HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES SOLISTES DE LA MÚSICA AFROAMERICANA DE LA DÈCADA DELS 60

Sam Cooke. Referent de molts intèrprets soul del segon lustre del decenni dels 60, com Marvin Gaye, Wilson Picket o Otis Redding, va triomfar mitjançant cançons, la majoria compostes per ell mateix, com “You send me”, “Chain gang”, “Bringing it in home to me” o la famosa “Wonderful world”. Va ser assassinat, només amb 33 anys, en un motel quan es trobava al cim de la seva carrera.

Ben E. King. Membre del grup The Drifters, va ser precursor i protagonista de la millor època de la música soul. Malgrat comptar amb una extensa i àmplia discografia com a intèrpret i compositor de la Tamla Motown, gran part de la seva celebritat li deu al clàssic “Stand by me”, una de les peces més versionades en la història de la música rock. Una altra de les seves cançons més recordades es “Spanish Harlem”, que va comptar amb un cover d’Aretha Franklin.

Wilson Picket. Integrant de la formació The Falcons i posteriorment estrella cabdal de l’era estel•lar de gènere soul, Pickett va passar essencialment a la història per tres clàssics de la música afroamericana dels anys 60: “Land of the 1000 dances”, “In the midnight hour” i “Mustang Sally”.

Percy Sledge. Aquest cantant d’Alabama i figura del segell Atlantic va comptar amb una etapa excel•lent que va coincidir amb l’era daurada del soul, període en què va interpretar la famosa “When a man loves a woman” i l’excel•lent “The dark side of the Street”

Dionne Warwick. Artista protegida del famós i triomfant equip compositor format per Burt Bacharach i Hal David, va interpretar temes del duo com “I say a little prayer”. Com Aretha Franklin, després d’un fantàstic decenni dels 60, va patir un període força irregular durant els anys 70 i a la dècada dels 80 va comptar amb un revival, presidit pel hit “Heartbreaker”, escrit pel trio The Bee Gees, aleshores de plena moda.

Stevie Wonder (foto). En tres parts força diferenciades es pot dividir la carrera artística d’aquest músic: la primera, quan era una figura adolescent de la Tamla Motown, en una etapa en què era conegut com a Little Stevie; la segona, marcada per la maduresa d’àlbums plenament autònoms com “Talking book”, “Innervisions” o l’íntim “Songs of the key of life”, i la tercera, presidida per un període molt comercial en què per exemple va gravar l’ensucrada cançó principal de la pel•lícula “The woman in red”.

ALMOST CUT MY HAIR

Grup: Crosby, Stills, Nash & Young.

Any: 1970.

Formació: David Crosby, Stephen Stills, Graham Nash i Neil Young.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Déja vu.
El millor: la interpretació de Crosby.
El pitjor: no es tracta del tema més popular de l’àlbum.

David Crosby, membre del grup The Byrds; Stephen Stills, integrant de la banda Buffalo Springfield, i Graham Nash, component de la formació The Hollies, van decidir a finals de la dècada dels 60 abandonar els seus respectius conjunts i fundar el supergrup que portava els seus cognoms, debutant amb un elogiat àlbum de títol homònim. El 1970, ja amb la incorporació de Neil Young, que havia estat company d’Stills a Buffalo Springfield, l’associació va editar el treball “Déja vu”, considerada una de les obres més emblemàtiques del període. El disc compta amb moltes cançons significatives, com “Helpless”, amb el segell característic de Young; “Woodstock”, un cover d’una peça de la cantautora Joni Mitchel, o “Teach your children” i “Our house”, totes dues escrites per Nash. No obstant, segons la meva opinió, la millor de totes elles és “Almost cut my hair”, tema compost per Crosby, que el va interpretar de manera enèrgica i passional, i una de les pistes més rockeres d’un àlbum en què hi preval essencialment el folk. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: OTIS REDDING



Si el capítol anterior d’aquesta història del rock va estar dedicat a Aretha Franklin, proclamada com a reina del soul, aquest escrit es troba referit a Otis Redding, designat com el rei del gènere que va marcar la música afroamericana durant el segon lustre de la dècada dels 60.

