miércoles, 29 de febrero de 2012

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: L’INDIE CATALÀ





El rock català dels anys 90, segurament l’època més popular del moviment, va rebre algunes crítiques per part dels sectors més intel·lectuals de la societat catalana, que argumentaven que la música que realitzaven bandes com Lax’n Busto, Els Pets, Sau o Sopa de Cabra, entre d’altres, no comptava amb grans dosis d’originalitat. Es comentava també aleshores que aquells conjunts eren ampliament subvencionats per la Generalitat convergent de Jordi Pujol.

Segons el meu parer, aquelles crítiques al rock català dels 90 van ser bastant injustes i exagerades, si per exemple tenim en compte que formacions com Els Pets, amb un brillant lletrista com el seu líder Lluís Gavaldà, i Sopa de Cabra, el conjunt encapçalat pel carismàtic cantant Gerard Quintana, van anar evolucionant de forma important amb el pas dels anys, sense oblidar la irrupció del grup Umpah - Pah, que liderat pel vocalista i també actor Adrià Puntí, ha estat força reivindicat els últims temps.

Tanmateix, la música popular catalana realitzada durant l’actual segle XXI ha estat força diferent, amb característiques més alternatives, intel·lectuals i originals, i amb una presència més important de grups que utilizen, a més de la llengua catalana, la castellana i l’anglesa. Segurament les dues bandes cabdals d’aquest indie català han estat els mallorquins Antònia Font, amb el segell surrealista del seu guitarrista i compositor Joan Miquel Oliver, i els barcelonins Manel, un autèntic fenomen de masses els darrers anys a Catalunya.

Altres intèrprets o formacions bàsics del rock alternatiu fet a Catalunya són, pel que fa a l’idioma català, Mazzoni, Refree, Sanjosex, Els Amics de les Arts o Mishima; quant a la llengua castellana, Delafé y las Flores Azules, Love of Lesbian i Sidonie, mentre que en anglès s’han expressat, durant l’inici de les seves trajectòries, els ja significats Love of Lesbian, Mishima i Sidonie, aquests últims amb un tipus de música molt influenciat per la psicodèlia i la cultura oriental.

martes, 28 de febrero de 2012

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: NI UNA COSA NI L’ALTRA





Durant la segona meitat dels anys 70, dos gèneres musicals, totalment antagònics, van col·lisionar: l’intel·lectualitzat rock progressiu i el popular punk rock. Mentre el segon d’aquests estils irrompia espectacularment en el panorama musical anglosaxó, el primer perdia força, però va poder mantenir-se de forma bastant digna.

No obstant, durant aquell període va sorgir al Regne Unit un grup que es trobava als antípodes tant del prog rock com del corrent punk: els Dire Straits. El conjunt britànic, encapçalat pel cantant, guitarrista i compositor Mark Knopfler, va triomfar plenament a finals dels 70 amb un rock fresc, directe, senzill i sense massa pretensions. Podríem afirmar, d’alguna manera, que la irrupció del grup va ser semblant a la que va tenir lloc una dècada abans mitjançant el rock de Creedence Clearwater Revival en plena febre psicodèlica.

Els Dire Straits van debutar amb un aclamat àlbum de títol homònim, que compta amb el clàssic “Sultans of swing”; van donar un petit pas enrere amb “Comuniqué” i van tornar a brillar de la mà del treball “Making movies”, que conté “Tunel of love” i “Romeo and Juliet”. En aquell moment, Mark s’havia fet clarament amb les regnes de la banda, la qual fins i tot havia abandonat el seu germà David.

Tanmateix, aquell so tan fresc i directe dels inicis de la formació britànica es va començar a perdre mitjan el decenni dels 80, quan va gravar l’àlbum “Brothers in arms”, probablement el seu disc més popular, però al mateix temps una obra molt sofisticada, elegant i profundament pulcra, com es pot obervar en temes com “Money for nothing”, escrit i interpretat amb Sting. Obviament, eren els temps en què Knopfler va escriure “Private dancer “ per a la ja bastant domesticada Tina Turner.

lunes, 27 de febrero de 2012

LA BUENA VIDA





Lloc de fundació: Sant Sebastià (Euskadi).
Formació inicial: Irantzu Valencia (veu), Borja Sánchez (guitarra), Pedro San Martín (baix), Raúl Sebastián (bateria) i José Luis Lanzagorta (teclats).
Altres components bàsics: Mikel Aguirre (veu i guitarra) i Javier Sánchez (guitarra).
Gèneres: pop, rock i rock alternatiu.
Dècades: 90 i 00.
Principals àlbums: La Buena Vida. Los Mejores momentos (1994) i Hallelujah ! (2001).
El millor: una línia regular.
El pitjor: les marxes de Sánchez i Valencia.

