martes, 3 de mayo de 2016

ANA TORROJA












Lloc de naixement: Madrid (Comunitat de Madrid).
Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: pop i cantautora.   
Principal àlbum: Puntos cardinales (1997).
El millor: hi ha havia vida més enllà dels germans Cano.
El pitjor: lluny del gran èxit de Mecano.

Vocalista del popular trio madrileny Mecano, la versió amable de la movida madrilenya i un dels grups espanyols de més èxit internacional, més tard Ana Torroja es va llançar en solitari, amb la gravació de l’àlbum “Puntos cardinales”, encara que després s’uniria de nou amb els germans José María i Nacho Cano. Posteriorment, va deixar definitivament els seus companys per seguir una carrera independent d’important impacte, tant a Espanya com a l’Amèrica Llatina. 

domingo, 1 de mayo de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE KILLERS













El carismàtic cantant i teclista Brandon Flowers va fundar a la ciutat de Las Vegas, a l’estat de Nevada, el quartet The Killers, que van completar Dave Keuning (guitarra i veu), Mark Stoermer (baix) i Ronnie Vanucci (bateria). Malgrat la seva procedència, el grup no ha aconseguit cap número u en gran format als Estats Units, però en canvi ha portat tots els seus àlbums al capdamunt de les llistes britàniques.

El primer treball de The Killers va ser “Hot fuss”, una obra que compta amb una gran influència de la new wave en general i, més concretament, del gènere del synth pop. En aquella època, altres dues bandes, els escocesos Franz Ferdinand i els novaiorquesos Interpol, en aquest cas pel que fa a l’escena postpunk, també es van inspirar en aquella fase del rock entre finals de la dècada dels 70 i inicis del decenni dels 80. A “Hot fuss” hi destaquen rítmiques peces com “Mr. Brightside”, “Smile like you mean it” o “Somebody told me”.

Seguidament, el quartet de Las Vegas va editar l’excel·lent “Sam’s town”, segons el meu parer, el seu millor disc, el qual va assolir la millor posició d’un àlbum de The Killers al rànquing de Billboard, doncs va arribar al número dos d’aquesta llista. L’obra va comptar amb una important influència de l’estrella de Nova Jersey Bruce Springsteen, fet que es pot constatar en cançons com “When you were Young”, “For reasons unknown” i “Read my mind”.

Posteriorment, la banda de Nevada va gravar “Day and age”, un disc de característiques dance que conté “Losing Touch” i el súper hit “Human”, potser el seu tema més popular, i el recopilatori “Sawdust”, que presenta pistes com “Tranquilize”, en la qual va participar el cantautor novaiorquès Lou Reed, o un interessant cover de “Shadowplay”, del mític quartet postpunk anglès Joy Division, que va servir per tancar el film “Control”, un biopic sobre la formació de Manchester dirigit pel director holandès Anton Corbijn.

Finalment, després que Flowers tingués una experiència en solitari, la formació nord-americana va editar “Battle burn”, fins el moment, el seu darrer àlbum d’estudi. El treball, que compta amb la peça “Runaways”, va reafirmar The Killers com una de les grans bandes de rock independent de l’actual segle XXI, traspassant el marc normal de l’escena alternativa.  

viernes, 29 de abril de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ARCADE FIRE










Si bé és veritat que la formació també té els seus detractors, que observen el grup com una associació bastant pretensiosa i amb alguns tics de la grandiloqüència dels llegendaris U 2, moltes persones, entre les quals m’hi incloc, considerem la banda quebequesa Arcade Fire com un dels millors conjunts de la música alternativa de l’actual segle XXI.

El grup va ser fundat a Mont-real pel nord-americà Win Butler i la quebequesa Régine Chassagne, també parella sentimental. Més tard, es van unir a la formació canadenca Will Butler, germà menor de Win; Richard Reed Parry, Tim Kingsbury, Jeremy Gara, Sarah Neufeld i Howard Bilerman, que ho va deixar estar després del primer àlbum. Cada component toca varis instruments, destacant, a part dels tradicionals en una banda de rock, com la guitarra, el baix i la bateria, també el piano, l’òrgan, el violí, la viola, el violoncel, la mandolina o el xilòfon. 

