jueves, 31 de marzo de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: LA MÚSICA MAINSTREAM ARRIBA A NIVELLS DE COMERCIALITZACIÓ EXTREMS




Potser és un fenomen molt antic, del qual hi ha alguna mostra si ens remuntem a la dècada dels 60, però els nivells de comercialització a què ha arribat la música popular més accessible en l’actual segle, en un moviment imparable que va començar al decenni dels 80, ha assolit extrems de vegades quasi insuportables.

Pel que fa als solistes, el retrat robot podria ser el d’un intèrpret jove, prim, fotogènic i atractiu, que sàpiga cantar i ballar i, a poder ser, almenys en els artistes de raça blanca, amb el cabell ros i els ulls clars. Això si, afortunadament els temps han canviat i, a diferència d’altres èpoques marcades pel racisme, és habitual trobar estrelles de diferents orígens, races i ètnies.

Quant als grups, sense tenir res a veure en allò que succeïa en altres períodes de la història del pop – rock, quan una sèrie d’amics es trobaven, per exemple, en el garatge de la casa d’un d’ells per assajar, els orígens de les formacions semblen una mena de càsting per determinar quins nois i noies han de pertànyer a una associació, com semblen els casos de conjunts de laboratori com Spice Girls, Backstreet Boys, Take That o els més recents One Direction.

De totes formes, i malgrat que molts dels cantants del pop més comercial podrien ser de vegades els gendres ideals, aquesta classe d’intèrprets no s’han lliurat de diversos escàndols, com han estat els exemples de Beyoncé, Justin Bieber, Miley Cyrus (foto), Lady Gaga, Rihanna o Britney Spears, que en ocasions semblen ser muntatges de la pròpia indústria discogràfica per mostrar certa transgressió, en una actitud semblant a aquella que exercia Madonna als anys 80.

No obstant, en algun cas, com el de la cantant de soul britànica Amy Winehouse, intèrpret que es movia en la frontera entre la música comercial i aquella més alternativa, els afers sobre la seva vida privada van resultar ser certs, tal com ho va demostrar la seva mort només amb 27 anys. 

martes, 29 de marzo de 2016

THE DARKNESS




Lloc de fundació: Lowestoft (Gran Bretanya).
Formació inicial: Justin Hawkins (veu, guitarra, piano i sintetitzadors), Dan Hawkins (guitarra), Frankie Poullain (baix) i Ed Graham (bateria).
Dècada estel•lar: 00.
Gèneres: rock, rock dur i glam metal.
Principal àlbum: Permission to land (2003).
Altres àlbums d’estudi: One way ticket to... and black (2005), Hot cakes (2012), Last of our kind (2015) i Pinewood smile (2017).
Grups que origina: Stone Gods.
El millor: l’àlbum de debut.
El pitjor: la marxa temporal del líder.

El grup britànic The Darkness, molt influït pel glam rock dels 70, i més concretament per la llegendària banda Queen, va triomfar espectacularment arran de la confecció del seu primer àlbum, “Permission to land”, guanyador dels Brit Awards que va extreure quatre singles d’èxit. Una de les grans atraccions de la formació anglesa és el seu líder Justin Hawkins, personatge força teatral i histriònic que va haver d’abandonar temporalment els seus companys per problemes derivats de l’alcohol i les drogues. 

lunes, 28 de marzo de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EUROPA CONTINENTAL A LA DÈCADA DELS 90




Tres aspectes cal destacar quant a la música pop – rock de l’Europa Continental durant la dècada dels 90 del segle XX: l’auge de l’escena de caire independent, l’èxit espectacular dels sons electrònics i avantguardistes i la presència de multitud de festivals a diferents països.

Pel que respecta a la visibilitat del rock de caràcter alternatiu, i com bé ja s’ha explicat en altres capítols d’aquesta història de la música popular, va ser un fenomen a nivell planetari, doncs també es va produir tant a la Gran Bretanya com als Estats Units, i en tenim un exemple en l’estat espanyol, encara que no en aquest cas, almenys de manera notòria, a Catalunya.

Pel que fa a la música electrònica, a part de l’èxit continuat a Alemanya, un dels bressols del gènere, cal destacar l’impacte que va tenir l’estil a França, concretament a París, quan hi va tenir lloc el moviment house, el qual va comptar com a formació més emblemàtica amb els avui cèlebres Daft Punk (foto). Igualment, van tenir un gran ressò les multitudinàries desfilades tecno, les parades, a ciutats centreeuropees com l’alemanya Düsseldorf o la suïssa Zuric.

