El rock català dels anys 90, segurament l’època més popular del moviment, va rebre algunes crítiques per part dels sectors més intel·lectuals de la societat catalana, que argumentaven que la música que realitzaven bandes com Lax’n Busto, Els Pets, Sau o Sopa de Cabra, entre d’altres, no comptava amb grans dosis d’originalitat. Es comentava també aleshores que aquells conjunts eren ampliament subvencionats per la Generalitat convergent de Jordi Pujol.
Segons el meu parer, aquelles crítiques al rock català dels 90 van ser bastant injustes i exagerades, si per exemple tenim en compte que formacions com Els Pets, amb un brillant lletrista com el seu líder Lluís Gavaldà, i Sopa de Cabra, el conjunt encapçalat pel carismàtic cantant Gerard Quintana, van anar evolucionant de forma important amb el pas dels anys, sense oblidar la irrupció del grup Umpah - Pah, que liderat pel vocalista i també actor Adrià Puntí, ha estat força reivindicat els últims temps.
Tanmateix, la música popular catalana realitzada durant l’actual segle XXI ha estat força diferent, amb característiques més alternatives, intel·lectuals i originals, i amb una presència més important de grups que utilizen, a més de la llengua catalana, la castellana i l’anglesa. Segurament les dues bandes cabdals d’aquest indie català han estat els mallorquins Antònia Font, amb el segell surrealista del seu guitarrista i compositor Joan Miquel Oliver, i els barcelonins Manel, un autèntic fenomen de masses els darrers anys a Catalunya.
Altres intèrprets o formacions bàsics del rock alternatiu fet a Catalunya són, pel que fa a l’idioma català, Mazzoni, Refree, Sanjosex, Els Amics de les Arts o Mishima; quant a la llengua castellana, Delafé y las Flores Azules, Love of Lesbian i Sidonie, mentre que en anglès s’han expressat, durant l’inici de les seves trajectòries, els ja significats Love of Lesbian, Mishima i Sidonie, aquests últims amb un tipus de música molt influenciat per la psicodèlia i la cultura oriental.
