miércoles, 29 de abril de 2015

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ROD STEWART




Els inicis artístics de Rod Stewart els trobem en el Swinging London, quan exercia de mod i va formar el grup Steampacket amb els també cantants Julie Driscoll i Long John Baldry, a més de l’organista Brian Auger, excomponent de Soft Machine, encara que l’experiència va passar més aviat desapercebuda per al gran públic.

Seguidament, l’intèrpret britànic es va convertir en vocalista d’un dels molts conjunts que va fundar, després d’abandonar la mítica banda The Yardbirds, el virtuós guitarrista Jeff Beck, on ja va coincidir amb el futur stone Ron Wood, i va ser el carismàtic cantant de la formació Faces, un dels grups que va sorgir arran de la dissolució del quartet mod Small Faces.

Quan va desaparèixer Small Faces, d’una banda, el seu cantant, guitarrista i líder, Steve Marriott, va fundar Humble Pie, mentre que, d'altra banda, els altres tres components, el baixista Ronnie Lane, el bateria Kenney Jones i el teclista Ian McLagan, van crear Faces amb Stewart i Wood (guitarra). El grup, una de les formacions de més èxit durant el primer lustre de la dècada dels 70, va destacar per l’edició d’àlbums com “A nod is a good as a wink... to a blind horse”, la seva obra cabdal, o “Ooh la la”.

En un període en què encara formava part del quintet britànic, Stewart ja va aconseguir els seus primers èxits en solitari, mitjançant treballs com “Gasoline alley”, “Every picture tells a story” o “Atlantic crossing”, i comptava amb categoria d’estrella, un fet que va aixecar alguns recels per part dels altres integrants de Faces, que podien pensar que el seu vocalista donava més importància a la carrera autònoma que no pas a la trajectòria del grup. Per tant, no va ser gens estrany, sobretot arran que Wood substituís Mick Taylor a The Rolling Stones, que la banda s’acabés separant.

Després de la desaparició de Faces, Rod va continuar amb la seva triomfant trajectòria, la qual va comptar amb el disc ”Blondes have more fun”, una de les seves obres més famoses, comercials i venudes, encara que, a partir del decenni dels 80, l’intèrpret va entrar en una clara decadència, més pel que fa a la valoració de la crítica que no pas quant al seguiment a nivell popular.

martes, 28 de abril de 2015

THE REPLACEMENTS




Lloc de fundació: Minneapolis (Estats Units).
Formació inicial: Paul Westenberg (veu i guitarra), Bob Stinson (guitarra), Tommy Stinson (baix) i Chris Mars (bateria).
Dècades: 80 i 90.
Gèneres: punk, postpunk, garage rock, hardcore i rock alternatiu.
Principal àlbum: Let it be (1984).
Altres àlbums d’estudi: Sorry ma, forgot to take out the thrash (1981), Hootenanny (1983), Tim (1985), Pleased to meet me (1987), Don’t tell a soul (1989) i All shook down (1990).
El millor: banda pionera del rock alternatiu.
El pitjor: els canvis i la inestabilitat a partir de mitjan els 80.

The Replacements, grup influenciat per gèneres com el garage rock, el punk rock o el rock clàssic dels anys 70, va ser una de les primeres formacions de l'escena alternativa i va ser comparada amb els seus contemporanis Hüsker Dhü, igualment sorgits a la ciutat de Minneapolis. Després d’una primera etapa marcada per la regularitat, l’èxit en ambients indies i elogiats àlbums com “Let it be” i “Tim”, el grup va entrar en crisi arrel de les marxes de Bob Stinson i Chris Mars, moment en què Paul Westenberg es va convertir en l’indiscutible líder del conjunt nord-americà.

domingo, 26 de abril de 2015

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: STEVE WINDWOOD















Especialment per la seva extraordinària, potent i enèrgica veu, que semblava la d’un intèrpret negre, quan era encara un adolescent, el també guitarrista i teclista Steve Windwood va sorprendre tothom com a cantant de la banda britànica de rythm & blues Spencer Davis Group, que van completar el guitarrista que donava nom a la formació, el seu germà Muff Windwood (baix) i Pete York (bateria). Juntament amb Muff, Steve va abandonar el grup, que va facturar clàssics com “I’m a man”, “Give me some lovin’” o “Keep on running”, per fundar la formació Traffic, amb Dave Mason (baix), Jim Capaldi (bateria) i Chris Wood (teclats, saxofon i flauta).

