lunes, 27 de octubre de 2014

TOP 10: ÀLBUMS DE LA DÈCADA DELS 80




1. The queen is dead
The Smiths / 1986 / pop alternatiu

2. Diesel and dust
Midnight Oil / 1987 / rock alternatiu

3. Surfer Rosa
Pixies / 1988 / rock alternatiu

4. The head on the door
The Cure / 1985 / new wave

5. Doolittle
Pixies / 1989 / rock alternatiu

6. Disintegration
The Cure / 1989 / pop alternatiu

7. Closer
Joy Division / 1980 / postpunk

8. Daydream nation
Sonic Youth / 1988 / noise rock

9. Technique
New Order / 1989 / new wave

10. Tattoo you
The Rolling Stones / 1981 / rock

A la foto, el grup britànic The Smiths.

jueves, 23 de octubre de 2014

HISTÒRIA DE LA MUSICA ROCK: EL GLAM ROCK





A començaments de la dècada dels 70, tant a la Gran Bretanya, lloc on el moviment va fer acte d’aparició, com als Estats Units, en un període en què la contracultura hippy havia entrat ja en decadència, va sorgir la moda del glam rock, un corrent que va donar una importància cabdal a la imatge, de vegades fins i tot més rellevant que la pròpia música.

Les principals característiques del glam va ser l’exhaustiu ús de la pintura facial i ocular, la utilització d’uns vestits molt llampants i d’espectaculars plataformes com a calçat, les teatrals i espectaculars representacions escèniques en els concerts en viu, l’obsessió per l’espai, fet normal si tenim en compte que l’home acabava d’arribar a la lluna, i l’aspecte andrògin de molts dels seus representants, jugant contínuament amb l’ambigüitat sexual, encara que cap de les grans figures del moviment eren realment homosexuals, com per exemple van ser els casos de David Bowie o Marc Bolan.

Indiscutiblement, David Bowie va ser la gran estrella del glam rock, de forma molt especial arran de gravar l’esplèndid album “The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from mars”, una autèntica obra mestra i un dels millors discs de la història del rock. Tanmateix, igual que altres grans de la música popular de tots els temps, com Bob Dylan, The Beatles o The Rolling Stones, no es va encasellar i l’era glam, encara que molt important, només va ser un capítol en la seva brillant trajectòria, realitzant ja mitjan la dècada les seves primeres mutacions, en primer lloc, amb el seu acostament a la música negra i, en segon lloc, quan de la mà de Brian Eno, i durant la seva estada a Berlín, va fer ús de la música avantguardista i electrònica.

Altres noms bàsics en el període dominat pel gènere glam van ser, pel que fa a solistes, l'anglès Gary Glitter i Alice Cooper, que en va ser la gran figura de la branca nord-americana de l’estil, i, quant a les bandes, pel que respecta al Regne Unit, T Rex (foto), amb el carismàtic Marc Bolan al capdavant; Mott the Hoople, Slade o Sweet, mentre que als Estats Units hi van destacar Suzi Quattro i The New York Dolls, que va ser una formació molt influent per al punk rock que estava a punt d’esclatar.

Igualment, encara que es va tractar d’intèrprets i grups que van utilitzar el glam més aviat com un complement en la seva carrera, hi van prendre part en el corrent el cantant i pianista anglès Elton John, els músics nord-americans Lou Reed, exlíder de The Velvet Underground, i Iggy Pop, anterior frontman de The Stooges, que van rebre la vital ajuda de Bowie, que per exemple li va produir al primer l’històric àlbum “Transformer” i al segon el cèlebre disc “The idiot”, o diversos conjunts, com els britànics Genesis, aleshores encapçalats per Peter Gabriel i una de les principals bandes de rock progressiu; Roxy Music, que liderats per Bryan Ferry i Brian Eno van suposar la part més sofisticada, elegant i intel•lectualitzada de la moda, i Queen, amb el carismàtic Freddy Mercury de vocalista. Igualment, van aparèixer dues formacions que van fusionar perfectament el glam amb el hard rock: els australians Aerosmith i els nord-americans Kiss, portant aquests últims el gènere a situacions extremes.