Nascut a l’estat de Geòrgia, al sud dels Estats Units, i seguidor del desaparegut cantant Sam Cooke, mitjançant una veu immensa, profunda, passional i extraordinària, va triomfar plenament com una de les grans estrelles del segell Stax, fundat a la ciutat de Memphis, a l’estat de Tennessee. L’èxit de Redding no només hi va tenir lloc pel que fa al públic de raça negra, sinó que va arribar a sectors de població blanca, un fet molt sorprenent en aquella Amèrica escassament global del decenni dels 60. La seva aclamada versió de l’”(I can’t get no) satisfaction”, de The Rolling Stones, o l’actuació al festival hippy de Monterey van ser dos clars exemples d’unir ponts entre les dues principals ètnies del país.

La curta, però intensa i decisiva trajectòria musical de Redding, que va escriure la majoria dels seus èxits, va estar marcada per cançons com “These arms of mine”, el seu primer hit; “Respect”, de la qual en va fer un cover Franklin, o “Try a little tenderness”, en un període en què van editar-se els àlbums “Pain of my heart”, “Otis blue”, “The soul album”, “Dictionary of soul” i “King and queen”.

En el cim de la seva popularitat, convertit en una inqüestionable estrella, i quan només tenia 26 anys, Redding va trobar la mort en un accident aeri a l’estat de Wisconsin. Pocs dies més tard, va sortir a la venda l’històric àlbum “The dock of the bay”, que va extreure el seu gran clàssic, “(Sittin’ on) the dock of the bay”, que es enfilar fins el lloc més alt del rànquing nord-americà. 

BLEACH



Grup: Nirvana.

Any: 1989.

Formació: Kurt Cobain, Krist Novoselic i Chad Channing.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Nevermind (1991).
El millor: aprofitar el boom de “Nevermind”.
El pitjor: un inici molt incert.

A finals de la dècada dels 80, el grunge era només una moda incipient, mentre Nirvana, que aleshores encara comptava amb Chad Channing, el seu primer bateria, representava tan sols un projecte incert. El trio encapçalat pel cantant, guitarrista i compositor Kurt Cobain va debutar amb l’album “Bleach”, produït pel segell independent Sub Pop, i el treball va passar bastant desapercebut fora de l’àrea de Seattle, bressol del nou gènere. No obstant, arran de l’enorme èxit que va tenir la segona obra del grup, el supervendes “Nevermind”, la multinacional Geffen Records va decidir reeditar el primer disc de la banda, que va aconseguir situar-se molt més amunt a les llistes de Billboard que durant el primer llançament. A “Bleach”, el qual Sub Pop va produir novament en la celebració del 20è aniversari de la seva gravació, hi destaquen les peces “Blew”, “About a girl”, “Love buzz” i “Negative creep”.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ARETHA FRANKLIN

Es pot parlar d’altres cantants negres, com Diana Ross, la líder del trio The Supremes, i Dionne Warwick, l’artista predilecta dels compositors Burt Bacharach i Hal David, i també es poden anomenar vocalistes blanques, com les desaparegudes Janis Joplin i Cass Elliot, aquesta última integrant del quartet The Mamas & the Papas, però segurament la millor veu de la música popular de la dècada dels 60 va ser la d’Aretha Franklin.

Com era habitual en la majoria dels cantants afroamericans de l’època, Franklin es va iniciar en la música gospel, en un període en què d’adolescent acompanyava a l’església el seu pare, que exercia de reverend. Més tard, l’artista nascuda a la ciutat de Memphis, bressol del rock’n roll i una de les urbs decisives en l’explosió del soul, va signar per la discogràfica Columbia, però no va aconseguir el triomf definitiu fins que va ser fitxada pel segell Atlantic, amb el qual va gravar l’àlbum “I never loved a man (the way i love you)”, el seu primer gran èxit.

L’època estel•lar de la cantant nord-americana, durant el segon lustre del decenni dels 60, quan va ser proclamada com la reina del soul, va estar marcada pel treball ja descrit en el paràgraf anterior, a més d’”Aretha arrives !”, “Lady soul”, “Aretha now !” i “Soul’ 69”, en una etapa en què va brillar alguna composició pròpia, com “Think”, però que bàsicament va triomfar mitjançant versions que, a través de la seva espectacular i apassionada veu, prenien un altre aire, com van ser els casos de “Respect”, d’Otis Redding; “(You make me feel) a natural woman”, de Carole King i Gerry Goffin; “I say a little prayer”, de Bacharach i David; “Spanish Harlem”, de Ben E. King; “Eleanor Rigby”, dels beatles John Lennon i Paul McCartney, o “(I can’t get no) satisfaction”, dels stones Mick Jagger i Keith Richard.

