HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: NICK CAVE & THE BAD SEEDS

Nascut a la localitat de Warracknabeal, a l’estat australià de Victoria, Nick Cave ha estat un dels pioners i una de les figures clau del rock alternatiu, establert avui com una llegenda de la música rock.

Cave, aleshores simplement com a vocalista, va formar el quartet The Birthday Party, en principi anomenats The Boys next Door, amb el multiinstrumentista Mick Harvey (guitarra, baix, bateria, piano, òrgan i sintetitzadors), el guitarrista i organista Rowland S. Howard, el baixista Tracy Pew i el bateria Phil Calvert, caracteritzant-se l’associació en la pràctica d’una música amb arrels en el punk rock i el postpunk.

Seguidament, Nick (veu, guitarra i piano) va començar, ja instal•lat a la gran urbs de Melbourne, la seva llarga, prolífica i aclamada col•laboració amb els Bad Seeds, integrats inicialment pel mateix Harvey, qui havia estat el seu company a The Birthday Party; l’alemanya Blixa Bargeld (guitarra, piano i veu), excomponent de la banda Einsturzende Neubauten; Barry Adamson (baix), qui havia format part de la formació postpunk Magazine, i Hugo Race (guitarra), que ho va deixar estar aviat.

El grup va debutar el primer lustre dels anys 80 amb el revolucionari i escassament accessible “From here to eternity”, de característiques postpunk, gòtiques, sinistres i industrials que només, comercialment parlant, va ser un èxit menor a la Gran Bretanya, passant pràcticament desapercebut al seu país natal o als Estats Units. La banda es va mantenir molt lluny del gran públic fins a la confecció de l’àlbum “The love in”, gravat ja durant el decenni dels 90, període en què també van destacar “Murder ballads” o l’assossegat i tranquil “The boatman’s call”, un dels seus cims creatius, tot i que no va poder arribar al més alt d’un rànquing, concretament a Austràlia, fins a l’edició de “Push the sky away”, fins el moment el seu darrer treball.

Cal significar també l’ús per part de Cave d’altres gèneres com el blues o el garage rock, l’entrada als Bad Seeds de músics com el bateria Thomas Wydler, el baixista Martyn P. Casey, el pianista Conway Savage, el bateria i percussionista Jim Sclavunos o el violinista i acordionista Warren Ellis o el projecte de caire experimental conegut com a Grinderman, en el qual també han participat Casey, Sclavunos i Ellis. 

THE FIFTH DIMENSION (ÀLBUM)



Grup: The Byrds.

Any: 1966.

Formació: Jim McGuinn, David Crosby, Chris Hillman i Michael Clarke.
Àlbum d’estudi anterior: Turn !, turn !, turn ! (1965).
Àlbum d’estudi posterior: Younger than yesterday (1967).
El millor: la consolidació definitiva del grup de Los Angeles.
El pitjor: la marxa de Gene Clark.

Gene Clark, cantant i principal compositor de la llegendària banda de folk rock The Byrds, va marxar abans de l’edició de l’àlbum analitzat, el tercer treball d’estudi del grup californià, per la qual cosa, els guitarristes Jim McGuinn i David Crosby van haver de fer un pas endavant alhora de l’autoria de les cançons, tot i que la formació de Los Angeles, tal com havia fet en les seves primeres obres, va seguir realitzant un important numero de covers, entre els quals curiosament no hi havia en aquest cas cap del seu gran ídol Bob Dylan. Entre les cançons més significatives del disc es troben la de títol homònim, “Mr. Spaceman”, “Eight miles high”, la mostra més destacable de l’entrada del grup en el gènere psicodèlic i en què encara hi va intervenir Clark, i la versió del clàssic de Bill Roberts “Hey Joe !”, de la qual també en faria un cover el gran guitarrista Jimi Hendrix. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: L’EXPLOSIÓ DEL ROCK ALTERNATIU

El final de la dècada dels 70 i el començament del decenni dels 80, en el marc de la new wave i més concretament del postpunk, és l’època en què es considera que va tenir lloc el naixement del rock alternatiu i independent. Nombroses bandes, que pel seu tipus de música no comptaven amb el beneplàcit de les radiofórmules i el nou canal televisiu MTV, es van haver de refugiar en petits segells discogràfics, com The Factory. No obstant, alguns d’aquells grups, com The Cure o Dépéche Mode, van acabar comptant amb una important popularitat.

Durant el segon lustre dels anys 80, algunes formacions, com per exemple Pixies o REM, tot i que d’una forma encara bastant discreta, van aconseguir fer ascendir un esglaó més el rock de caire alternatiu, si bé és veritat que aquest fet va ser, mitjançant àlbums com “Doolittle”, de la banda de Boston, i “Green”, del conjunt d’Athens, més evident a la Gran Bretanya que no pas als Estats Units, malgrat la procedència nord-americana dels dos grups.