Traffic, una banda avantguardista, clau en les noves tendències musicals a la Gran Bretanya de finals de la dècada dels 60, i que va utilitzar diferents gèneres com blues rock, jazz rock, rock psicodèlic o rock progressiu, va rebre l’aclamació i els elogis dels mitjans de comunicació gràcies a àlbums com “Mr. Fantasy” o un segon treball de títol homònim, però Windwood va decidir obrir un parèntesi i formar, amb el prodigiós guitarrista Eric Clapton, el baixista Rick Grech i el bateria Ginger Baker, el supergrup Blind Faith, que va tenir una existència fugaç.

Després de la curta experiència de Blind Faith, que només va editar un àlbum, Steve va recompondre Traffic, que va incorporar nous músics. En aquesta segona etapa de la banda, caracteritzada per una major inestabilitat i força canvis de components, va destacar el disc “John Barleycom must die”, que alguns experts consideren la principal obra del grup britànic. Posteriorment, el músic anglès fundaria una associació de jazz rock progressiu anomenada Go, amb Al di Meola (guitarra), l’exSantana Michael Schrieve (bateria), Stoma Yamashata (teclats i percussió) i Klaus Schulze (sintetitzadors).

Finalment, Windwood va deixar enrere els projectes en equip i va iniciar la carrera en solitari, que va tenir unes característiques basades en un tou i sofisticat blue eyed soul, amb un un important èxit a nivell commercial i amb unes crítiques més aviat irregulars. Durant la dècada dels 80 va triomfar amb àlbums com “Talking back to the night”, que conté el radiat hit AOR “Valerie”; “Back in the high life”, amb la cançó “Higher love”, i “Roll with it”, amb la peça de títol homònim.

jueves, 23 de abril de 2015

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: PAUL SIMON




Estudiant universitari de literatura, Paul Simon va formar al Greenwich Village de Nova York, juntament amb Art Garfunkel, que a la facultat estava matriculat en matemàtiques, el duo que finalment va portar els seus respectius cognoms, encara que en un principi l’associació es va anomenar Tom & Jerry.

Després d’uns inicis desesperançadors, va arribar una primera separació, durant la qual Simon va intentar l’èxit en solitari, sense aconseguir-lo. Arran d’una nova unió, aquest cop si, el duo va triomfar, especialment gràcies als àlbums “Parsley, sage, rosemary and thyme”, la banda sonora del film “The graduate”, “Bookends” i “Bridge over troubled water”, però després d’aquest últim treball, en el cim de fama i popularitat de la seva carrera, van decidir deixar-ho estar.

En aquest punt, Simon va tornar a provar fortuna en solitari i va obtenir l’èxit, tant des del punt de vista de la crítica com del públic, amb obres com un disc de títol homònim, “There’s goes rhymin’ Simon” o “Still crazy after all these years”, treballs que van convertir el compositor novaiorquès en un dels cantautors més admirats de la música popular, encara que personalment sempre he trobat a faltar en les seves cançons la melòdica veu de Garfunkel, que sense abandonar el món de la música, va convertir-se en un valorat actor cinematogràfic, faceta en què Simon va aparèixer a la pel•lícula “Anni Hall”, de Woody Allen.

Després d’un parèntesi que va tenir lloc durant el segon lustre de la dècada dels 70, Simon es va retrobar amb Garfunkel per oferir un multitudinari concert al Central Park de Nova York, que va tenir la seva versió en àlbum, però l’èxit de l’esdeveniment no va servir perquè l’experiència tingués continuïtat. Posteriorment, Simon va actuar a la pel•lícula “One trick pony”, va gravar “Hearts and bones” i va editar “Graceland”, el disc estel•lar de la seva carrera.