En la dècada dels 70, una vegada el soul havia entrat en decadència i havia lliurat el testimoni de la música afroamericana al funk, Franklin va entrar en un període marcat per la irregularitat, certa crisi i una important inestabilitat, factors dels quals en va sortir d’alguna manera el 1980 gràcies a l’àlbum “Aretha”. Seguidament, va tenir lloc una altra època clau de la seva trajectòria, en què per exemple la cantant, una de les que més discs ha vengut en la història de la música popular dels Estats Units i guanyadora d’un munt de premis Grammy, va protagonitzar un duo amb l’estrella pop George Michael. 

TOP 10: LES MILLORS CANÇONS DE LA DÈCADA DELS 90



1. Disarm

The Smashing Pumpkins / 1993 / rock alternatiu / Billy Corgan

2. The power
Suede / 1994 / brit pop / Brett Anderson i Bernard Butler

3. We are the pigs
Suede / 1994 / brit pop / Brett Anderson i Bernard Butler

4. Today
The Smashing Pumpkins / 1993 / rock alternatiu / Billy Corgan

5. The bends
Radiohead / 1995 / rock alternatiu / Radiohead

6. In the mouth of the desert
Pavement / 1992 / rock alternatiu / Stephen Malkmus

7. Black star
Radiohead / 1995 / rock alternatiu / Radiohead

8. Street spirit (fade out)
Radiohead / 1995 / rock alternatiu / Radiohead

9. Live forever
Oasis / 1994 / brit pop / Noel Gallagher

10. Sylvia
Pulp / 1997 / This is hardcore / Pulp

A la foto Billy Corgan, cantant, guitarrista, líder i principal compositor del grup indie nord-americà The Smashing Pumpkins.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: JAMES BROWN



Quan va esclatar l’era daurada del gènere soul, que va dominar la música negra nord-americana durant el segon lustre de la dècada dels 60, James Brown era ja un artista relativament veterà i força consolidat en els estils del gospel, en el qual es va iniciar; el blues i el rythm & blues. Per aquest motiu, l’artista, que va tenir unes infància i adolescència complicades i conflictives, amb estades a penals incloses, va ser qualificat com el padrí de la nova moda.

La seva evolució cap al soul va ser la primera reinvenció de l’intèrpret nascut a l’estat de Carolina del Sud, que es va convertir en un autèntic ídol per a la població afroamericana, llavors situada en una dura i constant lluita per aconseguir els drets bàsics, mentre que igualment va ser clau perquè la música negra sortís del seu hàbitat natural i arribés també, encara de forma minoritària, al públic blanc, tasca en què també va ser decisiu Otis Redding, una altra estrella del soul.

Tres van ser les característiques fonamentals del cantant nord-americà durant la seva extensa i extraordinària trajectòria musical: en primer lloc, la seva forma d’interpretar passional i enèrgica, fet ben constatat en alguns dels seus clàssics, com “It’s a man’s, man’s, man’s world”; en segon lloc, pels seus espectaculars concerts, i finalment en tercer lloc, per l’èxit que van tenir els seus àlbums en viu, sobretot aquells relacionats amb l’Apolo del barri novaiorquès de Harlem.

Brown, que va deixar per a la posteritat temes com el ja significat “It’s a man’s, man’s, man’s world”, a més de “Papa’s got a brand new bag” o “I got you (I feel good)”, durant la dècada dels 70, una vegada la moda del soul havia quedat enrere, va introduir-se en el corrent que va agafar el seu testimoni en la música negra dels Estats Units, el funk, període en el qual va editar una de les seves peces més cèlebres i populars: “Get up (i feel being a) sex machine”. Durant aquella època, arran de l’assassinat del líder pacifista afroamericà Martin Luther King, les reivindicacions dels negres, de la mà del corrent del Black Power, es van convertir en més intenses i polèmiques.

