La música i la cultura pop – rock van tenir una difusió desigual a l’Europa continental: mentre països com Itàlia i Espanya, malgrat que aleshores hi tenia lloc la dictadura franquista, es van obrir de forma important a la nova moda, en llocs com França i Catalunya, en aquest cas pel que fa a la llengua autòctona, hi va tenir un impacte menor, en un període en què hi triomfava la cançó d’autor, més propera a la música folk.
Mentrestant, a Alemanya va sorgir el moviment Krautrok, en un període en què la contracultura hippy va comptar amb un èxit considerable en zones com Holanda, Dinamarca, Suècia i fins i tot l’estat espanyol, encara que en aquest cas, i amb cert retard, va arrelar en zones molt concretes, com en alguns punts de Catalunya, per exemple la ciutat de Barcelona, la comarca del Maresme o la Costa Brava, i a les illes balears d’Eivissa i Formentera.
Quant a França, va sorgir l’enorme figura del rocker Johnny Hallyday, que de seguida va ser considerat l’Elvis Presley autòcton, sense oblidar la presència de cantants melòdiques properes al gènere pop, com Silvie Vartan, que va mantenir un mediàtic idil•li amb Hallyday, o Françoise Hardy, que va interpretar la bella i dolça “Touts les garçons et les filles”. Tanmateix, al país veí, durant la dècada dels 60, van triomfar especialment cantautors com el belga francòfon Jacques Brel, el compositor de Seta Georges Brassens o el cantant d’origen grec Georges Moustaki, tots ells molt influents en el corrent de la Nova Cançó Catalana.
Pel que fa a Itàlia, la cançó de caràcter lleuger i melòdic, que tenia el seu acte cabdal al festival de Sanremo, a la costa de la Ligúria, es va fusionar bastant bé amb el gènere pop – rock, mitjançant artistes com l’enèrgica cantant Mina, que va interpretar l’extraordinari tema “Amore mio”; Adriano Celentano, que va versionar la peça “Stand by me” de Ben E King, a la qual va anomenar “Pregherò”, o Gianni Morandi, que va dedicar una cançó a les dues principals bandes angleses de l’època: The Beatles i The Rolling Stones. No obstant, allò més comú va ser el triomf de cantants podríem anomenar tradicionals, com Domenico Modugno, Nicola di Bari o Patty Bravo, sense oblidar el sorgiment de cantautors com Lucio Dalla o un emergent Lucio Battisti.
Pel que respecta a Alemanya, es va imposar el corrent del Krautrok, basat en una música de tipus electrònic, fet autènticament revolucionari en aquella època. El gènere, que va sorgir a l’uníson del rock progressiu al Regne Unit, va tenir com a màxims abanderats grups com els molt reivindicats Kraftwerk (foto), Can o Tangerine Dream. El moviment ha tingut al llarg del temps una enorme influència en estils com el synth pop, la música ambient, el dance o el techno, mitjançant solistes com Brian Eno o formacions com Dépéche Mode, New Order, The Chemichal Brothers o Orbital, entre moltes d'altres.
Finalment, la contracultura hippy, després d’aparèixer a San Francisco, expandir-se per la resta de l’estat de Califòrnia i els Estats Units i arribar a la Gran Bretanya, va tenir un important ressò en països com Holanda, on la ciutat d’Amsterdam comptava amb unes característiques ideals per al moviment; Dinamarca, on fins i tot es va construir als afores de Copenhaguen el barri de Christiania, encara vigent, o Suècia, on va proliferar amb força la vida comunal. El Flower Power també va fer acte d’aparició a l’estat espanyol, però en un període en què els mitjans de comunicació no eren encara massa sofisticats, el corrent va arribar amb retard i es tracta ja d’un fenomen de la dècada dels 70.
No hay comentarios:
Publicar un comentario