Finalment, cal significar la gran quantitat de festivals de rock estiuencs que tenen lloc des dels anys 90 al continent europeu, com també al Regne Unit i als Estats Units, un auge que recorda a aquell que va haver-hi entre finals del decenni dels 60 i inicis de la dècada dels 70, en ple moviment de la contracultura hippy. Alguns d’aquests esdeveniments, entre els quals destaca el danès de Roskilde, hi tenen la seu a l’estat espanyol, com els festivals FIB de Benicàssim o els barcelonins Sónar, de caràcter electrònic, i Primavera Sound. 

jueves, 24 de marzo de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ESPANYA A LA DÈCADA DELS 90




Era molt complicat per als solistes i grups del pop – rock espanyol de la dècada dels 90 superar, i fins i tot igualar, la transcendència de la música popular que es va fer a Espanya durant el decenni dels 80, quan hi va tenir lloc l’anomenada edat d’or del rock en llengua castellana en el marc de la movida madrilenya.

Durant els anys 90, algunes de les bandes que van marcar la movida van seguir amb una trajectòria important, com van ser els casos, per exemple, dels madrilenys Radio Futura o de les formacions catalanes El Último de la Fila, que llavors va passar per una de les èpoques de major popularitat, i Loquillo y los Trogloditas, encara que José María Sanz deixaria aviat els seus col•legues per llançar-se en solitari, en una carrera que es va allunyar del rock i apropar a la música de cantautor.

Com va succeir a la resta del món, en aquell període a Espanya es van viure dues circumstàncies importants: la primera, que el pop – rock de caràcter independent va sortir del túnel i va aconseguir certa celebritat, i la segona, que la música de característiques més populars va ser cada cop més comercial, poc arriscada i més convencional, trobant importants audiències en radiofòrmules com el veterà Los 40 Principales, Cadena 100 o Cadena Dial.

Pel que respecta a la part més comercial i visible, cal destacar cantants influenciats per la música melòdica italiana, com el sabadellenc Sergio Dalma o el madrileny Alejandro Sanz, que es va convertir en autèntic fenomen de vendes; el barceloní Manolo García, que va continuar en solitari després de la dissolució d’El Último de la Fila; la banda èpica aragonesa Héroes del Silencio, encapçalada per Enrique Bunbury, o grups especialitzats en un pop de missatge juvenil com el duo madrileny Ella Baila Sola, el conjunt guipuscoà La Oreja de Van Gogh o la formació lleonesa El Canto del Loco, de la qual va sorgir Dani Martín.

Pel que fa a l’escena alternativa, en una dècada en què es va consolidar el festival de Benicàssim i es van iniciar, tots dos a Barcelona, l’electrònic Sònar i el Primavera Sound, cal significar tres bandes: els andalusos Los Planetas (foto), grup assidu a Benicàssim i que va fer història arran de la gravació de l’elogiat i molt reivindicat àlbum “Una semana en el motor de un autobús; els mallorquins Sexy Sadie i els asturians Australian Blonde, que a diferència del conjunt de Granada, van preferir expressar-se en llengua anglesa.

Finalment, cal deixar constància de l’èxit que van continuar tenint veterans cantautors com Joan Manuel Serrat, Luis Eduardo Aute o Joaquín Sabina, tres clàssics de la música del segle XX.

miércoles, 23 de marzo de 2016

(I DON’T WANT TO GO) TO CHELSEA




Grup: Elvis Costello & The Attractions.
Any: 1978.
Formació: Elvis Costello, Bruce Thomas, Pete Thomas i Steve Nieve.
Gènere: pub rock.
Àlbum d’estudi: This year’s girl.
El millor: la pista de més qualitat d’un excel•lent disc.
El pitjor: el poc ressò als Estats Units.

En els inicis de la seva carrera, el cantant, guitarrista i compositor britànic Elvis Costello va editar una magnífica trilogia d’àlbums, els tres primers de la seva trajectòria, composta per “My aim is true”, “This year’s model” i “Armed forces”. D’aquets treballs, penso que el millor, i amb certa claredat, és el segon d’ells, el seu debut amb el trio The Attractions, en el qual hi destaca de manera notòria la peça “(I don’t want to go to) Chelsea”, una de les millors cançons que mai hagi gravat l’intèrpret anglès i un dels grans temes de la dècada dels 70. La pista, que va ser número 16 a les llistes del Regne Unit, va estar molt influenciada pel gènere caribeny del l’ska, que llavors, tant pel que fa al pub rock com al punk rock, com més tard en la new wave, va comptar amb un notable impacte a la Gran Bretanya. 

lunes, 21 de marzo de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: CATALUNYA A LA DÈCADA DELS 90




Segons amb quin sector ho consultem, el pop – rock en llengua catalana va viure la seva època d’esplendor durant el decenni dels 90 o, pel contrari, un dels seus períodes més decebedors.