Brown, que ha estat en la música afroamericana un home clau com Bob Dylan en el folk rock, Gram Parsons en el country rock, Jimmy Page en el hard rock o Iggy Pop i Patti Smith en el punk rock, va començar certa decadència entre finals de la dècada dels 70 i inicis del decenni dels 80, però la seva influència, fins i tot més enllà de la seva mort, mai s’ha apagat i aquesta fins i tot s’ha notat en gèneres com el hip – hop.

SWAY

Grup: The Rolling Stones.

Any: 1971.

Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Mick Taylor, Bill Wyman i Charlie Watts.
Gènere: blues rock.
Àlbum d’estudi: Sticky Fingers.
El millor: la millor època dels Stones.
El pitjor: un tema no massa popular.

Segurament, la millor època del mític grup britànic The Rolling Stones va transcórrer entre els anys 1966, en què es va editar l'històric “Aftermath”, i 1972, quan es va gravar “Exile on Main Street”. En aquell període, els dos líders de la banda anglesa, Mick Jagger i Keith Richard, van composar un munt de cançons que van passar a la posteritat de la música rock, entre les quals, però, no es troba l’excel•lent tema “Sway”, una peça que no compta amb massa fama i popularitat. La pista és la tercera de l’emblemàtic àlbum “Sticky fingers”, facturat l’any 1971, potser el millor disc que mai hagi editat el llegendari quintet i que compta amb cançons emblemàtiques com “Brown Sugar”, “Can’t you hear me knocking ?”, “Sister Morphine”, escrita amb col•laboració amb Marianne Faithfull, i la magnífica “Wild horses”, però, juntament amb aquesta última, segons la meva opinió “Sway” és la millor de totes elles.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: L’ERA DAURADA DEL SOUL

Mitjan la dècada dels 60, la lluita pels drets civils de la població afroamericana dels Estats Units es va intensificar de la mà del líder pacifista Martin Luther King. Aquella època va coincidir amb un dels períodes més importants, influents i decisius de la música negra nord-americana, quan la música soul va passar per la seva etapa estel•lar.

El soul va rebre una gran influència del gospel, estil en què es van formar molts dels seus intèrprets, mentre va suposar una evolució del blues i el rythm & blues, en una versió més rítmica, comercial, accessible, sensual, passional, amb molt de sentiment i en alguns casos ballable. Els grans referents del gènere en van ser el mític Ray Charles, que havia protagonitzat ja una extraordinària i extensa carrera en el jazz, el blues i el country; James Brown, anomenat el padrí de l’estil, i el malaguanyat Sam Cooke (foto), gran ídol de molts dels cantants que van marcar l’època analitzada.

A més dels intèrprets ja assenyalats, com a màximes estrelles del soul cal destacar alguns representants de la discogràfica Tamla Motown, com el solista Marvin Gaye o els grups The Supremes i The Temptations, així com artistes com Ben E. King, famós pel cèlebre “Stand by me”; Wilson Pickett, Percy Sledge, Dionne Warwick, Aretha Franklin o Otis Redding, els dos darrers reconeguts com a reina i rei de l’estil, sense oblidar l'enèrgic duo format per Ike i Tina Turner.

Arran de l’entrada al decenni dels 70, la moda del soul, que va tenir com a principals seus les localitats de Chicago, Detroit i de manera molt especial Memphis, ciutat que albergava els estudis Stax, va decaure, en un període en què Redding ja havia trobat la mort en un accident aeri, Franklin havia entrat en una etapa dominada per la crisi i la inestabilitat o les Supremes s’havien dissolt definitivament, en un moment en què Diana Ross va iniciar una brillant carrera en solitari.

El soul, però, va ser clau per a l’adveniment de l’època àlgida del funk, durant la totalitat dels 70, i de forma molt especial en el boom que va viure la música disco en els anys finals d’aquella dècada, sobretot arrel de la projecció del film “Saturday night fever”, sense oblidar els diferents revivals que ha tingut el gènere al llarg dels anys, sense anar més lluny els darrers temps de la mà de la desapareguda intèrpret anglesa Amy Winehouse o el duo nord-americà Black Keys, entre d’altres. 

THE UNDERTONES (ÀLBUM)

Grup: The Undertones.