“Funeral” va ser l’aclamat debut en gran format del conjunt quebequès. El disc, una de les obres fonamentals de l’escena indie de l’actual segle, compta amb excel·lents pistes com les tres sèries de “Neighborhood”, “Rebellion (lies)”, la lírica “Crown of love” o l’èpica “Wake up”, un dels grans clàssics dels seus interessants concerts, una altra de les virtuts d’Arcade Fire. Tanmateix, “Funeral” només va ser número 23 al Canadà, 37 al Regne Unit i 123 als Estats Units.

La formació de Mont-real va continuar al cim creatiu amb “Neon bible”, un altre treball imprescindible que, aquesta vegada si, a més de mantenir els elogis de la crítica especialitzada, va ser també un gran èxit comercial, aconseguint el número u al Canadà i el segon lloc tant a la Gran Bretanya com a les llistes de Billboard. En l’edició hi destaquen peces com “Keep the car running”, la barroca “Intervention”, “Ocean of noise”, “Windowsill” i la rítmica “No cars go”.  

El tercer àlbum d’estudi d’Arcade Fire, “The suburbs”, és un altra excel·lent obra, encara que potser una mica extensa. En el treball, número u als tres països esmentats en els anteriors paràgrafs, va assolir el Grammy i el brit Awards i conté cançons com la que li dóna títol, “Ready to heart”, “Modern man”, “Suburban war”, “We used to wait” i “Sprawl (mountains beyond mountains)”.

Ja instal·lada com una de les grans bandes a nivell planetari, fins i tot més enllà dels cercles clàssics del rock alternatiu, el grup canadenc va voler canviar dràsticament de registre i el seu quart i fins a la data últim àlbum d’estudi”, “Reflecktor”, amb unes característiques més rítmiques, properes al gènere dance, ha suposat al meu parer un important descens pel que fa al factor qualitatiu. El disc, però, es va alçar fins el primer lloc de les llistes canadenques, britàniques i nord-americanes.  

miércoles, 27 de abril de 2016

THE DISMEMBERMENT PLAN




Lloc de fundació: Washington DC (Estats Units).
Formació inicial: Travis Morrison (veu i guitarra), Jason Caddell (guitarra), Eric Axelson (baix) i Steve Cummings (bateria).
Altres components bàsics: Joe Easley (bateria).
Dècada estel•lar: 90.
Gèneres: punk revival, rock alternatiu i rock experimental.
Principal àlbum: Emergency and i (1999).
Altres àlbums d’estudi: The Dismemberment Plan is terrified (1997), Change (2001) i Uncanney valley (2013).
El millor: Emergency and i.
El pitjor: un llarg parèntesi de 12 anys.

Quatre companys d’universitat, Morrison, Caddell, Axelson i Cummings, que va ser substituït per Easley, van formar a Washington DC el grup de rock alternatiu i experimental The Dismemberment Plan, banda influenciada pel punk rock i que va es va involucrar en la moda emo. Un dels seus moments àlgids va tenir lloc amb la confecció de l’àlbum “Emergency and i”, un disc força aclamat que va tenir certa continuïtat amb l’edició de “Change”, però la formació va sorprendre al dissoldre’s poc temps més tard. 

martes, 26 de abril de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE HIVES




Suècia va entrar en el mapa de la música pop – rock internacional quan hi va haver, mitjan la dècada dels 70, l’esclat del grup Abba, al qual va seguir, ja durant el decenni dels 80, l’èxit del duo Roxette, mitjançant una música no massa allunyada del cèlebre quartet. Tanmateix, el triomf del quintet The Hives, també sorgit a l’estat escandinau, va comptar amb unes característiques molt diferents.

La banda ha estat sempre formada pel cantant i showman Howlin’ Pelle Almqvist, els guitarristes Vigilante Carlström i Nicholaus Arson, el baixista Dr. Matt Destruction i el bateria Chris Dangerous. Molt aviat, la formació sueca es va guanyar la reputació de ser un dels millors conjunts en directe, mitjançant un garage rock de certa influència punk que, llavors, també practicaven els grups nord-americans The Strokes i The White Stripes.

