A començaments de la dècada dels 70, tant a la Gran Bretanya, lloc on el moviment va fer acte d’aparició, com als Estats Units, en un període en què la contracultura hippy havia entrat ja en decadència, va sorgir la moda del glam rock, un corrent que va donar una importància cabdal a la imatge, de vegades fins i tot més rellevant que la pròpia música.
Les principals característiques del glam va ser l’exhaustiu ús de la pintura facial i ocular, la utilització d’uns vestits molt llampants i d’espectaculars plataformes com a calçat, les teatrals i espectaculars representacions escèniques en els concerts en viu, l’obsessió per l’espai, fet normal si tenim en compte que l’home acabava d’arribar a la lluna, i l’aspecte andrògin de molts dels seus representants, jugant contínuament amb l’ambigüitat sexual, encara que cap de les grans figures del moviment eren realment homosexuals, com per exemple van ser els casos de David Bowie o Marc Bolan.
Indiscutiblement, David Bowie va ser la gran estrella del glam rock, de forma molt especial arran de gravar l’esplèndid album “The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from mars”, una autèntica obra mestra i un dels millors discs de la història del rock. Tanmateix, igual que altres grans de la música popular de tots els temps, com Bob Dylan, The Beatles o The Rolling Stones, no es va encasellar i l’era glam, encara que molt important, només va ser un capítol en la seva brillant trajectòria, realitzant ja mitjan la dècada les seves primeres mutacions, en primer lloc, amb el seu acostament a la música negra i, en segon lloc, quan de la mà de Brian Eno, i durant la seva estada a Berlín, va fer ús de la música avantguardista i electrònica.
Altres noms bàsics en el període dominat pel gènere glam van ser, pel que fa a solistes, l'anglès Gary Glitter i Alice Cooper, que en va ser la gran figura de la branca nord-americana de l’estil, i, quant a les bandes, pel que respecta al Regne Unit, T Rex (foto), amb el carismàtic Marc Bolan al capdavant; Mott the Hoople, Slade o Sweet, mentre que als Estats Units hi van destacar Suzi Quattro i The New York Dolls, que va ser una formació molt influent per al punk rock que estava a punt d’esclatar.
Igualment, encara que es va tractar d’intèrprets i grups que van utilitzar el glam més aviat com un complement en la seva carrera, hi van prendre part en el corrent el cantant i pianista anglès Elton John, els músics nord-americans Lou Reed, exlíder de The Velvet Underground, i Iggy Pop, anterior frontman de The Stooges, que van rebre la vital ajuda de Bowie, que per exemple li va produir al primer l’històric àlbum “Transformer” i al segon el cèlebre disc “The idiot”, o diversos conjunts, com els britànics Genesis, aleshores encapçalats per Peter Gabriel i una de les principals bandes de rock progressiu; Roxy Music, que liderats per Bryan Ferry i Brian Eno van suposar la part més sofisticada, elegant i intel•lectualitzada de la moda, i Queen, amb el carismàtic Freddy Mercury de vocalista. Igualment, van aparèixer dues formacions que van fusionar perfectament el glam amb el hard rock: els australians Aerosmith i els nord-americans Kiss, portant aquests últims el gènere a situacions extremes.
Amb el pas dels anys, podríem dir que el glam es va anar degenerant i pràcticament es va convertir en un circ per observar qui la feia més grossa. Van ser els temps en què Iggy Pop es produïa talls en les seves embogides actuacions o el cantant i baixista de Kiss, Gene Simmons, deixava anar sang fictícia per la boca. El moviment va entrar en decadència, però ha tingut diversos revivals al llarg del temps, com per exemple durant la moda dels nous romàntics, a principis del decenni dels 80 i en el marc de la new wave, i a través del brit pop, durant la dècada dels 90, de manera molt especial mitjançant el grup Suede
No hay comentarios:
Publicar un comentario