Any: 1979.

Formació: Feargal Sharkey, Damian O’Neill, John O’Neill, Michael Bradley i Billy Doherty.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Hypnotised (1980).
El millor: Teenage kicks.
El pitjor: que en la primera versió de l’àlbum no hi fos present.

La banda nord-irlandesa The Undertones, establerta a la problemàtica ciutat de Derry, va debutar l’any 1979 amb un àlbum de títol homònim, considerat per als experts un dels millors treballs de punk rock de la història, encara que el grup comptava també amb característiques pròpies del garage rock. A principis d’any es va editar el disc sense els singles “Teenage kicks”, un dels millors temes de l’era formada pel punk i la new wave, i “Get over you”, que sí van ser inclosos en una nova versió de l’obra que va sortir posteriorment a la venda. Altres cançons significatives del disc són “Family entertaiment”, que obre l’album; “Here comes the summer” i “Jimmy, Jimmy”. Feargal Sharkey, cantant i líder de la formació, col•laboraria més tard amb Vince Vincent, l’exintegrant de Dépéche Mode 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: MARVIN GAYE

Marvin Gaye es va convertir durant els començaments del decenni dels 60 en una de les grans estrelles de la discogràfica Tamla Motown, fundada a Detroit per Berry Gordy. A diferència d’altres artistes del segell, Gaye va ser capaç de desmarcar-se una mica de les estrictes directrius de Gordy per traçar una carrera bastant autònoma.

No obstant, per a Gordy una cosa era la realització d’una trajectòria més o menys independent i una altra ben diferent era optar per un estil totalment personal de l’intèrpret, fet que va tenir lloc quan aquest va decidir, en plena efervescència del Black Power, quan es va intensificar la lluita pels drets civils dels negres als Estats Units, i de protestes contra la guerra del Vietnam, gravar discs de caire social i polític, etapa que va arribar a la seva màxima expressió amb l’edició el 1971 de l’àlbum “What's going on”.

El treball, que la història l’ha deixat com l’obra més emblemàtica de la discografia de Gaye, no va agradar gens a Gordy, que el considerava poc comercial i excessivament polititzat, però afortunadament el desig Marvin va prevaler i es va acabar sortint amb la seva. El disc va ser un extraordinari èxit, tant pel que fa la crítica, que el considera un dels millors àlbums de la història de la música popular, com pel que respecta al públic.

El primer lustre de la dècada dels 70, en què també cal significar l’àlbum “Let’s get it on”, gravat l’any 1973, va ser el més destacat en la trajectòria de l’artista nord-americà, però aviat es va presentar una etapa més irregular i inestable, en la qual va tenir importants addiccions amb les drogues, pel qual fet va tornar a la seva residència familiar, on les discussions amb el seu pare van ser dures i continuades. En una d’elles, Gaye va trobar la mort arran d’un tret del seu progenitor.

SÍLVIA PÉREZ CRUZ

Lloc de naixement: Palafrugell (Baix Empordà).

Dècades: 00 i 10.

Gèneres: flamenc, bolero, havaneres, jazz, folk, cantautora i world music.
Únic àlbum d’estudi: 11 de novembre (2012).
Grups que origina: Las Migas.
El millor: intèrpret de moda a Catalunya els darrers anys.
El pitjor: potser seria bo no exposar-se tant.

Després de formar part del grup de flamenc Las Migas, l’empordanesa Sílvia Pérez Cruz s’ha convertit en una de les grans figures de la música a Catalunya, alternant les llengües catalana i castellana. La cantant de Calella de Palafrugell, al llarg de la seva encara curta carrera, ha col•laborat amb artistes com Toti Soler, Perico Sambeat, Feliu Formosa, Maria Mercè Marçal, Refree o Juan Gómez Chicuelo, amb qui va confeccionar part de la banda sonora del film “Blancanieves”, de Pablo Berger. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: LA TAMLA MOTOWN



Dos gèneres musicals originaris de la població afroamericana dels Estats Units, el rock i el rythm & blues, van ser adoptats de forma massiva pels intèrprets de raça blanca: en el primer cas per cantants nord-americans com Elvis Presley, Jerry Lee Lewis o Buddy Holly, mentre que en el segon exemple mitjançant bandes britàniques com The Animals, The Rolling Stones, The Who o The Yardbirds.