L’explosió de l’indie rock va tenir lloc a inicis de la dècada dels 90, mitjançant el corrent grunge, aparegut a finals del decenni dels 80 a la ciutat nord-americana de Seattle, a l’estat occidental de Washington. “Nevermind”, el segon àlbum d’estudi d’un dels grups més emblemàtics del moviment, el trio Nirvana (foto), està considerat un abans i un després en l’escena alternativa per la gran quantitat de vendes que va assolir el disc, sense oblidar tampoc l’impacte que va tenir “Ten”, el treball de debut del quintet Pearl Jam.

A partir d’aquell moment, el rock independent ha estat, encara que no en tots els casos, un fenomen gairebé de masses i no és gens estrany, des d’aleshores, que algunes cançons del gènere gaudeixin d’una important presència en les emissores de ràdio i els canals televisius més comercials. Al marge del grunge, també cal destacar l’èxit d’altes formacions alternatives com els ja significats REM, que van tenir un enorme triomf amb l’obra “Out of time”; Red Hot Chili Peppers, amb una original barreja de funk i rock dur; The Smashing Pumpkins, que llavors van editar el magnífic àlbum “Siamese dream”, o les diverses bandes del brit pop. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES BANDES GRUNGE

Alice in Chains. El guitarrista Jerry Cantrell, l’home fort del grup, i el cantant Layne Staley van fundar aquest conjunt a la ciutat de Seattle, que, malgrat àlbums importants com “Dirt”, va romandre a l’ombra d’altres bandes grunge com Nirvana, Pearl Jam o Soundgarden. Alice in Chains, que es va caracteritzar per un rock molt endurit, més allunyat del punk que altres formacions del gènere, va perdre Staley arran d’una sobredosi.

Foo Fighters. Arran del suïcidi de Kurt Cobain, Dave Grohl, bateria de Nirvana reconvertit en cantant i guitarrista, va formar el grup Foo Fighters amb el guitarrista Pat Smear, el baixista Nate Mendel i el bateria William Goldsmith. Després de dos àlbums força elogiats per la crítica i el públic, el primer de títol homònim i el fenomenal “The colour of the shape”, la formació es va erigir, en línies generals, en una de les grans bandes del planeta i en una genuïna stadium band. Arran de les marxes de Smear i Goldsmith, el conjunt de Seattle es va convertir en una eina molt personal de Grohl.

Hole. Banda encapçalada per la cantant i guitarrista Courtney Love, que va mantenir una tempestuosa relació sentimental amb Kurt Cobain, líder del trio Nirvana. El quartet, que va ser fundat a Los Angeles i, per tant, no pertany al clàssic nucli grunge de Seattle, el van completar Eric Erlandson (guitarra), Jill Emery (baix) i Caroline Rue (bateria). Els discs “Love though this” i molt especialment “Celebrity skin” van marcar la trajectòria de Hole, formació influenciada pels novaiorquesos Sonic Youth, la baixista dels quals, Kim Gordon, va exercir-hi de productora.

Mudhoney. Primera banda grunge en signar un contracte amb Sub Pop, el cèlebre segell discogràfic independent de Seattle que va acollir un gran número de grups pertanyents al gènere, si bé, posteriorment, Mudhoney es va veure eclipsat per altres formacions del gènere com Nirvana o Pearl Jam. El quartet el van fundar el seu líder Mark Arm (veu i guitarra), Steve Turner (guitarra), Matt Lukin (baix) i Dan Peters (bateria) i va triomfar gràcies a un estil que va fusionar el garage rock amb el punk rock, sense oblidar aportacions de hard rock i hardcore, i de manera especial mitjançant l’aclamat treball “Every boy deserves fudge”.

Soundgarden (foto). Primera formació grunge en fer el salt a una multinacional discogràfica, fet en el qual es va avançar a les llegendàries bandes Nirvana i Pearl Jam, encara que després va restar a l’ombra dels grups encapçalats per Kurt Cobain i Eddy Vedder. El conjunt el van fundar el cantant i guitarrista Chris Cornell, líder del quartet; el guitarrista Kim Thayil, el baixista Hiro Yamamoto i el bateria Matt Cameron, que posteriorment va tocar amb Pearl Jam. Amb un estil èpic i molt endurit, Soundgarden va aconseguir el seu punt àlgid gràcies a l’elogiat àlbum “Superunknown”, el qual alguns crítics igualen a “Nevermind” i “Ten”. 

VÍCTOR JARA



Lloc de naixement: La Quinquina (Xile).

Lloc de defunció: Santiago (Xile).