El grup La Buena Vida va ser fundat a la ciutat de Sant Sebastià i aviat es va situar com una de les formacions claus de l’indie espanyol, encara que es va desmarcar clarament d’altres bandes d’Euskadi i va desenvolupar un tipus de música elegant i sofisticada, amb arrels en el pop anglosaxó dels anys 60. El grup donostiarra, que posteriorment va utilitzar recursos simfònics, continua vigent, encara que sense Irantzu Valencia i Borja Sánchez, dos dels seus fundadors.

PLATERO Y TU





Lloc de fundació: Bilbao (Euskadi).
Formació: Adolfo Fito Cabrales (veu i guitarra), Iñaki Uoho Antón (guitarra), Juantxu Mongol Olano (baix) i Jesús Maguila García (bateria).
Gèneres: rock, rock dur i rock urbà.
Dècades: 90 i 00.
Principals àlbums: Hay poco rock’n roll (1994) i A pelo (1996).
Grups que origina: Fito y Fitipaldis, La Gripe i Inconscientes.
El millor: grup de referència del rock urbà espanyol dels 90.
El pitjor: els projectes personals van acabar amb la banda.

Amb un tipus de rock semblant al realitzat per bandes com Burning o Leño, el quartet basc Platero y Tu va ser una de les formacions cabdals de la música popular espanyola del decenni dels 90, en què va col·laborar amb Rosendo, exlíder de Leño, i Extremoduro. Va arribar al seu punt àlgid amb “Hay poco rock’n roll”, però amb el pas del temps, Platero y Tu va anar perdent consistència i, arran de la dissolució, van sorgir els conjunts Fito y Fitipaldis, La Gripe y Inconscientes.

jueves, 23 de febrero de 2012

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LA MÚSICA POP ALS ANYS 60





Arran de la decadència del rock’n roll de la dècada dels 50, i la pèrdua de fama de llegendaris cantants com Elvis Presley, Chuck Berry, Little Richard o Jerry Lee Lewis, així com la mort d’intèrprets com Buddy Holly o Eddy Cochran, van aparèixer una sèrie d’artistes, més tous i inofensius, com Paul Anka, Fabian o Franky Valli, que d’alguna manera estan considerats els precursors de la música pop.

No obstant, no hi ha cap mena de dubte, pel que fa als anys 60, que el conjunt estel·lar de la música pop, segurament també de la història d’aquest gènere, van ser els Beatles. El quartet de Liverpool, que a partir de la meitat de la dècada va evolucionar cap a una música més complexa i madura, involucrant-se en el rock de tipus psicodèlic, va ser la formació capdavantera de la moda beat i de la british invasion, mitjançant àlbums com “With the Beatles”, “A hard day’s night” o “Help”.

Altres bandes pop clau del decenni, quant al Regne Unit, van ser Dave Clark Five, Gerry & the Pacemakers, Herman's Hermit’s, Hollies, Manfred Mann, Peter & Gordon, Searchers o Zombies. Així mateix, grups que no eren bàsicament pop i que es trobaven més a prop del rythm & blues, com Kinks, Who o Yardbirds, també, en un moment o altre de la seva carrera, van editar temes del gènere, sobretot per aconseguir arribar el més amunt possible a les llistes d’èxits.

Pel que fa als Estats Units, els Beach Boys en van ser la formació més popular de la dècada, encara que, després de ser els màxims abanderats de la música surf, mitjan el decenni, tal com van fer els Beatles, van incorporar-se a la moda psicodèlica. Altres grups bàsics del pop nord-americà van ser els italo-americans Four Seasons, que fins i tot van arribar a compartir un àlbum amb els Fab Four, només editat als Estats Units; els Monkees, formats a partir d’un càsting per a un programa de televisió, o els Walker Brothers.

miércoles, 22 de febrero de 2012

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LES GRANS VEUS DEL ROCK





Moltes i variades han estat les grans veus de la música pop-rock, entre les quals hi destaquen les 10 següents:

James Brown. Gran estrella del gospel, el blues, el rythm & blues, el soul i el funk, Brown ha estat una de les grans llegendes de la música negra i una de les veus més espectaculars de la música popular del segle XX. L’intèrpret nord-americà ha passat també a la història per les seves cèlebres actuacions i pels seus àlbums en viu, molts d’ells gravats a l’Apolo de Harlem.