Mentrestant, a inicis de la dècada dels 60, Detroit, la industrial ciutat més poblada de l’estat de Michigan i seu per exemple de General Motors, es va convertir en el centre neuràlgic de la música negra, mitjançant un estil força comercial i accessible que barrejava rythm & blues i pop i que va comptar amb una indubtable influència dels grups formats íntegrament per noies, en algun cas sota la producció de Phil Spector, d’entre finals dels 50 i inicis dels 60. El gran causant de tot allò en va ser l’empresari Berry Gordy (foto), que va fundar la discogràfica Tamla Motown.

De la mà d’un equip de brillants productors i compositors, encara que en algun cas, com el representat per Marvin Gaye, alguns artistes van escriure les seves pròpies cançons, van passar pel segell Motown intèrprets com un adolescent Stevie Wonder, aleshores conegut com a Little Stevie; el ja significat Gaye o Smokey Robinson, així com formacions com The Supremes, amb l’estrella Diana Ross al capdavant; The Four Tops, The Miracles, encapçalats pel citat Robinson, o The Temptations.

El tipus de música empleat per la Tamla Motown, que es va caracteritzar per una frenètica i fins i tot estressant marxa de gravacions, edicions, concerts i produccions, va ser clau per entendre l’era estel•lar de la música soul, que marcaria la música negra durant el segon lustre de la dècada amb el protagonisme d’artistes com el ja veterà James Brown, el mateix Gaye, Aretha Franklin, una de les grans veus de la història de la música popular; Dionne Warwick, musa de Burt Bacharach i Hal David; Wilson Picket o el desaparegut Otis Redding, sense oblidar el seu ressò en altres esdeveniments com l’era daurada del funk, al decenni dels 70, o fins i tot de la febre de la disco music que va triomfar amb força a finals d’aquella dècada.

PETULA CLARK

Lloc de naixement: Epsom (Anglaterra).

Dècades: 40, 50, 60, 70, 80, 90 i 00.

Gèneres: pop, estàndard i cançó melòdica.
Principal àlbum: Downtown (1964).
El millor: el hit “Downtown”.
El pitjor: ja fa molt anys que hi va tenir lloc la seca època daurada.

Dona polifacètica, doncs ha exercit al llarg de la seva llarga trajectòria com a locutora radiofònica, durant la Segona Guerra Mundial; cantant, compositora i actriu cinematogràfica, Petula Clark va brillar com a intèrpret musical sobretot a la dècada dels 60, quan va alternar les llengües anglesa i francesa i va triomfar gràcies a hits com el popular “Downtown”, el seu gran èxit; “I know a place” o “My love”. Clark és l’artista que més discs ha vengut en la història de la música britànica.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES PROTAGONISTES DE LA RUPTURA MUSICAL AL REGNE UNIT

Donovan (foto). En un principi, aquest cantautor d’origen escocès va ser qualificat com el Bob Dylan britànic, però allò cert és que hi havia força diferències entre els dos compositors, doncs mentre el Dylan d’aquella època era un enèrgic lluitador en favor d’aspectes com la pau o la justícia social, Donovan era més aviat un trobador dolç, tendre i afable. Després de gravar cançons emblemàtiques com “Catch the wind”, la popular “Colours” o la pacifista “Universal soldier”, va entrar clarament en la contracultura hippy, període en què va gravar l’àlbum més reconegut de la seva extensa trajectòria: “Sunshine Superman”.

July Driscoll. Reconeguda com una de les grans portagonistes del Swinging London, aquesta fan de la banda de rythm & blues The Yardbirds va formar el quartet Steampacket, amb un jove i mod Rod Stewart, l'exSoft Machine Robert Wyatt i Long John Baldry i, de nou amb Wyatt, l'associació Trinity, per llançar-se posteriorment en soltari, mitjançant una carrera caracteritzada per l'autenticitat i el seu sentit minoritari i alternatiu. 

