton – Thomas i Jerry Fisher.

Chicago. Grup fundat a la gran urbs d’Illynois per Peter Cetera (veu i baix), Terry Kath (guitarra), Danny Seraphine (bateria), Robert Lamm (teclats), Walter Parazaider (saxofon), Lee Loughnane (trompeta), i James Pankow (trombó). La banda, que en un principi va adoptar el nom de Chicago Transit Authority, va ser una de les primeres en utilitzar el jazz rock, però més tard es va apropar a una música pop molt comercial, en una etapa en què es va convertir en un dels conjunts més venedors dels Estats Units i en què va gravar el hit AOR “If you leave me now”.

John McLaughlin & the Maharavishnu orchestra. Reconegut com un dels millors guitarristes de la història, Mclaughlin va ser un dels pioners en la fusió entre el jazz i el rock, en un moment en què la seva reconversió a la religió hinduista va propiciar el seu canvi de nom pel de Maharavishnu, que va adoptar l’orquestra que va formar i la qual van integrar també el baixista Rick Laid, el bateria Billy Cobham, el teclista i organista Jan Hummer i el violinista Jerry Godmon. McLaughlin, que va col•laborar amb músics de jazz com Miles Davis, Chick Corea o Tony Williams, i va influenciar abastament Carlos Santana, es va apropar a la world music, com per exemple al flamenc de la mà de Paco de Lucía.

LA TROBA KUNG - FU

Lloc de fundació: La Garriga (Vallès Oriental).

Formació: Joan Garriga (veu i acordió), Miguel Serviole (guitarra i veu), Luis Arcos (guitarra), Marià Roch (baix i veu), Pep Terricabras (bateria) i Flor Inza (percussió).

Dècades: 00 i 10.
Gèneres: rock, blues rock, rumba i fusió.
Principal àlbum: A la panxa del bou (2010).
El millor: gires per tot el món.
El pitjor: potser a Catalunya hi ha molts grups similars.

Després de la dissolució dels històrics Dusminguet, Joan Garriga, un dels seus components, va fundar La Troba Kung - Fu a la localitat del Vallès Oriental de la Garriga (valgui la redundància). La formació, una de les moltes que els últims anys a Catalunya han utilitzat la rumba i la fusió, ha realitzat gires arreu del món, per Catalunya, Espanya, Europa, l’Amèrica Llatina o els Estats Units, país en el qual ha actuat al Lincoln Center de Nova York. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES BANDES PIONERES DEL ROCK DUR

Aerosmith. Banda de rock dur molt influenciada pel glam rock formada inicialment pel mediàtic i peculiar Steven Tyler (veu), Jerry Perry (guitarra), Brad Whitford (guitarra), Tom Hamilton (baix) i Joey Kramer (bateria). Durant la seva primera època, va triomfar sobretot gràcies a l’emblemàtic i elogiat àlbum “Toys in the attic”, un dels treballs clàssics del hard rock, però els problemes derivats per les drogues van obligar a obrir un parèntesi d’inactivitat, després del qual el grup de Boston va tornar mitjançant un estil molt més comercial, suau i accessible.

Bachman – Turner Overdrive. Una vegada es va dissoldre el grup Guess Who, i després de no materialitzar-se una unió amb el teclista britànic Keith Emerson, el seu líder, Randy Bachman (veu i guitarra), va fundar una nova banda amb C. Fred Turner (baix i veu), Tim Bachman (guitarra i veu) i Robbie Bachman (bateria i percussió). La formació de Winnipeg va tenir un enorme èxit al Canadà i va triomfar gràcies a hits com “You ain’t seen nothing yet” o “Takin’ care of business”, i molt especialment a través de l’àlbum “Not fragile”.

Bad Company. Supergrup format per Paul Rodgers (veu) i Simon Kirke (bateria), tots dos procedents de la banda Free, a més de Mark Ralphs (guitarra i teclats), exintegrant del conjunt glam Mott the Hoople, i Boz Burrell (bateria), que havia tocat amb els progressius King Crimson. Després d’uns inicis espectaculars, el grup va entrar en crisi, moment en el qual Rodgers va abandonar per ser reemplaçat per la futura estrella heavy Ted Nugent.

Faces. Una vegada es va dissoldre la banda mod Small Faces, tres dels seus components, el baixista Ronnie Lane, el bateria Kenny Jones i el teclista Ian McLagan, van fundar una nova formació, a la qual van anomenar simplement Faces i que van completar el cantant i futura estrella Rod Stewart i el guitarrista i molt aviat stone Ron Wood, després que tots ja coincidissin en un dels grups fundats per l'exyardbird i gran de la guitarra Jeff Beck. La triomfant carrera en solitari, de forma paral·lela, d'Stewart va aixecar certa inquietud en el conjunt britànic.

Free (foto). Una de les primeres bandes en utilitzar el hard rock, va estar integrada per Paul Rodgers (veu), Paul Kossoff (guitarra), Andy Fraser (baix) i Simon Kirke (bateria). El grup britànic va triomfar amb força gràcies al hit “All night long” i l’album “Highway”, però els greus problemes de Kossoff amb les drogues van portar la inestabilitat, moment en què Rodgers, que molts anys després seria vocalista de Queen, i Kirke van fundar el supergrup Bad Company.

Guess Who. Conjunt format a partir de la banda The Expressions, a la ciutat canadenca de Winnipeg, a l’estat de Manitoba, per Randy Bachman (guitarra i veu), Burton Cummings (veu i guitarra), Jim Kale (baix) i Garry Peterson (bateria). El quartet va tenir un gran èxit amb el tema “American woman” i va comptar amb un important ressò al seu país, però li van mancar certa regularitat i seguiment internacional. Posteriorment, Randy va fundar la Bachman – Turner Overdrive.

Humble Pie. El líder, cantant i guitarrista de la llegendària formació londinenca de rythm & blues Small Faces, va fundar el supergrup Humble Pie, juntament amb el també guitarrista Peter Frampton, excomponent de Herd; el baixista Greg Ridley, que havia format part d'Spoohy Tooth, i el bateria Jerry Shirley. La banda britànica, que va comptar amb un important èxit a l'altra banda de l'Atlàntic, va anar perdent força fins a desaparèixer, moment en què Frampton va iniciar la carrera en solitari.

Move. Integrat els primers anys per Roy Wood (guitarra i veu), Carl Wayne (veu), Trevor Burton (guitarra), Ace Kefford (baix), Bev Bevan (bateria), Nicky Hopkins (piano) i Tony Visconti (diferents instruments), va ser una banda mod de rythm & blues endurit, semblant a Small Faces, que es va caracteritzar per espectaculars i contundents concerts en directe. Posteriorment, Wood, Bevan i Jeff Lynne (veu, guitarra i piano), que va entrar més tard, van fundar la popular Electric Light Orchestra.

Steppenwolf. Grup canadenc integrat en principi per John Kay (veu, guitarra i harmònica), Michael Monarch (guitarra), Rushter Moreve (baix), Jerry Edmonton (bateria) i Golby McJohn (piano i òrgan). El seu gran triomf va ser el clàssic “Born to be wild”, el tema principal del mític film hippy “Easy Ryder”, dirigit per Dennis Hopper. Tanmateix, el quintet, que va confeccionar unes lletres molt polititzades, no va tenir massa continuïtat ni tampoc regularitat.