D’una banda, i sense cap mena de dubte, la música en català va passar llavors per la seva etapa de més fama i de major popularitat, fet que va tenir el seu moment àlgid quan l’any 1991 el Palau Sant Jordi de Barcelona va organitzar un concert en què hi van ser presents, per ordre d’aparició, el duo vigatà Sau, el grup de Constantí els Pets, la banda gironina Sopa de Cabra (foto) i el conjunt de la Jonquera Sangtraït.

D’altra banda, des de certes fonts es va comentar que la música popular interpretada en català durant els anys 90 era excessivament comercial i escassament original, amb l’acusació afegida que les diferents formacions eren subvencionades abastament per la Generalitat presidida per Jordi Pujol, qui pel contrari va mantenir unes tenses relacions amb els cantautors que havien triomfat durant les dècades dels 60 i 70.

Particularment, jo em quedaria en un terme mig, doncs si bé és veritat que el pop – rock en llengua catalana dels 90 va resultar poc original i, en la majoria dels casos, va ser facturat per a un públic de masses, sense oblidar que és cert que la Generalitat es va involucrar fins el fons, a diferència d’allò que va fer amb altres temàtiques culturals, com per exemple el cinema, també s’hauria de reconèixer que l’evolució efectuada per bandes com els Pets o Sopa de Cabra va ser força positiva, tenint en compte igualment la qualitat dels ara reivindicats Umpah Pah, el grup gironí que va liderar Adrià Puntí.

A part dels ja citats Sau, duet format pel malaguanyat Carles Sabater i Pep Sala; els Pets, trio encapçalat per un excel•lent lletrista com Lluís Gavaldà; Sopa de Cabra, quintet liderat pel carismàtic cantant Gerard Quintana; Sangtraït, la versió heavy metal del rock en català, i Umpah Pah, cal significar també formacions com Lax’n Busto, banda fundada al Vendrell; els reusencs Whiskyn’s o els manresans Gossos, que durant els seus inicis practicaven un folk pop de caràcter acústic.

viernes, 18 de marzo de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: PUBLIC ENEMY




L’era formada pels darrers anys de la dècada dels 80 i els primers del decenni dels 90 està considerada, sinó l’època més popular de la cultura del hip hop, si aquella en què es pot parlar d’un abans i un després quant al gènere. Va ser en aquell període quan va triomfar el grup Public Enemy.

La formació, composta en principi per Chuck D, Flavor Flav, Professor Griff, Khari Wynn i CJ Lord, havia estat fundada a Long Island a inicis dels anys 80, dècada en què la música popular, en general, i els artistes negres, en particular, s’havien caracteritzat per un estil tou, força comercial, una mica domesticat i escassament reivindicatiu, almenys pel que respecta al sector més proper a les radiofórmules o canals televisius com l’MTV.

Public Enemy, pel contrari, va ser una autèntica explosió pel què respecta a la lluita per reivindicar els drets socials de la població afroamericana dels Estats Units, amb constants i intensos missatges de tipus social i polític que en moltes ocasions van aixecar força polèmiques. L’estil de la banda enllaçava amb l’esperit del black power de dues dècades abans i era evident la influència de grups del decenni dels 70 com Sly & the Family Stone o els Parliament de George Clinton.

Després de la confecció de l’àlbum “Yo’ bum rush the show”, que va passar bastant desapercebut, el grup va editar la seva obra mestra: “It takes a nation of millions to hold us back”. L’històric treball, considerat per força mitjans de comunicació especialitzats com un dels millors discs de la història de la música del segle XX, només va ser un èxit relatiu a les llistes de Billboard, on va superar per poc el top 50, i va assolir el número vuit del rànquing britànic.

Posteriorment, en plena febre de la cultura hip hop, Public Enemy, que ha comptat també com a components amb Terminator X i Sister Souljah, va gravar els àlbums “Fear to a black planet”, el primer top 10 al Estats Units i número quatre a la Gran Bretanya; “Apocalypse 91... the enemy strikes black”, que es va enfilar fins al quart lloc de Billboard, la millor posició al seu país, i “Muse suck – in – hour message”, després del qual es va iniciar la decadència.