Caravan. Conjunt integrat inicialment per Pye Hastings (veu i guitarra), Richard Sinclair (baix), Richard Coughlan (bateria), Dave Sinclair (teclats) i James Hastings (saxofon i flauta). Màxims representants del so Canterbury, juntament amb els més coneguts Soft Machine, van ser una formació bàsica en el naixement i consolidació del rock progressiu, raó per la qual segurament van tenir una positiva acollida en estats com Alemanya i Holanda, propicis al gènere.

The Incredible String Band. El grup escocès, que va introduir instruments poc usuals en el món del rock com el violí, el banjo o la mandolina, va ser fundat per Mike Heron (veu i guitarra), Clive Palmer (veu, guitarra i banjo) i Robin Williamson (veu, guitarra, violí i mandolina) i va ser una de les formacions hippys més autèntiques, malgrat la llunyania geogràfica de San Francisco, bressol de la contracultura del Flower Power. L’àlbum “The hangman’s beautiful daughter”, en què la portada indica una de les característiques més genuïnes del món hippy, com era la vida comunal, és un referent pel que respecta a aquella època de la música popular.

Soft Machine. Banda fundada per Robert Wyatt (veu i bateria), Kevin Ayers (baix) i Mike Ratletge (teclats). Després de ser la formació capdavantera de l’anomenat so Canterbury, caracteritzat pel seu sentit avantguardista i trencador, van convertir-se, amb els Pink Floyd de Syd Barrett, en el grup més popular del Londres rupturista i underground del segon lustre del decenni dels 60. Posteriorment, Wyatt, que va formar els conjunts Steampacket, amb Driscoll, Stewart i Baldry, i Trinity, de nou amb Driscoll, i Ayers, que va habitar molts anys a l’illa balear d’Eivissa, van ser homes claus del Swinging London, mitjançant unes carreres minoritàries, però molt reivindicades al llarg del temps.

Ten Years After. Conjunt format en un principi per Alvin Lee (veu i guitarra), Leo Lyons (baix), Ric Lee (bateria) i Chick Churchill (òrgan). La popularitat amb què va comptar el quartet de blues rock, que va tenir el seu auge entre finals dels 60 i inicis dels 70, es va deure especialment a les grans dots de guitarrista de Lee, també cantant i líder de la formació, que va actuar als històrics esdeveniments de Woodstock, en què va efectuar una llarguíssima versió de “Goin’ home”, un dels seus grans èxits, i de l’illa de Wight.

Traffic. Grup avantguardista format per Steve Windwood (veu, guitarra i teclats), exvocalista de la banda de rythm & blues Spencer Davis Group; Dave Mason (guitarra i baix), Jim Capaldi (bateria) i Chris Wood (teclats, saxofon i flauta). Després d’una primera etapa, caracteritzada per l’ús de diferents generes, com blues rock, rock dur, jazz rock, rock psicodèlic o rock progressiu, en què hi van destacar els àlbums “Mr. Fantasy” i el segon de títol homònim, Windwood va obrir un parèntesi per formar el supergrup Blind Faith, amb el virtuós Eric Clapton (guitarra), Rick Grech (baix) i Ginger Baker (bateria). Després d’aquella fugaç experiència, va reunir Traffic, que aleshores va brillar amb l’obra “John Barleycom must die”. 

END OF THE CENTURY

Grup: Blur.

Any: 1994.

Formació: Damon Albarn, Graham Coxon, Alex James i Dave Rowntree.
Gènere: brit pop.
Àlbum d’estudi: Parklife.
El millor: potser la millor cançó del l’àlbum.
El pitjor: Albarn no va veure bé la seva sortida com a senzill.

Segons molts experts, “Parklife” és el millor àlbum que mai hagi gravat el quartet britànic Blur, observació amb la qual estic d’acord. A més, el treball és el meu preferit de l’era daurada del brit pop, juntament amb el “(What’s the story ?) morning Glory”, d’Oasis; el “Different class” de Pulp i el “Dog man star” de Suede, per mi el més gran. “End of the century” va ser el quart single de “Parklife”, després de “Boys and girls”, particularment una peça que no m’agrada gens; el tema de títol homònim i “To the end”. Sembla ser, però, que el cantant i líder de la formació, Damon Albarn, no va estar massa d’acord en l’elecció de la pista analitzada, que va arribar només al número 19 a les llistes del Regne Unit, i hagués apostat per l’edició de “This is a low”.