El treball, que va guanyar el premi Grammy al millor àlbum de l’any, comptava amb una perfecta fusió entre el gènere pop – folk i els ritmes de la música sud-africana, sent Simon un dels primers autors en fer un ús extensiu de la world music, moda en què també van brillar compositors com Peter Gabriel i David Byrne. Simon va rebre un munt d’elogis per “Graceland”, en una època on la demencial política de l’apartheid a l’estat de l’Àfrica austral era plenament vigent, encara que des d’alguns sectors se’l va criticar perquè es creia que s’havia apropiat d’una música aliena a la seva cultura.

martes, 21 de abril de 2015

DISARM




Grup: The Smashing Pumpkins.
Any: 1994.
Formació: Billy Corgan, James Iha, D’Arcy Wretzky i Jimmy Chamberlin.
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum d’estudi: Siamese dream.
El millor: una de les millors cançons de la dècada dels 90.
El pitjor: la controvèrsia de la seva lletra.

The Smashing Pumpkins, grup creat a la gran urbs de Chicago, va ser una de les grans bandes alternatives dels Estats Units a la dècada dels 90, mentre que l’àlbum “Siamese dream” va suposar el cim de la seva trajectòria i un dels treballs imprescindibles del rock indie nord-americà del darrer decenni del segle XX. “Disarm” va ser el tercer dels quatre senzills que va extreure el disc, després de “Cherub rock” i “Today” i abans de “Rocket”. El tema, que té un inici acústic, compta amb aires simfònics i una lletra un tant polèmica, raó per la qual la peça va ser prohibida en el popular programa musical de la BBC “Pop on the pops”. Malgrat aquest afer, en què Billy Corgan, líder del grup i autor de la cançó, es va justificar argumentant que estava basada en la relació amb els seus progenitors, “Disarm” es va vendre força bé a la Gran Bretanya, encara que va punxar als Estats Units, on aleshores el rock de caire alternatiu ho tenia bastant complicat. 

domingo, 19 de abril de 2015

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES INTÈRPRETS DE LA DISCO MUSIC




Gloria Gaynor. Mitjançant la producció de Meco Monando, Gloria Gaynor es va convertir, juntament amb Donna Summer, en la gran protagonista pel que fa a intèrprets femenines de la disco music, fonamentalment per les cançons “I will survive”, un dels grans clàssics del gènere, o “Never can say goodbye”, una versió d’un tema del grup Jackson Five. No obstant, a poc a poc va anar desapareixent del primer pla musical quan el so de discoteca va perdre protagonisme.

Donna Summer (foto). Reconeguda com la indiscutible reina de la música disco, paradoxalment Summer s’havia iniciat en el món hippy i fins i tot va arribar a participar en l’òpera rock “Hair”. La producció de Giorgio Moroder i Pete Bellotte, i seva presència a la pel•lícula “Thank God it’s friday”, van ser claus perquè canviés radicalment la seva tendència musical, període en què va facturar hits històrics de la gran era de les discoteques com “Love to love baby”, “I feel love”, “McArthur Park” o “On the radio”.

Barry White. Amb un estil molt elegant, romàntic, net, pulcre i sofisticat, el cantant, compositor i productor Barry White va triomfar, moltes vegades acompanyat del grup Love Limited Orchestra, fins i tot abans que esclatés el gran boom de la música disco, arrel de l’estrena del film “Saturday night fever”. Va ser el màxim exponent del so de Philadelphia.

Boney M. Encara que els quatre integrants de l’associació procedien del Carib, Liza Mitchell i Marcia Barrett de Jamaica, Maizie Williams de Montserrat i Bobby Farrell d’Aruba, el quartet Boney M es va formar a Alemanya de la mà de l’hàbil productor Frank Farian. El grup, amb una estètica molt kitsch, va triomfar espectacularment amb èxits discotequers com “Daddy cool”, “Ma baker”, “Rivers of Babylon” o “Rasputin”. Cal destacar la seva enorme popularitat a l’estat espanyol.