Amb el pas dels anys, podríem dir que el glam es va anar degenerant i pràcticament es va convertir en un circ per observar qui la feia més grossa. Van ser els temps en què Iggy Pop es produïa talls en les seves embogides actuacions o el cantant i baixista de Kiss, Gene Simmons, deixava anar sang fictícia per la boca. El moviment va entrar en decadència, però ha tingut diversos revivals al llarg del temps, com per exemple durant la moda dels nous romàntics, a principis del decenni dels 80 i en el marc de la new wave, i a través del brit pop, durant la dècada dels 90, de manera molt especial mitjançant el grup Suede 

miércoles, 22 de octubre de 2014

TOMEU PENYA




Lloc de naixement: Vilafranca de Bonany (Illes Balears).
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: country rock.
Principals àlbums: Una acuclada d’ull (1994) i Anuats (1995).
El millor: una dècada dels 90 extraordinària.
El pitjor: hi va haver un temps que semblava “viure” a TV3.

Després de viure una temporada en diferents països europeus, Tomeu Penya va tornar a Mallorca, període en què va col•laborar amb el prestigiós guitarrista Joan Bibiloni, i va aconseguir un important èxit a nivell local, que amb el pas del temps va traspassar les illes Balears i va arribar amb força a Catalunya, on va actuar a l’emblemàtic Palau de la Música Catalana de Barcelona. Últimament, s’ha caracteritzat per la seva lluita en favor de la llengua catalana arran de la llei educativa Bauzá. 

lunes, 20 de octubre de 2014

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: LA MÚSICA POPULAR A L’EUROPA CONTINENTAL DURANT LA DÈCADA DELS 60




La música i la cultura pop – rock van tenir una difusió desigual a l’Europa continental: mentre països com Itàlia i Espanya, malgrat que aleshores hi tenia lloc la dictadura franquista, es van obrir de forma important a la nova moda, en llocs com França i Catalunya, en aquest cas pel que fa a la llengua autòctona, hi va tenir un impacte menor, en un període en què hi triomfava la cançó d’autor, més propera a la música folk.

Mentrestant, a Alemanya va sorgir el moviment Krautrok, en un període en què la contracultura hippy va comptar amb un èxit considerable en zones com Holanda, Dinamarca, Suècia i fins i tot l’estat espanyol, encara que en aquest cas, i amb cert retard, va arrelar en zones molt concretes, com en alguns punts de Catalunya, per exemple la ciutat de Barcelona, la comarca del Maresme o la Costa Brava, i a les illes balears d’Eivissa i Formentera.

Quant a França, va sorgir l’enorme figura del rocker Johnny Hallyday, que de seguida va ser considerat l’Elvis Presley autòcton, sense oblidar la presència de cantants melòdiques properes al gènere pop, com Silvie Vartan, que va mantenir un mediàtic idil•li amb Hallyday, o Françoise Hardy, que va interpretar la bella i dolça “Touts les garçons et les filles”. Tanmateix, al país veí, durant la dècada dels 60, van triomfar especialment cantautors com el belga francòfon Jacques Brel, el compositor de Seta Georges Brassens o el cantant d’origen grec Georges Moustaki, tots ells molt influents en el corrent de la Nova Cançó Catalana.

Pel que fa a Itàlia, la cançó de caràcter lleuger i melòdic, que tenia el seu acte cabdal al festival de Sanremo, a la costa de la Ligúria, es va fusionar bastant bé amb el gènere pop – rock, mitjançant artistes com l’enèrgica cantant Mina, que va interpretar l’extraordinari tema “Amore mio”; Adriano Celentano, que va versionar la peça “Stand by me” de Ben E King, a la qual va anomenar “Pregherò”, o Gianni Morandi, que va dedicar una cançó a les dues principals bandes angleses de l’època: The Beatles i The Rolling Stones. No obstant, allò més comú va ser el triomf de cantants podríem anomenar tradicionals, com Domenico Modugno, Nicola di Bari o Patty Bravo, sense oblidar el sorgiment de cantautors com Lucio Dalla o un emergent Lucio Battisti.

