domingo, 16 de junio de 2019

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS (2): EL NAIXEMENT DEL ROCK’N ROLL












La cançó “Rock around the clock”, enregistrada prèviament per Sonny Dae & the Knights i interpretada posteriorment per Bill Haley and his Comets, està considerat el punt de partida de la música rock, encara que el cantant, que era un home ja veterà, donaria pas a artistes més joves, com Elvis Presley, Chuck Berry, Little Richard (foto), Jerry lee Lewis, Eddy Cochran, Carl Perkins, Buddy Holly o Gene Vincent, que es convertirien en les primeres grans estrelles del gènere.

En un principi, una gran part de la societat nord-americana, sobretot aquella més conservadora i retrògrada, es va escandalitzar amb la nova moda i, quan va observar els moviments de Presley en la seva primera actuació televisiva, no podia permetre que els seus fills, especialment si es tractava de noies, poguessin ser fans d’aquell artista que, segons la seva particular observació, es tractava d’un energumen que ratllava l’obscenitat.

Tanmateix, seguint aquella dita de “si no pots amb el teu enemic, uneix-te a ell”, el rock’n roll, en general, i Elvis, que no deixava de ser un noi blanc, atractiu i amb aspecte de gendre ideal, en particular, van ser plenament acceptats i convertits en productes dels Estats Units. No obstant, en aquella Amèrica tan racista i segregada, acceptar músics negres que, a més a més en el cas de Berry, composaven les seves pròpies peces, era anar encara massa lluny.

jueves, 13 de junio de 2019

MILEY CYRUS













Lloc de naixement: Franklin (Estats Units).
Dècades: 00 i 10.
Gèneres: pop, teen pop, dance pop, country pop i hip hop.
Principal àlbum: Bangerz (2013).
El millor: una inqüestionable evolució.
El pitjor: però pot ser considerada una artista indie ?

Artista prodigi, ja d’adolescent, va triomfar a la sèrie de Disney Chanel “Hannah Montana”, en què també hi formava part del repertori el seu pare, l’intèrpret country Billy Ray Cyrus. Després de molts anys triomfant amb el seu alter ego, que també va tenir versions en cinema, ha aconseguit brillar com a cantant de pop per a adults i, fins i tot, s’ha apropat a barems alternatius i ha actuat en festivals com el Primavera Sound de Barcelona.

martes, 11 de junio de 2019

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS (1): ELS ORÍGENS

















Sempre s’ha comentat que dos han estat els gèneres més influents de la música rock: el country i el blues. En una Amèrica encara molt segregada en qüestions de raça, molt especialment als estats del sud, el primer estil era eminentment interpretat per blancs, en una època en què va començar a brillar Johnny Cash, mentre que el segon sobretot era portat a terme per negres, destacant artistes com B. B. King (foto), Willie Dixon, John Lee Hooker, Muddy Waters, Sonny Boy Williamson i Howlin’ Wolf.

El rock’n roll, en un període en què estava a punt d’esclatar el moviment pels drets civils de la població afroamericana, podríem afirmar que va contribuir a unir musicalment les races blanca i negra dels Estats Units, doncs alguns joves de la primera ètnia, que van assolir un important poder adquisitiu, van convertir-se en fans d’intèrprets negres com Chuck Berry o Little Richard, mentre cantants blancs com l’estrella Elvis Presley, Jerry Lee Lewis o els desapareguts Eddy Cochran, Buddy Holly i Carl Perkins es van veure força influenciats per la música blues.     

lunes, 10 de junio de 2019

GRANS TECLISTES DE LA HISTÒRIA: RICK WAKEMAN













El rock progressiu i simfònic va ser un gènere que va reivindicar abastament els teclats, sent el músic britànic Rick Wakeman un dels grans especialistes en el seu ús, convertint-se en el millor del panorama del rock juntament amb l’efectista Keith Emerson, fundador d’associacions com Nice o Emerson, Lake & Palmer. Encara que Wakeman va tenir experiències com a solista, i també va col·laborar amb artistes il·lustres com Lou Reed o David Bowie, gran part de la seva popularitat li deu a les seves estàncies amb la banda Yes, una de les formacions més importants de l’era progressiva i simfònica, i, en línies generals, un dels grans grups de la dècada dels 70 del passat segle.

Una cançó: Roundabout (Yes).
Un àlbum: Fragile (Yes).

jueves, 6 de junio de 2019

EL MILLOR I EL PITJOR DE LA BANDES POP – ROCK: DIRE STRAITS













El grup britànic Dire Straits va tenir l’habilitat, en un període en què el punk rock havia fet ja acte d’aparició al Regne Unit i el rock progressiu es resistia a claudicar, de no posicionar-se ni en un lloc ni tampoc en l’altre, triomfant plenament amb una música senzilla, tradicional, fresca i sense massa pretensions.