Després d’un àlbum inicial, “Barely legal”, que va passar molt desapercebut, fins i tot al seu propi país, el quintet escandinau va editar el seu treball més cèlebre i valorat: “Vini vidi vicious”. El disc, número 50 a Suècia i número 63 als Estats Units, va extreure el vibrant tema “Hate to say i told you so”, convertit en un himne indie de la primera dècada del segle actual.

Malgrat només comptar amb dos àlbums d’estudi en la seva discografia, The Hives va editar un disc recopilatori amb el pompós títol “Your new favorite band”, que va arribar al número set al Regne Unit, país on fins llavors se’ls hi havia resistit l’èxit, gravant la banda sueca a continuació les obres “Tyranossaurus Hives”, el seu primer i únic número u nacional, setè lloc a la Gran Bretanya i número 33 a Amèrica; “The black and White album”, número quatre a Suècia, i “Lex Hives”, setena posició a l’estat escandinau. 

jueves, 21 de abril de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: AMY WINEHOUSE




Molts es pregunten fins a on hauria arribat la cantant i compositora britànica Amy Winehouse si no hagués trobat la mort l’any 2011 només amb 27 anys, la mateixa edat en què també van desaparèixer mites com Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison i Kurt Cobain.

Winehouse, dotada d’una potent, personal i extraordinària veu, i comparada amb autèntiques llegendes com Billie Hallyday o Lauryn Hill, va convertir-se en una de les grans estrelles de la música popular de l’actual segle XXI, va ser ben rebuda tant des dels sectors comercials com aquells més alternatius i va utilitzar gèneres com el jazz i el soul, estil que va revifar amb força en gran part gràcies a ella.

L’artista va debutar amb l’àlbum “Frank”, aclamat per la crítica especialitzada, número tres a la Gran Bretanya i només un èxit relatiu als Estats Units, on va arribar al número 33 de les llistes de Billboard, però va ser amb el seu segon treball, “Back to black”, el darrer d’estudi de la seva discografia, quan es va convertir en un autèntic fenomen mediàtic.

“Back to black” va ser número u al Regne Unit i també en altres països com Alemanya, França, Irlanda, Holanda o Nova Zelanda, tot i que als Estats Units no va poder superar la segona plaça del rànquing. A més, l’obra es va fer amb cinc premis Grammy, entre ells els quatre principals, aconseguint un rècord encara vigent quant a solistes femenines.

Tanmateix, i malgrat l’enorme èxit, i tal com havia succeït unes quatre dècades abans amb estrelles com Hendrix o Joplin, Winehouse no va gaudir mai de l’estabilitat mental necessària i la seva addicció a l’alcohol va omplir pàgines en la premsa sensacionalista britànica fins el dia de la seva mort. El passat any 2015 es va estrenar “Amy”, un elogiat documental sobre al seva figura. 

martes, 19 de abril de 2016

COME TOGETHER




Grup: The Beatles.
Any: 1969.
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Gènere: rock psicodèlic.
Àlbum d’estudi: Abbey road.
El millor: un dels principals apropaments del quartet de Liverpool al blues.
El pitjor: de certa forma, va ser la cara B del single compartit amb “Something”.

“Come together”, cançó composta per John Lennon, que també va signar Paul McCartney, es la peça que obre l’emblemàtic àlbum “Abbey road”, editat durant els últims temps de la trajectòria dels Fab Four. El tema, una de les més clares aproximacions al gènere blues de la mítica banda anglesa, va compartir single amb la bella “Something”, en una considerada doble cara A, encara que la composició de George Harrison era teòricament la principal del disc que va arribar al número u de les llistes britàniques. “Come together”, com havia succeït abans amb altres cançons escrites per Lennon, per exemple en el cas de “Happiness is the warm gun”, consta d’una lletra estranya, críptica, rebuscada i amb elements psicodèlics. El grup nord-americà de hard rock Aerosmith en va fer un brillant cover per a la versió cinematogràfica de “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”.