Jackson Five. Banda composta pels germans Jermaine, Michael, Jackie, Tito, Marlon i Randy Jackson, va formar part del segell discogràfic Motown, sotmesa a la pressió a què Berry Gordy acostumava a forçar als seus artistes. Després de triomfar amb peces com la dolça “I’ll be there” o la discotequera “Blame it on the boogie”, Michael es va llançar en solitari i es va convertir en la gran estrella pop del decenni dels 80, fonamentalment gràcies a l’àlbum supervendes “Thriller”.

KC & the Sunshine Band. Grup fundat a la ciutat de Miami, a l’estat de Florida, que va tenir com a principals integrants el cantant i líder Harry Wayne Casey (KC) i el baixista i teclista Richard Finch. Amb uns ritmes repetitius i de piconadora, com “That’s the way (i like you)” o “Shake, shake, shake”, va omplir les pistes de ball, encara que la seva millor cançó va ser la pop i més assossegada “Please, don’t go”.

Village People. Estrafolari grup format per intèrprets com Felipe Rose, Alex Briley, David Scar Hodo, G Jeff Olson, Eric Anzalone o Ray Simpson, tots ells caracteritzats en un personatge, fet que feia pensar en una formació tipus laboratori. Va tenir, sota la producció de Jacques Morali i Henry Belolo, una triomfant època entre finals de la dècada dels 70 i inicis del decenni dels 80, gràcies a hits com “Go west”, “In the navy”; “YMCA” o “Can’t stop the music”.

jueves, 16 de abril de 2015

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ABBA




El popular festival d’Eurovisió és un dels espectacles musicals més seguits de l’any per les diferents televisions del continent europeu, però rarament ha catapultat els seus guanyadors al gran estrellat mundial, encara que pel que fa al triomf del quartet suec Abba, l’any 1974, hi va tenir lloc una significativa excepció, doncs el grup escandinau, que va vèncer amb el tema “Waterloo”, va aconseguir una fama posterior espectacular.

El grup va estar format pels compositors i teclistes Benny Andersson, que es va fer càrrec de la música, i Björn Ulvaeus, que va escriure les lletres, i les cantants Anni - Frid Lyngstad i Agnetha Fältskog. La unió dels seus components no era únicament professional, sinó també sentimental, doncs Andersson estava casat amb Lyngstad i Ulvaeus amb Fältskog.

A nivell local, abans de l’esclat de “Waterloo”, la formació ja havia triomfat amb el tema “Ring ring”, però la cançó amb la qual va aconseguir la victòria a Eurovisió va suposar la celebritat del quartet en llocs com la Gran Bretanya, estat on els grups amb origen no anglosaxó ho tenien fins aleshores molt complicat per accedir-hi; l’Europa continental o la llunyana Austràlia, país on es van convertir en uns autèntics mites.

Tanmateix, a Abba li quedava una assignatura pendent per superar: els Estats Units. Finalment, el conjunt escandinau va aprovar també aquesta matèria amb l’àlbum “Arrival”, que conté les peces “Knowing me, knowing you” i “Dancing queen”, segurament la millor cançó que mai hagin compost Benny i Björn i potser un dels millors temes pop de la dècada dels 70.

A partir d’aquest punt, l’èxit del grup suec va ser impressionant, tot un fenomen per a una banda formada en un país de parla no anglesa. Amb el pas dels anys, el quartet va triomfar espectacularment amb peces com “Mamma mia”, “Fernando” o “Chiquitita” i discs de llarga durada com “The album”, “Voulez - vous” i “Super trouper”.

No obstant, després de l’edició de l’àlbum “Super trouper”, Abba va entrar en una profunda crisi, sobretot arran que es trenquessin les dues parelles. Després de la separació, també en el pla professional, el llegat del grup ha estat innegable, per exemple amb la composició, tant en teatre com en cinema, de l’obra “Mamma mia”.