martes, 29 de septiembre de 2015

STANDSTILL




Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Formació inicial: Enric Montefusco (veu), Piti Elvira (guitarra), Cristian Pérez (baix) i Jordi González (bateria).
Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: hardcore i rock alternatiu.
Principals àlbums: Vivalaguerra (2006) i Adelante Banaparte (2010).
El millor: una de les apostes més originals del rock indie català i espanyol.
El pitjor: la inactivitat actual.

Membres del segell indie català Bcore, el grup barceloní Standstill va iniciar la seva trajectòria mitjançant la llengua anglesa, encara que, després de dos àlbums, va utilitzar la castellana, idioma en què ha gravat els seus treballs més reivindicats, alguns d’ells ja gravats amb La Buena Suerte, la seva pròpia discogràfica. La banda liderada pel cantant i compositor Enric Montefusco, caracteritzada per un tipus de música experimental, alternativa i onírica, ha tingut cert ressò a nivell internacional. 

domingo, 27 de septiembre de 2015

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: IRON MAIDEN




La dècada dels 80 va ser la gran època del gènere del heavy metal, que va tenir un període àlgid al Regne Unit mitjançant el moviment de la british new wave, que va tenir en el quintet Iron Maiden, format a la ciutat de Londres, com la banda més cèlebre i popular, malgrat que la formació mai va comptar amb el beneplàcit dels mitjans de comunicació més comercials.

El grup, que va tenir uns inicis marcats per la irregularitat, l’escàs èxit i la inestabilitat, va ser fundat pel baixista Steve Harris, líder, ideòleg i principal compositor de la formació anglesa, que van completar, pel que fa a la confecció del primer àlbum, de títol homònim, el cantant Paul di Anno, el bateria Clive Burr i els guitarristes Dennis Straton i Dave Murray, aquest únic membre estable amb Harris.

En el segon àlbum, “The killers”, el guitarrista Adrian Smith va substituir Straton, mentre que en el tercer, “The number of the beast”, considerat el treball més emblemàtic del grup i número u a la Gran Bretanya, es va produir el debut del carismàtic vocalista Bruce Dickinson, que va suplir Di Anno i es va convertir en l’home fort del conjunt britànic, fins i tot per sobre de Harris. L’entrada del bateria Nicko McBrain per Burr, amb l’edició de “Peace of mind”, un altre punt àlgid que conté el hit “The trooper”, va establir el quintet clàssic.

Iron Maiden, que va encapçalar el popular festival heavy “Monsters of rock”, va completar una dècada dels 80 estel•lar amb els àlbums “Powerslave”, “Somewhere in time”, “Seven sons of a seventh son”, que es va enfilar fins el punt més alt de les llistes britàniques; “No prayer for the dying”, en què el guitarrista Janick Gers va entrar per Smith, i “Fear to the dark”, el seu tercer número u al Regne Unit.

Amb el decenni dels 90, una època en què el heavy metal, molt suavitzat i domesticat, va entrar en una clara decadència davant fenòmens com l’auge del rock alternatiu o el brit pop, Iron Maiden va entrar en crisi, fonamentalment per la marxa de Dickinson, que va iniciar la carrera en solitari i va ser substituït per un cantant menys mediàtic com Blaze Bailey, encara que, amb l’arribada del nou segle i el retorn de Bruce, el grup va triomfar mitjançant dos números u a la Gran Bretanya, “The final frontier” i “The book os souls”, els seus principals èxits als Estats Units, la seva assignatura pendent.

jueves, 24 de septiembre de 2015

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: AC/ DC




Els germans Angus i Malcolm Young, guitarres solista i rítmica respectivament, van formar a la ciutat australiana de Sidney el grup de blues rock endurit AC / DC, als quals es van unir el baixista Rob Bailey, el bateria Tony Currenty i el cantant Bon Scott, bastant més gran que la resta de components del grup i substitut del fugaç Dave Evans.

Després de gravar el seu primer àlbum, “High voltage”, d’edició només australiana, i una vegada la formació havia definit el seu nou so, dur, enèrgic i potent, es van unir al grup el baixista Mark Evans i el bateria Phil Rudd, que van completar el primer quintet clàssic d’AC / DC, que va facturar un altre disc només venut a la gran illa del Pacífic, “TNT”, amb el reclam de la cançó que li dóna títol.

Un cop el grup australià va assolir l'èxit a nivell internacional, a partir del treball “Dirty deeds done dirt cheap”, es va decidir editar un disc amb cançons dels seus dos primers àlbums, en un període en què el quintet va aconseguir una important celebritat al Regne Unit i altres estats europeus, si bé als Estats Units el seu ressò era encara dèbil. Seguidament, el grup va gravar “Let there be rock” i “Powerage”, que van engrandir la fama de la banda.

