STATION TO STATION

Intèrpret: David Bowie.  

Any: 1976.     

Àlbum d’estudi anterior: Young americans (1975).

Àlbum d’estudi posterior: Low (1977).  

El millor: les valoracions de la crítica.

El pitjor: un disc de transició.

Quan David Bowie va editar “Station to station”, el seu desè àlbum d’estudi, l’anomenat Duc Blanc havia realitzat ja la seva aproximació a la música soul, a través del treball “Young americans”, gravat després de l’era presidida pel glam rock, i estava a punt d’emprendre la trilogia berlinesa, marcada per l’electrònica i l’avantguarda. Per tant, l’obra analitzada va ser un disc de transició, encara que es podien entreveure ja algunes de les característiques dels seus experiments amb Brian Eno a la ciutat alemanya. “Station to station”, un treball molt curt gravat mentre el compositor actuava al film “the man who fell to earth”, va tenir bones crítiques de la premsa especialitzada, va estar marcat per l’addicció del cantant a diferents drogues i conté cançons com la qui li dóna títol, “Golden years” o “Wild is the wind”.

FANGORIA

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).

Formació: Alaska (veu i guitarra) i Nacho Canut (teclats).

Dècades: 90, 00 i 10.

Gèneres: tecno, dance i pop.           

Principals àlbums: Arquitectura efímera (2004) i El extraño viaje (2006).

Solistes que origina: Alaska i Nacho Canut.

El millor: Alaska i Canut es converteixen definitivament en icones del pop – rock espanyol.

El pitjor: l’absència de Carlos Berlanga.

Olvido Gara, més coneguda com a Alaska, i Nacho Canut van ser dos dels grans protagonistes de la movida madrilenya, durant la primera meitat dels anys 80, quan van formar associacions, en les quals també hi va intervenir el ja desaparegut Carlos Berlanga, com Pegamoides i Dinarama. Al final d’aquella dècada, i sota l’ambient de l’acid – house, Alaska i Canut van fundar Fangoria, segurament la banda tecno més important de l’estat espanyol. 

THE EASYBEATS

Lloc de fundació: Sidney (Austràlia).

Formació inicial: Steve Wright (veu i percussió), Harry Vanda (guitarra i veu), George Young (guitarra i veu), Dick Diamonde (baix i veu) i Snowy Fleet (bateria i veu).

Dècades: 60.

Gèneres: beat, pop i rock.    

Principals àlbums: Easy (1965) i It’s 2 easy (1966).

El millor: la gran banda pop australiana dels 60.

El pitjor: una vigència molt curta.

El beat, sorgit a principis de la dècada dels 60 del segle XX a la Gran Bretanya, va arribar a la llunyana Austràlia de la mà del quintet The Easybeats, probablement la millor banda pop de la gran illa d’Oceania durant la dècada, encara que, tanmateix, tots els integrants del grup eren immigrants procedents d’Europa, concretament d’Anglaterra, Escòcia i Holanda. La formació es va dissoldre a finals d’aquell mític decenni.

EL MILLOR I EL PITJOR DELS GÈNERES I LES MODES DEL ROCK: EL BEAT

El beat, la música pop interpretada per un munt de bandes de la Gran Bretanya de la primera meitat de la dècada dels 60 del segle XX, va ser un autèntic fenomen al Regne Unit de l’època, va protagonitzar l’anomenada british invasion a l’altra riba de l’oceà Atlàntic i va portar a l’èxit grups com Gerry & the Pacemakers (foto), The Hollies, Dave Clark Five, The Zombies, Herman Hermit’s, The Searchers, el duo Peter & Gordon o, de manera molt especial, els mítics The Beatles.

El llegendari quartet de Liverpool, que va suposar un evident canvi de rumb en la història de la música pop – rock, va editar durant l’era del beat emblemàtics àlbums com “With the Beatles”, “A hard day’s night” o “Help !”, tenint les dues últimes obres significades les seves versions en el cinema, sense oblidar que durant aquell període, els seus concerts, els quals aviat abandonarien, eren una autèntica bogeria.

El beat va ser, però, un gènere caracteritzat per la seva gran senzillesa i molts tòpics alhora d’elaborar les cançons, les quals parlaven de temes recurrents com l’amor, el desamor, l’amistat o la joventut. El seu protagonisme en el panorama musical tenia data de caducitat i va entrar en clara decadència a partir de 1966, tant a la Gran Bretanya com als Estats Units, moment en què es va iniciar la contracultura hippy.

Quan durant el segon lustre del decenni dels anys 60 es van posar de moda estils molt més complexos i elaborats com la psicodèlia, el rock progressiu o el hard rock, moltes de les formacions beat van entrar en una evident crisi o, fins i tot, en algun cas van desaparèixer. Només aquells grups que van saber reinventar-se, com va ser l’exemple de The Beatles, que va utilitzar abastament el rock psicodèlic, van aconseguir sobreviure en la nova conjuntura.  