Cass Elliot (foto). Tots els membres del grup hippy The Mamas & the Papas, populars gràcies a hits com “California dreamin” o “Monday, monday”, tenien unes extraordinàries veus, però es possible que Elliot fos la més espectacular de totes elles. Mama Cass, una vegada el quartet s’havia dissolt, va tenir una curta carrera en solitari, doncs va trobar la mort l’any 1971.

Bryan Ferry. Cantant i líder, en aquest cas sobretot després de la marxa de Brian Eno, de la formació Roxy Music, el gal·lès Ferry ha estat un dels intèrprets més elegants, sofisticats i glamourosos de la història de la música popular. Paral·lelament a la trajectòria de la banda britànica, Ferry, que va influir força en el moviment dels nous romàntics, ha brillat també com a solista.

Aretha Franklin. És molt difícil conèixer amb exactitud quina ha estat la millor veu de la història de la música popular, però molt probablement la de la intèrpret nord-americana sigui la més espectacular de totes elles, tal com va demostrar, en la seva època com a “reina del soul”, amb temes com “Respect”, “Say a little prayer” o "(You make me feel) a natural woman”.

Peter Gabriel. Va ser el primer cantant i líder de la banda britànica Genesis, en el període en què el grup va formar part del rock progressiu i la moda glam, pel que fa a la seva part més intel·lectualitzada. Una vegada va abandonar la formació, la qual va passar a encapçalar Phil Collins, va iniciar la seva trajectòria en solitari, caracteritzada per l’avantguarda, l’experimentació i la world music.

Deborah Harry. Molts afeccionats només recorden Harry per la seva imatge o per constituir la icona del grup new wave neoyorquí Blondie, però la cantant de la banda nord-americana va destacar també per la seva gran veu, demostrada en clàssics del grup com “Hanging on the telephone”, “Picture this” o “Faded and radiate”, totes elles presents en l’àlbum estel·lar de Blondie: “Parallel lines”.

Janis Joplin. Probablement, la veu de la intèrpret texana hagi estat la millor d’una cantant blanca en la història de la música popular. Després de ser la vocalista de la banda hippy i psicodèlica The Big Brother & the Holding Company, es va llançar en solitari i va trobar la mort quan només comptava amb 27 anys, deixant com a pòstum el cèlebre àlbum “Pearl”.

John Lennon. Pot sorprendre una mica la presència del geni de Liverpool en aquesta llista, però, almenys sota el meu punt de vista, la veu de Lennon és una de les més maques de la història de la música pop-rock, i com a evidència només cal escoltar cançons com “In my life”, “Strawberry fields forever”, “All you need is love” i molt especialment “Don´t let me down”.

Van Morrison. Després d’abandonar la formació “Them”, amb la qual va interpretar el clàssic “Gloria”, el cantant nord-irlandès va començar una llarga, prolífica, regular i extraordinària carrera en solitari, que el va portar per diversos estils, com rythm & blues, soul, pop, rock, jazz o la música irlandesa. El seu aclamat àlbum “Astral weeks” és un clar exemple de la seva gran veu.

Steve Windwood. Quan era encara un adolescent, es va convertir en el vocalista i símbol de la banda de rythm & blues fundada als 60 pel músic gal·lès Spencer Davis, on la seva veu va sorprendre tothom. Posteriorment va formar el conjunt avantguardista Traffic, va ser membre del supergrup Blind Faith, va tornar a Traffic i es va llançar com a solista.

martes, 21 de febrero de 2012

LES MILLORS 20 CANÇONS DE LA MÚSICA POPULAR EN ITALIÀ





Amore mio (Mina)
Anche per te (Lucio Battisti)
Anna e Marco (Lucio Dalla)
Balla (Zucchero Fornacciari)
Bella senza anima (Richard Cocciante)
Comunque bella (Lucio Battisti)
Hey man (Zucchero Fornacciari)
Idea (The New Trolls)
Il mio canto libero (Lucio Battisti)
Il mondo (Jimmy Fontana)
La bambola (Patty Bravo)
La canzone del sole (Lucio Battisti)
La vita in una stanza (Mina)
Margarita (Richard Cocciante)
Non si può morire dentro (Gianni Bella)
Sapore di sale (Gino Paoli)
Senza una donna (Zucchero Fornacciari)
Sereno (Grupi)
Solo tu (Matia Bazar)
Ti amo (Umberto Tozzi)

A la foto Lucio Battisti, que amb 4, és qui més cançons aporta.

Nota: aquesta llista està confeccionada en ordre alfabètic i es troba sotmesa a canvis i variacions.