Es podria dir que “Highway to hell”, i el tema de títol homònim, van ser els primers grans triomfs del conjunt de Sidney, la consolidació a nivell internacional i la seva entrada definitiva als Estats Units. No obstant, després de la seva edició, el carismàtic Scott va trobar la mort arran d’una intensa nit etílica, fet que va posar en entredit la continuïtat del grup, que finalment va decidir seguir amb el fitxatge del veterà Brian Johnson, procedent del grup Geordie.

Tots els dubtes sobre el futur de la banda es van esvair arran de la gravació de “Back in black”. El disc, amb portada negra com a homenatge a Scott, va deixar ben clar que Johnson era l’home idoni per exercir de vocalista i va extreure dos dels grans clàssics d’AC / DC: la peça d’idèntic títol, amb un històric riff d’Angus, i “You shook me all night long”. L’àlbum, el més aclamat de la seva llarga trajectòria per la crítica, va ser numero u a Austràlia i a la Gran Bretanya.

Tanmateix, “Back in black” està considerada la darrera gran obra de la formació, que va iniciar una lenta decadència pel que fa a la crítica dels mitjans especialitzats, fet ben constatat en els discs “For those about to rock we salute you”, número u als Estats Units; “Flick of the switch” i “Fly on the wall”. Altrament, el grup va assolir els seus nivells de màxima popularitat, convertit en una autèntica stadium band, en un període en què cal destacar l’entrada del bateria Simon Wright, encara que més tard tornaria Rudd, i, ja als darrers temps, els problemes de Phil amb la justícia o la marxa de Malcolm per malaltia. 

martes, 22 de septiembre de 2015

SLEATER – KINNEY





Lloc de fundació: Olympia (Estats Units).
Formació inicial: Corin Tucker (veu i guitarra), Carrie Brownstein (guitarra i veu) i Lora McFarlane (bateria i veu).
Altres components bàsics: Janet Weiss (bateria i veu).
Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: punk revival, riot grrrl i rock alternatiu.
Principals àlbums: The woods (2005) i No cities to love (2015).
Solistes que origina: Corin Tucker.
El millor: potser el grup íntegrament femení més important del segle XXI.
El pitjor: el parèntesi d’una dècada.

El trio Sleater – Kinney va iniciar la seva trajectòria durant la dècada dels 90 com una formació de punk endurit i contundent, en una època en què el grup va ser el màxim abanderat del moviment riot grrrl, mitjançant un estil força feminista i polititzat. El conjunt, fundat a la localitat d’Olympia, a l’estat occidental de Washington, va decidir prendre’s un llarg descans després de l’edició de l’àlbum “The woods”, etapa en què Tucker va actuar en solitari, per tornar amb el treball “No cities to love”, amb el canvi de bateria. 

domingo, 20 de septiembre de 2015

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL HEAVY METAL




Si el blues rock de bandes britàniques de la dècada dels 60, com Cream, The Kinks, The Who o The Yardbirds, va ser clau en l’adveniment del rock dur a finals d’aquell decenni, que va tenir el quartet Led Zeppelin, certa continuació de The Yardbirds, com a formació cabdal, el heavy metal en va ser una derivació del hard rock més enèrgica, contundent, salvatge i metàl•lica (hi afegiria igualment més hortera i en ocasions una mica infantil), que va tenir els seus orígens mitjan els anys 70.

Es podria assenyalar la banda australiana AC / DC, fundada pels germans Angus i Malcolm Young i llavors amb el malaguanyat Bon Scott com a cantant, com el primer gran grup de heavy metal. El quintet, en què Brian Johnson es va convertir en el nou vocalista arran de la mort d’Scott, va passar de ser una formació d’un èxit limitat al seu país natal a convertir-se en una autèntica stadium band i en veritables dinosaures de la música rock.

Encara que els seus millors àlbums daten de finals del decenni dels 70, la trajectòria d’AC / DC es va consolidar durant la dècada següent, època en què el gènere va transcórrer pel seu període àlgid, de més brillantor i popularitat. Va ser aleshores quan va tenir lloc el corrent conegut com a new wave of british heavy metal, que van protagonitzar les bandes Deff Leppard, Iron Maiden, el conjunt que va liderar la moda; Judas Priest, Motörhead (foto), que va barrejar l’estil amb el punk; Rainbow o Whitesnake, aquestes últimes dues formacions derivades de Deep Purple. Durant aquella etapa del heavy metal, va ressorgir el grup australià Aerosmith, que havia tingut un important èxit en la dècada anterior; va continuar l’èxit dels novaiorquesos Kiss i van triomfar també els alemanys Scorpions i els californians Van Halen.