Pel que respecta a Alemanya, es va imposar el corrent del Krautrok, basat en una música de tipus electrònic, fet autènticament revolucionari en aquella època. El gènere, que va sorgir a l’uníson del rock progressiu al Regne Unit, va tenir com a màxims abanderats grups com els molt reivindicats Kraftwerk (foto), Can o Tangerine Dream. El moviment ha tingut al llarg del temps una enorme influència en estils com el synth pop, la música ambient, el dance o el techno, mitjançant solistes com Brian Eno o formacions com Dépéche Mode, New Order, The Chemichal Brothers o Orbital, entre moltes d'altres.

Finalment, la contracultura hippy, després d’aparèixer a San Francisco, expandir-se per la resta de l’estat de Califòrnia i els Estats Units i arribar a la Gran Bretanya, va tenir un important ressò en països com Holanda, on la ciutat d’Amsterdam comptava amb unes característiques ideals per al moviment; Dinamarca, on fins i tot es va construir als afores de Copenhaguen el barri de Christiania, encara vigent, o Suècia, on va proliferar amb força la vida comunal. El Flower Power també va fer acte d’aparició a l’estat espanyol, però en un període en què els mitjans de comunicació no eren encara massa sofisticats, el corrent va arribar amb retard i es tracta ja d’un fenomen de la dècada dels 70. 

domingo, 19 de octubre de 2014

BACHMAN – TURNER OVERDRIVE



Lloc de fundació: Winnipeg (Canadà).
Formació inicial: Randy Bachman (veu i guitarra), Tim Bachman (guitarra), Fred Turner (baix) i Robbie Bachman (bateria i percussió).
Dècades: 70.
Gèneres: rock, blues rock i rock dur.
Principals àlbums: Bachman – Turner Overdrive II (1973) i Not fragile (1974).
El millor: banda llegendària al Canadà.
El pitjor: manca de continuïtat.

Arran de la dissolució de Guess Who, Randy Bachman, després de no consolidar-se un duo amb el teclista britànic Keith Emerson, va formar la Bachman – Turner Overdrive amb el seus germans Tim i Robbie i Fred Turner, convertint-se el grup en una de les bandes pioneres de hard rock. El conjunt de Winnipeg va ser una de les formacions estel•lars del rock canadenc durant els 70 i va tenir un important èxit als Estats Units, especialment amb l’edició de l’àlbum “Not fragile”, el cim de la seva trajectòria. 

jueves, 16 de octubre de 2014

HISTÒRICA DE LA MÚSICA ROCK: LA MÚSICA POPULAR EN CASTELLÀ A LA DÈCADA DELS 60




Dues van ser les diferències fonamentals entre la música que, durant els anys 60, es va realitzar en català i aquella que es va portar a terme en castellà: pel que fa a la primera d’aquestes llengües, el rock a penes hi va tenir impacte, però va ser una època important pel que respecta a la cançó d’autor, mentre que la música d’origen anglosaxó si que va comptar amb força repercussió quant al segon d’aquests idiomes, en què les peces d’autor no van tenir encara massa ressò.

Tal com he indicat en el capítol anterior, dedicat a la música popular en llengua catalana durant el decenni dels 60, pioners del pop – rock espanyol, com l’intèrpret José Guardiola i els grups Duo Dinámico, los Sírex, los Mustang, los Salvajes o Lone Star, es van fundar a Catalunya, mentre que a la resta de l’estat espanyol van aparèixer formacions clau com los Brincos, los Pekenikes, los Canarios i de forma molt especial los Bravos i Pop Tops, que van arribar als primers llocs de llistes internacionals.

