Quan va esclatar l’era daurada del gènere soul, que va dominar la música negra nord-americana durant el segon lustre de la dècada dels 60, James Brown era ja un artista relativament veterà i força consolidat en els estils del gospel, en el qual es va iniciar; el blues i el rythm & blues. Per aquest motiu, l’artista, que va tenir unes infància i adolescència complicades i conflictives, amb estades a penals incloses, va ser qualificat com el padrí de la nova moda.
La seva evolució cap al soul va ser la primera reinvenció de l’intèrpret nascut a l’estat de Carolina del Sud, que es va convertir en un autèntic ídol per a la població afroamericana, llavors situada en una dura i constant lluita per aconseguir els drets bàsics, mentre que igualment va ser clau perquè la música negra sortís del seu hàbitat natural i arribés també, encara de forma minoritària, al públic blanc, tasca en què també va ser decisiu Otis Redding, una altra estrella del soul.
Tres van ser les característiques fonamentals del cantant nord-americà durant la seva extensa i extraordinària trajectòria musical: en primer lloc, la seva forma d’interpretar passional i enèrgica, fet ben constatat en alguns dels seus clàssics, com “It’s a man’s, man’s, man’s world”; en segon lloc, pels seus espectaculars concerts, i finalment en tercer lloc, per l’èxit que van tenir els seus àlbums en viu, sobretot aquells relacionats amb l’Apolo del barri novaiorquès de Harlem.
Brown, que va deixar per a la posteritat temes com el ja significat “It’s a man’s, man’s, man’s world”, a més de “Papa’s got a brand new bag” o “I got you (I feel good)”, durant la dècada dels 70, una vegada la moda del soul havia quedat enrere, va introduir-se en el corrent que va agafar el seu testimoni en la música negra dels Estats Units, el funk, període en el qual va editar una de les seves peces més cèlebres i populars: “Get up (i feel being a) sex machine”. Durant aquella època, arran de l’assassinat del líder pacifista afroamericà Martin Luther King, les reivindicacions dels negres, de la mà del corrent del Black Power, es van convertir en més intenses i polèmiques.
Brown, que ha estat en la música afroamericana un home clau com Bob Dylan en el folk rock, Gram Parsons en el country rock, Jimmy Page en el hard rock o Iggy Pop i Patti Smith en el punk rock, va començar certa decadència entre finals de la dècada dels 70 i inicis del decenni dels 80, però la seva influència, fins i tot més enllà de la seva mort, mai s’ha apagat i aquesta fins i tot s’ha notat en gèneres com el hip – hop.
No hay comentarios:
Publicar un comentario