Posteriorment, el gènere va emprendre dues direccions molt diferenciades: la primera es va radicalitzar encara més, mitjançant un so extremadament potent i salvatge, en estils coneguts com speed metal i thrash metal i mitjançant formacions com Anthrax, Megadeth, els brasilers Sepultura, Slayer i Metallica, que va assolir un enorme èxit, arribant a un públic més ampli quan durant els anys 90 va decidir suavitzar la seva música. Encara que el seu estil és més proper al heavy metal tradicional, cal destacar igualment el grup Guns & Roses, que va brillar amb el seu àlbum de debut “Appetite for destruction”.

L’altra direcció va seguir un camí invers, el qual es va dirigir cap uns barems molt propers a l’AOR, sobretot pel que fa a les balades, força comercials, accessibles i afables, en un període en què les grenyes van seguir vigents, però caracteritzades per la cura, netedat i tractament. Les formacions que van protagonitzar aquesta suau branca del heavy metal, que va servir per acostar un gènere acusat de masclista al sexe femení, van ser Bon Jovi o els suecs Europe, sense oblidar que grups ja veterans, com Aerosmith, Scorpions, Rainbow o Whitesnake, també es van apuntar a la nova moda. 

jueves, 17 de septiembre de 2015

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: FLEETWOOD MAC





Pocs exemples hi ha a la història de la música rock d’una transformació tan dràstica d’una banda, en aquest cas el grup britànic Fleetwood Mac, que va sorgir a finals de la dècada dels 60 com una genuïna formació de blues rock, va triomfar al decenni dels 70 mitjançant un estil pop – rock podríem anomenar clàssic i es va consolidar durant els anys 80 amb una música molt comercial, propera als paràmetres AOR.

Tres virtuosos músics que havien format part dels Bluesbreakers de John Mayall, el cantant i guitarrista Peter Green, el baixista John McVie i el bateria Pete Fleetwood, van formar la banda juntament amb el guitarrista Jeremy Spencer. El quartet va portar a terme una música clarament marcada pel blues rock, amb dosis de psicodèlia, que durant el mateix període practicaven llegendàries formacions com The Allman Brothers Band, els Derek & the Dominos d’Eric Clapton, The Doors, Jimi Hendrix Experience o els inicials Led Zeppelin.

La marxa de Green, el carismàtic líder que va romandre a la formació només durant la confecció dels tres primers àlbums, i l’entrada de la cantant i teclista Cristine McVie, parella de John, van suposar el preàmbul de la primera reconversió de Fleetwood Mac, que va realitzar un tomb més comercial i accessible, en un període en què també van passar per la banda britànica el baixista Bob Brunning i els cantants i guitarristes Danny Kirwan i Bob Welch.

L’arribada a la formació de la vocalista Stevie Nicks i del cantant i guitarrista Lindsay Buckingham van allunyar definitivament el grup dels barems blues i el van convertir en un conjunt de pop – rock clàssic, en ocasions fins i tot al llindar de la música més comercial. Durant aquella època, Fleetwood Mac, que cada cop va trobar un èxit més important als Estats Units, país on van decidir establir-s’hi, va editar els seus dos àlbums estel•lars: el supervendes “Rumours”, que conté les molt accessibles “Don’t stop” i “Go your own way”, i el doble disc “Tusk”, que compta amb el tema “Sara”, un dels seus indiscutibles hits.

Al mateix temps que integrants del grup portaven a terme carreres paral•leles en solitari, com van ser els exemples de Nicks, Cristine McVie i Buckingham, Fleetwood Mac va arribar a la dècada dels 80 com un grup de masses apte per a tota classe de públics, mitjançant uns discs de grans continguts comercials i propers a la moda AOR, com bé ho va demostrar el treball “Tango in the night”. 

martes, 15 de septiembre de 2015

NEW ROSE





Grup: The Damned.
Any: 1976.
Formació: Dave Vanian, Brian James, Captain Sensible i Rat Scabies.
Gènere: punk rock.
Àlbum d’estudi: Damned, Damned, Damned.
El millor: primera cançó punk editada.
El pitjor: que posteriorment el tema fos enfosquit per altres hits del gènere.

El 1976 va esclatar al Regne Unit el furiós, polèmic, rabiós i salvatge gènere punk, el qual va tenir el seu primer exemple amb la peça “New rose”, una cançó del quartet The Damned composta pel seu guitarrista Brian James. El tema conté algunes de les principals característiques del punk, com la senzillesa, el seu impacte directe, un retorn al rock primigeni o una trepidant energia. “New rose”, que va ser inclòs en el primer àlbum de la banda, “Damned, Damned, Damned”, va ser el primer single de l’estil editat a Anglaterra, encara que posteriorment la formació es va veure una mica eclipsada pels dos conjunts punk estel•lars: els polèmics The Sex Pistols i The Clash. La peça va comptar als anys 90 amb un cover del grup de heavy metal nord-americà Gun’s & Roses.