La crítica especialitzada va rebre molt bé l’àlbum de debut de la banda de títol homònim, on hi destaca el clàssic “Sultans of swing”, mentre el seu líder, Mark Knopfler, s’erigia com un dels grans guitarristes de l’època. Després de realitzar un pas enrere amb el seu segon treball, “Communiqué”, Dire Straits va ser aclamat per la seva tercera obra, “Making movies”, en què hi prenen part pistes com “Tunnel of love” i “Romeo and Juliet”. 

Molt aviat, però, el conjunt britànic es va convertir en una eina molt personal de Mark, que va fer les tasques de cantant, guitarrista, líder, compositor i productor, fins el punt que dos dels membres originals de la banda, el seu germà petit i també guitarrista David i el bateria Pick Withers, ho van deixar estar, continuant només el baixista John Illsey.

A més, el grup va arribar amb el seu àlbum més popular, “Brothers in arms”, a uns nivells d’elegància, pulcritud i sofisticació molt elevats, quan algunes de les composicions de Knopfler, amb els clars exemples de “Money for nothing”, en què hi va col·laborar Sting, o “Walk of life”, van assolir importants barems de comercialització. Després del treball, la formació només va gravar un altre disc de gran format, doncs Mark va decidir sobretot actuar en solitari.

martes, 4 de junio de 2019

TRES GRANS ÈPOQUES DE LA MÚSICA POP – ROCK













Molts han estat els períodes estel·lars de la música popular i podríem parlar de l’esclat del rock’n roll, l’era daurada del gènere folk, la british invasion, les diferents avantguardes musicals, el glam rock, la new wave, el grunge o el salt efectuat pel rock alternatiu, però particularment en destacaria tres per sobre dels altres: la contracultura hippy, el swinging London i l’explosió punk.

El moviment del flower power va aparèixer l’any 1966 a San Francisco, va viure el seu apogeu durant l’estiu de la pau i l’amor de 1967 i va iniciar el declivi amb el canvi de dècada. La contracultura es va caracteritzar pel simbolisme de les flors i els cabells llargs, el seu profund pacifisme i el rebuig a la Guerra del Vietnam, la defensa de factors com el feminisme o l’ecologia, l’experimentació amb drogues al·lucinògenes com l’LSD, la utilització del rock psicodèlic, els grans concerts a l’aire lliure, com els de Monterey, Woodstock o el de l’illa de Wight, o l’atracció per la música exòtica, en especial l’originària de l’Índia.

L’anomenat swinging London va englobar tota la música britànica realitzada durant el decenni dels 60 del segle XX, des del beat a les avantguardes musicals, passant pel rythm & blues i la british invasion, però crec que l’època més característica va ser la dominada per la ruptura musical sorgida mitjan la dècada, quan gèneres com la música psicodèlica, el rock progressiu i simfònic o el hard rock van aconseguir el protagonisme durant el segon lustre dels anys 60.

Finalment, el punk rock va esclatar al Regne Unit l’any 1976 com a causa de la gravíssima crisi econòmica que va assolar el país a partir de 1973 i també com a resposta al sofisticat, elegant, elaborat i cerebral rock progressiu i simfònic, doncs el nou gènere es caracteritzava per la senzillesa, la simplicitat, l’efecte directe o l’eslògan del “Just do it yourself”. El corrent, conegut també per les crestes i els colors llampants  dels cabells, els imperdibles o les cadenes, va tenir el seu període culminant l’any 1977 i, un any més tard, ja va entrar en crisi, donant plena validesa a un dels seus principals crits: “no future !”.    

A la foto, Bob Dylan durant una actuació al concert hippy de l’illa de Wight.

lunes, 3 de junio de 2019

I WANT TO HOLD YOUR HAND

















Grup: The Beatles.
Any: 1963.     
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Gènere: beat.
Àlbum d’estudi: cap.   
El millor: primer número u del quartet de Liverpool als Estats Units.
El pitjor: a la Gran Bretanya no va superar “She loves you”.

Quan el mític grup anglès va editar el single “I want to hold your hand”, The Beatles ja havia triomfat amb “Please, please me” o “She loves you”, senzills els quals, com el tema analitzat, van arribar al número u de les llistes del Regne Unit. En aquella època, la banda de Liverpool es trobava instal·lada en plena febre de la beatlemania i es tractava de la formació capdavantera de la british invasion, per tant no va ser estrany que la cançó és convertís en la primera que va assolir el top de les llistes nord-americanes de Billboard. La peça, composta pels seus dos líders, John Lennon i Paul McCartney, és un tema senzill, de l’època dominada per l’estil beat, i el temps l’ha deixat com un dels clàssics de l'era inicial dels Fab Four.