FASES DE LA MÚSICA ROCK: SOBREVIURE DURANT EL FRANQUISME

Durant els quasi 40 anys de la dictadura franquista a l’estat espanyol, la llengua catalana va ser prohibida pel règim, quedant l’idioma pràcticament reduït al sector domèstic, doncs ni es podia estudiar a les escoles ni tampoc usar en les diferents administracions públiques.

No obstant, sobretot a partir de la dècada dels 60, hi van haver algunes excepcions, com la revista juvenil Cavall Fort i diferents mostres de la literatura, el teatre i, de manera especial, la música, quant durant aquell decenni van aparèixer el corrent de la nova cançó catalana i l’associació dels setze Jutges, de la qual en formaven part compositors com el valencià Raimon, la mallorquina Maria del Mar Bonet (foto), l’empordanès Lluís Llach i el barceloní Joan Manuel Serrat.

Tanmateix, que aleshores el règim franquista obrís una petita escletxa, no vol dir, ni molt menys, que fos fàcil i senzill escriure i interpretar cançons en català en aquella època, fins el punt que els diferents artistes havien de ser molt hàbils i murris per evitar el filtre de la censura que efectuaven els diferents governs de la dictadura, tenint en compte igualment que els concerts eren estretament vigilats i controlats pels temibles grisos, la Policia Nacional de l’època.

Després de la mort de Francisco Franco i d’una difícil i complicada transició, que no va ser tant idíl·lica com alguns volen assegurar, i en un període en què la censura havia desaparegut (sembla que als nostres dies ha tornat), curiosament la música interpretada en català va entrar en una profunda crisi, fins el punt que la dècada dels 80 del passat segle va ser una autèntica travessia pel desert.

CANNONBALL

Grup: The Breeders.

Any: 1993.     

Formació: Kim Deal, Kelley Deal, Josephine Wiggs i Jim McPherson.  

Gènere: rock alternatiu.

Àlbum d’estudi: Last splash.   

El millor: un dels grans èxits indies dels 90.

El pitjor: però no va superar el lloc 40 en els mercats anglosaxons.

A causa dels seus problemes de connivència amb Black Francis, que es va fer sobretot evident després de la publicació de l’històric àlbum “Doolittle”, Kim Deal, baixista del grup, va fundar un conjunt paral·lel als Pixies, anomenat The Breeders, del qual també en formava part la seva germana bessona Kelley Deal. El gran triomf de la nova banda va ser el treball “Last splash”, sobretot pel que fa al seu single “Cannonball”, que va suposar un hit del rock alternatiu dels anys 90 del segle XX, encara que la cançó, que va comptar amb un cèlebre vídeo, va tenir més repercussió a França, on el tema es va enfilar fins al número vuit de les llistes, que no pas a la Gran Bretanya o al seu país, als Estats Units. “Cannonball” és un dels indiscutibles clàssics de la història de l’indie rock.

FREEDOM

Intèrpret: Neil Young.

Any: 1989.     

Àlbum d’estudi anterior: The note’s for you (1988).  

Àlbum d’estudi posterior: Ragged glory (1990).  

El millor: retorn a l’èxit de Young.

El pitjor: havia passat una veritable travessia pel desert.

Neil Young, que havia format part de formacions emblemàtiques com Buffalo Springfield i la que va integrar amb David Crosby, Stephen Stills i Graham Nash, va protagonitzar, quasi sempre acompanyat del grup Crazy Horse, una dècada dels 70 extraordinària i espectacular, en què va editar àlbums com “After the goldrush”, “Harvest”, “On the beach”, “Tonight’s the night” o “Zuma”. No obstant, durant el decenni dels 80, el cantautor de Toronto va transcórrer per una profunda crisi que el va fer desaparèixer del primer pla musical. Tanmateix, l’últim any d’aquella dècada, quan ja hi havien signes de canvi en el panorama del rock, després d’anys d’autocomplaença, Young va tornar a triomfar mitjançant l’obra “Freedom”, que va obrir un nou període d’èxit del compositor canadenc, que es va convertir aleshores en una autèntica icona del moviment grunge, que llavors va néixer a la ciutat de Seattle. A “Freedom”, gravat sense Crazy Horse, hi destaquen un munt de pistes, tot i que es poden significar el clàssic “Rockin’ in the free world”, el cover de The Drifters “On Broadway”, “Wrecking ball” o “Hanging on a limb” i “The ways of love”, dues peces on hi va intervenir l’estrella nord-americana Linda Rondstadt.