Guardiola va ser un crooner semblant a Frank Sinatra i, com aquest, va gravar un disc amb la seva filla; el Duo Dinámico va ser la formació pionera del pop espanyol, amb l’exemple de la versió de l’”Oh Carol!” de Neil Sedaka; els Sírex, amb el carismàtic cantant Antoni Miquel Leslie al capdavant, va ser el conjunt més rocker i va exercir de teloner de The Beatles a Barcelona; els Mustang, amb el vocalista Santi Carulla com a líder, es van especialitzar en versions del quartet de Liverpool; los Salvajes, pel contrari, van fer covers de The Rolling Stones, fet gens fàcil a l’Espanya dels 60; Lone Star ha estat una banda molt reivindicada al llarg del temps i va utilitzar tant la llengua castellana com la catalana; els Brincos van triomfar amb hits com “Flamenco” o “Mejor” i va comptar a les seves files amb històrics del pop espanyol com Fernando Arbex, Juan Pardo i Juan Morales Júnior; els Pekenikes, que van fer de teloners dels Fab Four a Madrid, va ser un grup instrumental i los Canarios, amb el controvertit ex president de l’SGAE Teddy Bautista com a home clau, van usar la llengua anglesa i es van atrevir amb el rythm & blues, assimilat per Bautista en la seva estada a Anglaterra.

Pel que respecta a los Bravos (foto) i Pop Tops, aquestes bandes mereixen un apartat especial pel seu triomf al mercat anglosaxó, fonamentalment perquè van interpretar moltes de les seves cançons en llengua anglesa, els primers amb el cantant alemany Mike Kennedy, que després protagonitzaria una carrera autòctona de força èxit, i els segons mitjançant el vocalista de Trinidad i Tobago Phil Trim.

D’una banda, els Bravos van portar el seu tema “Black is black” al top 5 de les llistes del Regne Unit, els Estats Units i el Canadà, on va arribar al lloc més alt del rànquing; van tenir igualment ressò internacional amb la peça “Bring a little lovin’” i van gravar la pel•lícula “Los chicos con las chicas”, en la línia dels films protagonitzats per The Beatles.

D’altra banda, els Pop Tops, que van fer una versió en castellà del clàssic “A wither shade of pale” de Procol Harum, van tenir un important impacte internacional amb “Oh Lord ! Why Lord ?”, una cançó de rock simfònic, gènere que en aquell període feia acte d’aparició a Anglaterra, i sobretot amb el tema “Mamy blue”, ja editat a principis de la dècada dels 70, que va assolir els primers llocs del rànquing britànic.

miércoles, 15 de octubre de 2014

BITTER SWEET SYMPHONY




Grup: The Verve.
Any: 1997.
Formació: Richard Ashcroft, Nick McCabe, Simon Tong, Simon Jones i Peter Salisbury.
Gènere: brit pop.
Àlbum d’estudi: Urban hymns.
El millor: el gran hit d’un grup irregular.
El pitjor: la controvèrsia pel possible plagi.

The Verve, que sense involucrar-se tant com altres bandes com Blur, Oasis i Suede, va formar part de la moda del brit pop, va ser un grup força inestable, encara que havia aconseguit cert prestigi gràcies a l’àlbum “A northern soul”, una obra al meu entendre bastant irregular. No obstant, no va ser fins a l’edició del següent àlbum, “Urban hymns”, quan es va produir el gran triomf del quintet liderat per Richard Ashcroft. Malgrat que per a mi hi ha millors temes al treball, com per exemple el tall “Lucky man”, el gran hit del disc va ser “Bitter sweet symphony”, una peça que ha estat considerada per vàries publicacions entre les millors de la història de la música rock, sense oblidar que va arribar al número dos de les llistes del Regne Unit, es va acostar al top 10 del Billboard i va motivar la confecció d’un vídeo que va comptar amb un enorme seguiment al canal MTV. Tanmateix, el tema també es va veure involucrat amb la polèmica per la seva semblança amb la cançó “The last time”, de The Rolling Stones.