Dècades: 60 i 70.
Gèneres: cantautor, folk, cançó protesta i nova música xilena.
Principal àlbum: Canto libre (1970).
El millor: consideració de mite.
El pitjor: l’adveniment de la dictadura va suposar la seva mort.

Cantant, compositor, mestre i activista polític xilè, Víctor Jara es va erigir en un dels principals cantautors llatinoamericans entre finals de la dècada dels 60 i inicis del decenni dels 70, en un període en què va destacar la cançó “Te recuerdo Amanda”, convertida en un himne generacional. Membre del partit comunista xilè, després del cop d’estat d’Augusto Pinochet contra Salvador Allende, va ser detingut, reclòs a l’Estadi Nacional de Santiago, torturat i assassinat.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: PEARL JAM

Dos exmembres del grup Mother Love Bone, el guitarrista Stone Gossard i el baixista Jeff Ament, van fundar a Seattle el quintet Pearl Jam, al qual es van unir el guitarrista Mike McCready, el bateria Dave Krusen i, més tard, el carismàtic cantant Eddy Vedder, un surfista de San Diego. El lloc de bateria és l’únic que ha anat variant amb el pas dels anys, amb les incorporacions de Matt Cameron, que també va tocar amb Soundgarden; Matt Chamberlain, Dave Abbruzzese i Jack Irons, que havia estat a Red Hot Chili Peppers.

L’àlbum de debut del grup va ser “Ten”, el qual va rebre els elogis de la crítica i el beneplàcit del públic, arribant fins el número 2 de les llistes nord-americanes de Billboard, mentre el temps l’ha deixat com un dels millors treballs de l’era clàssica del grunge i, en línies generals, com una de les obres cabdals de la dècada dels 90, però en el seu moment, el disc es va veure enfosquit per l’espectacular triomf de “Nevermind”, el segon àlbum del trio Nirvana, que va ser editat, si fa no fa, per la mateixa època.

“Vs.”, el segon àlbum de la banda, va ser el primer número u de Pearl Jam als Estats Units, mentre va assolir el segon lloc a la Gran Bretanya, estat on mai ha pogut arribar a la posició més altra de les llistes. Per completar un decenni dels 90 extraordinari, la formació va gravar també els treballs “Vitalogy”, “No code” i “Yield", aconseguint els dos primers arribar de nou al punt més alt del rànquing de Billboard, mentre el tercer es va haver de conformar amb el número dos.

Arran del suïcidi de Kurt Cobain i la consegüent desaparició de Nirvana, fet que es va unir a la irregularitat de bandes com Soundgarden, Mudhoney o Alice in Chains, Pearl Jam es va erigir en la formació més gran del gènere grunge i en una clàssica stadium band, fet que, lluny de convertir els seus components en personatges altius i distants, no va evitar certes polèmiques com la seva negativa a promocionar les diferents obres editades o acceptar entrevistes, mentre van enfrontar-se a l’empresa Ticketmaster per l’elevat preu de les entrades dels seus concerts.

Pearl Jam, que es va distingir per un rock endurit de caràcter èpic i va col•laborar durant els anys 90 amb el mític Neil Young, un dels gran referents del grunge, ha transitat durant el segle actual, ja convertit en autèntic dinosaure del rock, per un període podríem considerar fenomenal, encara que no tan brillant com el del decenni anterior, doncs només un dels seus discs de llarga durada, “Backspacer”, ha aconseguir arribar al número u del rànquing nord-americà. 

THE CHARLATANS

Lloc de fundació: Nortwitch (Anglaterra).

Formació inicial: Tim Burgess (veu i harmònica), John Baker (guitarra), Martin Blunt (baix), John Brookes (bateria) i Rob Collins (piano, òrgan i veu).

Dècada estel•lar: 90.
Gèneres: pop, rock, rock independent, brit pop i escena Madchester.
Principal àlbum: Some friendly (1990).
Altres àlbums d’estudi: Between 10th and 11th (1992), Up to our hips (1994), The Charlatans (1995), Tellin’ stories (1997), Us ans us only (1999), Wonderland (2001), Up at the lake (2004), Simpático (2006), You cross my path (2008), Who we touch ? (2010), Modern nature (2015) i Different days (2017).
El millor: la banda va acabar sent més regular que altres formacions contemporànies.
El pitjor: però en principi, a l’ombra de grups com Happy Mondays o Stone Roses.

Grup sorgit a finals de la dècada dels 80, en el marc de l’escena Madchester, la banda britànica va estar una mica eclipsada en aquell període per formacions com Happy Mondays o Stone Roses, encara que finalment va portar a terme una trajectòria més triomfant i regular, sobretot quan es va afegir, mitjan el decenni dels anys 90, a la moda del brit pop, en què va editar l’àlbum “Tellin’ stories”. El conjunt anglès va perdre John Baker, arran d’un accident de cotxe, i John Brookes, per malaltia.